santa rita santa rita lo que se da no se quita

XXXIII. LES SANTES RITES DEL NORD DE L’ARGENTINA.

2012-03-01T08:16:00.000-08:00

A Buenos Aires ens van explicar que “los mexicanos descienden de los aztecas, los peruanos de los incas y los argentinos de los barcos”. Es a dir, que la majoria d’argentins són descendents dels europeus. Però les províncies del nord són una excepció perquè encara hi viuen descendents dels omaguacas, els primers pobladors que van sobreviure a la invasió dels inques i a la “colonització” dels espanyols. A continuació en teniu un exemple:

Del dia 17 al 22 de setembre de 1992 vam visitar les províncies del nord de l’Argentina (Jujuy, Salta i Tucuman) que limiten a l’oest amb Xile, al nord amb Bolívia i a l’est amb Paraguay.

La fletxa senyala la situació de Jujuy, Salta i Tucuman.

RECORREGUT: una gran part del recorregut va ser per camins sense asfaltar i sense cap indicació, travessant muntanyes de més de 3.000 metres sobre el nivell del mar. Vam contractar a San Salvador de Jujuy un tot terreny amb xofer. Des de Humauhuaca a Tucumán van fer uns 950 km. Vam dormir una nit a San Salvador de Jujuy, dos a Salta, una a Molinos i una a San Miguel de Tucumán. Una de les etapes del Dakar 2011 va ser de San Miguel de Tucumán a San Salvador de Jujuy.

La ruta que vam fer des de Humahuaca a San Miguel de Tucumán.

ALFREDO KRAUS HAVIA FET AQUEST VIATGE: el xofer ens va dir que un famós cantant canari també havia fet aquest viatge amb ell. Li vaig endevinar que es tractava d’Alfredo Kraus. Va afegir que cap dia va aconseguir que s’ha aixequés del llit abans de les onze del matí.

El tot terreny amb el que vam fer el viatge davant l’església de Molinos.

QUEBRADA DE HUMAHUACA: a Amèrica una “quebrada” és un riu petit. La de Humahuaca ens va portar fins el poble del mateix nom a prop de la frontera amb Bolívia. La “quebrada” de Humahuaca és patrimoni Cultural i Natural de la Humanitat des de l’any 2003. Són uns paisatges espectaculars i pobles que conserven vestigis precolombins i colonials.

Paisatge de la “quebrada” de Humahuaca.

Ruïnes de la població fortificada de Pucará de Tilcara construïda pels omaguacas a l’època precolombina.

Església colonial de la Candelaria de Humahuaca.

Encara hi viuen descendents dels antics pobladors i la “quebrada” fou escenari de molts combats durant la guerra de la Independència de la corona espanyola (1810-1825).

Dos nenes descendents dels primitius pobladors sortint de l’escola.

Humahuaca: monument en memòria dels patriotes que van lluitar per la independència.

SORPRESA MUSICAL A HUMAHUACA: aquest poble està a 2.939 metres sobre el nivell del mar i el xofer ens va donar unes fulles de coca per mastegar i prevenir el mal d’altura que aquí en diuen “apunamiento” (Puna és el territori més al nord d’Humahuaca).

Vam dinar al restaurant “La Cacharpaya”, lo milloret del poble: una sopa anomenada “Locro de rey” i un “Picante de pollo” mullat amb un litre de cervesa. De cop i volta va entrar un grup folklòric local interpretant “Carnavalito humahuaqueño”, cançó que he cantat moltes vegades amb la guitarra i fins aquell moment no havia localitzat geogràficament:

“Fiesta de la quebrada

Humahuaqueña para cantar

Erke, charango y bombo

Carnavalito para bailar.....”

Carnavalito humahuaqueño.

LÍNIA DEL TRÒPIC DE CAPRICORN: a la “quebrada”, al poble de Huacalera, hi ha un monòlit per un passa la línia del Tròpic de Capricorn.

“EN TODAS PARTES CUECEN HABAS”: a la ciutat de San Salvador de Jujuy ens van donar una octavilla on convocaven a la població a una manifestació “contra el fraude y la mentira”.

JORGE CAFRUNE: de Jujuy a Salta vam fer 90 km. Vam parar al poble de El Carmen, i vam visitar la casa on va viure el cantant Jorge Cafrune, el de “Zamba de la esperanza”. Era defensor dels indígenes i va morir als 40 anys atropellat expressament per un camió quan anava a cavall per la carretera.

Jorge Cafrune.

EL GENERAL MARTIN MIGUEL DE GÜEMES: Salta va tenir molt de protagonisme durant la guerra de la Independència i el seu heroi va ser el general De Güemes que va manar un exercit de “gauchos” que va portar de bòlit als espanyols. Al tornar a Barcelona vaig veure una pel·lícula sobre el personatge on moria a mans dels espanyols. Però un argentí em va explicar que era mentida. De Güemes a més d’un ferotge guerrer era un gran putero i va ser assassinat quan sortia d’una casa després de saltar-se el novè Manament (“No desearas la mujer de tu prójimo” segons vaig aprendre de petit).

Salta: Monument al general De Güemes.

CÒLERA A SALTA: el diari Clarin de Buenos Aires va anunciar a la portada que a Salta hi havia còlera. El xofer em va dir que ho feien córrer els malparits de Buenos Aires per rebentar el turisme de Salta. A la cuina del menjador de l’hotel on esmorzàvem hi havia un gran cartell que posava “COCINA DESINFECTADA”. És d’agrair. Per cert, al hall de l’hotel hi havia una bandera espanyola perquè acabava d’arribar el intendente (alcalde) d’Alcoi.

L’ESGLÉSIA DE LA MERCÈ DE SALTA: a Salta i Tucuman hi ha una església dedicada a la Verge de la Mercè. Porta una banda amb els colors de la bandera argentina i un escut de Barcelona. Resulta que va recolzar la independència del país i el general Belgrano la va nomenar patrona de l’exèrcit i des de llavors cobra un sou de general.

La Verge de la Mercè de Salta.

A la estampa consta com a “generala del ejercito argentino”.

EL BOLICHE BALDERRRAMA: és un local de Salta fundat l’any 1925 i on cada nit actuen cantants folklòrics de la zona. Jorge Cafrune tenia una cançó titulada “Zamba de Balderrama” que feia referència al lloc:

“Nochero, solito,

brote del alba,

donde iremos a parar,

si se apaga Balderrama.....”

Una nit hi vam anar. El presentador, un vellet anomenat Molina, em va dir que els anys 50 havia ballat a Madrid amb Pilar Lopez. Després de l’actuació dels cantants autòctons van tocar música dels llocs d’origen dels turistes i ens van invitar a pujar al “tablao” a ballar. “Tambien tenemos a unos representantes de nuestra madre España” va dir el vellet Molina pels altaveus. La Isabel va ballar un pasdoble que no s’acabava mai. A mi em van deixar una guitarra, vaig cantar uns fandangos de “Huerva” i em vaig quedar tan ample mentre els argentins presents aplaudien a un fill de la madre España, segons ells.

A la taula del costat hi havia unes mestres indígenes del poble de Cerrillos i em van treure a ballar. Una cançó dels “Chalchaleros” diu que “por culpa de Cerrillos tengo mujer” i que “al Carnaval de Cerrillos la llevaré”.

COLON DECLARAT CULPABLE D’HOMICIDI: el diari “El Tribuno” publicava que Cristòfol Colon havia estat declarat culpable d’homicidi i incitació a la esclavitud per un tribunal de Minnesota. Però havia estat absolt de genocidi, violència carnal i terrorisme. “Algo es algo”...

Notícia de “El Tribuno” de Salta.

DE SALTA A MOLINOS: vam fer 210 km per unes senyores muntanyes. Vam passar per la “quebrada” de Escoipe, vam pujar per la “Cuesta del obispo” fins “La piedra del molino” (3.620 metres).

A la quebrada de Escoipe.

La Piedra del molino (3.620 metres).

Vam travessar el “Parque Nacional de los Cardones” per arribar a “Los Valles Calchaquies”. A Payogasta cultiven uns pebrots petits i picants anomenats “aji”, però els nadius li diuen “putaparió” perquè és l’exclamació que deixen anar una vegada els han provat.

Entre “cardones” i el Nevado de Cachí al fons.

Los Valles Calchaquies.

ARREU TROBES CATALANS: La Hosteria on vam dormir a Molinos havia estat la casa de l’últim governador realista de Salta de nom Nicolas Severo de Isasmendi y Echalaz. El seu cos està momificat a l’església de San Pedro Nolasco que està davant. El Governador estava barallat amb el capellà i es va fer construir un balcó a casa seva des d’on podia seguir la Missa dels diumenges sense necessitat d’entrar a l’església. Quan vam arribar a la Hosteria sortien tres nois i un d’ells en sentir que parlàvem català ens va saludar amb un “Bona tarda”. Era un català que vivia a França.

L’església de Molinos. Aquestes nenes ens van demanar diners per anar a jugar al bingo.

CONDUZCA CON PRECAUCION: De Molinos a Tucuman vam fer 370 km per “los Valles Calchaquies”. La primera parada va ser a Angastaco. A l’entrada del poble hi havia un cartell que posava “Conduzca con precaución en este pueblo no sobran los niños”. Genial ! I no hi passava cap cotxe ! En aquella època a Catalunya havia baixat molt la natalitat, la qual cosa havia repercutit en la feina dels pediatres. Vaig aprofitar la foto per felicitar els Nadals als clients i als amics i va tenir molt d’èxit. El professor Jimenez del Clínic em va contestar que li havia agradat tant que havia fet una diapositiva per projectar-la abans de les xerrades pediàtriques.

El cartell d’Angastaco.

LA SANTA RITA DE CAFAYATE: Cafayate va ser el poble amb més cara i ulls que vam trobar des de Salta. Es famós pels seus vins. Són 9.000 habitants i segons el xofer “todos machaos” (borratxos). A la catedral vam trobar a Santa Rita. En aquell temps encara no tenia la dèria ritiana prou desenvolupada però no va ser un obstacle perquè no em fes la foto amb la Santa.

Amb la Santa Rita de Cafayate.

LES RUÏNES DE QUILMES: Los Quilmes eren uns indígenes que havien arribat als “Valles Calchaquies” procedents de Xile creuant els Andes fugint dels inques. Durant 130 anys van resistir els atacs dels espanyols fins l’any 1667 que van poder dominar-los perquè els van deixar sense aliments. Els que van sobreviure, uns 2.000, van ser traslladats a prop del port de Buenos Aires on ara hi ha la populosa ciutat de Quilmes. A finals del segle passat va morir l’últim descendent dels indígenes nascuts a “los Valles Calchaquies”. Una cervesa molt famosa d’Argentina porta el nom de Quilmes.

Les ruïnes de Quilmes.

UNA LLAMA SALVATGE ENS VISITA: Per la “cuesta de los Cardones” vam pujar fins “El Infiernillo” que està a 3.100 metres d’altura. Una llama va venir a donar-nos la benvinguda. El xofer li va donar uns caramels mentre jo feia les fotografies.

Isabel parlant amb la llama.

ATAHUALPA YUPANQUI: Vam passar per Tafí del Valle i vaig recordar una cançó d’Atahualpa Yupanqui (Luna tucumana):

“Ay lunita tucumana

tamborcito calchaquí

compañera de los gauchos

en las sendes de Tafí....”

Atahualpa Yupanqui.

Atahualpa Yupanqui va ser un cantautor, guitarrista, antropòleg i escriptor que va residir a Jujuy i a Salta, va ser defensor dels indígenes i per aquest motiu va ser perseguit per Peron i va tenir d’exiliar-se a França on va morir. Altres cançons conegudes són “Los ejes de mi carreta”, “Caminito del indio”, “El arrriero”:

“Las penes y las vaquitas

Se van por la misma senda

Las penes son de nosotros

Las vaquitas son ajenas.”

És un exponent de la poesia i música tradicional argentina.

TUCUMAN, BREÇOL DE LA INDEPENDENCIA DE L’ARGENTINA: Tucumán va ser l’última etapa del viatge pel nord de l’Argentina. Vam assistir a un espectacle de Llum i So que es fa a la casa on es va proclamar la independència de l’Argentina el dia 9 de juliol de 1816. L’espectacle consisteix en un recordatori del dia de la Independència. És bastant rotllo. Una de les coses que van dir durant l’espectacle va ser que “la independencia no es cosa de soplar y hacer botellas”.... Al final els argentins van cantar l’himne del país i tots contents.

“Declaracion de la Independencia”, baix relleu de l’escultora local Lola Mora.

LA SANTA RITA DE TUCUMÁN: a la catedral és on vam trobar la segona Santa Rita del nord de l’Argentina. Està situada al costat de l’Altar Major. Encara no havien arribat les fotos digitals i es nota. Té la particularitat que el crucifix és molt petit i l’aguanta amb una mà.

La Santa Rita de Tucumán.

De Tucuman vam volar a la península Valdés, al nord de la Patagonia. Vam passar de cop, de la calor al fred.

XXXII. LA CREU I EL CRUCIFIX DE SANTA RITA.

2012-02-16T12:00:00.000-08:00

Tots arrosseguem la nostra creu i Santa Rita no havia de ser una excepció. Una creu o un crucifix, que la majoria de vegades aguanta amb les dues mans, és un dels seus atributs.

La estigmatització de Santa Rita (Capítol XXIII) es va produir perquè va viure en la meditació contínua de la Passió de Crist i la contemplació de Jesús crucificat. Per això no és una casualitat que en la majoria de quadres Santa Rita resa davant d’un crucifix, i en les escultures aguanta una creu o un crucifix amb les dues mans.

En les dos properes fotografies es pot veure una imatge clàssica de Santa Rita amb una creu a les mans:

El Vendrell (Baix Penedès): Església del Sant Salvador.

I amb un crucifix a les mans:

Sant Adrià del Besòs (Barcelonès): Església Sant Joan Baptista.

El material amb que està feta la creu o el crucifix i la manera d’aguantar-lo pot ser molt divers. És el que veurem en aquest capítol.

SANTA RITA AGUANTA EL CRUCIFIX O LA CREU AMB LES DUES MANS I LA TÉ INCLINADA A LA SEVA DRETA:

Barcelona: Església de Sant Miquel del Port.

L’església de Sant Miquel del Port és l’església de la Barceloneta i la vaig visitar un dissabte que vaig anar a dinar al Kaiku, un restaurant amb estovalles de paper que està a la plaça del Mar número 1.

Si teniu previst anar al WC estareu més còmodes a un altre restaurant, però si sortiu de casa ben pixats com aconsellava l’irrepetible i desaparegut alcalde Clos, i voleu menjar bé a un preu raonable us aconsello el Kaiku. D’entrada el nom ja és simpàtic i té el valor afegit que pots menjar a l’aire lliure pràcticament durant tot l’any a un pam de la platja. La carta és curta (sinònim de qualitat), el peix té denominació d’origen i és a l’únic lloc del món on he menjat anemones (consulteu al Sr. Google). El servei és com de casa, molt proper, és a dir que no estan per “cuentos”. El xef, de nom Hug, és una espècie de Leonardo DiCaprio amb davantal i fa un arròs (anomenat del xef) que és “bocata di cardinali”. Durant la setmana té un Menú molt decent i no és una excepció que a la taula del costat estigui dinant gent coneguda de la faràndula. Es necessari reservar, inclòs durant els dies feiners si no et vols trobar amb un pam de nas. Us faré un favor i us donaré el telèfon: 93-2219082. Alerta ! només obren al migdia i tanquen els dilluns.

SANTA RITA AGUANTA EL CRUCIFIX O LA CREU AMB LES DUES MANS I LA TÉ INCLINADA A LA SEVA ESQUERRA:

Puigcerdà (Cerdanya): Església de Sant Domènec.

El dia 27 d’abril de 2002 vam fer una escapada a la Cerdanya. La primera parada va ser a Puigcerdà. A l’església de Sant Domènec vam anar a fotografiar a Santa Rita. Hi havia una senyora resant i quan ens va veure va exclamar: “Vostès són els de la Revista Santa Rita !”. Feia quatre mesos que a la revista “Santa Rita” que es publica a Monachil (Granada) va sortir una entrevista que ens va fer el seu director fray Luis Vela. La senyora, de nom Carme Macias, era la que repartia la revista a Puigcerdà i ens va reconèixer. La imatge de Santa Rita l’havia regalat el seu pare que havia estat militar i era oriünd d’Extremadura. Ella era una catalana de cap a peus.

Talavera la Real (Badajoz): Ermita de San José.

El dia 20 d’octubre de 2011 vaig sopar a un restaurant de Talavera la Real i em vaig trobar amb un partit del Barça de la Champions al televisor. El cambrer era del Madrid però els clients anaven tots a favor del Barça. El cambrer li va dir a un comensal: “El Madrid es el unico club que puede ganar al Barça” i aquest li va contestar “Pero no le gana. Bueno le ganó la Copa del Rey però ésta los catalanes no la quieren”. Molt bona ! Des de llavors el Barça ja ha guanyat al Madrid dos vegades més al seu camp i n’ha empatat un. O sigui que el Madrid de Mourinho continua sense guanyar al Barça.

SANTA RITA AGAFA EL CRUCIFIX O LA CREU NOMÉS AMB LA MÀ DRETA:

Madrid: Iglesia de Nuestra Señora de Covadonga.

Peñíscola (Castelló): Església dels Socors.

SANTA RITA AGAFA EL CRUCIFIX O LA CREU NOMÉS AMB LA MÀ ESQUERRA:

Alcalà de Xivert (Castelló): Església de Sant Joan Baptista

Bilbao (Euskadi): Iglesia de San Nicolas de Bari.

L’església de San Nicolás de Bari de Bilbao està davant del teatre Arriaga i la escultura de Santa Rita que agafa la creu amb la mà esquerra és obra de l’escultor Juan de Mena.

EL CRUCIFIX O LA CREU POT SER DE FUSTA:

Drogheda (Irlanda): St. Augustine’s Catholic Church.

A Irlanda va ser on vaig descobrir la relació de Sant Agustí amb Santa Rita. Les quatre Santes Rites que vaig trobar estaven en esglésies dedicades a Sant Agustí. Santa Rita va ser una monja agustina. Aquí està la explicació.

La Habana (Cuba): Iglesia de Santa Rita.

L’església de Santa Rita de La Habana és el lloc on es reuneixen tots els diumenges les dones conegudes internacionalment com les “Damas de blanco” per resar i manifestar-se demanant la alliberació dels seus marits empresonats pel règim castrista (veure capítol XI).

EL CRUCIFIX O LA CREU POT SER DE FERRO:

Sanxenxo (Pontevedra): Iglesia de Santa Rosalia.

A l’església vella de Sanxenxo, la que hi ha al port, hi ha una Santa Rita que aguanta un crucifix de ferro de veritat, dels que pesen.

Jadraque (Guadalajara): Iglesia de San Juan Bautista.

He dit moltes vegades que gràcies a Santa Rita he conegut llocs que no hi hagués anat mai de la vida. Per exemple Jadraque. És un poble de la Alcarria que té el magnífic castell del Cid, la saleta Jovellanos (una part del Palacio de los Verdugo, que recorda les estades de Jovellanos i Goya a casa de Juan Arias de Saavedra) i la Ermita del Santo Cristo on es va casar Rodrigo Diaz de Vivar, el Cid Campeador. Després de visitar Santa Rita el capellà ens va invitar a entrar a la sagristia per mostrar-nos una pintura de Zurbaran (Crist recollint les vestidures després de la flagel·lació) i una talla de Pedro de Mena (Crist Crucificat).

Plasencia (Cáceres): Iglesia de Santiago.

La Santa Rita de Plasencia està a l’església de Santiago també anomenada del “Cristo de las batallas” (nom curiós). La creu de ferro és lleugera i ella fa cara de pena, com si li deguessin i no li paguessin.

EXCEPCIONALMENT POT SER DE METACRILAT:

Torino (Piamonte-Itàlia): Chiesa de Santa Cristina.

És l’única Santa Rita de les 1.070 que tinc actualment que porta una creu de metacrilat. “Moderna que és una”.

EL CRUCIFIX O LA CREU PODEN SER MOLT GRANS:

Cullera (València): Església Sangre de Cristo

A un creuer per la Mediterrània vam conèixer a Encarna i Vicente un matrimoni de Cullera, poble que té la Santa Rita amb el crucifix més gran. Vicente era llavors el president de la Societat de Santa Cecilia i el dia 5 de gener de 2003 ens va invitar al concert de la banda simfònica de la Societat. Va ser una bona experiència conèixer de primera mà el món de les bandes de música de València. El concert es va portar a terme al Mercat Vell que estava ple de gom a gom i el director invitat va ser un tinent coronel fill de Llaurí i que vivia a Getafe. El concert va ser magnífic. Vam dinar al restaurant de la Societat amb el tinent coronel i després ens van ensenyar l’esplèndid Auditori que estaven construint al tercer pis de l’edifici i que suposo a hores d’ara ja hauran inaugurat.

Barcelona: Església de Sant Eugeni I, Papa.

Sant Eugeni va ser escollit Papa l’any 654. L’església de Barcelona està a la cruïlla dels carrers Comte Borrell i Londres.

O PODEN SER MOLT PETITS:

Marsella (Provence): Paroise de la Trinité/La Palud.

Padua (Veneto-Itàlia): Chiesa de Santa Rita.

La creu de la Santa Rita de bronze de Padua (capítol XI) és de les més petites.

EXCEPCIONALMENT NO PORTA NI CRUCIFIX NI CREU:

Longares (Zaragoza): Iglesia de la Asunción.

El dia 27 de maig de 2011 vam passar per Longares, poble situat a 38 km al sud de Saragossa. No arriba als 1000 habitants però té una església digna de visitar. Havia trucat al capellà des de Barcelona varies vegades i no l’havia trobat mai, però aquell dia hi era. Santa Rita sempre ens dona una mà. El capellà era un noi jove, amb pocs cabells però suficients per fer-se una cua, amb ulls blaus darrera unes ulleres de vidre gruixut, pantalons i camiseta hippy i sandàlies malgrat que feia un fred que pelava. Per acabar-ho d’arrodonir a l’altar Major hi havia una guitarra. Capellà d’última generació.

A VEGADES NO SE SAP BEN BE EL QUE PORTA:

Valencia del Ventoso (Badajoz): Iglesia de Nuestra Señora de la Espereranza.

Aquesta Santa Rita necessita una restauració amb urgència. El crucifix s’ha convertit en un pal, l’espina de l’estigma li ha caigut, l’hàbit està estripat, però ella fa cara de resignada, preparada per aguantar coses pitjors.

PER ÚLTIM, EN ALGUNS CASOS AGAFA EL CRUCIFIX O LA CREU D’UNA MANERA MOLT ORIGINAL O POC FREQÜENT:

Paris: Eglise de Saint Pierre de Montrouge.

Aquesta Santa Rita blanca de Paris (capítol X) és l’única que agafa la creu d’aquesta manera.

Esterri d’Àneu (Pallars Sobirà): Església de Sant Vicenç.

La Santa Rita d’Esterri d’Àneu aguanta la creu amb la mà dreta contra el cos potser perquè té l’esquerra ocupada agafant unes roses vermelles. És l’única que agafa la creu com si portés una bossa.

O Carballiño (Ourense): Iglesia vieja.

Les Santes Rites de O Carballiño i Cañizo (que ve a continuació) aguanten la creu alçada de cara als fidels. A O Carballiño són experts en “polbo á feira” i el segon diumenge d’agost organitzen la “Fiesta del pulpo”. A Barcelona visitava uns nens que els pares eren d’aquest poble i tenien un bar davant de la sala de festes “La Paloma” on feien un “pulpo a feira” sensacional.

Cañizo (Zamora): Iglesia de San Pelayo. (24-VI-10)

Vaig programar malament el GPS i al poble de Cañizo em vaig adonar de l’error, però “no hay mal que por bien no venga” perquè vam passar per davant de l’església, estava oberta i vaig trobar una Santa Rita amb la cara trencada i el crucifix alçat de cara als fidels. Quan estava escrivint unes notes a una llibreta una de les dones que estaven netejant l’església es va apropar i em va dir: “Ud debe ser del Obispado, verdad ?”.

Fuente de Cantos (Badajoz): Nuestra Señora de la Granada.

La Santa Rita de Fuente de Cantos agafa la creu a la seva manera, és l’única que ho fa de cap per avall. Des de Barcelona vaig connectar amb Carlos Castillo, responsable de la Oficina de Turisme de Fuente de Cantos (Badajoz) i vam quedar que m’obriria l’església de Nuestra Señora de la Granada seu de Santa Rita. Quan el vaig trucar des de la província de Badajoz es va fer l’estret: “Venga Ud. mañana porque ahora ya es tarde”. Al final el vaig convèncer.

Per telèfon, Carlos m’havia semblat el prototip de funcionari que fa la feina a la força sense convicció. Em vaig equivocar, era una persona jove molt culta que tenia les idees molt clares i a més a més em va confessar que era del Barça. Em va explicar que el pintor Francisco de Zurbaran era fill del poble i em va obsequiar amb una visita guiada a l’església que té un gran valor artístic. Volia invitar-lo a dinar però no va poder perquè tenia feina. “Vaya al Hostal Extremadura que tiene muy buena relación precio calidad”. Vaig menjar molt bé per 8,50 euros: de primer un “cubell” de gazpacho, de segon calamars fregits boníssims, meló, cafè i aigua. A la taula on hi havia més gent (nou persones), hagués posat la ma al foc que eren els mestres del poble o els funcionaris de l’Ajuntament.

XXXI. LES SANTES RITES DE VIENA.

2012-01-27T01:27:00.000-08:00

La primera vegada que vaig anar a Viena va ser el mes d’agost de 1978 per assistir al 6è Congrés Europeu de Medicina Perinatal. Vaig quedar fascinat per la melodia “Wien, Wien, du nur allein” que van interpretar uns violins al voltant de la taula d’un restaurant típic vienès on estava sopant. L’endemà vaig córrer a comprar el disc de vinil. És una de les cançons que cantaven els tres tenors en els seus concerts.

La segona vegada va ser l’any 1986 amb les filles adolescents. La tercera, el mes de maig de 2011, aquesta vegada per visitar l’única Santa Rita que havia trobat per Internet en tot el país. En un viatge anterior vaig recórrer totes les esglésies de Salzburg sense èxit.

ALGUNS APUNTS SOBRE L’ÚLTIM VIATGE A VIENA

L’APARTAMENT: Vam estar allotjats a un apartament al barri dels Museus (Museumsquartier) molt a prop del centre històric. El propietari és un arquitecte croat que havia fugit de Zagreb quan va començar la guerra dels Balcans. El seu apartament estava al mateix replà, ens vam fer amics i a l’estiu va venir a Barcelona i va estar allotjat a casa nostra.

Foto de l’apartament.

ELS CAFÈS VIENESOS: Els cafès clàssics de Viena formen part del patrimoni de la ciutat i fa segles que existeixen. Alguns dies vam anar a esmorzar al cafè Sperl que no estava gaire lluny de l’apartament i és un dels millors de la ciutat. És molt gran, d’estil “jugendstil” (una variant del modernisme), molt acollidor. Dos cafès amb llet, un croissant i un “Apfelstrudel” va costar 14 euros. Aquest any, al concert de Cap d’Any es va interpretar un galop de Johan Strauss pare, dedicat al cafè Sperl.

Un detall del cafè Sperl.

El cafè Central.

El cafè Eiles del barri Josefstadt.

EL WIENER SCHNITZEL: per menjar la cuina típica de Viena s’ha d’anar a un “beisl” i el més famós és el Figlmüller, on serveixen “l’schnitzel” (carn empanada) més gran i més bo de la ciutat. Vaig llegir a la guia que els vienesos estarien perduts sense el Figlmüller. Els espàrrecs vienesos (era el temps) també són molt bons i el vi blanc és deliciós.

L’entrada al passadís on està el restaurant Figlmüller.

L’schnitzel no cap al plat.

MOZARTHAUS: Molt a prop del Figlmüller hi ha la casa on va viure Mozart a Viena. El tiquet dels “senioren” (jubilats) costa 8 euros. Aquí va compondre “Las bodes de Figaro”. Vam descobrir que Mozart tenia el vici de les dones, el joc i era un malgastador. Va morir en la misèria i va anar a parar a una fosa comuna el dia 6 de desembre de 1750.

VIENA ÉS SINÒNIM DE MÚSICA: Un regiment de venedors d’entrades pels concerts que fan cada dia t’empaiten pels carrers. Són una mica pesats. Vam escollir el concert de la Wiener Hofburg Orchester acompanyada per quatre cantants al palau imperial del Hofburg interpretant valsos d‘Strauss i òperes de Mozart. Típic, però molt digne.

La sala del Palau Imperial del Hofburg.

ELS NENS CANTORS DE VIENA: Els diumenges a un quart de deu del matí el Cor de Nens de Viena canten la Missa a la Wienerhofmusikkapelle. Només quedaven entrades de 5 euros i ens van col·locar a un lloc que no veiem l’interior de l’església i vam tenir de seguir la Missa per una pantalla de televisió. L’entrada de “platea” valia 50 euros. Malgrat tot, la Missa de Schubert cantada pel Cor de Nens de Viena va ser preciosa. A l’hora de passar el plat van arribar fins on estàvem amagats. A l’hora de donar la comunió, no.

Vam tenir de veure els Nens Cantors per un televisor.

MÚSICA AL CARRER: Els dissabtes al migdia hi ha una cercavila pels carrers protagonitzada per la banda de Viena que acaba al Hofburg.

Amb els protagonistes de la cercavila.

MUSIKVEREIN: A la seva sala Dorada és on fan el famós concert de Cap d’Any. Vam fer la visita guiada. Té una de les millors acústiques del món malgrat ser construït en un temps on no hi havia la tècnica actual. Les entrades pels concerts s’han de comprar amb mesos d’antelació.

La Sala Dorada del Musikverein.

ZENTRALFRIEDHOF: A la zona 32A del cementiri Central vam visitar les tombes de Beethoven, Brahms, Schubert i Strauss pare i fill. Està a les afores, a disset parades de tramvia del centre (el 71). El cementiri té més habitants que Viena: 2,5 milions de tombes.

Tomba de Schubert.

Tomba de Beethoven.

Tomba de Brahms.

Tomba de Johann Strauss.

KUNSTHISTORICHES MUSEUM: Vam dedicar un matí a visitar el museu més important de Viena. Es el Louvre o el Prado de Viena. Preu de jubilat (senioren) 9 euros. Vam gaudir de la pintura de les escoles flamenca, holandesa, italiana, alemanya i espanyola dels segles XVI i XVII.

Margarita Teresa amb el vestit blau (Velázquez).

La Verge del Prat (Rafael)

Caçadors a la neu (Bruegel)

L’emperador Maximilià (Durer)

KARLSKIRCHE: Vam recórrer totes les esglésies del centre de Viena. La que més em va agradar va ser l’església barroca de San Carles Borromeo (Karlskirche). Amb un ascensor vam pujar fins la base de la cúpula i després 110 escales més fins la punta. Em va venir vertigen.

L’església dedicada a Sant Carles Borromeo.

La Votivkirche estava en restauració.

L’ESTÀTUA DE JOHAN STRAUSS TOCANT EL VIOLÍ, que està al Stadpark i que visiten tots els turistes, estava en restauració. En el seu lloc hi havia una còpia que ocupava la segona posició d’un pòdium perquè els turistes es fessin la foto.

La còpia de l’estàtua de Johan Strauss.

KAISERGRUFT: A la cripta imperial de l’església dels Capucins estan enterrats els Habsburg des de l’any 1633. Impressiona.

Detall d’una de les tombes dels Habsburg.

PRATER I GRINZIG: Un dissabte al matí vam anar al Prater en Metro i després amb el tramvia 38 a Grinzig, el poble on els vienesos van a beure el vi novell.

La protagonista de la pel·lícula “El tercer home”.

A LA TORNADA, RETARD DE 24 HORES: L’únic que va fallar del viatge va ser la tornada. El vol de Vueling havia de sortir a les 14,10 i van anar anunciant retard darrera retard dient que l’avió estava avariat . A les nou de la nit vam decidir canviar el bitllet pel vol de l’endemà i tornar a dormir a Viena. Vam fer santament perquè Vueling no va anunciar la suspensió del vol fins les quatre de la matinada. Quina cara !

LA SANTA RITA DE L’AUGUSTINERKIRCHE DE VIENA: L’Augustinerkirche està molt a prop del Hofburg, el conjunt d’edificis que van fer construir els Habsburg per “fardar” davant dels invitats reials. Està a l’Augustinerstrasse número 3 i s’entra per la Josefplatz. Va ser construïda durant la primera meitat del segle XIV i actualment l’interior és d’estil gòtic.

Aquesta església va ser l’escenari de diverses bodes reials: Maria Teresa i Francisco de Lorena (1736), arxiduquessa Maria Antonieta amb el futur Lluis XVI (1770), l’arxiduquessa Maria Lluisa i Napoleó (1810) i Francisco José e Isabel de Baviera (1854).

L’altar de Santa Rita està a la nau lateral dreta i està representada en un quadre molt original: és l’únic quadre que tinc on Santa Rita abraça a Jesucrist crucificat.

Altar de Santa Rita.

Altar de Santa Rita

Santa Rita s’abraça a Jesucrist crucificat.

A la cripta de l’església (Herzgrüftel) hi ha 54 urnes on es guarden els cors dels Habsburg.

LA SANTA RITA DE LA MINORITENKIRCHE DE VIENA: Vam visitar totes les esglésies del centre de Viena i dels barris del voltant i no vam trobar cap més Santa Rita. L’últim dia a la tarda només em quedava visitar la Minoritenkirche. Vaig deixar a la Isabel al Cafè Central i jo vaig anar fins l’església que estava a prop. A l’església no hi havia ningú. Quan ja donava per fet que a Viena només hi havia una Santa Rita, vaig entrar a la capella de Sant Antoni, situada a l’esquerra de l’Altar Major, i vaig trobar una gran escultura de Santa Rita.

La Minoritenkirche de Viena.

La capella de Sant Antoni amb Santa Rita a la dreta.

Foto sencera

Primer pla

Quan estava fent les fotos va entrar un home d’uns 40 anys i em va dir que era el capellà. Em va explicar que la imatge l’havia regalat una senyora italiana que viu a Viena. Li va semblar bé que la gent tingués devoció per un Sant o una Santa (no tots els mossens pensen igual). Ell no era austríac i em va preguntar si endevinava de quin país era. Vaig dir italià, alemany, francès, suís... Com no ho endevinava em va donar una pista: era d’un país amb el qual també ens associen als catalans. Era “polaco”. Havia estat a Barcelona, li havia agradat molt, i va tenir temps per saber que els catalans també érem “polacos”.

XXX: LES SANTES RITES VESTIDES AMB L’HÀBIT DE ROBA.

2012-01-14T08:42:00.000-08:00

De les 1.040 diferents Santes Rites fotografiades fins ara, només 49 (4,7%) van vestides amb roba, de les quals 41 (83,6%) són de l’Estat Espanyol: 14 d’Andalusia, 5 de València, 4 de Múrcia i de Galícia, 3 de Madrid, Astúries i Canàries, 2 de les Castelles i Extremadura i 1 de La Rioja i Catalunya. A l’estranger només n’he trobat 4 a Portugal, 2 a Itàlia i 2 a Bolivia.

Podem concloure que és a l’Estat Espanyol (i especialment al Sud) on hi ha el costum de vestir amb roba a Santa Rita, i són Andalusia (14 de 64), Canàries (3 de 6) i Múrcia (4 de 14) els qui s’emporten la palma. Astúrias (3 de 23), Madrid (3 de 31), Extremadura (2 de 16), València (5 de 66) i Galícia (4 de 85) venen darrera.

A l’estranger, a Portugal el 16,6% (4 de 24) van vestides. O sigui que és a la península Ibèrica on hi ha el costum de vestir a les Santes Rites (el 91,8% de les vestides). A la resta de països només n’he trobat 2 de 222 a Itàlia (0,9%) i 2 a Bolívia amb hàbit de roba.

Alguns exemples:

MURCIA

Múrcia: Iglesia de San Bartolomé.

El dia 6 de juny de 1998 per la tarda vam arribar a Múrcia. A prop de la Catedral vam tenir la sort de trobar un capellà amb sotana, com els dels d'abans. Va resultar ser un fan de Santa Rita i ens va indicar les 4 esglésies de Múrcia on n’hi havia. Vam anar a tres: San Bartolomé, San Lorenzo i Santa Catalina. Sort que el capellà ens va dir que n’hi havia una, perquè sinó, no les haguéssim reconegut de la manera com anaven vestides. La de San Bartolomé, pel vestit que portava devia ser una Santa Rita de casa bona.

Múrcia: Convento de las Agustinas.

L’endemà al matí vam anar al convent de les Agustines. Aquesta Santa Rita portava un vestit més senzill. Al costat hi ha el Museu Salzillo que vam visitar. L’església de Jesús forma part del Museu i és on hi ha els “passos” de la processó que el Divendres Sant fa la Cofradia de Jesus Nazareno. Durant la Missa va entrar un noi que li devia faltar un bull perquè es va plantar davant d’un dels “passos” i va començar a insultar en veu alta els que assotaven a Jesús obligant a intervenir a l’escolà.

ANDALUSIA

Cabra (Cordoba): Monasterio de Nuestra Sra de las Angustias.

Vam arribar a Cabra el dia 19 d’octubre de 2001. Els seus habitants es fan dir “egabrenses” per dissimular. Vam preguntar a unes deu persones el camí per anar a les Agustines de la plaça de San Agustin, i la meitat ens van indicar una direcció i l’altra meitat la contraria. D’aquesta manera va costar trobar-la. L’església es diu Monasterio de Ntra Sra de las Angustias. No és gaire gran, barroca, que és el que a mi m’agrada. Quan va acabar el rosari van tenir la gentilesa d’obrir la llum de l’altar de Sant Agustí per fotografiar a la Santa Rita vestida.

A “La casa de la Amistad” de Cabra, que és de l’any 1600, hi ha un pati deliciós. És un bar restaurant que sembla que és la seu d’algun club o societat. A la paret, escrit a una ceràmica, hi ha un tros de l’obra “Pepita Jimenez” de José Varela que descriu el pati de la casa.

Després vam visitar el Museu Arqueològic. També vam comprar unes patates fregides a una tenda on fa 100 anys que les fabriquen. A la paret hi havia una ceràmica on se'n fotien de la democràcia. Deia “Con Franco, los billetes en el Banco..” i acabava dient “I con Felipe todos a pique”. Aquest no devia cobrar el subsidi...

Montilla (Cordoba): Iglesia de San Agustín.

El dia 20 de setembre de 2001 vam dormir a Montilla, bressol del fino Montilla-Moriles. L’endemà vam visitar l’església del Convent de Santa Clara que és una meravella i a més a més hi havia una Santa Rita. Però la vestida la vam trobar a l’església de San Agustin que avui és l’hospital de San Juan de Dios.

No gaire lluny vam entrar a l’església de San Francisco Solano, edificada sobre la seva casa natal. Fa 300 anys van portar el seu cos de Lima on va morir. Montilla, ciutat de finos i de sants. Però de que més em sona ?

Cortegana (Huelva): Iglesia del Divino Salvador.

El dia 19 d’octubre de 2011 pel matí vaig arribar a Cortegana, poble situat al nord de la província de Huelva a la serra d’Aracena molt a prop de Jabugo. Tenia fitxada una Santa Rita. L’església estava tancada i el capellà estava a punt de marxar de viatge i no em podia atendre. “Voy a llamar al sacristan a ver si le puede abrir, però hay un problema, es sordomudo y si no está su hermana en casa no podremos hacer nada”. Vaig estar de sort, hi havia la germana. El capellà em va dir que en qüestió de mitja hora el sagristà aniria a l’església.

El vaig esperar assegut a un banc de la plaça. Quan va arribar l’hora, quan passava un home en direcció a la església estava pendent si era el sagristà però el descartava de seguida quan saludava a un veí amb un “Buenos dias”.

De cop i volta, un home una mica més gran que jo, baixet, va venir cap a mi amb pas lleuger i molt somrient. No em va donar els bons dies. Era el sordmut.

Era sordmut però ens vam entendre la mar de bé. Em va explicar que un dia va caure la imatge de Santa Rita i es va trencar una mà. També, que durant la guerra, quan tenia 8 anys, ell estava a un racó de l’església i va veure com els “rojos” tiraven trets a les imatges i destruïen l’església. Potser per això es va quedar sordmut ?

EXTREMADURA

Fuente del Maestre (Badajoz): Ermita de Santa Rita.

El dia 19 d’octubre de 2011 vaig arribar a Fuente del Maestre quan era l’hora de la migdiada. No hi havia ningú pels carrers. Sabia que hi havia una Santa Rita i vaig despertar al capellà. Va estar molt amable i em va dir que la clau de l’Ermita de Santa Rita la tenia un fuster que vivia al costat.

El fuster no feia la migdiada i va estar encantat d’ensenyar-me l’ermita, que malgrat ser coneguda com ermita de Santa Rita a la paret posava “Ermita de Nuestra Señora del Buen Suceso”.

Hi havia dos Santes Rites. La més moderna estava a l’altar que hi ha entrant a mà dreta. L’altra, la que va vestida amb roba, està a l’altar Major. El fuster em va explicar que la vestida sempre havia estat a la sagristia i la gent entrava dins perquè el que volia era resar a la Santa Rita vestida. Per evitar que la gent es colés dins la sagristia, el capellà va optar per treure-la i li va trobar un lloc a un extrem de l’altar Major.

CASTILLA LA MANCHA

Las Anorias (Albacete): Iglesia de Santa Rita.

Las Anorias és un poble molt petit d’Albacete que depèn de l’Ajuntament de Petrola, que va ser on em van informar que la clau de l’església la tenien els veïns.

Al bar del poble em van dir que hi havia cinc dones que netegen l’església i es van passant la clau d’una a l’altra. La primera que vaig localitzar no tenia la clau i tampoc sabia qui la tenia. “A lo mejor la tiene la Calambres”. Així vaig anar d’una casa a una altra i no vaig trobar qui tenia la clau fins la que feia cinc, l’última.

L’església de Santa Rita no és gaire gran i està al mig del poble. Santa Rita, és la patrona del poble i portava un vestit molt elegant; estava a l’Altar Major al costat del Sant Crist. Poc a poc van anar arribant veïns del poble a l’església per veure i xerrar amb el foraster. La que tenia la clau es deia Agustina Rodriguez Ibañez i vivia al carrer San José número 2. Em va demanar que li enviés una fotografia de Santa Rita. Li vaig enviar pels vols de Nadal i em va trucar per telèfon per donar-me les gràcies. A la “Calambres” li vaig preguntar perquè li deien aquell nom i em va explicar que el seu marit sempre cantava la cançó de Luis Aguilé “El tio calambres” i per això li va quedar aquest nom. Una va presumir que mai havia aprés a escriure però que era capaç de fer-ho. La meva visita a Las Anorias va trencar la rutina del poble.

ASTURIAS

Rano (Asturias): Capilla de Santa Rita.

Per anar a Rano s’ha de passar per Barzana un poble típic de muntanya amb el seu riu per pescar truites i molts hotels. La Guardia Civil no ho sabia, però el barber del poble ens va informar que Santa Rita estava més muntanya amunt.

Rano és un poble molt petit. Vam tenir sort que la primera persona que vam trobar era qui tenia la clau de la capella situada a uns 300 metres del poble. Aquesta capella va ser una mina perquè hi havia cinc Santes Rites diferents. La de l’altar és de les poques que van vestides amb roba al nord de l’Estat Espanyol i té una cara molt divertida.

Davant de la capella, pegat a un pal d’electricitat hi havia l’anunci de la Festa de Santa Rita que havien de celebrar el següent diumenge. Rano pertany a la parròquia de Barzana i al concejo de Quirós.

GALICIA

Salcedo (Pontevedra ): Igrexa de San Martiño.

La parroquia de Salcedo correspon al concello de Pontevedra i està situat al nord de la península de Morrazo. L’església està situada dalt d’un turó, majestuosa. Estava oberta perquè feien obres de restauració i vaig poder entrar i fer les fotos d’una Santa Rita molt original, vestida...

Al sortir vaig entrar al cementiri que estava al costat. Hi havia dos cartells estratègicament col·locats que deien: “LECTOR AMIGO: Meditando en este recinto sagrado acuérdate que eres polvo y que en polvo has de convertirte.

No cuides tanto tu cuerpo, si descuidas lo que vale más que él, el espíritu.

El cuerpo al fin se lo comerán los gusanos. El espíritu nunca muere, todo lo demás se desvanece, se marchita, se apaga”.

A l’altre: “QUIEN QUIERA QUE SEAS: Sin duda dentro de este Camposanto, piensas en la muerte. De ella sólo se sabe: que es cierta e incierta el mismo tiempo. Cierta, en el hecho de morir. Incierta, porque no sabemos cuándo, cómo ni dónde. He aquí el secreto para que estemos siempre preparados para recibirla. He aquí el secreto para que seamos buenos. Debemos, pues, vivir vigilantes, porque no sabemos el día y la hora”. Ja ho sabeu....

LA RIOJA

Briones (La Rioja): Ermita del Cristo.

Al final de la tarda del dia 3 de maig de 2004 vam arribar a Briones, quan a la l’església s’estava celebrant la festa de “Con flores a Maria” típica del mes de maig. Quan va acabar (magnífica església) el capellà ens va acompanyar a la Ermita de Cristo i la va obrir per poder fotografiar la Sta Rita vestida amb roba de La Rioja.

VALENCIA

València: Parroquia San Nicolas.

València: De los Santos Juanes.

València: Iglesia de Cristo Redentor

El dia 4 de gener de 2003 vam menjar una paella de senyoret (pelada) al restaurant “L’estimat” de la platja de la Malvarrosa de València. A la tarda vam passejar pel centre històric i vam trobar quatre Santes Rites. Les de les esglésies de San Nicolàs, de los Santos Juanes i de Cristo Redentor anaven vestides.

MADRID

Madrid: Iglesia de San Isidro.

Del dia 6 al 10 de febrer de 2003 vam estar acollits a Madrid pels nostres amics flixancos Manolo i Dolores que es van contagiar de la nostra rititis i van acompanyar-nos en la recerca de les Santes Rites madrilenyes. A les esglésies de San Isidro i de San José vam trobar les Santes Rites vestides de Madrid.

D’aquest viatge vull explicar un “remember”. Passejant vam anar a parar al carrer Ferraz on hi havia la “Escuela Nacional de Puericultura” (actualment un Conservatori de Música) i on l’Isabel i jo ens vam examinar de les oposicions a pediatres del SOE (Seguro Obligatorio de Enfermedad) l’any 1969, o sigui que ara fa 43 anys.

Jo no havia estat mai a Madrid. Ens vam instal·lar a l’Hostal Pradera, una pensió situada a l’ex-carrer Victor Pradera 44, 1º esquerra. La targeta de presentació posava que hi havia “agua caliente y fria en todas las habitaciones, baño, ducha y calefacción”. El propietari es deia Benigno Vecino i era de La Bañeza. Allí vam preparar les oposicions i no sortíem de l’habitació ni per menjar. La pensió estava a prop de la “Escuela Nacional de Puericultura” i a quarts de set de la tarda anàvem a veure els exàmens que eren orals i públics.

Jo em vaig examinar a finals d’octubre i vaig treure una puntuació de 17 sobre 20. Estàvem tan contents que per celebrar-ho vam anar a sopar a la marisqueria “Las tres encinas” (que encara existeix) a prop de la Granvia. Vam tirar la casa per la finestra: una gran plàtera de marisc acabat d’arribar de Galícia, la meitat calent i la meitat fred. La majoria de “bitxos” no els havíem vist mai. Va ser un sopar que recordarem sempre. Quan vam tornar a la pensió el sereno ens va obrir la porta. Més endavant vaig fer l’examen pràctic i encara vaig millorar la nota (18,5 sobre 20). Modèstia a part, vaig treure el número 5 de tota Espanya i el número 1 de Barcelona.

L’altra cosa que vull explicar és que el dissabte dia 8 a les 5 de la tarda ens vam trobar als salons de l’Hotel Palace a prendre el te amb uns quants flixancos que vivien a Madrid: Manolo Alabart i Sra., Angel Coballes i Sra., Josep Cervelló i Sra., el Sr. Batiste Sabaté (ACS) i Pepe Vidal i Sra. Aquesta trobada va ser l’embrió de les Trobades que fan anualment els Flixancos que viuen a Madrid.

CATALUNYA

Sanahüja (Lleida): Convent de les Agustines.

Una senyora de Sanaüja (Lleida) ens va escriure per fer-nos saber que al seu poble hi havia dos imatges de Santa Rita.

El dissabte dia 11 d’octubre de 2003 vam anar a Sanaüja. Vam aparcar a l’original plaça del poble. Maria Rosa Argerich, de cal Sant Pare, havia estat mestra del poble durant 39 anys. Ens va acompanyar al Santuari de la Mare de Déu del Pla que està a les afores i havia estat un convent dels Agustins. L’única santa Rita vestida de Catalunya agafa amb la mà dreta un crucifix molt petit i porta la corona de cantó. A la Sagristia n’hi ha una altra més clàssica, i és la que treuen el dia de Santa Rita, que acull a molta gent de la comarca. Després la Maria Rosa, molt culta, ens va ensenyar l’església del poble i vam pujar a peu fins la vora de les roines del castell, on va ser canonitzat Sant Josep de Calassanç.

El món és molt petit: l’endermà Isabel es va trobar a Maria Rosa a Barcelona a un carrer molt a prop de casa nostra.

CANARIES

Hermigua (Gomera): Iglesia de Santo Domingo.

Últimament tinc uns quants col·laboradors que s’han sumat a la meva causa i quan viatgen pensen en mi. El mes d’octubre de 2011 els meus amics Romà i Sunsi Massot van estar a l’illa de La Gomera i van fotografiar aquesta original i joveneta Santa Rita que és l’escultura de més qualitat de l’illa, de fusta policromada atribuïda a un escultor canari anònim i construïda l’any 1724. Es troba a l’església de Santo Domingo, també anomenada “Convento de San Pedro” que l’any passat va celebrar els 4 segles d’existència. Segons l’historiador de l’illa, Alberto Darias Príncipe, la capella de Santa Rita va ser construïda l’any 1745 per ordre del Alferez Mayor de la Isla, D. Enrique de Mora Melián.

PORTUGAL

Valença do Minho (Portugal): Capela do Bom Jesus.

El dia 21 de febrer de 2006 vam travessar el riu Minho pel pont metàl·lic construït l’any 1884 per Eiffel i que uneix Tui amb Portugal. Des del pont vam divisar la vila fortificada de Valença do Minho que està a dalt d‘un turó i vam veure els campanars de diverses esglésies típiques portugueses.

Per entrar a la vila fortificada construïda el segle XVII, vam travessar les muralles per una porta monumental. La vila consta de dos places fortes unides per un pont que travessa un fossat molt gran. Actualment és un lloc turístic, els carrers són estrets i empedrats i pràcticament totes les cases que són d’una planta són botigues de roba. A la primera capella que vam entrar (Capella de Bom Jesus) vam trobar una Santa Rita magnífica. Era la típica Santa Rita portuguesa amb la vara dels tres impossibles a la mà.

ITALIA

Maratea (Basilicata-Italia): Chiesa dell’Immaculata.

Maratea és un poble de la regió de Basilicata situat a la falda d’una muntanya sobre el mar amb molta vegetació. Al cim de la muntanya, hi ha la basílica de S. Bagio i una estàtua d’un Redemptor enorme a l’estil del de Rio de Janeiro. Per arribar dalt vam tenir de pujar per una carretera amb molta pendent i al final vam passar per un viaducte que donava vertigen. Hi havia una vista fantàstica sobre la costa de Calàbria.

A la baixada vam trobar varies entrades al poble. Li vam preguntar a un ciclista on estava l’església i va contestar quina, perquè a Maratea hi ha 42 esglésies, tal com posava a una placa situada a la placeta on vam aparcar.

A la primera església que vam entrar hi havia una Santa Rita molt original vestida amb roba. Era la chiesa dell’Immacolata.

BOLIVIA

La Paz (Bolívia) Iglesia de San Francisco.

En aquest capítol s’han estrenat els col·laboradors. Gràcies a la meva cunyada Asun Gilabert-Padreny , que el mes de novembre va estar a Bolívia, podem gaudir d’aquesta original Santa Rita de l’església de San Francisco de La Paz, capital de Bolívia, que va vestida amb l'hàbit de roba.

XXIX: SOPANT A ANVERS AMB SANTA RITA.

2011-12-30T07:45:00.000-08:00

Els dies 16 i 17 de juny de 2004 vam visitar Anvers (Antwerpen en flamenc), la ciutat més gran de Flandes i la segona de Bèlgica. Un capvespre estàvem passejant pels voltants de la catedral i de cop i volta vam veure des del carrer, a través de les seves finestres, un restaurant que estava ple d’imatges religioses. Damunt de la porta d’entrada contrastaven els signes religiosos amb un mural d’angelets que s’ho passaven d’allò més bé.

Porta d’entrada del restaurant “Het Elfdegobod”.

Vam entrar i efectivament, totes les parets, totes, estaven plenes d’escultures i baix relleus de caràcter religiós de tots els tamanys. Allí estaven congregats tots els Sants i totes les Santes, Jesucrist, la Mare de Déu i més d’un angelet.

Primera visió a l’entrar al restaurant.

Eren dos pisos plens d’imatges religioses.

Vam preguntar al cambrer quin era el motiu d’aquella exposició i ens va explicar que “le patron” feia 30 anys que feia col·lecció d’imatges religioses i les exposava al seu restaurant. En una simple mirada vaig detectar varies Santes Rites.

No hi havia gaire gana però no vam tenir més remei que quedar-nos a menjar alguna cosa. Al conèixer la meva rititis, el primer que va fer el cambrer va ser agafar una imatge de Santa Rita i posar-la damunt de la nostra taula. Vam sopar en companyia de Santa Rita. Ens vam partir una cassola enorme de musclos amb dos salses i unes “frites” (plat nacional). A Bèlgica vam menjar molts musclos però aquests van ser els millors. Mentre sopàvem va trucar un amic des de Barcelona i no es va creure que estava sopant amb Santa Rita.

Sopant amb Santa Rita a la taula.

Santa Rita va estar impassible durant tot el sopar.

El restaurant està al carrer Torfbrug número 10 i el seu nom és “Het Elfdegobod” que vol dir “L’onzè manament”. Li vaig preguntar al cambrer quin era l’onzè manament i va contestar: passar-s’ho lo millor possible. No està gens malament. Als tapets de plàstic de la taula hi havien dibuixats diferents escenes de grans bacanals. Vaig comprar-ne dos que podeu veure a continuació.

Un fragment dels tapets.

Abans de marxar vaig recórrer tot el restaurant (hi havia dos pisos) i vaig fotografiar les cinc Santes Rites que veureu a continuació.

Aquesta és la Santa Rita amb qui vam sopar.

Un primer pla de la Santa Rita amb qui vam sopar.

La segona Santa Rita.

Un primer pla de la segona Santa Rita.

La tercera Santa Rita.

La quarta Santa Rita

La cinquena Santa Rita.

L’endemà, repassant la guia Michelin em vaig adonar que era un dels restaurants recomanats.

XXVIII. L’EPISODI DE LA VINYA.

2011-12-24T09:06:00.000-08:00

Hi ha un episodi a la vida de Santa Rita conegut com l’episodi de la vinya. Cavallucci va ser l’únic biògraf antic que el va contar, però una font més antiga (la pintura biogràfica de l’any 1480) mostra a la segona escena a Rita a la porta del monestir amb els seus tres protectors i darrera d’ella un arbre que podria formar part de l’episodi en qüestió.

Quan Rita va ingressar al convent, la mare abadessa va provar la seva obediència i li va demanar que regués dos vegades al dia una branca morta d’un cep que estava agafat a terra en un racó del jardí a l’interior del claustre. Rita va trobar l’encàrrec fora de lloc però va estar regant la branca dos vegades al dia durant un any sense protestar i al final la vinya va tornar a florir donant els seus fruits.

Actualment, al pati interior del monestir de Cascia s’ensenya als visitants un magnífic peu de parra de quasi tres metres d’alçada que es diu que és la “vinya del miracle”.

L’episodi de la vinya significa la acceptació de Rita a obeir malgrat que sigui un absurd i demostra que els esforços no són mai inútils i que malgrat les dificultats un no s’ha de desanimar mai.

De les 1.038 Santes Rites que tinc actualment només en onze ocasions (1%) es fa al·lusió a aquest fet: les tres primeres són les més representatives perquè mostren directament el moment del fet. En la resta l’al·lusió és indirecta: és la presència d’un carràs de grans de raïm.

Gent (Bèlgica): St Stephanus o Kerk des Paternd Agustijnen.

El mural de la St Stephanus Kerk de Gent ens mostra a Santa Rita amb un gerro d’aigua a les mans rebent l’ordre de l’abadessa perquè regui la soca de vinya que hi ha a la paret. Santa Rita inclina el cap en senyal d’obediència. La visita a aquesta església (15-VI-204) va ser descrita al capítol IX (Santes Rites jacents).

Kontich (Bèlgica): Parochie Santa Rita.

En aquest vitrall de la Parochie Santa Rita de Kontich, es veu la Santa regant la soca de la vinya mentre dos monges l’observen des de la porta del convent. La visita a aquesta

església (16-VI-2004) va ser descrita al capítol X (imatges blanques de Santa Rita).

Monachil (Granada): Convento de los Agustinos Recoletos.

Aquest quadre és semblant al vitrall anterior. El quadre està al despatx que té Fray Luis Vela al Convent dels Agustins Recoletos de Monachil. La foto la vaig fer en la segona visita al convent (15-X-2011).

En la resta de quadres, l’episodi de la vinya està representat de forma indirecta per la presència d’un o més carrassos de grans de raïm. En els següents, el carròs es aguantat per un angelet.

Cosenza (Calabria-Itàlia): Chiesa
del Carmine.

La Spezia (Liguria-Itàlia): Chiesa de Madona de la Salute.

Milano (Lombardia-Itàlia): Chiesa de Santa Rita.

Cerignola (Puglia-Itàlia): Chiesa de Cristo Rei.

Artà (Mallorca): Església de Sant Francesc.

Monachil (Granada): Convento de los Agustinos Recoletos.

En les dos Santes Rites restants el carrós no està aguantat per angelets:

Bessan (Languedoc-França): Eglise de St Pierre.

A l’église de St Pierre de Bessan, el carròs de raïm està a una ceràmica amb les abelles i les roses (els tres episodis junts). La visita a Bessan va ser descrita al capítol XXVI (Episodi de les abelles).

Teruel (Aragon): Iglésia del Salvador.

Era la segona vegada que visitàvem Teruel. A la primera vam visitar els “Amantes de Teruel, tonta ella y tonto él”, segons diuen. La segona vegada va ser el dia 23 d’octubre d’enguany, diumenge. Veníem de Cuenca i vam arribar tard. Vam sopar molt bé al restaurant de l’hotel Orient. Era un bar restaurant sense cap pretensió que es va omplir de seguida. A un reservat hi havia l’equip de voleibol de l’Unicaja d’Almeria que aquella tarda havia perdut amb l’equip local. La gentada que hi havia no feia por a les dos cambreres joves que ens van servir en un tres i no res. Un pernil de Teruel (com estava manat) i un emperador a la planxa boníssim.

Teruel és la capital de província més petita de l’Estat Espanyol. L’endemà al matí vam visitar el centre històric que també és molt petit: el “Torico”, la catedral i les torres mudèjars. Sota la torre de El Salvador hi ha l’església del mateix nom amb una Santa Rita que pateix de torticolis i està situada entre dos columnes on hi ha el carros de raïm i les fulles del cep.