Tots arrosseguem la nostra creu i Santa Rita no havia de ser una excepció. Una creu o un crucifix, que la majoria de vegades aguanta amb les dues mans, és un dels seus atributs.
La estigmatització de Santa Rita (Capítol XXIII) es va produir perquè va viure en la meditació contínua de la Passió de Crist i la contemplació de Jesús crucificat. Per això no és una casualitat que en la majoria de quadres Santa Rita resa davant d’un crucifix, i en les escultures aguanta una creu o un crucifix amb les dues mans.
En les dos properes fotografies es pot veure una imatge clàssica de Santa Rita amb una creu a les mans:
El Vendrell (Baix Penedès): Església del Sant Salvador.
I amb un crucifix a les mans:
Sant Adrià del Besòs (Barcelonès): Església Sant Joan Baptista.
El material amb que està feta la creu o el crucifix i la manera d’aguantar-lo pot ser molt divers. És el que veurem en aquest capítol.
SANTA RITA AGUANTA EL CRUCIFIX O LA CREU AMB LES DUES MANS I LA TÉ INCLINADA A LA SEVA DRETA:
Barcelona: Església de Sant Miquel del Port.
L’església de Sant Miquel del Port és l’església de la Barceloneta i la vaig visitar un dissabte que vaig anar a dinar al Kaiku, un restaurant amb estovalles de paper que està a la plaça del Mar número 1.
Si teniu previst anar al WC estareu més còmodes a un altre restaurant, però si sortiu de casa ben pixats com aconsellava l’irrepetible i desaparegut alcalde Clos, i voleu menjar bé a un preu raonable us aconsello el Kaiku. D’entrada el nom ja és simpàtic i té el valor afegit que pots menjar a l’aire lliure pràcticament durant tot l’any a un pam de la platja. La carta és curta (sinònim de qualitat), el peix té denominació d’origen i és a l’únic lloc del món on he menjat anemones (consulteu al Sr. Google). El servei és com de casa, molt proper, és a dir que no estan per “cuentos”. El xef, de nom Hug, és una espècie de Leonardo DiCaprio amb davantal i fa un arròs (anomenat del xef) que és “bocata di cardinali”. Durant la setmana té un Menú molt decent i no és una excepció que a la taula del costat estigui dinant gent coneguda de la faràndula. Es necessari reservar, inclòs durant els dies feiners si no et vols trobar amb un pam de nas. Us faré un favor i us donaré el telèfon: 93-2219082. Alerta ! només obren al migdia i tanquen els dilluns.
SANTA RITA AGUANTA EL CRUCIFIX O LA CREU AMB LES DUES MANS I LA TÉ INCLINADA A LA SEVA ESQUERRA:
Puigcerdà (Cerdanya): Església de Sant Domènec.
El dia 27 d’abril de 2002 vam fer una escapada a la Cerdanya. La primera parada va ser a Puigcerdà. A l’església de Sant Domènec vam anar a fotografiar a Santa Rita. Hi havia una senyora resant i quan ens va veure va exclamar: “Vostès són els de la Revista Santa Rita !”. Feia quatre mesos que a la revista “Santa Rita” que es publica a Monachil (Granada) va sortir una entrevista que ens va fer el seu director fray Luis Vela. La senyora, de nom Carme Macias, era la que repartia la revista a Puigcerdà i ens va reconèixer. La imatge de Santa Rita l’havia regalat el seu pare que havia estat militar i era oriünd d’Extremadura. Ella era una catalana de cap a peus.
El dia 20 d’octubre de 2011 vaig sopar a un restaurant de Talavera la Real i em vaig trobar amb un partit del Barça de la Champions al televisor. El cambrer era del Madrid però els clients anaven tots a favor del Barça. El cambrer li va dir a un comensal: “El Madrid es el unico club que puede ganar al Barça” i aquest li va contestar “Pero no le gana. Bueno le ganó la Copa del Rey però ésta los catalanes no la quieren”. Molt bona ! Des de llavors el Barça ja ha guanyat al Madrid dos vegades més al seu camp i n’ha empatat un. O sigui que el Madrid de Mourinho continua sense guanyar al Barça.
SANTA RITA AGAFA EL CRUCIFIX O LA CREU NOMÉS AMB LA MÀ DRETA:
Madrid: Iglesia de Nuestra Señora de Covadonga.
Peñíscola (Castelló): Església dels Socors.
SANTA RITA AGAFA EL CRUCIFIX O LA CREU NOMÉS AMB LA MÀ ESQUERRA:
Alcalà de Xivert (Castelló): Església de Sant Joan Baptista
Bilbao (Euskadi): Iglesia de San Nicolas de Bari.
L’església de San Nicolás de Bari de Bilbao està davant del teatre Arriaga i la escultura de Santa Rita que agafa la creu amb la mà esquerra és obra de l’escultor Juan de Mena.
EL CRUCIFIX O LA CREU POT SER DE FUSTA:
Drogheda (Irlanda): St. Augustine’s Catholic Church.
A Irlanda va ser on vaig descobrir la relació de Sant Agustí amb Santa Rita. Les quatre Santes Rites que vaig trobar estaven en esglésies dedicades a Sant Agustí. Santa Rita va ser una monja agustina. Aquí està la explicació.
La Habana (Cuba): Iglesia de Santa Rita.
L’església de Santa Rita de La Habana és el lloc on es reuneixen tots els diumenges les dones conegudes internacionalment com les “Damas de blanco” per resar i manifestar-se demanant la alliberació dels seus marits empresonats pel règim castrista (veure capítol XI).
EL CRUCIFIX O LA CREU POT SER DE FERRO:
Sanxenxo (Pontevedra): Iglesia de Santa Rosalia.
A l’església vella de Sanxenxo, la que hi ha al port, hi ha una Santa Rita que aguanta un crucifix de ferro de veritat, dels que pesen.
Jadraque (Guadalajara): Iglesia de San Juan Bautista.
He dit moltes vegades que gràcies a Santa Rita he conegut llocs que no hi hagués anat mai de la vida. Per exemple Jadraque. És un poble de la Alcarria que té el magnífic castell del Cid, la saleta Jovellanos (una part del Palacio de los Verdugo, que recorda les estades de Jovellanos i Goya a casa de Juan Arias de Saavedra) i la Ermita del Santo Cristo on es va casar Rodrigo Diaz de Vivar, el Cid Campeador. Després de visitar Santa Rita el capellà ens va invitar a entrar a la sagristia per mostrar-nos una pintura de Zurbaran (Crist recollint les vestidures després de la flagel·lació) i una talla de Pedro de Mena (Crist Crucificat).
Plasencia (Cáceres): Iglesia de Santiago.
La Santa Rita de Plasencia està a l’església de Santiago també anomenada del “Cristo de las batallas” (nom curiós). La creu de ferro és lleugera i ella fa cara de pena, com si li deguessin i no li paguessin.
EXCEPCIONALMENT POT SER DE METACRILAT:
Torino (Piamonte-Itàlia): Chiesa de Santa Cristina.
És l’única Santa Rita de les 1.070 que tinc actualment que porta una creu de metacrilat. “Moderna que és una”.
EL CRUCIFIX O LA CREU PODEN SER MOLT GRANS:
Cullera (València): Església Sangre de Cristo
A un creuer per la Mediterrània vam conèixer a Encarna i Vicente un matrimoni de Cullera, poble que té la Santa Rita amb el crucifix més gran. Vicente era llavors el president de la Societat de Santa Cecilia i el dia 5 de gener de 2003 ens va invitar al concert de la banda simfònica de la Societat. Va ser una bona experiència conèixer de primera mà el món de les bandes de música de València. El concert es va portar a terme al Mercat Vell que estava ple de gom a gom i el director invitat va ser un tinent coronel fill de Llaurí i que vivia a Getafe. El concert va ser magnífic. Vam dinar al restaurant de la Societat amb el tinent coronel i després ens van ensenyar l’esplèndid Auditori que estaven construint al tercer pis de l’edifici i que suposo a hores d’ara ja hauran inaugurat.
Barcelona: Església de Sant Eugeni I, Papa.
Sant Eugeni va ser escollit Papa l’any 654. L’església de Barcelona està a la cruïlla dels carrers Comte Borrell i Londres.
O PODEN SER MOLT PETITS:
Marsella (Provence): Paroise de la Trinité/La Palud.
Padua (Veneto-Itàlia): Chiesa de Santa Rita.
La creu de la Santa Rita de bronze de Padua (capítol XI) és de les més petites.
EXCEPCIONALMENT NO PORTA NI CRUCIFIX NI CREU:
Longares (Zaragoza): Iglesia de la Asunción.
El dia 27 de maig de 2011 vam passar per Longares, poble situat a 38 km al sud de Saragossa. No arriba als 1000 habitants però té una església digna de visitar. Havia trucat al capellà des de Barcelona varies vegades i no l’havia trobat mai, però aquell dia hi era. Santa Rita sempre ens dona una mà. El capellà era un noi jove, amb pocs cabells però suficients per fer-se una cua, amb ulls blaus darrera unes ulleres de vidre gruixut, pantalons i camiseta hippy i sandàlies malgrat que feia un fred que pelava. Per acabar-ho d’arrodonir a l’altar Major hi havia una guitarra. Capellà d’última generació.
A VEGADES NO SE SAP BEN BE EL QUE PORTA:
Valencia del Ventoso (Badajoz): Iglesia de Nuestra Señora de la Espereranza.
Aquesta Santa Rita necessita una restauració amb urgència. El crucifix s’ha convertit en un pal, l’espina de l’estigma li ha caigut, l’hàbit està estripat, però ella fa cara de resignada, preparada per aguantar coses pitjors.
PER ÚLTIM, EN ALGUNS CASOS AGAFA EL CRUCIFIX O LA CREU D’UNA MANERA MOLT ORIGINAL O POC FREQÜENT:
Paris: Eglise de Saint Pierre de Montrouge.
Aquesta Santa Rita blanca de Paris (capítol X) és l’única que agafa la creu d’aquesta manera.
Esterri d’Àneu (Pallars Sobirà): Església de Sant Vicenç.
La Santa Rita d’Esterri d’Àneu aguanta la creu amb la mà dreta contra el cos potser perquè té l’esquerra ocupada agafant unes roses vermelles. És l’única que agafa la creu com si portés una bossa.
Les Santes Rites de O Carballiño i Cañizo (que ve a continuació) aguanten la creu alçada de cara als fidels. A O Carballiño són experts en “polbo á feira” i el segon diumenge d’agost organitzen la “Fiesta del pulpo”. A Barcelona visitava uns nens que els pares eren d’aquest poble i tenien un bar davant de la sala de festes “La Paloma” on feien un “pulpo a feira” sensacional.
Cañizo (Zamora): Iglesia de San Pelayo. (24-VI-10)
Vaig programar malament el GPS i al poble de Cañizo em vaig adonar de l’error, però “no hay mal que por bien no venga” perquè vam passar per davant de l’església, estava oberta i vaig trobar una Santa Rita amb la cara trencada i el crucifix alçat de cara als fidels. Quan estava escrivint unes notes a una llibreta una de les dones que estaven netejant l’església es va apropar i em va dir: “Ud debe ser del Obispado, verdad ?”.
La Santa Rita de Fuente de Cantos agafa la creu a la seva manera, és l’única que ho fa de cap per avall. Des de Barcelona vaig connectar amb Carlos Castillo, responsable de la Oficina de Turisme de Fuente de Cantos (Badajoz) i vam quedar que m’obriria l’església de Nuestra Señora de la Granada seu de Santa Rita. Quan el vaig trucar des de la província de Badajoz es va fer l’estret: “Venga Ud. mañana porque ahora ya es tarde”. Al final el vaig convèncer.
Per telèfon, Carlos m’havia semblat el prototip de funcionari que fa la feina a la força sense convicció. Em vaig equivocar, era una persona jove molt culta que tenia les idees molt clares i a més a més em va confessar que era del Barça. Em va explicar que el pintor Francisco de Zurbaran era fill del poble i em va obsequiar amb una visita guiada a l’església que té un gran valor artístic. Volia invitar-lo a dinar però no va poder perquè tenia feina. “Vaya al Hostal Extremadura que tiene muy buena relación precio calidad”. Vaig menjar molt bé per 8,50 euros: de primer un “cubell” de gazpacho, de segon calamars fregits boníssims, meló, cafè i aigua. A la taula on hi havia més gent (nou persones), hagués posat la ma al foc que eren els mestres del poble o els funcionaris de l’Ajuntament.
