dijous, 21 de febrer del 2013

CAPÍTOL XLI. LES RITES QUE NO VAN ARRIBAR A SER SANTES (DE MOMENT).



En aquest capítol he volgut recordar altres Rites famoses: Rita Levi-Montalcini, Rita Hayworth, Rita Pavone i la Rita de la pel·lícula “Chico&Rita”.


                               RITA LEVI-MONTALCINI 

                                       El dia que va fer 100 anys.


Rita Levi-Montalcini és una extraordinària figura del segle XX  que va dedicar la seva vida a l’estudi i la investigació. L’any 1986 va obtenir el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia pel descobriment del “factor de creixement” que revela com es regeneren les cèl·lules nervioses.



 Va morir fa poc, el dia 30 de desembre de 2012 a l’edat de 103 anys i malgrat tenir dificultats a la vista i a l’oïda va continuar investigant fins l’últim moment  havent declarat  que el seu cervell funcionava millor de quan era jove. Estava en contra de la jubilació perquè deia que destrueix el cervell. El jubilat s’abandona i això mata el seu cervell i emmalalteix, deia.

                                            És la més petita.

Va néixer a Torí el 22 d’abril de 1909 en una família jueva. Va estudiar medicina a la Universitat de la seva ciutat i quan va acabar, les lleis racials contra els jueus de Mussolini li van impedir exercir la professió i es va dedicar a investigar. Durant la Segona Guerra Mundial es va traslladar a Florència i va muntar un laboratori molt precari a casa seva per continuar investigant les neurones.

L’any 1945 va ser convidada pel Professor Hamburger  (bioquímic i zoòleg) a la Universitat Washington de Sant Louis  (Missouri) i allí es va quedar durant 30 anys com a professora de la Universitat. 



                                Any 1947: Conferència a EUA.

L’any 1952 va descobrir el factor de creixement que va ajudar a conèixer el funcionament del sistema nerviós. En col·laboració amb Stanley Cohen va demostrar que el factor de creixement era una cadena de proteïnes. Van rebre conjuntament el Premi Nobel l’any 1986.

     1986: Amb el rei de Suècia el dia que va rebre el Premi Nobel.

L’any 1962 va tornar a Itàlia per fundar un laboratori de recerca a Roma, i fins 1969 dirigí el Centre de Recerca Neurobiològica del Consiglio Nazionale delle Recerche i entre aquell any i el 1978 fou directora del Laboratori de Biologia cel·lular. 


A finals del 80 va escriure una autobiografia  amb el títol “Elogi de la imperfecció”. Rita va voler conciliar dos aspiracions irreconciliables: la

perfecció a la vida i al treball. Ho va aconseguir optant per certa imperfecció a la vida i al treball i va descobrir que la imperfecció era el que més s’assemblava a la naturalesa humana. També va escriure “Temps de canvis” on defensa un canvi radical de la manera de pensar i viure, i “L’as a la màniga” on defensa que el cervell pot continuar funcionant perfectament fins una edat molt avançada a diferència del que passa amb altres funcions fisiològiques. 



                                        Rita fa 100 anys.

De les entrevistes que li van fer a “La Vanguardia” (26-XII-2005, quan tenia 96 anys) i a “El Pais” (19-IV-2009 quan tenia 100 anys) he extret algunes respostes que serveixen per conèixer millor a la Rita:

- Soc de família jueva però soc laica.
-La religió margina a la dona davant de l’home, l’aparta del desenvolupament cognitiu.
- Soc d’esquerres.
- Estic a favor dels valors ètics sense esperar recompenses a l’altra vida.
- Vaig decidir no ser ni esposa ni mare. El meu pare volia casar-me bé, que fos una bona esposa, bona mare i em vaig plantar i vaig dir-li que volia estudiar.
- Soltera i feminista perpètua: “Jo soc el meu propi marit” “Vaig decidir no casar-me quan era adolescent. Mai hauria pogut obeir a un home, com la meva mare al meu pare”.
- Dones i homes tenim idèntica capacitat mental.
- El cos s’ha arruga, el cervell no. S’han d’estimular las neurones, mantenir el cervell il·lusionat, actiu, s’ha de fer funcionar, mai es degenerarà. Mantenir curiositats, passions...
- Et poden prohibir tot, menys que no pensis. L’exclusió dels jueus els hi va fomentar treballs intel·lectius.  Per això hi ha molts premis Nobel.
- A les masses predomina el cervell emocional sobre l’intel·lectual. Hitler i Mussolini ho van saber aprofitar.
 - Quan ja no pugui pensar vull que m’ajudin a morir amb dignitat. Va morir als 103 anys.


                               RITA HAYWORTH

Potser és la Rita més coneguda al món després de Santa Rita.  Va ser una de les actrius més emblemàtiques de l’època dorada del cine americà, símbol sexual indiscutible de la dècada dels 40 (li deien “The Love Goddes”, “La Deessa de l’amor”) i una de les grans estrelles del cine. 


El seu vertader nom era Margarita Carmen Cansino. Va néixer a Nova York el dia 17 d’octubre de 1918 i era filla del ballarí andalús Eduardo Cansino i de Volga Hayworth una anglesa també dedicada a l’espectacle.

Quan tenia 13 anys va començar a ballar formant parella amb el seu pare.
Als 16 anys va debutar  al cine on va treballar en més de 30 pel·lícules en algunes de les quals va demostrar els seus dots per la dansa al costat de Fred Astaire i Gene Kelly.  Va ser l’any 1941 amb la pel·lícula “Blood and Sand”, una superproducció basada en la novel·la de Blasco Ibañez “Sangre y arena”, que es va convertir en el sex símbol de la dècada.

                                       A la pel.lícula "·Gilda".


Però el punt àlgid de la seva carrera fou la pel·lícula Gilda (1946) que la va consagrar com un mite eròtic caracteritzat per un guant seductor i una sonora bufetada clavada per Glenn Ford, que es va convertir en la bufetada més famosa del cine dels Estats Units. Va ser la resposta a la que li havia donat moments abans la Rita. La pel·lícula va ser un escàndol i a Espanya va ser considerada como “greument perillosa” per l’Església catòlica degut a l’strip-tease insinuant a l’escena on es treu el guant. Gilda va ser el paper més important de la seva carrera i es va arribar a dir que “Mai va haver-hi una dona com Gilda”.

                         Moment culminant de la pel.lícula "Gilda".

Es va casar cinc vegades: amb el magnat Edward Judson (1937-1942), Orson Welles (1943-1948), el Princep Ali Khan (1949-1953), Dick Haymes (1953-1955) i James Hill (1958-1961). Va tenir una filla amb Orson Welles (Rebeca) i una altra amb Ali Khan anomenada Iasmina i amb qui va viure fins que es va morir. Rita va dir una frase que es va fer cèlebre: “Tots els homes que conec vam al llit amb Gilda però s’aixequen amb mi”.



Va treballar en 69 pel·lícules, les 15 primeres com a Rita Cansino i la resta com a Rita Hayworth. A apart de “Gilda”, altres títols destacats són: “La dama de Shangai” (1947), “Els amors de Carmen” (1948),“La dama de Trinidad”, etc..

Mai va ser nominada als premis Oscar però té una estrella al Passeig de la Fama de Hollywood.
La seva última aparició al cine va ser l’any 1972 (“La ira de Déu”) ja que les seves facultats van ser afectades per la malaltia d’Alzheimer morint a Nova York el dia 14 de maig de 1987 a l’edat de 68 anys. Està enterrada al Cementiri de Holy Cross en Culver City (Califòrnia). 

                                            Rita abans i.....

                       Rita després: Sic transit gloria mundi.



                                        RITA PAVONE

Rita Pavone va néixer a Torí, el 23 d’agost de 1945. Va ser una cantant italiana molt popular durant els anys 60. Degut al seu cabell pel roig, a Itàlia va rebre el sobrenom de “Pel di carota” (pell de pastanaga).




Va ser descoberta l’any 1962 per Teddy Reno amb qui es va casar l’any 1968 a Suïssa on resideixen des de llavors. El matrimoni va provocar una sèrie de controvèrsies perquè Teddy Reno era 19 anys més gran que ella, estava casat i tenia un fill.
Va substituir a Mina en el programa de televisió “Studio Uno” les nits dels dissabtes i més endavant va actuar al programa “Stasera Rita”. Ha editat molts discos i entre les cançons més conegudes hi ha ”La partita di pallone (1963), “Cuore” (1963) i “Qué me importa del mundo” (1964).



Recordeu la cançó “La partita di pallone” que deia en castellà: porqué porqué el domingo por el futbol me abandonas....

“Perchè perchè
La domenica mi lasci sempre sola
Per andare a vedere la partita
Di pallone
Perchè perchè
Una volta non ci porti anche me.”



També va gravar dos discos en català i a la tapa va sortir fotografiada amb barretina i amb un porró.
L’any 1964 va ser protagonista de la sèrie de televisió “Il giomalino di Gian Burrasca” i va començar a fer pel·lícules. La primera “Rita, la figlia americana”, la segona “Rita la zanzara” (1966), “Litlle Rita nel West” (1967).
El seu casament va desestabilitzar la seva carrera, malgrat que va ser de les poques cantants italianes de fama internacional, coneguda a Brasil, països de parla castellana i Alemania, entrant a les llistes britàniques i d’EUA.

                                  La Rita Pavone s'ha fet gran.


                LA RITA DE LA PEL.LICULA “CHICO&RITA”.


“Chico&Rita” és una pel·lícula d’animació dirigida per Fernando Trueba i Javier Mariscal, amb música de Bebo Valdés. Els protagonistes són Chico, un jove pianista enamorat del jazz i Rita , una bella cantant temperamental i decidida que somia arribar a ser famosa.


                                        Aquesta és la Rita.

L’apassionada  història d’amor entre Chico i Rita comença a la Cuba del final dels anys 40, quan manava Batista. Es van conèixer a un ball de l’Havana i des de llavors la vida els va unint i separant com si de la lletra d’un bolero es tractés. Fonamentalment parla de dues coses: la música i l’amor. La música és la raó de la existència dels personatges i l’amor està present en els 94 minuts del film. Cançons com “Sabor a mi” i “Besame mucho”, formen part del repertori.


                                    Rita cantant "Sabor a mi".

Va rebre el Goya a la millor pel·lícula d’animació de l’any 2011, i va ser  nominada pel Oscar, malgrat que no va guanyar.
Va ser estrenada el dia 25 de febrer de 2011.

Abans d’acabar el capítol he de fer constar que Rita “la cantaora” no tenia prou currículum per sortir en aquest capítol.