La
primera vegada que vam visitar Croàcia fou l’any 1986, quan era part de la
República de Iugoslàvia. Entràrem amb el cotxe per la frontera amb Àustria, i
tardàrem 3 hores en travessar-la degut als tràmits burocràtics.
Visitàrem Zagreb, l’actual capital de Croàcia, el
parc Nacional de Plitvice i la península d’Ístria.
Pels
carrers principals de Zagreb no circulava cap cotxe. A la plaça de la República
només hi havia dos cotxes aparcats. Les botigues eren molt antiquades.
Al
Parc Nacional de Plitvice, Patrimoni Nacional de la UNESCO, hi ha 16 llacs que
es comuniquen entre ells des de diferents nivells amb magnífics salts d’aigua.
Ens va agradar molt.
A
la península d’Ístria vam fer nit a
Pula, on hi ha un Coliseu romà.
_________
22
anys després, el juliol de 2008, vam
tornar a Croàcia. Anàrem en ferry fins Gènova i, abans d’entrar a Croàcia (Hrvatska
en croat), vam trepitjar un tros d’Eslovènia; tot seguit férem tota la costa, visitant l’illa
de Korkula. A la tornada anàrem en ferry des d’Split fins a Ancona (Itàlia).
Malgrat ser un país amb una gran majoria catòlica i
ser al costat d’Itàlia, a Croàcia no vam trobar cap Santa Rita. Sant Antoni no va fallar. A la foto, el claustre
del convent dels Franciscans de Dubrovnik, el dia del seu Sant.
La primera ciutat que trobàrem
fou Rijeka. Ens va cridar l’atenció la gran quantitat de banderes croates que
hi havia arreu. A Sibenik ens vam assabentar que, aquella tarda, l’equip de
futbol de Croàcia jugava contra Àustria en el Campionat d’Europa.
A Sibenik vam visitar la
catedral, qualificada com la meravella de la costa dàlmata. A la porta
d’entrada hi ha les imatges d’Adam i Eva tapant-se les vergonyes, una constant de
les catedrals croates.
A Primosten, un poble
encantador en una petita península, les terrasses dels bars estaven plenes de
gent veient el partit de fútbol.
Trogir té una ciutat
emmurallada i una magnífica catedral, patrimoni mundial de l’UNESCO. Vam
compartir un B&B (a Croàcia en diuen “sobe”) amb uns catalans.
A Split vam visitar el palau de Dioclecià, una de les ruïnes romanes més
importants. És una fortalesa militar amb una residència imperial i una ciutat
emmurallada.
A la sortida de la porta d’Or hi ha l’estàtua més famosa d’Split,
dedicada al bisbe medieval croat Gregorius de Nin; és obra de l’escultor
Mestrovic, que té un museu a la ciutat. Tocar el dit gros del peu esquerra dóna
sort, per això estava brillant i gastat.
Des del port de Ploce anàrem
en ferry fins a Tranj, a la península de
Peijesac. Des d’Orebic anàrem en ferry fins a l’illa de Korkula.
La capital de l’illa és en una petita península envoltada de muralles.
Ens vam allotjar a la
Pensió Bebic del poble de Lumbarda, a 7 km al sud de la capital. És a la vora
del mar en una petita badia. Des de la terrassa hi havia una vista preciosa .
Porta d’entrada del casc antic de Korkula.
La casa de Marco Polo a Korkula.
A la vora del mar a Korkula.
En un dia vam recórrer tota l’illa. A Croàcia tenen el problema que a les
platges no hi ha sorra. A les fotos les
platges de Pupnatska Luka i Prizba.
L’única platja amb sorra que vam trobar era a uns 3 km de Lumbarda.
A la pensió Bevic tinguérem
el nostre moment de glòria. L’últim dia, al menjador hi havia una guitarra.
Estàvem inspirats i vam muntar un cafè-concert. Hi havia alemanys, italians i
eslovens que ens van aplaudir molt. Vam cantar en català, castellà, italià,
francès i anglès.
De Korkula vam anar a
Orebic en ferry. Allí em vaig adonar que tenia un clau clavat a un pneumàtic. Al
mecànic del poble li costà molt treure’l: tenia uns 5 cm de llargada i un
centímetre de gruix. Amb un tros de cautxú va arreglar la punxada. Em va costar
40 kn (5,5 euros).
El centre històric de
Dubrovnik el vam visitar dues vegades: la primera amb paraigües. A la porta per
on vam entrar hi havia un plànol on estaven assenyalats els llocs on van caure
les bombes durant la guerra dels Balcans. Entre 1991 i 1992 hi van caure unes
dues mil bombes. Ja estava tot reconstruït. Les muralles es van construir entre
els segles XIII i XVI i continuen intactes. Vam donar tota la volta al casc
antic des de les muralles.
La segona vegada no
calgué paraigües.
A 18 km al sud de
Dubrovnik hi ha Cavtat, l’últim
poble de Croàcia, tocant a Montenegro. Era una bona alternativa a Dubrovnik per
fer nit. Vam sopar al Restaurant Kolona; mentre menjava el millor llobarro de la meva vida, Croàcia
guanyava Alemanya (2-1). Els carrers es van omplir de banderes croates i crits d’“Aufwiedersehen”.
A l’església de San
Antuna (Sant Antoni) de Cavtat, tenen aquesta curiosa trona.
En direcció a Split vam
parar a Ston. Pujàrem fins a dalt de la
muralla, des d’on hi havia una magnífica vista.
A la Riviera de Makarska vam visitar el poblet de
Gradac.
A l’església de Makarska
hi havia aquest mosaic que ens va fer dubtar si era Santa Rita. Li faltava
l’estigma.
Brela Soline ens va
agradar, malgrat que estava núvol i va ploure a estones. Té 6 km de platges de pedres, comunicades per
un passeig amb pins. Hi havia molts turistes alemanys amb cara de pomes agres, per culpa del mal temps.
A Split, vam agafar el
ferry que ens portà a Ancona. Vam continuar el viatge per Itàlia: allí sí que
trobàrem Santes Rites.
