A la Riviera di Levanto,
de la regió italiana de Liguria -en vermell-, hi ha tres llocs d’obligada
visita: Portofino, Portovenere i les Cinque Terre.
PORTOFINO
Vaig saber que existia Portofino a principis
dels anys 60, quan vaig escoltar la cançó “Love in Portofino” cantada per Fred
Buscaglione. Vaig pensar que devia ser un lloc molt romàntic.
És a 38 km al sud-est de
Gènova; s’hi arriba per una carretera panoràmica
que surt de Santa Margherita Ligure.
És un poblet de pescadors, amb les cases ficades
dins una cala natural. Hi vam ser el dia
24 de setembre de 2002. Havien passat 30 anys des de la primera vegada i res no
havia canviat. Al port encara hi havia el mateix bar flotant damunt d’una
embarcació.
Férem el passeig fins al far (mitja hora, anada
i tornada); des d’allí es podia contemplar la costa fins a La Spezia.
A l’església de San
Martino hi tenien la seva Santa Rita agenollada. Vam continuar fins a Recco, 20 km abans d’arribar a Gènova. Vam sopar i
dormir a l’hotel Da Vittori: vam provar una focaccia espectacular, especialitat
de la casa.
PORTOVENERE
Portovenere és al sud de les Cinque Terre.
Les façanes de les cases
són de color ocre. És patrimoni de l’UNESCO des del 1997.
L’antiga església de San
Pietro és dalt d’un petit turó -no hi havia cap Santa Rita-.
Des de l’església de San
Pietro es pot veure la costa de les Cinque Terre.
A la botiga de “souvenirs”
ens van dir que estaven fastiguejats perquè feia més d’un mes que no veien el
sol.
CINQUE TERRE
Les Cinque Terre, com diu el nom, consta de cinc
pobles: Riomaggiore, Manarola, Corniglia, Vernazza, i Monterosso al Mare.
Són pobles amb les cases multicolors, dalt de penya-segats.
És una costa escarpada – d’uns 10 km de llarg i 3 km d’ample-, amb terrasses
que baixen fins al mar en un gran pendent -a la foto, Manarola-. L’any 1997 van
formar part del Patrimoni Mundial de l’UNESCO i el 1999 fou declarat parc
nacional. Feia molt de temps que teníem pendent visitar les Cinque Terre.
Finalment, es féu realitat el mes de
juliol de 2008.
La millor manera de
visitar les Cinque Terre és en tren, deixant el cotxe a La Spezia o a Levanto.
També és pot visitar en ferri des dels mateixos llocs. Per últim, també s’hi
pot anar a peu, per un camí per la vora del mar que comunica els cinc pobles.
Nosaltres hi anàrem de la pitjor manera: en cotxe.
RIOMAGGIORE
És el primer poble
venint del sud. Les vistes des de dalt de la carretera són fantàstiques. La
carretera és estreta amb molts revolts.
A l’entrada hi ha un
pàrquing. Vam baixar pel carrer principal en direcció al port. Les cases estan
penjades a la muntanya.
A la chiesa de Santa
Maria no hi havia cap Santa Rita, però hi havia “la Madonna delle catene”.
Vam anar a peu fins Manarola, per la Via de l’Amore. És un camí de
900 metres de llarg, que va per damunt les roques. S’havia de pagar 5 euros per
cap.
MANAROLA
El carrer principal és
el torrente Groppo i des d’allí surten els carrers empedrats que van fins el
promontori. Les cases estan pintades d’uns colors molt vius.
Férem un berenar-sopar
al restaurant Porticciolo: Isabel, una
sopa de peix “bocatto di cardinale”; jo un llobarro, ”bocatto d’escolanet”...
Tot seguit tornàrem a
Riomaggiore per la Via de l’Amore.
CORNIGLIA
De Riomaggiore a
Vernazza la carretera cada vegada és més estreta i més perillosa. No vam entrar
a Corniglia (foto des de la carretera), el poble més petit, més alt, i de més
difícil accés. És l’únic poble que no té port.
VERNAZZA
Vernazza és un dels pobles més bonics. A
l’entrada del poble hi havia un petit
pàrquing on només podien aparcar els
residents.
No ens vam atrevir a
deixar el cotxe sol, i vam fer un curt passeig per separat, fins al port
natural, on els turistes ja estaven sopant.
El dia 25 d’octubre de
2011 va haver-hi un diluvi sobre el parc nacional de les Cinque Terre i el
poble més afectat fou Vernazza, que tardà 2 anys en ser reconstruït.
COLLE DI GRITTA
De Vernazza vam sortir a
quarts de nou, quan ja era fosc. Aniríem fins
Levanto -primera població després de les Cinque Terre-, on podríem
aparcar i trobar hotel. La carretera era estreta, amb un revolt darrere
l’altre, com que era de nit, ho vam
passar malament.
Quan vam arribar dalt,
a Colle di Gritta, vam tenir una gran
alegria: davant nostre va aparèixer l’Albergo “Bivio”, amb un gran aparcament.
L’endemà, durant l’esmorzar, vam estar parlant amb l’amo. Havia estat dues
vegades a Barcelona i havia vist com robaven les bosses als turistes. Vam
parlar del Campionat de futbol d’Europa
que s’estava celebrant. Creia que Espanya era un dels possibles guanyadors (ho
va endevinar). Va parlar molt malament de la selecció italiana. Ens volia
convèncer perquè, la propera vegada que anéssim a les Cinque Terre, ens
instal·léssim al seu hotel. Podríem anar en bus a Monterosso i des d’allí podríem anar als altres pobles a peu o amb el
tren. No és mala idea.
MONTEROSSO AL MARE
Érem a prop de
Monterosso. L’amo de l’hotel ens aconsellà la carretera que va al Lungomare
perquè allí és més fàcil aparcar. La carretera era molt millor que les de
Riomaggiore i Vernazza.
Monterosso al Mare
consta de dues parts unides per un túnel excavat a la roca: una és el centre
històric -només per a vianants-, i l’altra el Lungomare, on hi ha les platges, els
hotels i un gran aparcament.
A Monterosso hi ha la
platja més gran de les Cinque Terre i, l’única que és de sorra. Estava núvol i
no convidava a anar-hi.
Vista del Lungomare de
Monterosso.
Camí del túnel per anar al centre històric.
A l’altra banda del túnel
vam trobar una placeta on hi ha l’església de San Giovanni Batista, dels segles
XIII i XIV.
Santa Rita era a l’altar
de la Pietat, a l’esquerra de l’altar Major.
La platja del centre
històric. Es va posar a ploure i vam marxar de Monterosso en direcció a Gènova.
Allí ens esperava el ferri que ens portà a Barcelona.
