dissabte, 29 de desembre del 2018

CAPÍTOL 181: LES SANTES RITES DE LIMA.

Lima és la capital del Perú. Fou fundada l’any 1535 per Francisco Pizarro. Durant dos segles fou la capital política, comercial i religiosa de la Sud-Amèrica espanyola. 


Plànol del centre històric. Els llocs que vam visitar: 1) Plaza Mayor. 2) Catedral. 4) Iglesia i Convento de San Francisco. 10) Iglesia i Convento de Santo Domingo. 14) Iglesia de San Agustín.19) Iglesia de la Merced. 33) Plaza de San Martín.


La plaça de San Martín fou construïda per commemorar el centenari de la independència del país del domini espanyol (any 1921). Al centre hi ha l’estàtua del llibertador del Perú, el general argentí José de San Martín. Està unida a la plaza Mayor pel carrer de vianants Jirón de la Unión, que estava molt animat quan hi anàrem.


La plaza Mayor és al cor de la ciutat colonial.


Al nord, on hi havia la casa de Pizarro, hi ha el Palacio del Gobierno amb una façana d’estil barroc francès.



La Catedral domina la part oriental; a dins es conserven les restes de Pizarro.


Al costat de la Catedral hi ha el Palacio Arzobispal, amb una esplèndida balconada tallada en estil morisc.


Al davant hi ha l’edifici de la Municipalidad.


La Iglesia de San Agustín és a la plaça del mateix nom. 



Hi vaig trobar una magnífica Santa Rita.


A la paret, un munt d’ex-vots dedicats a la Santa. 


Molt a prop, al carrer Jr. De la Unión 621, hi ha la iglesia de la Merced.



A l’altar del Nazareno vaig trobar la segona Santa Rita de Lima. És de les poques que no tenen l’estigma del front.


El complejo colonial de San Francisco consta d’una església, un convent i les capelles de La Soledad i El Milagro. En el seu temps fou el major complex catòlic del Nou Món. 


A Lima, els policies municipals encara dirigeixen el tràfic. 

DISTRITO DE MIRAFLORES


A més del centre històric, també vam visitar els districtes de Miraflores i de Barranco.


Huaca Pucllana: la piràmide de tova, pertany a la cultura Lima (200-700 anys d. De C).


Parque Central de Miraflores.


Un racó del parc.


La iglesia de la Virgen Milagrosa estava tancada.


El monument de J.F. Kennedy, al parc del seu nom.


El carrer de les Pizzes o San Ramón, un restaurant al costat de l’altre. 


Al carrer Padre Amelio Plascencia 135 hi ha l’església de Santa Rita.



A l’edifici del costat de l’església vam trobar aquesta Santa Rita.

DISTRITO DE BARRANCO

El distrito de Barranco és el barri bohemi de Lima. Ocupa els penya-segats de l’extrem sud de la badia. Pel camí vam passar pel Parque del amor, on hi ha l’estàtua El beso, de l’escultor Víctor Delfín. 


Fins al segle XIX Barranco fou un petit poble molt tranquil. Llavors, l’alta societat de Lima va començar a construir residències estivals per anar a banyar-se al mar. A la foto, la casa de Víctor Delfín. 



Pel carrer Junín vam arribar a l’Ermita de Barranco, tancada des que la teulada quedà afectada pel terratrèmol de l’any 1940. 


Davant de l’Ermita hi ha l’escultura de la cantautora peruana Chabuca Granda, autora de “La flor de la canela”.


El Puente de los suspiros (al fons), és un espai d’inspiració per a músics i poetes. Quan hi passes per primera vegada s’ha de demanar un desig. I et serà concedit, diuen.


Al parque Municipal hi ha l’església de la Santíssima Cruz, que estava tancada. 


Un gran cartell anunciava un Matrimoni civil comunitari.


El Museo de la Electricidad, amb el seu tramvia.



L’última visita de Lima fou el Museu Arqueológico Rafael Larco Herrera, considerat un dels 25 millors museus del món. És una mansió del segle XVIII, amb uns jardins molt bonics.




Hi ha la major col·lecció privada (45.000 peces) de l’art peruà precolombí, reunida pel magnat del sucre Rafael Larco Hoyle. Proporciona una visió general de les cultures que es van desenvolupar des de l’any 7.000 abans de Crist fins al segle XVI. Hi ha una curiosa sala d’art eròtic.


Vam dinar al restaurant del Museu. Tot seguit, anàrem a l’aeroport per agafar l’avió que ens portà a Barcelona en vol directe. El viatge al Perú s’havia acabat.

dimecres, 12 de desembre del 2018

CAPÍTOL 180: LES SANTES RITES DE CUZCO I “EL VALLE SAGRADO”.


Des de Puno anàrem a Cuzco en un tren singular. Vam travessar els altiplans andins i les muntanyes i valls del riu Huatanay. El viatge durà 10 hores.

Hi havia un vagó exclusiu pel nostre grup de 17 persones.
A 45 km de Cuzco vam passar per Juliaca. El tren travessa el mercat fregant les parades. Fins i tot passa per damunt de les mercaderies, com es pot veure a la foto. Quan arriba el tren treuen els tendals i després els tornen a posar. Fou un espectacle.

L’últim vagó era panoràmic, per poder fer fotografies. 


Vam parar a La Raya, el punt més alt de les províncies de Puno i de Cuzco (4319 metres). Hi havia una església sense Santa Rita i un mercat d’artesania.
CUZCO

Cuzco fou la capital de l’imperi inca. En l’idioma quechua vol dir, llombrígol del món. És una ciutat molt bonica, declarada Patrimoni de la Humanitat per l’Unesco l’any 1983. Encara es poden veure les antigues muralles dels inques. Està a 3456 metres d’altura. Gràcies a les infusions de coca no vam tenir cap problema. 

El centre històric de Cuzco. 

La plaza de Armas és una meravella. Pel National Geographic  és una de les més boniques del món. En aquesta plaça, Pizarro va fer decapitar  Tupac Amaru II, el cap de la revolta dels indígenes.


Al centre hi ha l’estàtua de Manco Cápac, que fou el primer governador i fundador de la cultura inca a Cuzco.
L’estàtua és damunt d’una font preciosa.
Els típics balcons de la plaza de Armas.
La catedral de Cuzco és imponent. L’exterior és d’estil renaixentista  i l’interior d’un extraordinari estil barroc. Sabia que hi havia una Santa Rita, però  l’arquebisbe de Cuzco ha prohibit fer fotos a cap església de la diòcesi. El guia em va assegurar que no en podria fer cap, perquè hi ha un vigilant a cada cantonada. Jo li vaig dir que la faria.
L’altar on era Santa Rita era just a la sortida de la catedral. Davant hi havia una vigilant que obria la porta als que sortien. Primer vaig fer aquesta foto de lluny. Santa Rita és la imatge inferior esquerra.

Amagat darrera d’una columna, vaig fer una altra foto. Santa Rita només es veu una mica. 
Finalment, els del meu grup em van tapar mentre feia aquesta foto. És de poca qualitat per culpa de les presses.

Si no l’hagués pogut fer, ja tenia aquesta -que van fer els amics  Rosa i Manel Aguilà, fa uns quants anys-.
A més de la catedral, Cuzco és la ciutat americana on hi ha més esglésies, capelles, convents i monestirs. Un dia, a les set del matí vaig recórrer totes les esglésies del centre històric: no vaig trobar cap Santa Rita. A la foto, l’església de San Francisco. De bon matí, la gent esmorzava en parades que hi ha al carrer.

Tenia fitxada la parròquia de Santa Rita, que és a un barri lluny del centre. Després de 40 minuts de taxi, la vaig trobar tancada. Però el mossèn era al despatx parroquial atenent  la gent. Fórem molt ben rebuts. Ens obrí l’església, va encendre els llums i va tornar al despatx. Via lliure per fer fotografies...


La Santa Rita és molt bonica.
A més, hi ha un vitrall i molts quadres amb la vida de la santa.
A 3 km de Cuzco vam visitar la fortalesa de Sacsayhuamán, un impressionant exemple de l’arquitectura militar inca. El guia ens digué que era el Vaticà dels inques.
Vam anar als peus de l’estàtua de El Cristo Blanco
Hi ha un mirador amb una vista espectacular de la ciutat. 

El barri de San Blas és el barri dels artesans. Carrers estrets i  cases colonials amb murs inques. 

També vam visitar Koricancha, que  significa recinte d’or, edificat en honor del déu del sol. Era el més ric de l’imperi inca. Els espanyols el van espoliar i damunt van edificar-hi el convent de Santo Domingo.
VALLE SAGRADO

Comença a  Pisac, a 15 km de Cuzco, i acaba a Ollantaytambo. Hi ha bonics pobles colonials que mostren el seu mestissatge en arquitectura, art i cultura.
Abans d’arribar a Pisac vam parar en una granja de camèlids sud-americans. A la foto, Isabel alimentant una alpaca.
Els camèlids sud-americans són la vicuña, el guanaco, l’alpacai la llama.
Una vista del Valle Sagrado.
El mercat d’artesania de Pisac és molt famós.

Vam passar per un poble ple de restaurants que cuinen el cuy (conillet d’Índies). El guia va comprar-ne un i el van fer a trossos per si algú el volia provar...

Ollantaytambo és una ciutat inca vivent, els habitants conserven les tradicions antigues. Al fons, les terrasses tallades a la roca que pugen fins  la fortalesa Araqama Ayllu.

Veïnes d’Ollantaytambo.
MACHU PICHU

A Aguas Calientes vam pujar a l’autocar que ens portà a  Machu Pichu, que és a 2350 metres d’alçada. La ciutadella fou construïda a la cresta d’una muntanya. Mai va ser saquejada pels espanyols perquè no la van trobar. L’any 1911, una expedició encapçalada pel professor i arqueòleg anglès Hiram Bingham la va descobrir. Aquesta ciutat inca consta de cases, temples, fonts, places i bancals de cultiu. 
Machu Pichu em va emocionar.
La visita durà més de dues hores. A la foto el Temple del sol.

El Temple de les tres finestres. Per la seva arquitectura és considerada la perla del Machu Pichu. 

La Intihuatana: vol dir el pal que amarra el sol. És el lloc on s’alça el Sol, punt sagrat pels inques. Indica les dates exactes dels solsticis i equinoccis.
A Aguas Calientes vam agafar el tren “Hiram Bingham”, que ens tornà a Cuzco. És un tren semblant al de l’Orient Exprés. De Cuzco vam volar fins a Lima (proper i últim capítol).