CAPÍTOL XXIX: SOPANT A ANVERS AMB SANTA RITA.

Els dies 16 i 17 de juny de 2004 vam visitar Anvers (Antwerpen en flamenc), la ciutat més gran de Flandes i la segona de Bèlgica. Un capvespre estàvem passejant pels voltants de la catedral i de cop i volta vam veure des del carrer, a través de les seves finestres,  un restaurant que estava ple d’imatges religioses. Damunt de la porta d’entrada contrastaven els signes religiosos amb un mural d’angelets que s’ho passaven d’allò més bé.

            Porta d’entrada del restaurant “Het Elfdegobod”.

Vam entrar i efectivament, totes les parets, totes, estaven plenes d’escultures i baix relleus de caràcter  religiós de tots els tamanys. Allí  estaven congregats tots els Sants i totes les Santes, Jesucrist, la Mare de Déu i més d’un angelet.

              Primera visió a l’entrar al restaurant.

                 Eren dos pisos plens d’imatges religioses.

Vam preguntar al cambrer quin era el motiu d’aquella exposició i ens va explicar que “le patron” feia 30 anys que feia col·lecció d’imatges religioses i les exposava al seu restaurant. En una simple mirada vaig detectar varies Santes Rites.

No hi havia gaire gana però no vam tenir més remei que quedar-nos a menjar alguna cosa. Al conèixer la meva rititis, el primer que va fer el cambrer va ser agafar una imatge de Santa Rita i posar-la damunt de la nostra taula.  Vam sopar en companyia de Santa Rita. Ens vam partir una cassola enorme de musclos amb dos salses i unes “frites” (plat nacional). A Bèlgica vam menjar molts musclos però aquests van ser els millors. Mentre sopàvem va trucar un amic des de Barcelona i no es va creure que estava sopant amb Santa Rita.

                              Sopant amb Santa Rita a la taula.

                     Santa Rita va estar impassible durant tot el sopar.

El restaurant està al carrer Torfbrug número 10 i el seu nom és “Het Elfdegobod” que vol dir “L’onzè manament”. Li vaig preguntar al cambrer quin era l’onzè manament i va contestar: passar-s’ho lo millor possible. No està gens malament. Als tapets de plàstic de la taula hi havien dibuixats diferents escenes de grans bacanals. Vaig comprar-ne dos que podeu veure a continuació.

                                    Un fragment dels tapets.

                               Un fragment dels tapets.

Abans de marxar vaig recórrer tot el restaurant (hi havia dos pisos) i vaig fotografiar les cinc Santes Rites que veureu a continuació.

                       Aquesta és la Santa Rita amb qui vam sopar.

                Un primer pla de la Santa Rita amb qui vam sopar.

                                         La segona Santa Rita.

                        Un primer pla de la segona Santa Rita.

                                  La tercera Santa Rita.

La quarta Santa Rita

La cinquena Santa Rita.

L’endemà, repassant la guia Michelin em vaig adonar que era un dels restaurants recomanats.

CAPÍTOL XXVIII. L’EPISODI DE LA VINYA.

Hi ha un episodi a la vida de Santa Rita conegut com l’episodi de la vinya. Cavallucci va ser l’únic biògraf antic que el va contar, però una font més antiga (la pintura biogràfica de l’any 1480) mostra a la segona escena a Rita a la porta del monestir amb els seus tres protectors i darrera d’ella un arbre que podria formar part de l’episodi en qüestió.

Quan Rita va ingressar al convent, la mare abadessa va provar la seva obediència i li va demanar que regués dos vegades al dia una branca morta d’un cep que estava agafat a terra en un racó del jardí a l’interior del claustre. Rita va trobar l’encàrrec fora de lloc però va estar regant la branca dos vegades al dia durant un any sense protestar i al final la vinya va tornar a florir donant els seus fruits.

Actualment, al pati interior del monestir de Cascia s’ensenya als visitants un magnífic peu de parra de quasi tres metres d’alçada que es diu que és la “vinya del miracle”.

L’episodi de la vinya significa la acceptació de Rita a obeir  malgrat que sigui un absurd i demostra que els esforços no són mai inútils i que malgrat les dificultats un no s’ha de desanimar mai.

De les 1.038 Santes Rites que tinc actualment només en onze ocasions (1%) es fa al·lusió a aquest fet: les tres primeres són les més representatives perquè mostren directament el moment del fet. En la resta l’al·lusió és indirecta: és la presència d’un carràs de grans de raïm.

Gent (Bèlgica): St Stephanus o Kerk des Paternd Agustijnen.

El mural de la St Stephanus Kerk de Gent ens mostra a Santa Rita amb un gerro d’aigua a les mans rebent l’ordre de l’abadessa perquè regui la soca de vinya que hi ha a la paret. Santa Rita inclina el cap en senyal d’obediència. La visita a aquesta església (15-VI-204) va ser descrita al capítol IX  (Santes Rites jacents).

Kontich (Bèlgica): Parochie Santa Rita.

En aquest vitrall de la Parochie Santa Rita de Kontich, es veu la Santa regant la soca de la vinya mentre dos monges l’observen des de la porta del convent. La visita a aquesta 

església (16-VI-2004) va ser descrita al capítol X (imatges blanques de Santa Rita).

Monachil (Granada): Convento de los Agustinos Recoletos.

Aquest quadre és semblant al vitrall anterior. El quadre està al despatx que té Fray Luis Vela al Convent dels Agustins Recoletos de Monachil. La foto la vaig fer en la segona visita al convent (15-X-2011).

En la resta de quadres, l’episodi de la vinya està representat de forma indirecta per la presència d’un o més carrassos de grans de raïm. En els següents, el carròs es aguantat per un angelet.

 

Cosenza (Calabria-Itàlia): Chiesa
del Carmine.

La Spezia (Liguria-Itàlia): Chiesa de Madona de la Salute.

                              Milano (Lombardia-Itàlia): Chiesa de Santa Rita.

Cerignola (Puglia-Itàlia): Chiesa de Cristo Rei.

Artà (Mallorca): Església de Sant Francesc.

Monachil (Granada): Convento de los Agustinos Recoletos.

En les dos Santes Rites restants el carrós no està aguantat per angelets:

Bessan (Languedoc-França): Eglise de St Pierre.

A l’église de St Pierre de Bessan, el carròs de raïm està a una ceràmica  amb les abelles i les roses (els tres episodis junts). La visita a Bessan va ser descrita al capítol XXVI (Episodi de les abelles).

Teruel (Aragon): Iglésia del Salvador.

Era la segona vegada que visitàvem Teruel. A la primera vam visitar els “Amantes de Teruel, tonta ella y tonto él”, segons diuen. La segona vegada va ser el dia 23 d’octubre d’enguany, diumenge. Veníem de Cuenca i vam arribar tard. Vam sopar molt bé al restaurant de l’hotel Orient. Era un bar restaurant sense cap pretensió que es va omplir de seguida. A un reservat hi havia l’equip de voleibol de l’Unicaja d’Almeria que aquella tarda havia perdut amb l’equip local. La gentada que hi havia no feia por a les dos cambreres joves que ens van servir en un tres i no res. Un pernil de Teruel (com estava manat) i un emperador a la planxa boníssim.

Teruel és la capital de província més petita de l’Estat Espanyol. L’endemà al matí vam visitar el centre històric que també és molt petit: el “Torico”, la catedral i les torres mudèjars. Sota la torre de El Salvador hi ha l’església del mateix nom amb una Santa Rita que pateix de torticolis i està situada entre dos columnes on hi ha el carros de raïm i les fulles del cep.