dimecres, 27 de juliol del 2016

CAPÍTOL 114: LES SANTES RITES DE LA TERRA DELS “TRULLI”.


Quan visites per primer cop un lloc que has vist mil vegades en fotos, per molt bonic que sigui, no et produeix el mateix impacte com quan et trobes amb un lloc que la guia Michelin li dóna tres estrelles, i que no tenies ni idea que existís. Això és el que ens va passar amb la Terra dels trulli, el maig del 2006.

Els trulli són unes construccions molt singulars, quadrades, amb una teulada de forma cònica feta amb “chiancarelle”, que són rajoles calcàries de color gris, típiques de la regió.

Les parets i l’extrem superior de la teulada estan emblanquinats , i a la punta del con destaquen uns pinacles de formes diverses. A l’interior hi ha una sola habitació i una (o més) finestres petites. L’interior és cobert per una cúpula.

Foren construïts a principis del segle XVI, quan s’hi establiren pagesos per treballar la terra dels Comtes de Conversano. La llei obligava a pagar un tribut per cada casa nova.  Construïren les cases (parets i sostre) amb pedra seca, sense utilitzar ciment, amb la qual cosa es considerava una construcció provisional i evitaven pagar el tribut. La seva extraordinària solidesa ha fet que perdurin fins avui, sent declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1996. Actualment s’han convertit en un atractiu turístic, i la majoria de cases són botigues o es lloguen als turistes.

 La Terra dels trulli és a la regió de Puglia, al taló de la bota que dibuixa el mapa d’Itàlia.

És equidistant de Bari i Brindisi, a uns vint quilòmetres de la costa; està delimitada per les poblacions de Fasano, Ostuni, Martina Franca i Alberobello. Vam visitar Alberobello, Locorotondo,  Martina Franca i Ostuni.

ALBEROBELLO

És la capital de la Terra dels trulli (10.900 habitants).

Al barri anomenat Rione Monti hi ha uns 1.400 trullis adossats, a la falda d’un turó. A la foto, vista del barri des del mirador de la Piazza Plesbiscito.

La Via Monte Sant’Angelo és el carrer principal, i puja fins l’església de Sant’Antonio da Padova; és un seguit de botigues i restaurants pels turistes.

A la part més alta del carrer hi ha l’església de Sant'Antonio de Pàdua, construïda amb el mateix estil que els trulli. S’entra per la via Sant’Angelo, i a l’interior, hi ha una cúpula de 21 metres d’alçada, idèntica a la dels trulli.


Dins de l’església hi ha poques imatges de sants, però Santa Rita és en un lloc preferent, a l’esquerra de l’altar Major.


Hi havia estampes amb una oració a Santa Rita.

 A la ciutat moderna, a la piazza Sacramento, hi ha el trullo Sovrano (sobirà), que és el més gran de la ciutat: té dos nivells, dotze cons i fou construït el segle VIII. Actualment es pot visitar.



A la chiesa Madre de San Cosma i San Damiano (patrons dels metges), vam trobar dues Santes Rites. La primera, en un mural al costat de San Nicola.

L’altra, un petit quadre al caixonet d’almoines de la Santa.

A l’Oficina de Turisme ens adreçaren a un despatx on llogaven trulli per  dormir. El noi que en tenia cura, per vendre el producte, ens va subratllar que arreu podríem dormir en un hotel convencional, però només a Alberobello podríem dormir en un trullo. No ens va agradar: era molt fosc, només hi havia una finestreta molt petita i, a més, no s’hi podia arribar amb el cotxe. Decidírem anar a dormir a Martina Franca.

En sortir del barri dels trulli vam ensopegar amb l’hotel dei Trulli, l’únic de cinc estrelles que hi ha a la ciutat, i amb un bon aparcament. Eren trulli de categoria, separats uns dels altres, en uns magnífics jardins. Li vam dir al recepcionista que era massa car. Al veure que marxàvem, com que era temporada baixa i a més a l’hotel només hi havia quatre gats, ens ho va deixar per un preu tirat. Qui no plora, no mama.

LOCOROTONDO

L’endemà, en 8 km ens vam plantar a Locorotondo que, com el nom indica, és un “lloc rodó”. És dalt d’un turó i els carrers l’envolten en forma concèntrica. No vam trobar cap Santa Rita, però a la chiesa de San Giorgio del casc antic vam trobar-hi aquest Sant Jordi que feia patxoca.

MARTINA FRANCA

Els 6 km. de carretera, que van des de Locorotondo a Martina Franca, travessen la vall d’Itria, amb vinyes, oliveres, i molts trulli disseminats. 
Martina Franca és gran (48.000 habitants), i les seves cases blanques són dalt d’un turó. A la part més alta, envoltat de muralles, hi ha el casc antic ple d’esglésies i palaus barrocs.
El noi de la funerària ens va informar que a l’església de Sant’Agostino, que és en un convent de clausura, hi havia una Santa Rita. Vam tenir sort, perquè a la porta hi havia una monja que esperava que algú li portés un encàrrec; ens deixà entrar per fotografiar una original Santa Rita, que era dins d’una vitrina. La monja m’informà on eren les altres Santes Rites de la ciutat.


L’església de San Domenico és a la via Principe Umberto, a prop de la piazza Plesbicito.  És una església gran i quan vam arribar acabaven de començar la missa. Estava plena a vessar, era diumenge.   Santa Rita és a la capella del Padre Pio, que queda tancada, i per això, malgrat la missa vam poder fer la fotografia.


El fotògraf, fotografiat.    

L’església de la Santa Famiglia és més lluny, a la part nova de la ciutat. Vam fer una bona caminada. És una església nova, i hi celebraven la missa amb l’aforament al complet. La Santa Rita agenollada és a la mateixa entrada, a mà esquerra. Vam esperar que el capellà acabés el sermó (molt fluixet, ple de tòpics), per fer la fotografia.

OSTUNI

Ostuni és a uns 5 km de la costa Adriàtica entre les ciutats de Brindisi i Lecce. Arribàrem al migdia i la piazza de la Llibertà estava molt animada: estaven entregant els premis d’una cursa atlètica. A la chiesa de San Francesco d’Assisi vam trobar la Santa Rita lletja d’Ostuni -veure el capítol 15: “Les Santes Rites lletges (amb perdó)”-.
Tot seguit visitàrem el Museu Arqueològic, on hi ha el motlle de Dèlia, una jove que va morir fa 25.000 anys, poc abans de parir. A l’esquelet hi ha els petits ossos del fetus.
Dinàrem al restaurant troglodita  “L’Osteria del Tempo Perso”. És una cova excavada dins la muntanya. A la carta hi havia carn de cavall i de burro.  El restaurant es va anar omplint de famílies locals de casa bona:  les criatures no pararen de fer la guitza als pares durant tot el dinar.