El mes de maig de 2002 férem un
creuer per la Mediterrània. Poca estona després de salpar de Nàpols, pels altaveus
recomanaren als passatgers guaitar la costa: era la costa amalfitana. Ens va
agradar tant, que el setembre del mateix any hi anàrem amb el cotxe.
Sorrento és a la regió italiana de
Campània, a la costa septentrional de la península Sorrentina, a 50 km al sud
de Nàpols. L’illa de Capri és davant d’aquesta península Sorrentina, a 20
minuts en ferri des de Sorrento. La costa amalfitana és al golf de Salerno, va
des de Sorrento a Salerno.
SORRENTO
És la ciutat encantadora que va
inspirar la famosa cançó “Torna a Surriento”. Hi hem estat dues vegades, la
primera el 2002.
Veníem de
Nàpols i, just abans d’arribar, férem
aquesta fotografia des de la carretera.
Ja a la ciutat agafàrem el carrer
que va per la vora del mar, des d’on hi ha una magnífica vista de la badia de
Nàpols i del volcà Vesuvi.
Vam
entrar al centre pel Corso Itàlia (assenyalat en fúcsia al plànol), el carrer
més important. Aparcàrem al mateix carrer, passada la plaça Torcuato Tasso
(poeta nascut a Sorrento).
Pels estrets carrers vam anar fins
els jardins de la Villa Comunale. Des del mirador contemplàrem la magnífica
badia de Nàpols. Al costat, (número 14 del plànol), hi ha l’església de San Francesco. A més de
la boda que s’estava celebrant al claustre, vam trobar-hi Santa Rita.
Tot seguit anàrem a la plaça Torcuato Tasso. Després de comprar
unes botelles de limoncello, vam començar a buscar hotel. Com que tots estaven
plens, vam decidir anar a la península Sorrentina. Quan vam arribar al lloc on havíem
deixat el cotxe, no hi era. Isabel va assegurar que el cotxe estava allí,
perquè recordava la botiga de roba infantil que hi havia al davant. Les meves
cames van començar a tremolar. Ens
havien robat el cotxe, i tot just començàvem les vacances... I, el més greu, a dins hi teníem els negatius
de les 23 Santes Rites que havíem fotografiat a Roma!
Se’m va encendre una llumeta i vaig pensar que potser havíem aparcat més
endavant; vam caminar uns metres més, vam passar per davant d’una església que
abans no havíem vist, i amb aquesta nova prova vam estar segurs que l’havien
robat. “El cotxe estava davant d’aquesta botiga de roba infantil”, va tornar a
dir Isabel.
Desesperats, vam explicar
les nostres penes a una parella. Ens van dir que probablement se l’havia emportat
la grua. Van trucar a la policia i no tenien al dipòsit cap cotxe de Barcelona.
Sota un sol de
justícia i arrossegant el limoncello, vam anar al local de la Policia Municipal.
El policia va trucar per telèfon i ens va dir que no tenien localitzat el
cotxe. Llavors vaig trucar al RACC amb el mòbil per avisar que ens havien robat
el cotxe. Amb els nervis, les botelles de limoncello van caure a terra i es van
trencar. El terra es va omplir de limoncello, i per sota el taulell va arribar
als peus del policia que, quan ho va veure, va cridar: “¡ Peccato !”, movent el
puny com fan els italians. Refet del desastre, el policia ens va dir que havíem
d’anar a la Policia Nacional a fer la denúncia.
Va continuar el
viacrucis pels carrers de Sorrento fins la Comissaria. Era l’hora de dinar i el
carabiniero, de pell fosca, bigotis superlatius i amb la gorra posada, estava
menjant espagueti. Ens va fer seure i,
amb posat molt seriós, va començar l’interrogatori. Va fer unes trucades: el
cotxe no era al dipòsit. A cop de màquina d’escriure va fer un inventari del
que portàvem a l’equipatge. Isabel plorava. Ens vam sentir els més desgraciats
del món. Llavors vaig reaccionar i vaig parlar amb Santa Rita. Quan jo estava a
punt de signar la denúncia, va sonar el telèfon. El policia el va despenjar, va
escoltar, ens va mirar... i ens va dir
que el cotxe era dos-cents metres més endavant del lloc on nosaltres dèiem que
l’havíem deixat. Felicitat extrema! Paga la pena la mala estona que vam passar,
per l’alegria i pel plaer que vam tenir després. “Tu sei mio padre”, li vaig dir
al poli mentre agafava l’imprès i el feia a trossos.
Més contents que
un gínjol vam anar al cotxe on ens esperaven dos policies, el vam obrir i tot
estava en ordre. Els polis, en conya, em van dir si pensava que era a
Barcelona... Però davant del cotxe, també hi havia una botiga de roba infantil.
A la península
Sorrentina vam trobar habitació al Sea Club. Una vegada instal·lats, per una
carretera molt estreta, amb molts revolts i molt pendent, vam baixar a la
piscina situada a la vora del mar. Ajagut en una gandula, amb l’illa de Capri al
davant, vaig pensar que la vida és bella i que “to er mundo e güeno”.
CAPRI
Anàrem a Capri des del port de Sorrento. En 20
minuts arribàrem a la Marina Grande; des d’allí, un funicular ens portà fins la
plaça Umberto I, el rovell de l’ou de Capri. A la foto, vista des de la plaça.
A l’illa de Capri
hi ha dos pobles: Capri i Anacapri. Després de recórrer els encantadors carrers
i les esglésies de Capri, i de gaudir de les magnífiques vistes des dels seus
miradors, a la plaça d’Umberto I vam agafar un autobús fins a Anacapri. Va
pujar per una carretera estreta, penjada damunt del mar –posava els pèls de
punta-, amb una vista panoràmica impressionant. Vam visitar la Villa San
Michele, on va viure el metge i escriptor suec Axel Munthe, autor de l’obra
“Historia de San Michele”, protagonitzada per metges, que havia vist de petit,
llegir al meu pare. Des de la pèrgola del jardí, penjada sobre la mar, vam gaudir unes
vistes espectaculars.
A l’església de
Santa Sofia, d’Anacapri, vam trobar la Santa Rita de l’illa.
És un quadre: un
àngel sosté amb les mans la corona damunt del cap de Santa Rita.
Quan va minvar el
sol vam tornar a Sorrento. Al port hi havia un monument amb la lletra de la
cançó “Torna a Surriento”: (Viede ‘o mare quant’è bello/ spira tantu
sentimentu...). Al port de Capri, no hi havia cap rastre de la lletra de “Capri
c’est fini”.
PIANO DE
SORRENTO
Una tarda vam
donar un tomb per la península Sorrentina. A la ciutat de Piano de Sorrento, a
l’església de la Natività di Maria Vergine, del barri Cori de Fontanelle, vam
trobar una imatge de Santa Rita agenollada, amb un àngel que li sostenia la
corona damunt del cap.
LA COSTA
AMALFITANA
La costa
Amalfitana va des de Sorrento a Salerno, per una carretera panoràmica, una de
les més boniques d’Itàlia. Des de 1997 forma part del patrimoni Mundial de
l’Unesco. La vam fer en un dia i vam parar a Positano, Amalfi, Ravello i
Salerno.
POSITANO
Foto 15: És el primer poble sortint de Sorrento. Les cases estan
penjades en terrasses des de la muntanya al mar. Segons el pintor Paul Klee, és
l’únic lloc del món concebut sobre un eix vertical. Fou un lloc molt apreciat
per artistes i intel·lectuals; actualment és un dels pobles més freqüentats
de la costa. És molt difícil aparcar. Volia deixar el cotxe al primer
aparcament que vaig trobar, però quan em van dir que a peu tardaríem una hora
per arribar al centre, vam continuar baixant. Vaig aparcar al centre al preu de
3,5 euros /l’hora (el del port de Sorrento costava 1,5 euro/l’hora). Vam anar
fins a la platja, on hi ha l’església.
AMALFI
La carretera de Positano a Amalfi és molt estreta i a cada revolt te la
jugues. Vam poder aparcar en una plaça del port (3 euros/hora).
Vam visitar el centre històric. A la foto, Isabel a les escales que pugen
fins la catedral de Sant’Andrea, on hi ha el claustre del Paradís amb les
relíquies de Sant Andreu. En una botiga venien uns pebrots que els anunciaven
com la Viagra natural.
RAVELLO
Des d’Atrani, poble de la costa, vam agafar una carretera de 5 km que ens
portà fins a Ravello, penjada entre el mar i el cel, el poble amb més estrelles
Michelin, amb un paisatge inoblidable. El pàrquing és al costat de la plaça del
Duomo (2 euros/hora). Al Duomo hi ha una porta de bronze decorada en relleu,
uns púlpits que es fan mirar i el cap-reliquiari de Santa Bàrbara. En aquell
moment a la porta hi havia un nuvi molt mudat, esperant que arribés la núvia.
Des de la Villa Cimbrone hi ha unes vistes fantàstiques sobre el mar.
Aquí van viure hores de felicitat l’any 1938 Greta Garbo i Leopold Stokowsky,
compositor de música de pel·lícules, d’origen polonès.
SALERNO
Aquí acaba la costa amalfitana. És una ciutat gran (148.000 habitants)
amb un port important. Fou famosa els segles XI i XII per la seva escola de
Medicina.
Vam fer cap a un passeig marítim molt bonic, ple de palmeres, on no es
podia aparcar a partir de les 14 hores perquè estava programada una processó
religiosa al final de la tarda. Hi havia una monja i li vam dir que volíem anar
a visitar la catedral, que no era gaire lluny. Ens va dir que, mentrestant, ens
vigilaria el cotxe. Això és practicar la caritat cristiana.
El Duomo no valia la pena i vam veure com guarnien Sant Mateu, el
protagonista de la processó. Quan vam tornar al cotxe, la monja ja no hi era.
No ens van posar una multa de miracle.
TORNA A SORRENTO
El 18 de
maig del 2006 vam tornar a Sorrento venint de Sicília, i férem la mateixa
fotografia de la primera vegada, des de la carretera (aquesta vegada digital). Aquest
cop deixàrem el cotxe al pàrquing de l’hotel.
També anàrem al mirador dels jardins del Comunale, des d’on es pot veure
el golf de Nàpols i el Vesuvi.
En aquesta foto es veu el petit
port de Sorrento, on vam agafar el ferri per anar a Capri l’any 2002.
També vam
entrar a visitar la Santa Rita de l’església de Sant Francesco. Com que
faltaven 4 dies pel seu Sant, li havien habilitat un altar molt cerimoniós al
costat de l’Altar Major.
A la porta anunciaven tots els actes programats pel dia de Santa Rita.
Al capvespre, cosa que no férem la primera vegada, vam anar a la Marina
Grande -una espècie de Barceloneta-, a sopar al restaurant “Taverna azzurra da
Salvatore”, recomanat per la Michelin. Hi
ha diversos restaurants de peix a la vora de la platja i un petit port de pescadors.
Vam seure a la terrassa amb vistes al Vesuvi. Abans vam entrar al restaurant per
escollir un dels peixos acabats de pescar. Ens va atendre el fill de Salvatore;
el pare era assegut a la porta del restaurant, com a reclam.
El peix escollit pesava un quilo, i tenia el nom de “rovello” en
napolità. Vaig deduir que era un besuc; fet al forn, hi cantaven els àngels.
Abans d’anar a dormir encara vam seure a la terrassa del bar Ercolano,
davant del monument de Torcuato Tasso, per veure l’ambient i degustar uns
“graniti” de llimona, fruita sorrentina per excel·lència.
