XVIII: LES CORONES QUE SANTA RITA SOSTÉ AMB LES MANS.

Les Santes Rites amb la corona adossada darrera del cap són quasi patrimoni de l’Estat Espanyol i les de corona amb llum incorporada d’Itàlia. Les d’aquest capítol  (les que sostenen la corona amb les mans o els braços) són patrimoni de França (19 de 94) i en menys proporció d’Itàlia (13 de 221). Les altres 3, són de l’Estat Espanyol (2 de 508) i d’Alemanya (1 de 13).

Les dos de l’Estat Espanyol són de Barcelona. Una està a Santa Maria del Mar i l’altra a l’església de Santa Teresa del Nen Jesús.



Barcelona: Església de Santa Maria del Mar.

La Santa Rita de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona està al primer altar a l’esquerra entrant per la porta principal. Passa desapercebuda perquè hi ha molt poca llum i a més a més no és una imatge típica. Jo la vaig descobrir perquè vaig llegir el nom. Conec persones que han anat a Santa Maria del Mar sabent que hi ha una Santa Rita i no l’han vist. La corona es aguantada amb les dues mans contra el pit.

Barcelona: Església de Santa Teresa del Nen Jesús.

L’altra Santa Rita de Barcelona està a l’església de Santa Teresa del Nen Jesús, situada a la plaça Gala Placídia de la Via Augusta. És molt semblant a la de Santa Maria del Mar i també aguanta la corona amb les dues mans contra el pit. Està a l’altar del Sagrat Cor, que és el cinquè a l’esquerra, abans d’arribar a l’Altar Major. 

Gemershausen (Alemanya): Augustiner Klosterkirche.

La Santa Rita d’Alemanya està a la Ritakapelle de l’Augustiner Klosterkirche de Gemershausen. Ja he comentat la visita a aquesta església en els capítols de les Santes Rites de fusta i jacents. També aguanta la corona amb les mans contra el pit.

El 20,2% de les Santes Rites franceses (19 de 94) aguanten la corona amb un braç o una mà. Començarem per les Santes Rites de l’illa de Còrsega.



Bonifacio (Còrsega-França): Église de Sainte Marie Majeure.

El mes de juny de 2003 vam visitar l’illa de Còrsega, un viatge molt recomanable. Vam arribar el dia 18 amb vaixell procedents de l’illa de Sardenya. L’entrada a Bonifacio (Bonifaziu en cors) és espectacular. La ciutat està dalt d’un promontori calcari rodejat d’uns penya-segats impressionants. Per una ria de més d’un quilòmetre s’arriba a l’estació marítima. A la “Ville Haute”, a l’église de Sainte-Marie-Majeure del segle XIV, ens esperava Santa Rita.


Bastia (Còrsega-França): Église de Notre Dame de Lourdes.



Bastia (Còrsega-França): Église de Saint Roch.

Bastia és la ciutat més gran de Còrsega (54.000 habitants). La “vieille ville” (ciutat vella) s’agrupa al voltant del port i consta de dos barris: la Terra Vecchia a baix i la Terra Nova a dalt.

Les Santes Rites d’aquest capítol són a l’église de N.D. de Lourdes, al costat de l’Ajuntament i a la chapelle de St Roch al carrer Napoleó (Napoleó era cors, d’Ajaccio).

Recomano recórrer  la ciutat vella, baixar al port i anar fins el far (Jetée du dragon) des d’on es pot gaudir de la millor vista del port de Bastia.



Calvi (Còrsega-França): Église de Sainte Marie Majeure.

El dia 21 vam arribar a Calvi, ciutat turística que té 6 km de platja de sorra fina. Consta d’una ciutat alta (La Citadelle) i una ciutat baixa (La Marine) on hi ha el port i l’animació. A Calvi estan convençuts que Cristòfol Colom (Cristofanu Colombu) era fill de la ciutat. A l’entrada de la Citadelle hi ha una gran plaça i un monument dedicat a Colom.

Després de sopar vam pujar a la Citadelle. Era el dia Internacional de la Música i a  l’Oratoire de St Antoine hi havia un concert de la coral Argentela i ens hi vam quedar. Quina va ser la nostra sorpresa quan la coral va cantar “L’Estaca” de Lluis Llach en cors seguida per tot el públic.

L’endemà vam visitar l’église de Sainte-Marie-Majeure on vam trobar la Santa Rita de Calvi.



Lumio (Còrsega-França): Église de St Pierre et St Paul.

Lumio és un poble situat a 12 km de Calvi a la falda de la muntanya amb una vista espectacular sobre el golf de Calvi. A la seva gran església barroca de St Pierre et St Paul vam trobar Santa Rita.

La resta de les Santes Rites franceses són les següents:



Bouzigues (Languedoc-França): Église de St Jacques.

Bouzigues és un poblet francès situat a l’estany anomenat “Bassin de Thau”, el més gran de la costa del Languedoc i que està separat del mar per un istme on hi ha la platja de Sète. El poble és conegut per les seves ostres. A mi les ostres ni fu ni fa però l’Isabel hi té una debilitat i s’ha d’estar amatent a la seva “ostremia” (nivell d’ostres en sang). Al centre del poble, davant de l’estany, hi ha uns quants restaurants on et pots treure el ventre de pena. Però nosaltres estem enamorats del restaurant “Côte bleu” que està apartat del centre en un lloc idíl·lic. Tenen la mà trencada amb les closques de l’estany. Les treuen de l’aigua davant dels teus nassos, i van directament al teu plat. A mi m’agraden els musclos (moules) que es mengen crus. Deliciosos. L’especialitat és el “plateau de fruits de mer”, un premi que ens regalem el dia que ens hem portat bé. Si et portes bé tindràs “fruits de mer”, li dic a la Isabel. I ella es porta bé.

Sempre trobàvem l’église de St Jacques tancada, però el dia 30 de juny de 2007, un dissabte, vam passar per Bouzigues a saludar els nostres amics del “Bassin de Thau”, l’església estava oberta i ens va rebre la Santa Rita de les ostres.



Ceret (Vallespir-França): Église de St Pierre.

Ceret és un poble del Vallespir (Catalunya Nord) situat entre El Voló (Le Boulou) i Amelie-les-Bains, llocs on anàvem sovint a respirar l’aire lliure quan manava el Generalisimo. És conegut per les cireres que són les primerenques que és mengen els francesos i pel Museu d’Art Modern. Conserven les tradicions catalanes malgrat que hi afegeixen els toros que celebren els assistents amb la barretina posada.

En un viatge a Paris el mes de gener de 1996 vaig descobrir que acabava de sortir una col·lecció de CDs anomenada  “Les plus belles chansons françaises”. Cada setmana sortia un CD acompanyat d’un llibret comentant els fets més importants de l’any corresponent. Van començar per l’any 1962. Eren les millors cançons de l’any cantades per cantants diferents dels que les havien fet famoses. Només es podien comprar a França i a un quiosc de Ceret em guardaven els CDs i una vegada al mes anàvem a buscar-los. El 30 de març de 1996 vam aprofitar per fotografiar la Santa Rita de l’église de St. Pierre. 



Limoux (Languedoc-França): Église de St Martin.

Tenim uns amics (Cristian i Teresa) que fa molts anys  van comprar una casa a França al poblet de “La Digne d’Amont”, situat a 4 km de Limoux, al sud de Carcassonne (Languedoc-Roselló). És un poble circular. Els pocs carrers donen la volta en forma circular a l’església que està al centre del poble. És una casa gran de tres nivells que han anat restaurant. A la nit, al campanar de l’església, un exèrcit de mussols es troben per fer petar la xerrada.

El mes d’octubre de 1998 vam fer la ruta dels càtars i el dia 10 vam anar a visitar-los. Estan molt integrats al poble i sempre que poden hi van. L’endemà vam anar a Mirepoix, poble que volia visitar des de que vaig llegir un article de Josep Maria Espinàs. Té una plaça porxada digna de veure. També vam estar a Limoux, conegut pels carnavals i el vi efervescent anomenat “blanquette”. A l’église de St Martin vam trobar la Santa Rita que ens ocupa avui.



Narbonne (Languedoc-França): Église de St Paul Serge.



Beziers (Languedoc-França): Chapelle de Sainte Rita.



Perpinyà (Roselló-França): Église de St Matthieu.

Del 6 al 8 de juny de 2002 vam assistir a Perpinyà al VIII Congrés de Pediatres de Llengua Catalana. D’anada vam dinar al restaurant de l’Hotel Ampurdan de Figueres. No som tontos.

Els assistents al Congrés la majoria érem de Catalunya, malgrat que hi havia algun representant del País Valencià, les Illes, Andorra i Catalunya Nord. La ciència es va alternar amb actes culturals. Nosaltres vam aprofitar per fer una escapada a Narbonne i Beziers. A l’église de St Paul Serge de Narbonne (església molt antiga que tenia una granota de marbre a la pila d’aigua beneïda) vam trobar  Santa Rita. La Chapelle de Santa Rita de Beziers està situada al costat del Tresor Públic i s’entra per una porta que sembla d’una casa de veïns. Allí estava la Santa amatent. A Perpinyà, a l’église de St Matthieu vam trobar una altra de les Santes Rites del capítol.

El sopar de clausura del Congrés es va fer al Convent de Sant Domènec i el recordo com el més lent de la història: una hora per plat, interminable. Sort vam tenir que el sopar va estar amenitzat per un concert de sardanes interpretades per una orquestra local....



Saint-Raphael (Provence-França): Église de Notre Dame de la Victoire.

A principis dels anys 70, l’última setmana de juny era pràcticament festiva. Amb Sant Joan (dia 24), la Mare de Déu del Perpetu Socors (dia 27, patrona dels metges del “Seguro”), Sant Pere (dia 29) i un dissabte i diumenge que queia pel mig, sortia una setmana de festa. Durant uns anys la vam aprofitar per anar a Saint Raphael, un poble de la costa de la Provença situat entre Saint Tropez i Cannes. Tenim molts bons records.  Ens instal·làvem a l’hotel Excelsior, davant de la platja i al costat del Casino. Cada dia anàvem a la platja Tahiti de Saint Tropez que estava a 38 km. Era paradisíaca. A casa nostra no estàvem acostumats a platges com aquella: aparcament, platja privada, sorra neta, aigua transparent, “tumbones” molt còmodes, usuaris educats, restaurant amatent per si el ventre es posava a roncar, i MONOKINIS !. Saint Tropez va ser el lloc on van aparèixer els primers  monokinis. Unes noies molt maques ensenyant els pits al mig de la platja sense que passés res.

Llavors no tenia el meu idil·li amb Santa Rita. Al cap de molts anys, el dia 9 de juliol de 2002, en un viatge per la Provença vaig descobrir la Santa Rita de l’église de N.D. de la Victoire de St Raphael, que estava a prop de l’hotel Excelsior completament reformat.



Vias (Languedoc-França): Église de St Jean Baptiste.

El dia 8 de gener de 2005, dissabte, vam fer una batuda  pel Languedoc. A Vias, un poble situat entre Beziers i Agde, a  l’église de St Jean Baptiste  vam trobar una Santa Rita que en comptes de ser de Cascia semblava que fos de Xangai. L’església, d’estil gòtic, va ser construïda amb pedra negra d’origen volcànic. Aquí Santa Rita té una forta competència amb la Verge miraculosa de Vias, una estàtua de fusta portada de Síria pels mariners i que es objecte de pelegrinatge a la zona.

Les altres Santes Rites franceses són:



Marseille (Provence-França): Église de Sainte RIta.



Marseille (Provence-França): Paroise de Les Acoules.



Lille (Nord-Pas de Calais): Catedral de Notre Dame de la Treille.



Paris: Église de la Trinité.



Sannary sur mer (Provence-França): Paroise St Nazaire.

Les italianes són:



Cascia (Umbria-Itàlia): Chiesa de Santa Maria.



Cascia (Umbria-Itàlia): Chiesa de San Francesco.

Hem estat dues vegades a Cascia, pàtria de Santa Rita. La primera va ser el dia 18 de maig de 1999. A més a més de la basílica de Santa Rita, vam visitar la chiesa de Santa Maria i la chiesa de San Francesco i en les dues hi havia una Santa Rita de les que s’aguanten la corona amb les mans.


Colle di valle d'Elsa (Toscana-Itàlia): Chiesa de San Agostino.

El dia 23 de setembre de 2002 vam fer el trajecte des de Pienza a San Gimignano. A Montalcino vam comprar unes botelles del seu vi exclusiu anomenat Brunello i que és obligatori obrir cinc hores abans de consumir-lo. A Siena, a la via del Porrione 33, a prop de la famosa piazza del Campo, vam dinar de miracle a l’Osteria de la Loga. Durant el dinar més de cent persones van entrar i van marxar amb el ventre buit. Fan una cuina elaborada, d’aquestes que no saps ben bé que menges i en quantitat minúscula. Però jo em vaig curar en salut menjant verdures a la planxa i un peix anomenat espigola. Al poble de Colle di valle d’Elsa, situat a la carretera que va de Siena a San Gimignano vam trobar Santa Rita a la chiesa de San Agostino que per sort estava oberta.


Como (Lombardia-Itàlia): Chiesa de San Agostino.

La Santa Rita de la chiesa de San Agostino de Como (dia 3 de juliol de 2002) és única. Amb la mà esquerra te ben agafada la corona i amb la dreta sembla ben be que digui  “Puja aquí dalt i balla”. Que li devien haver fet perquè adopti aquesta postura?


Roma: Chiesa de Santa Maria del Popolo.

La corona de la Santa Rita de la chiesa de Santa Maria del Popolo de Roma, té tantes espines que s’ha de protegir amb un drap per no punxar-se.


Trieste (Veneto-Itàlia): Chiesa de Santa Rita i Santa Andrea.

Déu n’hi do també amb les espines de la corona de Santa Rita de la chiesa de Santa Rita i Santa Andrea de Trieste (8 de juny de 2008).


Torino (Piamonte): Chiesa Grande de Dio.

El dia 17 d’octubre de 2004 vam estar a Torino. Des de la piazza del Castello vam anar per la Via Po fins al riu del mateix nom. És un carrer una mica cutre amb porxos i botigues de l’any de la picor (les botigues de luxe estaven a la via Roma a prop de la piazza San Carlo). Vam travessar el pont Vittorio Emanuelle i pujant a peu fins el Monte dei Capuccini (284 metres)  vam gaudir  d’una vista magnífica de la ciutat. Al baixar vam entrar a la chiesa de la Grande Madre de Dio, una església rodona on hi havia una Santa Rita.

Les altres Santes Rites italianes són les següents:



Viareggio (Toscana): Chiesa de Santa Rita.



Milano (Lombardia): Chiesa de San Alesandro.



Milano (Lombardia): Chiesa de San Camilo.



Milano (Lombardia): Chiesa de San Giorgio.



L'Alguer (Sardenya-Itàlia): Chiesa de San Francesco.



Roma: Pontificia Parroquia de Santa Ana.



      

XVII. LES CORONES AMB LLUM INCORPORADA.

Poques Santes Rites porten una  corona lluminosa (1.5%): dotze són italianes i les altres dos són de Burgos i de El Caire.



Burgos: Iglesia de San Lorenzo.

La Santa Rita de la iglesia de San Lorenzo de Burgos és la que porta la corona lluminosa més espectacular malgrat que  li falta una bombeta i una altra és més petita que la resta. Com es pot veure la crisi també afecta a Santa Rita.

La tarda del dia 5 de juliol de 2010 vaig entrar a l’església de San Lorenzo quan unes quantes beates estaven resant el rosari. L’església és molt gran i l’altar de Santa Rita està lluny del lloc on resaven. Quan estava a punt de disparar la primera foto va aparèixer un capellà de la meva quinta que amb cara de pocs amics em va dir que no es podien fer fotos mentre es resava el rosari i em va acompanyar en direcció a la porta de sortida de l’església. En el trajecte li vaig fer saber que era la primera vegada que em trobava en aquella situació. “Siempre hay una primera vez”, va dir. Quina casualitat que sigui a Burgos,  vaig contestar. Vaig voler saber quan podria fer la foto, “a las ocho cuando acabe la Misa tendrá un momento”. “ ¿Usted cree que su actitud tiene algo que ver con la caridad cristiana ?”. “¿ Cree que de esta manera podremos a ir al cielo ? quan va escoltar aquets comentaris va marxar disparat.

A les vuit vaig tornar a San Lorenzo. Quan va acabar la Missa el capellà va estar agenollat davant de l’altar durant més temps de l’habitual. Estaria demanat  perdó a Nostre Senyor per la manera com s’havia comportat ?. Vaig fer les fotos i vaig enfilar el camí de sortida mentre pensava que aquella tarda havia estat protagonista de l’expulsió dels mercaders del temple....



El Caire (Egipte): Eglise de Sainte Rita.

El dia 25 de febrer de 2005 vaig visitar l’església de Santa Rita que hi ha a El Caire, al barri d’Heliopolis. M’hi va acompanyar Amhed, el guia egipci. És una església petita adossada a una altra de més gran. La porta estava  oberta de bat a bat perquè estaven a punt de començar la Missa de les sis de la tarda.

Damunt de la porta d’entrada hi havia un mural de Santa Rita. A la façana,  una inscripció que posava Eglise de Ste Rita,  en francès i en àrab. Dins de l’església, a la paret del fons hi havia un gran  mural amb dos imatges de la Santa agenollada. A la dreta de l’altar  hi havia una imatge de Santa Rita dins d’una gran vitrina que portava una corona com un fluorescent de forma rodona. Quan pensava que ja s’havien acabat les Santes Rites encara vaig veure un quadro a la paret de la dreta.

Al cap de dos dies, passejant pel centre de El Caire, a la catedral Armenia vaig trobar una altra Santa Rita. Santa Rita “überall”, com diuen els alemanys (pertot arreu).

Les Santes Rites italianes són totes del sud excepte la de Torino, la de Rímini i la de Módena.



Torino (Itàlia): Santuario de Santa Rita.

Al capítol de les Santes Rites metàl·liques vaig explicar que el dia 17 d’0ctubre de 2004 vam visitar el Santuari de Santa Rita de Torino. L’espectacular i original Santa Rita, a més a més de ser metàl·lica portava una corona amb bombetes lluminoses.



Rimini (Itàlia): Chiesa de San Antonio.

El dia 15 de juny de 2008, vam visitar  Rimini (131.000 habitants), famosa per les seves platges al mar Adriàtic. Era diumenge i a la piazza Cavour, al centre de la ciutat es respirava pau i tranquil·litat. A la chiesa de San Antonio, vam trobar una Santa Rita amb la corona lluminosa.



Módena (Italia): Chiesa de Santa Rita.



El mateix dia 15 de juny de 2008 vam dormir a Módena a l’hotel Rafaello situat relativament a prop de la chiesa de Santa Rita. Era un bon hotel però vam tenir dos problemes: la televisió de l’habitació no funcionava i després de diversos intents per arreglar-la, sense aconseguir-ho, la van tenir de canviar.  El segon problema va ser que no hi havia manera de regular la temperatura de l’aigua de la dutxa.

L’esmorzar va estar molt bé. Al menjador hi havia un grup de coreans i nosaltres. A l’hora de pagar em vaig queixar de l’aigua de l’habitació i del televisor. Ens van fer un descompte de 20 euros. Més val això que un cop de peu al ventre. Qui no plora no mama.

Una vegada feta la foto de Santa Rita amb corona il·luminada vam anar a la piazza Magiore on hi ha el Duomo que estava tancat.  Aquí és on van fer els funerals de Luciano Pavarotti que com sabeu era fill de Módena. El vinagre no el vam tastar.

La resta de Santes Rites italianes amb corona lluminosa  són de la Puglia i de Sicília i les vam trobar en el  viatge del mes de maig de l’any 2006.



Trani (Puglia-Itàlia): Chiesa de San Toma.



Trani és una ciutat de 53.000 habitants  situada a la costa del mar Adriàtic a 40 km al nord de Bari. Hi vam arribar el dia 6 de maig al matí i el primer que vam fer va ser aparcar a la plaça de l’Ajuntament  per visitar la catedral i el castell situats a cada costat de la plaça que està davant del mar. 

Al centre de la ciutat vam trobar una peixateria que es deia Santa Rita i ens van informar que a la ciutat hi havia una església amb la Santa. Vam preguntar a dos homes i un d’ells ens va dir que estava molt a prop, que aparqués el cotxe i que ell ens acompanyaria. Era un italià que havia viscut set anys a Caracas i parlava molt bé el castellà.

Per uns carrers estrets vam arribar a la petita chiesa de San Toma. Estava tancada però l’home va trucar a una porta i ens van obrir. De camí a l’església ens va presentar al seu fill que segons va dir treballava de policia local. L’home tenia una botiga de roba des de feia 35 anys, se’n havia cansat i avui inaugurava una nova botiga que regentaria la seva filla.

Mentre fotografiava les quatre Santes Rites que hi havia a l’església (una d’elles amb corona lluminosa), de cop i volta vaig tenir un mal pensament: l’italià veneçolà ens portava a veure a Santa Rita mentre els seus còmplices ens estaven buidant el cotxe. Era la primera vegada que estàvem al sud d’Itàlia, feia un dia que havíem arribat i ens havien explicat de tot !

Vam tornar cagant llets, empenyent l’home de Caracas que anava poc a poc i es parava a parlar amb tothom. Estava fent temps perquè els còmplices acabessin la feina, vaig pensar.

Quan vam arribar, el cotxe estava sa i estalvi i l’equipatge també. Sóc un malpensat, perdoneu. Però ja se sap, “pensa malament i encertaràs”. Algunes  vegades l’encertes.



Ostuni (Puglia-Itàlia): Chiesa de SAn Francesco d'Assisi.

Al capítol de les Santes Rites lletges vaig explicar l’estada a Ostuni (dia 7 de maig). La Santa Rita lletja de la chiesa de San Francesco d’Assisi també era portadora d’una corona lluminosa que estava encesa quan la vam visitar.



Lecce (Puglia-Itàlia): Chiesa de Santa Teresa.



Lecce (Puglia-Itàlia): Chiesa de Santa Maria della Providenza.

El mateix dia 7 vam dormir a Lecce. Vam trobar dos santes Rites amb la corona lluminosa: la de la chiesa de Santa Teresa (corso Vittorio Emmanuelle) i la chiesa de Santa Maria della Providenza (piazza Baglivi).



Catania (Sicília-Itàlia): Chiesa de San Agostino.



A  Sicília, el matí del dia 10 de maig de 2006 vam arribar a Catania una de les ciutats més grans de Sicília (336.000 habitants). És la ciutat del volcà Etna i pàtria del músic Vincenzo Bellini.

Després de donar moltes voltes vam poder aparcar el cotxe a la petita piazza de San Francesco d’Assisi. A  prop d’on vam deixar el cotxe hi havia la chiesa de San Agostino amb una Santa Rita amb la corona amb bombetes enceses. Després de donar moltes voltes amb el cotxe per tota la ciutat vam anar a parar al costat de Santa Rita.

El que més ens va agradar de Catania va ser la piazza del Duomo. Al mig hi ha la Fontana dell’Elefanti, el símbol de la ciutat. L’elefant carrega un obelisc portat d’Egipte.

El Duomo està consagrat a Santa Àgata, patrona de la ciutat. A Catania hi ha tres esglésies més dedicades a Santa Àgata, les tres molt a prop: la primera és diu San Biagio o Santa Agata alla fornace (lloc on la van matar); la segona Sant’Agata al Carcere (on va estar empresonada) i la tercera Sant’Agata Vetere,  la més antiga. Santa Àgata és la santa a qui li van arrancar els pits.



Noto (Sicília-Itàlia): Chiesa de San Francesco all'Imaculata.

El dia 11 al matí vam arribar a Noto, ciutat de 21.000 habitants situada al sud-est de Sicília. La guia Michelin la presentava com una joia del barroc

Per la Porta Reale vam fer cap al Corso Vittorio Emanuele, l’artèria principal de la ciutat que travessa tres places. A la primera (Piazza Immacolata) va ser la vençuda i a la chiesa de San Francesco all’Imaculata vam trobar la Santa Rita amb una corona semblant a la de El Caire: un fluorescent rodó.

Noto ens va decebre. És una ciutat plena d’edificis i esglésies barroques però la majoria s’han de restaurar. Alguns edificis estan restaurats, però n’hi ha tants per restaurar que no es nota.

A l’Oficina de Turisme ens vam assabentar que al cap d’una setmana celebraven una festa de catifes de flors als carrers (l’Infiorata) com les que es celebren a Sitges i en més petita escala al meu poble.



Marsala (Sicília-Itàlia): Chiesa dell'Itria o de Santa Rita.

Al capítol de les Santes Rites guapes em vaig referir a la chiesa dell’Itria o de Santa Rita de Marsala (dia 14 de maig). A la mateixa església també hi havia una Santa Rita amb la corona il·luminada.



Corleone (Sicília-Itàlia): Chiesa de San Agostino.

Al capítol de les Santes Rites lletges vaig explicar l’estada a Corleone. A la chiesa de San Agostino, a més a més de la lletja hi havia una Santa Rita amb una corona radial amb les bombetes rodones enceses.



Piràino (Sicília-Itàlia): Chiesa Madre.



El dia 14 a la nit vam arribar a Capo d’Orlando, situat a la costa nord-est de Sicília a prop de les illes Eòliques, a una de les quals, Stromboli, es va filmar l’any 1949 la pel·lícula “Stromboli, terra de Déu”, dirigida per  Roberto Rosellini i protagonitzada per Ingrid Bergman. Vam dormir a un hotel familiar davant del mar. Érem els únics clients.

L’endemà vam fer cas a la guia Michelin i vam visitar el poble de Piràino, situat dalt d’un turó davant del mar. Vam pujar 9 km per una carretera molt estreta i plena de revolts que després vam tenir de baixar.

Vam tenir una decepció. El poble, d’uns 3.000 habitants, estava desert. El carrer principal estava ple d’esglésies però totes tancades. Vam tenir sort que feien obres a la chiesa Madre, vam poder entrar i vam trobar una Santa Rita amb corona lluminosa.

A l’única dona que vam trobar al carrer li vam preguntar perquè les esglésies estaven tancades. Ens va dir que anéssim a casa del capellà i que li preguntéssim a la seva mare. No ho vam fer.

Abans d’abandonar Piràino vam gaudir d’un esplèndid panorama sobre el mar.

Abans d’acabar el capítol no em puc estar de demanar a les Santes Rites lluminoses d’avui que il·luminin a totes les persones encarregades de treure’ns de la crisi i que ho facin quan abans millor.