Sète és al sud-est de França,
entre l’estany del Thau i el mar Mediterrani.
Malgrat haver-hi estat moltes vegades, fins al mes de juny d’enguany
no havíem trobat cap Santa Rita: és al punt més alt del Mont Saint-Clair. A
prop hi ha els llocs que recorden el poeta i cantant Georges Brassens, fill il·lustre
de la ciutat.
Santa Rita és a l’original capella dedicada a
Notre-Dame-de-la-Salette.
És al punt més alt del Mont Saint-Clair.
Totes les parets de l’interior estan decorades amb pintures al
fresc.
A la capella de la dreta de l’altar hi ha diverses imatges
blanques. La de l’esquerra és Santa Rita.
Les
Santes Rites blanques són patrimoni de França.
Santa
Rita tenia alguns ex-vots.
Però Notre-Dame-de-la-Salette, a la seva capella particular, la
guanyava de panadera.
Al costat de la capella hi ha un edifici de la congregació
religiosa que gestiona la capella. Per una porta de lliure accés vam pujar a la
terrassa, des d’on hi ha una vista excepcional de 360º: l’estany, la ciutat i les platges. A la foto,
l’estany.
A la foto, la ciutat. En primer pla, la creu blanca que s’il·lumina
a les nits.
Vista de la platja, que és a la franja de terra, d’uns 20
quilòmetres, que separa l’estany del Thau del mar Mediterrani i que va des de
Sète a Cap d’Agde.
_________
La
primera vegada que vaig sentir parlar de Georges Brassens fou l’any 1959, quan vaig
començar Medicina. A la foto, amb les inseparables pipa i guitarra.
Va compondre les primeres cançons quan tenia 18 anys, sota la
influència de Charles Trenet. Eren cançons comercials, que no tenien res a veure
amb la seva obra. A la foto, els dos cantants.
L’any 1962 Josep Maria Espinàs, membre dels Setze Jutges, va
gravar en català el disc “Espinàs canta Brassens”, que contribuí a fer-lo
conèixer a Catalunya.
Trenta anys més tard (1992), Miquel Pujadó també cantà Brassens
en català.
La meva col·lecció de LPs de vinil. Els anàvem a comprar a El
Voló (Le Boulou, pels francesos) a principis dels anys setanta.
Més
tard arribaren els CDs. Algunes de les meves cançons preferides -i que he
interpretat amb la guitarra- són: “Chanson pour l’Auvergnat”, “Marinette”, “La
mauvaise réputation”, “Une jolie fleur”, “La prière”, “Les sabots d’Hélène”, “Auprès de mon arbre” i “Le parapluie”.
Innombrables cantants han interpretat les seves cançons. Fins i
tot, l’any 1979, un grup de músics (Eddie Davis, Harry Edison, Joe Newman, Cat
Anderson, Dorothy Donegan, Moustache…) el van gravar en jazz.
El dia 3 d’abril de 1983 visitàrem per primera vegada la tomba
de Georges Brassens. Morí el dia 29 d’octubre de 1981, a l’edat de 60 anys. En
la cançó “Supplique pour être enterré à la plage de Sète” demanava ser enterrat
a la platja de la Corniche (le cimetière Marin). Posteriorment confessà que li
era igual, potser per això és sota un
xiprer del cementiri de Le Py (conegut com el cementiri dels pobres).
Enguany, passats 34 anys, hem tornat
a visitar el cementiri de Le Py. Fórem uns dels 80.000 visitants que rep cada
any.
La primera vegada que hi vam anar, a
la tomba només hi havia enterrat el poeta. Actualment hi ha tres persones més:
Simone Cazzani (nascuda Comte), germanastra de Brassens (filla del primer
matrimoni de la seva mare). La segona persona, Yves Cazzani, el marit de Simone.
La tercera persona, és Joha Heiman,
coneguda com Püpchen (nineta, en alemany, la “poupée” de la cançó “Je me suis
fait tout petit”). Des de l’any 1947 fins que va morir, fou la seva musa i
companya. Mai es van casar, vivien molt
a prop, cadascú a casa seva. Era 10 anys més gran que ell. El seu primer amor
(Jeanne) tenia 30 anys més que ell, i també fou font d’inspiració (“Jeanne”,
“La cane de Jeanne”). Li agradaven les dones madures.
L’Espace Georges Brassens fou inaugurat l’any 1991, al número
69 del boulevard Camille Blanc, molt a prop d’on està enterrat. El visitàrem el
dia 4 de desembre de 1999. És el museu més visitat de Sète (unes 50.000
persones a l’any).
Mitjançant uns auriculars es pot gaudir de la vida i obra del
poeta. Al final, a l’auditori, es poden
veure pel·lícules i recitals inèdits. Brassens
va dir que la millor manera de conèixer-lo era escoltant les seves cançons i no
llegint el que s’escrivia d’ell.
________
I sense moure’ns de l’estany del Thau, si us agraden les
closques, podríem anar a Bouzigues, la capital del cultiu d’ostres i musclos de
l’estany. El meu restaurant preferit és “La Côte Bleue”.
A la terrassa hi ha una vista magnífica de l’estany, i des de
la taula pots veure com treuen les ostres i els musclos de l’aigua i te’ls
porten directament al plat. Al fons es pot veure el Mont Saint-Clair.
Podríem acabar com hem començat, visitant Santa Rita, aquesta vegada a l’església de St
Jacques de Bouzigues. Em costà molt fotografiar-la
perquè sempre que hi anava estava tancada.
