dimecres, 27 d’abril del 2011

XIII. LES SANTES RITES GUAPES.


Triar les Santes Rites agenollades, jacents, blanques o metàl·liques no va costar gaire. En canvi, triar les Santes Rites guapes ha estat més difícil perquè és una tria molt subjectiva.  De totes maneres crec que ens podem posar d’acord en que unes  són més guapes, altres són més lletges i la resta  no són ni una cosa ni l’altra. Avui he triat les més guapes i en el proper capítol les més lletges.

Èze (Côte d'Azur): Église de Notre Dame de l'Assomption.


Èze (Côte d'Azur): Église de Notre Dame de l'Assomption.

Fragonard és una de les marques de perfum que tenen la fàbrica a Grasse, la capital del perfum, situada a la Côte d’Azur, a prop de Cannes. Fa uns quants anys,  aquest perfum només es podia comprar a la fàbrica de Grasse, a Paris (al costat de l’Òpera Garnier) i a Èze, un poblet situat a la Moyenne Corniche (la cornisa del mig, de les tres que uneixen Nice i Montecarlo). Durant un temps, Isabel va ser addicta als perfums Fragonard, i cada vegada que travessàvem la Côte d’Azur, fèiem una parada a Èze. 
Èze ocupa un lloc privilegiat  damunt d’un pic d’una roca a 427 metres del nivell del mar. L’église De Notre Dame de l’Assomption està situada al peu de la roca abans d’entrar al casc antic i forma part de la silueta típica del poble. Els carrers del casc antic semblen de contes de fades i van pujant fins  al jardí exòtic des d’on hi ha una vista excepcional sobre el mar. Val la pena.
Va ser el dia 7 de desembre de 1990 quan vam descobrir el quadro de  Santa Rita de l’església d’Èze. Mai havia vist una Santa Rita igual. Semblava una artista de cine. És l’única de les 900 que no porta l’hàbit de monja agustina ni porta el cabell tapat. Els llavis estan pintats d’un vermell intens. Vaig quedar enamorat d’ella. Estava entrant a mà esquerra al costat de Sant Antoni.
El dia 10 d’abril de 1994 li vam fer una altra visita i el dia 9 de juliol de 2002 la vam tornar a visitar i no estava al seu lloc habitual. Quan pensava que l’havien retirat de la circulació acusada de provocar els fidels, la vaig trobar amagada dessota de la trona. Per mi és la Santa Rita més guapa de totes les Santes Rites que es fan i es desfan.

Viareggio (Toscana); Parochia de Santa Rita.

Tornant d’un viatge a la costa amalfitana, el dia 24 de setembre de 2002 vam parar a Viareggio (Toscana). A la parochia de Santa Rita,  hi havia una imatge de la Santa, que malgrat que està molt seriosa, jo diria que és molt guapa.
A continuació vam anar a la Torre del Lago Puccini, poble a tocar de Viareggio per visitar la Villa Puccini on hi ha el museu del famós compositor d’òpera autor de “La Bohème”, “Madama Butterfly, “Tosca” i “Turandot” entre d’altres. Està a la vora d’un llac i és la casa on va viure i està enterrat el mestre. Va morir a Brussel·les en el post-operatori d’una intervenció de càncer de laringe. Puccini fumava 80 cigarretes al dia. La dona del fill Antonio, es deia Rita. A la casa hi ha objectes del compositor i la seva tomba. Al llibre de signatures, l’únic visitant de l’Estat Espanyol era de Vilassar de Mar i es deia Antoni Plans. A partir d’aquell dia no estaria sol.

Heverlee (Bèlgica): Kerk der Paters Augustinen.

Lovaina (Leuven en flamenc), és coneguda per la seva Universitat, la més antiga de Bèlgica. La població passa de 88.000 a 116.000 el mes de setembre amb l’arribada dels estudiants. També és coneguda com ciutat cervesera i allí es fabrica l’Stella Artois la més important del país.
Vam arribar a Lovaina la tarda del dia 15 de juny de 2004 i ens vam instal·lar a un Ibis molt a prop de la Grote Markt (Plaça Major). Allí vam gaudir de la façana del famós Ajuntament (Stadhuis) obra mestra del gòtic brabantí.
L’endemà al matí vam visitar el Gran Beateri (Groot Begijnhof), fundat l’any 1.230, cases destinades a les dones que es retiraven a fer vida contemplativa. Actualment és patrimoni mundial de l’Unesco i és habitat pels estudiants i professors de la Universitat. Conserva els mateixos carrers i les mateixes cases.
Vam agafar la circumval·lació i vam sortir a Haverlee, ciutat que depèn de Lovaina i a la “Kerk der Paters Augustijnen” (Església dels Agustins) hi havia  la capella de la Santa Rita guapa.

Antwerpen (Bèlgica): Sint Franciscuskapel.

Des de l’hotel Ibis de Lovaina  vam  reservar habitació a l’hotel Ibis d’Antwerpen (Amberes) que també era molt cèntric. Vam arribar a les dotze i a la recepció ens van dir que fins les dues no es podia ocupar l’habitació. Vaig aplicar la tàctica de “qui no plora no mama” i li vaig dir al recepcionista que a Lovaina ens havien dit que podríem ocupar l’habitació a les dotze, i així va ser.  Vam deixar el cotxe al pàrquing del Teatre que estava al costat i vam anar a descobrir el casc antic d’Amberes a peu: Grote Markt (Plaça Major) amb l’edifici de l’Ajuntament (Stadhuis) i la font de Bravo, una de les poques fonts on l’aigua va a parar directament al terra de la plaça i si bades et mulles; la catedral, el monument més important de la ciutat i el més gran de Bèlgica, amb moltes talles de Rubens.
Per la tarda, al carrer Nationalstraat, vam trobar la capella de San Franciscus, on viu una de les Santes Rites més guapes que tinc. Sembla una  artista de cine dels anys 40.

Llívia (Cerdanya): Església de Nostra Senyora dels Angels.

El divendres dia 29 d’octubre de 2004 vam fer una escapada a la Cerdanya. Vam travessar el túnel del Cadí quan feia just deu anys de la seva inauguració. A l’església de La Llagona (Cerdanya francesa) vam veure un Sant Crist del segle XII. Després, “remembers” a Font-Romeu i dinar a Llívia a “Can Ventura”, perquè amb les coses de menjar no s’hi juga. Vam menjar molt bé: de primers trinxat i botifarra esparracada. De segon ens vam partir un filet de bou a la teula amb maridatge amb un Coto de Imaz. De postres vam trobar una Santa Rita guapa a l’església Nostra Senyora dels Àngels situada a la part alta del poble, a prop de la famosa Farmàcia, probablement la més antiga que es conserva a Europa.
Com sabeu,  Llívia és un poble català que està dins de França. En el Tractat dels Pirineus de l’any 1659 que va posar fi a la guerra dels Trenta Anys, Felipe IV va trencar la unitat catalana donant el Roselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i mitja Cerdanya a França. Llívia es va salvar de la “cremà” perquè no era un poble, sinó una vila.

Forcall (Castelló): Església de l'Assumpció.

El dissabte dia 22 de gener de 2005 vam fer una excursió d’un dia pel Maestrat (Castelló).  Abans vaig trucar a les parròquies per saber si tenien la imatge de Santa Rita i l’hora que es podia visitar. Tots el capellans van estar molt amables i van contestar en valencià excepte el capellà d’Oropesa del Mar, el lloc on anava Aznar de vacances.
Un dia vaig trucar al poble de Catí. L’endemà, per error vaig tornar a trucar i el capellà em va contestar: “Che ! es que s’ha posat de moda trucar preguntant per Santa Rita ?” Als pobles de Traiguera i Xert els capellans no sabien si tenien una Santa Rita. Haurien de passar llista...
A la sagristia de l’església de l’Assumpció de Forcall vaig trobar una Santa Rita guapeta malgrat que mira una mica contra el Govern (estrabisme segons els metges).
A la tornada vam carregar la bateria al restaurant Asmundo de Sant Carles de la Ràpita amb musclos, cloïsses, calamarcets i llagostins. Amb la bateria plena vam poder arribar fins a Barcelona.

Marsala (Sicília): Chiesa dell'Itria o de Santa Rita.
El mes de maig del 2006 vam estar a Sicília i  el dia 12 vam dormir a l’hotel “Stella d’Italia” de Marsala, ciutat de 80.000 habitants famosa pel seu vi. Està situada a l’extremitat oest de Sicília, més a prop d’Àfrica que de la resta d’Europa. Passejant per la ciutat vam trobar la Santa Rita guapa a la chiesa dell’Itria també coneguda com Santa Rita. Destacaria la seva boca petonera i els ulls grans de color blau. Quan era petit a la radio s’escoltaven les cançons d’un grup de bascos molt graciosos que no recordo com es deien. En mig d’una cançó castissa, cridaven allò que llavors li deien un  “piropo” : “¡Adios guapa! tienes los ojos mas grandes que los pies”. Sempre m’havia fet molta gràcia que comparessin els ulls amb els peus. Aquesta Santa Rita es mereix aquest “piropo”.
Eivissa (Balears): Església de Sant Telm.


Els últims dies de maig de l’any 2009 vam fer l’illa de Formentera en bicicleta. Vam estar allotjats a l’Hostal Rafalet, un racó d’Es Caló de Sant Agustí molt recomanable (971 327016), especialment les habitacions A i B. Vam agafar un taxi des del port de La Savina a l’hostal. Quan feia estona que el taxi havia marxat em vaig adonar que havia deixat al seient la bossa amb tot el que portava de valor. Tot. Cap problema  va dir el Sr. Juan, propietari de l’Hostal. Un cop de telèfon i al cap d’una hora tenia la bossa sana i estalvi. Això només deu passar a Formentera.
El dia 30, tornant de Formentera vam estar a Eivissa i vam fer la visita a Dalt Vila. Al carrer Sant Ciriac hi havia la porta per on entraren les tropes catalanes el dia de la festivitat de Sant Cristòfol. A la placa on explica els fets està esborrada per dues vegades la paraula “catalanes”. Probablement per les tropes castellanes. 
Dins de la catedral encara hi ha una placa amb el nom de tots els “Caidos por Dios y por España”. Curiosament hi ha repetit quatre vegades el nom de Juan Marí Marí. Els cognoms  Marí i Tur són molt corrents a Eivissa.
La Santa Rita guapeta la vam trobar a l’església de Sant Telm. En aquell moment s’estava celebrant una Missa en castellà però hagués estat igual si hagués estat en xinès perquè al capellà no se l’entenia res de res.
A les vuit vam tornar al claustre del Convent dels Dominics per escoltar un mà a mà entre la coral “La Fontana” de Barcelona i  la Coral d’Eivissa: “Paraules d’amor”, “Yesterday”, “Muntanyes del Canigó”, “We are the world”, “El Rossinyol”... A la coral catalana vaig reconèixer tres persones: Joan Solà, lingüista, Premi d’honor de les Lletres Catalanes que va morir l’any passat;  el Dr. Suñé, metge investigador de l’IMIM i la Dra. Puigdefàbregas a qui havia visitat el seu fill alguna vegada.
Abans de sortir de Dalt Vila vam passar per davant de l’estàtua d’Isidor Macabich, capellà historiador eivissenc d’origen croata i la casa on va néixer el poeta i traductor  Marià Villangómez, que té una estàtua davant l’església del poble de  Sant Miquel de Balansat.

Pla de Santa Maria (Alt Camp): Església de l'Assumpció.
El mes de febrer de 2009 vam estar als Emirats Àrabs, Oman i Bahrain. No vam trobar cap Santa Rita però vam fer amistat amb Josefina i Joan Ramon, dos personatges de l’Alt Camp, que tenen molt clar que la vida són dos dies i ja en portem un i mig de viscuts.  
El dia 8 d’agost de 2009 ens van convidar al mas que tenen al terme de Pla de Santa Maria, d’on ell és fill, concretament de Cal Majoral. Primer vam passar per l’església del poble dedicada a l’Assumpció i vaig trobar una Santa Rita, que malgrat estar seriosa  és de les guapes. Després vam passar per Figuerola del Camp i el poble estava ple de banderes italianes. L’haurà comprat Berlusconi ? vaig pensar. No, resulta que havien celebrat la Festa Major i havien vingut molts italians d’un poble amb qui estan agermanats.
La masia no té electricitat i fa servir l’energia eòlica i butà per la nevera i la cuina. Està a una alçada que permet una vista magnífica del pla. Aquí hi ha pau i tranquil·litat, bens molts preuats en el món que ens ha tocat viure. Abans de dinar ens vam enfilar per les muntanyes  amb un 4-4 fins la font i les ruïnes de l’ermita de San Ramon.
Vam sortir guanyant que no fos temps de calçots, perquè sota la batuta de Joan Ramon van ser cuinats uns musclos i unes gambes delicioses acompanyades d’un allioli de Primera Divisió. De segon arròs de llamàntol de Champions. La sobretaula va durar fins les vuit de la tarda.

Alfàs del Pi (Alacant): Església de Sant Josep.
Del dia 23 al 26 de març de 2010 vam fer una escapada a Alacant i Múrcia a comprovar si els rastres de Santa Rita trobats per Internet eren certs. El dia 23 per la tarda havíem d’anar de Pedreguer a Alfàs del Pi.  En comptes d’agafar l’autopista em va fer il·lusió anar per la general, carretera que em porta molts records de l’estiu de l’any 1966 quan vaig fer les pràctiques de Milícies a Cartagena. Els pobles de Gata de Gorgos, Benissa, Calp...
Per la butxaca hagués estat millor deixar els records de banda. A l’entrada de la carretera general hi havia un stop que no vaig veure. Com no venia ningú vaig entrar sense parar i a 100 metres m’estaven esperant la parelleta. No em vaig emprenyar gaire, deu ser que em faig gran. Li vaig dir al poli que era la primera multa de tràfic  que em posaven i em va contestar que era la seva obligació. Vaig animar-lo a que posés la multa però el vaig advertir que no li donaria les gràcies. Es va justificar dient que  aquell lloc on vaig entrar a la carretera era molt perillós. Llavors li vaig contestar perquè no es posaven en aquell encreuament  per fer feina preventiva i no a 100 metres per posar multes. País !
Per arribar a Alfàs del Pi vam travessar el bosc de totxos en que s’ha convertit la costa valenciana i també la murciana. No té res a veure com era l’any 1966.
Alfàs del Pi és un poble situat a la Marina Baixa entre Altea i Benidorm a tres quilòmetres a l’interior. Té uns 21.000 habitants,  el 50% dels quals són estrangers i és la segona colònia de noruecs fora del país, després de Londres.
La Santa Rita guapa d’Alfàs del Pi conviu enmig de la torre de Babel alacantina en un quadro penjat a la sagristia de l’església de Sant Josep.

A Siota (Ourense): Ermita de Santa Rita.
El dia 24 de juny de 2010 vam arribar a la Puebla de Sanabria procedents de Zamora per una autovia magnífica i gratuïta per on no circulava ningú. Vam dormir a l’hotel “Los Perales” recomanat per la Michelin. L’amo ens va dir que una vegada a l’any fan una trobada de gegants al poble i venen molts catalans. Després de sopar vam pujar amb el cotxe a la plaça del poble situada dalt d’un turó. Hi havia dos pousadas amb els restaurants plens i molt animats, una església i una vista magnífica. Un lloc encantador per recomanar.
L’endemà vam marxar en direcció a Ourense, també per una autovia gratuïta, tota per nosaltres. Vaig programar el GPS per anar a Xunqueira de Ambia perquè per Internet vaig descobrir que feien una romeria el dia de Santa Rita. Una vegada vam sortir de l’autovia vam fer uns quants quilòmetres per una carretera estreta amb revolts. Just abans d’arribar a Xunqueira vam passar per un lloc que es deia A Siota on hi havia una ermita dedicada a Santa Rita.  Només hi havia una casa i l’ermita. Vam trucar a la casa i una velleta que només parlava gallec  ens va deixar la clau per poder veure que es tractava d’una  Santa Rita molt guapa. És aquesta l’ermita on fan la romeria el dia de Santa Rita.

Porriño (Pontevedra): Iglesia de Santa Maria.
El mes de setembre de l’any 1993 vam fer a peu els últims cent cinquanta quilòmetres del camí francès de Santiago carregant les motxilles a les espatlles. A finals de juny de l’any 2010, aprofitant una boda familiar a Santiago de Compostela, Isabel va voler fer el camí portuguès (115 km), des de Tui a Santiago. Va anar amb dos amics, Glòria i Vicenç. Jo em vaig oferir per portar l’equipatge en el cotxe  i vaig aprofitar per buscar Santes Rites.
El dilluns dia 28 va ser la primera etapa de Tui a Porriño, de 15 km, pocs per començar però suficients perquè arribessin  fets pols; feia molta calor.
Des de Barcelona vaig reservar els hotels. El de Porriño de nom “Azul” el vaig escollir perquè el camí passava per davant. Va ser el pitjor del viatge.  Esperant que arribessin els pelegrins vaig trobar la Santa Rita guapa de Porriño a l’església de Santa Maria. Guapa perquè si. A més a més de guapa, amb cara de bona persona.
Vam sopar al bar restaurant “La Cueva”, situat al costat de l’Ajuntament. Semblava un bar de pela amb cinc però vam sopar molt bé a molt bon preu. De primer vam compartir una amanida i pop a la gallega. De segon lluç a la gallega que estava diví. Ens va costar 38 euros la parella. Mentrestant, a Sudàfrica, Brasil guanyava a Xile per 3-0.

Münnerstad (Alemanya): Klosterkirche St. Michael.
Havia tingut un intercanvi d’E-mails amb Carin Richter de l’Oficina de Turisme de Münnerstad (Alemanya). Em va confirmar l’existència d’un quadro de Santa Rita a la Klosterkirche St. Michael i em va donar l’E-mail de Chistian Richter perquè  ell ens ensenyaria a més a més una imatge de la Santa.
El dia 25 de setembre de 2010 a la tarda vam arribar a l’Oficina de Turisme de Münnerstad. A la noia morena que hi havia a la recepció li vaig preguntar si era Carin. Carin estava en una reunió al mateix edifici. Li vaig explicar el motiu de la visita i em va aclarir que Christian, qui ens havia d’ensenyar la imatge de Santa Rita, era el fill de Carin i era monjo.
Va aparèixer Carin, una alemanya de bastant més de cent quilos amb el seu fill Christian que era molt més alt que ella. Quan li vaig dir que havia enviat un E-mail a Christian i no m’havia contestat el va renyar amb una mirada i ell va respondre amb una altra mirada de culpabilitat. Com a penitència ens va acompanyar en aquell mateix moment al Klosterkirche St. Michael. En un altar hi havia el quadro de la Santa Rita guapa. A la Sagristia tenia amagada la imatge de Santa Rita que tenia aspecte de guerrer medieval amb el casc posat. Vam deixar una almoina (almosen en alemany).
Vam tornar a l’Oficina de Turisme per acomiadar-me i donar les gràcies. Hi havia un grup de persones assegudes berenant pastissos amb Carin i la noia morena que ens va rebre. Vam estar de xerrera una estona i van al·lucinar quan vaig explicar la meva relació amb Santa Rita i que hagués anat expressament al poble per visitar-la. Quan vam marxar continuava plovent.

Alcolea de Cinca (Huesca): Iglesia de San Juan Bautista.
El dia 5 d’abril de 2011 vam fer una escapada de dos dies a la província d’Osca. De les comarques del Cinca i dels Monegros coneixia quatre personatges: el primer, Miguel Servet, nascut a Villanueva de Sigena, teòleg i científic que va descobrir la circulació sanguínia pulmonar, es va enfrontar amb catòlics i protestants i va ser cremat a la foguera per ordre de Calvino. El segon, el tenor Miguel Fleta nascut a Albalate de Cinca on hi té un monument. El tercer, la tenista Conchita Martinez de Monzon. El quart, Josep Maria Mur, el farmacèutic d’Alcolea de Cinca.  
Josep Maria, fill del meu poble, Flix, va ser el cicerone de la nostra ruta ritiana per Osca. D’entrada va fer obrir l’església de San Juan Bautista d’Alcolea per conèixer una Santa Rita de les guapes, seriosa, però guapa. Al poble de Sena,  Josep Maria havia localitzat  a  la senyora Carmen Naval de 86 anys, devota de Santa Rita i l’àvia de la “Panaderia Tisaire” on havia treballat tota la seva vida.  Ens va explicar que feia més de trenta anys un mossèn li havia portat una Santa Rita gran que sobrava d’una església, però al cap d’un temps van venir uns catalans a buscar-la perquè eren ells qui l’havien pagat. A Carmen li van donar a canvi la que té avui, que és  més petita.
Vam dinar al restaurant “Los Monegros” de Sariñena, on el plat estrella eren els calçots servits en una teula i els “maños” menjaven amb el pitet posat.
A la tarda s’hi va afegir l’esposa de Josep Maria i vam anar a la comarca de La Llitera, al poble de Castellonroi, que està al costat d’Alcampell on va néixer el polític més ben valorat de l’Estat Espanyol en les últimes enquestes i que és calb com jo. El dia 22 de maig de 1630, dia de Santa Rita, un carmelita va portar a Castellonroi unes Santes Relíquies. Per aquest motiu celebren el dia de Santa Rita amb una processó portant les Santes Relíquies pels carrers del poble. La Santa Rita està a l’Altar Major. Amb totes les persones amb qui vam parlar ho vam fer en català, estem a la Franja.
L’última estació de la ruta ritiana va ser Monzón, amb una Santa Rita a la Catedral, també guapa, però no tant com la d’Alcolea. Aquí ens vam acomiadar del quart personatge del Cinca i la seva esposa. Gràcies Josep Maria, que Santa Rita t’ho pagui.

diumenge, 10 d’abril del 2011

XII. LES IMATGES DE FUSTA DE SANTA RITA.

He trobat 22 imatges de fusta de Santa Rita (22 de 900) que representa un 2,4% del total. A França (7), a l’Estat Espanyol (5), a Itàlia (3), , a Suissa (3), a Alemanya (2), i a Bèlgica (2). Les mostraré agrupades per països. Començarem per França.
Paris: Chapelle de Sainte Rita.
Paris: Chapelle de Sainte Rita.
A la Chapelle de Sainte Rita de Paris, situada al boulevard de Clichy número 65 del barri de Montmartre, a prop de la place Pigalle i davant del Moulin Rouge, hi ha una Santa Rita de fusta.  Durant el segle 19è aquest barri fou seu dels artistes i escriptors i actualment és seu de la vida nocturna parisenca. El boulevard Clichy està ple de restaurants, sales d’espectacles, cabarets i botigues d’objectes eròtics. Al número 65, als baixos d’un edifici, hi ha un oasi de pau  on Santa Rita acull tot tipus de visitants, prostitutes del barri incloses.
Va ser el 24 de juliol de 1989 quan vaig descobrir aquesta capella de manera casual i des de llavors quan vaig a Paris i visito el barri de Montmartre  li faig una visita. Una de les vegades que hi vam tornar va ser el 12 de gener de 1996. Aquell dia feien el funeral de François Mitterrand a la catedral de Notre-Dame.
El dia 22 de maig, dia de Santa Rita, s’organitza una processó que va des de la Chapelle de Santa Rita fins la parròquia de la Trinité, de qui depèn la Chapelle. També es fa la benedicció de les roses a totes les Misses.
Paris: Eglise de la Trinité.
Paris: Eglise de St. Augustin.

Del 12 al 14 d’abril de 2002 vam estar a Paris amb les meves germanes Lola i Lourdes. Vaig trobar dos imatges més de fusta:  la primera a la paroise de la Trinité (3, rue Trinité) i la segona a l’église de St. Augustín (Boulevard de Males Herbes 46).
D’aquest viatge vull comentar dos sopars. El primer al restaurant “Georges” situat a la sexta planta del Centre Pompidou (seu del Museu Nacional d’Art Modern). Ens el va recomanar la nostra filla Rita i seguint les seves instruccions vam fer la reserva des de  Barcelona (tel. 144784799) i la vam confirmar des de l’hotel de Paris. L’accés al restaurant  estava controlat des de la planta baixa per un porter que passava llista de les reserves. Vam pujar fins la sexta planta (últim pis) amb ascensor exclusiu. El restaurant era el “dernier cri” en decoració amb magnífiques vistes sobre Paris. Vam veure com es feia de nit i com s’encenien les llums. Les cambreres eren guapisimes per no dir que estaven molt bones. Els preus pels núvols. Vaig trucar a Rita per queixar-me i em va contestar que estàvem al restaurant més “fashion” d’Europa. Era la primera vegada que sentia aquella paraula. Volia dir que era el restaurant més de moda d’Europa. Això em va consolar.
Ens vam partir dos plats de primer (cors de carxofes i tàrtars de tonyina i salmó) i de segon, la matèria prima van ser uns molls (Isabel), vedella (Lourdes), cabrit (Lola) i jo una espècie d’hamburguesa (que es deia “Aller  et retour”; no era una hamburguesa qualsevol). De postres ens vam partir una copa amb dos boles de gelat (cada bola costava un ronyó per no dir una altra cosa) i una espècie de formatge fresc servit en un got llarg i estret cobert de fruits secs.
El restaurant estava ple. La gent anava molt mudada, a la moda, el que diuen gent guapa. Estàvem enmig de la flor i nata de Paris i es devia notar que érem de poble. La llum de les taules sortia des de sota de la taula (oh !). A les taules hi havia roses vermelles. Mai havia vist una carta del Menú i un WC tan originals. Una parelleta que teníem a la taula de davant no van parar de fer-se carícies durant tot el sopar, estaven en fase de pre-calentament com fan els futbolistes. M’hagués agradat veure com va acabar el partit. Vam sortir per una gran terrassa amb vista a “Paris la nuit” i vam baixar al carrer per les escales mecàniques. La broma va costar un ull de la cara. L’endemà vam dinar al McDonalds.
El segon sopar va ser l’endemà al barri de Montmartre. Des de la place du Tertre vam baixar per la rue Lepic i vam passar per davant de le “Moulin de la Galette” que va inspirar molts pintors (Renoir o Van Gogh, entre d’altres). Quan vam arribar a la Place de Clichy era hora de sopar i vam entrar a la marisqueria Weppler d’on Isabel i jo guardàvem molt bon record. Durant el mes d’abril les ostres estaven d’oferta. Va ser un festival. Vam menjar ostres per tot l’any i algun “plateau de fruits de mer”.  Després de sopar me’n vaig recordar que tenia l’àcid úric pels núvols i estava en tractament. Un dia és un dia. No se on  vaig llegir que a totes les ciutats es menja, però només a Paris es va a menjar. Doncs, això. 


Marseille: Eglise de St. Ferreol.
Marseille: Paroise de Sainte Rita.

El 18 de maig de 2002 un creuer “low cost” per la Mediterrània ens va portar a Marseille. Al Port Vell vam visitar la Santa Rita de fusta de l’église de Sant Ferreol que ja coneixíem d’altres viatges. La paroise de Sainte Rita no la coneixíem però teníem l’adreça: 366, Av. Des Poilus.
A la Canebière, l’avinguda més famosa de la ciutat, vam agafar el Bus número 7 i amb tres quarts d’hora ens hi va portar. Està a les afores, davant d’una autopista. A la capella de Santa Rita hi havia l’altar de la Santa  i a un lateral una imatge de fusta esculpida, obsequi del Dr. Joubert, segons es feia constar. Com es pot veure és bastant estranya. De tornada vam parar al Palais de Longchamp (molt deteriorat) i vam continuar a peu fins el Vieux Port. Pel carrer vam veure més magribins que nadius. Al Quai de la Rive Neuve vam escollir el restaurant “L’Écailler” per dinar perquè tenia la garantia d’estar ple de gent del país. A que no endevineu que vam menjar ? una bouillabaisse, naturalment. Mentre dinàvem va caure un aiguat sobre Marseille.
Lille: Catedral de Notre Dame de la Treille.
El dia 14 de maig de 2004 vam estar a Lille camí de Flandes. Vam  deixar el cotxe al pàrquing de la Grand Place o place del general De Gaulle al centre de la ciutat. Els carrers de vianants estaven molt animats amb molts restaurants a l’aire lliure. Vam caminar fins arribar a la place Rihour. A la “l’Office de tourisme” ens van informar on estava el restaurant “La tete de l’Art” recomanat per la Michelin. L’entrada era pel número 10 de la rue de l’Arc i no tenia pinta de restaurant. Era una casa burgesa del 1890  restaurada.  Era cuina molt elaborada amb plats molt originals.
Després de dinar  ens vam dirigir a peu cap a la Catedral de Notre Dame de la Treille situada  a la plaça del mateix nom. Vam trobar una Santa Rita de fusta al costat del cor. La visita va estar amenitzada per una coral que estava assajant.
A continuació vam visitar la rue de la Monnaie, molt a prop de la catedral.  Passejant pels carrers del centre vam fer cap a l’església de St Maurice on hi havia una altra Santa Rita. A un home que li estava resant li vaig preguntar si a Lille hi havia més Santes Rites i em va contestar que a totes les esglésies hi havia una Santa Rita. Però estaven tancades.
St. Cyr (Provence): Paroise Cyrienne.
Del dia 7 al 30 de juliol de 2007 vam fer un viatge amb el nostre cotxe fins al Cap Nord sense GPS. Vam pujar per Finlàndia (prèvia visita amb ferry a Tallinn capital d’Estònia) i vam baixar per Noruega. Vam fer 9.860 km a part d’uns quants ferrys. Als països escandinaus no vam trobar cap Santa Rita, però va quedar palès que estàvem en forma.
L’últim dia del viatge vam dormir a Cassis, un poblet encantador al costat de Marseille. L’endemà, vam esmorzar un croissant i un “cafè au lait” a un bar del port (felicitat extrema) i després vam anar per la costa fins a Toulon. Vam visitar La Ciotat, St. Cyr, Le Bandol i Sannary sur mer. A la paroise Cyrienne de St. Cyr vam trobar una Santa Rita de fusta molt estranya. Vam saber que ho era perquè tenia posat el nom al peu de la imatge. Com podeu veure, les Santes Rites de fusta es presten a deixar anar la imaginació de l’escultor.
La Seu d'Urgell (Alt Urgell): Capella de l'Hospital.
El 8 d’octubre del 2000 vam anar a Andorra. Pel camí vam fer dues parades: la primera per esmorzar a “Can Ventureta” de Ponts i la segona per visitar el Parc Olímpic del Segre de la Seu d’Urgel, construït amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. També vam visitar la Catedral (molt fosca), el Claustre, l’església de Sant Miquel, el Museu Diocesà (famós pel còdex del Beatus de Lièbana, que va ser robat i  recuperat un any  més tard), el parc del Valira on hi ha el claustre dissenyat per Lluis Racionero fill de la ciutat  (els capitells estan ornamentats amb personatges del segle XX, entre ells, Franco, Mussolini, Hitler, Marilyn Monroe...)  i el Parc dels Enamorats amb rastres de preservatius ben visibles. A la Capella de l’Hospital vam trobar la Santa Rita de fusta, ben amagada. Però com podeu veure no hi ha Santa Rita que se’m resisteixi.
O Barco de Valdeorras (Ourense): Igrexa Nova de Santa Rita.
El 18 de febrer de 2006 vam anar volant a Santiago de Compostela. Allí vam llogar un cotxe i durant sis dies vam recórrer Galícia (vam fer uns 1.300 km). Objectiu: comprovar si els pobles que celebraven la festa de Santa Rita (el senyor Google dixit) tenien la imatge de la Santa.  
Gràcies a Santa Rita hem conegut llocs que no sabíem que existien. Per exemple O Barco de Valdeorras, poble situat al nord-est de la província d’Ourense a 10 km de la província de Leon. Vam arribar-hi el diumenge dia 19 a quarts de dues.  El capellà ens va dir pel l’intèrfon que després de dinar ens obriria l’església.
Al carrer va parar un cotxe que conduïa una senyora gran. Li vaig demanar que em recomanés un bon restaurant. “Espere que mi sobrino va a sacar dinero del cajero automatico y después me sigue con el coche”. Al preguntar-li si el restaurant era de garantia va contestar “yo voy a comer allí cada domingo i fíjese que gorda estoy”. Realment podria figurar a qualsevol quadre de Botero.
Vam seguir el cotxe fins el restaurant “Santa Angela”. Una vegada entaulats vam menjar saltejat de rovellons, ostres, pulpo a feira i xipirons a la planxa, amb un bon vi de Valdeorras. Va ser un bon dinar de diumenge a un preu raonable.
La senyora “gorda” es deia Júlia Crespo i era la mestra jubilada del poble. Va seure a la taula del costat. Era una “cachonda” i vam estar fent broma una bona estona. Tot anava la mar de bé fins que va saber que érem catalans. Cagada pastoreta !. “Desde lo del Estatuto estoy contra los catalanes”. No va ser gens original.  Malgrat tot ens va deixar acabar de dinar en pau i inclòs ens va informar que a l’església nova hi havia una Santa Rita que no agradava a la gent del poble i que a l’església vella hi havia la Santa Rita de tota la vida.
El capellà, de cognom Rodriguez (tampoc gens original), ens va fer passar al seu despatx i ens va ensenyar fotos de la festa de Santa Rita i ens va explicar molt orgullós la devoció que hi havia al poble.
Per entrar a la Igrexa nova de Sta Rita només va caldre travessar el carrer. La imatge era de fusta i l’havia fet l’escultor local Xelo de Tremiñá l’any 1981. No agradava perquè no era la Santa Rita clàssica. A mi tampoc m’agradava. Tenia cara d’home. A la Sagristia ens va ensenyar una relíquia de Santa Rita amb l’escrit que certificava l’autenticitat de la peça.
Malgrat la pluja fina vam anar a peu fins la Igrexa de San Mauro on hi havia la imatge clàssica de Santa Rita, la que agradava al poble. Al veure el capellà el nostre interès per la Santa, ens va portar al poble de O Castro, situat a 2 km, i ens va obrir l’església per poder fotografiar una altra Santa Rita. Un deu pel capellà de O Barco de Valdeorras. Des de O Castro es podia gaudir d’un magnífic paisatge amb O Barco als peus.

Reus (Baix Camp): Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia.
Per la part del pare (Pujals) només tinc dos cosines. Per part de la mare (Ferrús) tinc dinou cosins, que sumant els meus germans arribem a vint-i-cinc. Des de l’any 2003, el primer dissabte  de maig celebrem la Ferrussada. El dia 5 de maig de 2007 la vam celebrar a Reus. A dos quarts d’una, ens vam trobar al Santuari de la Mare de Deu de la Misericòrdia, edifici renaixentista del segle XVII, edificat al mateix lloc on la Verge es va aparèixer a una pastoreta per anunciar la fi de la pesta. Aquí es van casar els nostres avis i els meus pares.
La cosina Maria Núria, que és cambrera de la Mare de Déu de Misericòrdia,  va guiar la visita cultural. Vam poder visitar el cambril cremat durant la guerra civil i restaurat a partir de l’any 1941.  Gràcies a la Ferrussada  vaig trobar al Santuari una Santa Rita de fusta.
A continuació vam anar a dinar a l’antiga casa dels avis que està al Passeig de Mata convertida en el restaurant Sant Maurici. Va ser molt emotiu. Vaig poder visitar el passadís de la casa on vaig començar a caminar quan tenia 12 mesos, el menjador, la cuina, etc.. Vam estar a una sala per nosaltres sols. Era l’entrada de l’antic magatzem. Aquesta  vegada vam ser 43 Ferrussos i no va poder venir cap representació de Guatemala. Després de dinar  vam fer fotos a l’escala de l’entrada al pis des del jardí, lloc on havíem fet moltes fotos de  família quan érem petits.
Bossòst (Vall d'Aran): Església de la Purificació de Maria.
El dia 28 d’octubre de 2008 vam estar a la Vall d’Aran amb les meves germanes Ramona i Lola camí de Lourdes. Va caure una gran nevada. Una parenta d’Isabel, la Consol, m’havia informat que a l’església de Bossòst hi havia una Santa Rita (els meus enllaços funcionen).
Ens vam quedar a dormir a Bossòst i a dos quarts de vuit del vespre van obrir l’església parroquial romànica (segle XII) la Purificació de Maria per fer Missa. Déu n’hi do la clientela que hi havia però només dones. Em va semblar que el capellà era de Mèxic o de la vora. Va començar la Missa en català, una dona va llegir l’Epístola en castellà i a partir d’aquí tota en castellà. Quines coses, oi ? La Santa Rita de Bossòst és de fusta, molt jove i molt guapeta.

València: Iglesia de Nuestra Señora del Socorro.
El dia 24 d’abril del 2010 vaig anar a València amb el meu germà Miquel Àngel. Havíem planejat passejar per la Malvarosa  i pel barri de El Cabanyal abans de que sigui destruït per l’alcaldessa  Rita Barberà i després dinar a un restaurant de la platja.  A l’hora d’aparcar ens vam trobar amb un exercit de nois negres  que volien vigilar el cotxe. Vaig pensar que no calia tanta gent i vam fer cap  al centre de la ciutat.  Vam dinar al restaurant “La riuà” recomanat per la Michelin. Era molt típic però també molt sorollós i l’arròs que vam menjar no arribava a la sola de la sabata del que cuina l’Isabel.
Era dissabte i les esglésies de València estaven plenes, la Missa era sempre en castellà i els sermons molt millorables. A l’església de Nuestra Señora del Socorro (carrer Marques de Zenete 14) vaig trobar una Santa Rita de fusta obra de l’escultor José Maria Bayarri datada l’any 1961, l’any que es va beneir l’actual església. L’endemà al matí vaig trobar una altra Santa Rita al barri de Benimàmet, on va néixer el famós arquitecte Calatrava.

Como (Lombardia): Chiesa de San Fedele.

Al capítol de les imatges de bronze ja vaig explicar que el mes de juliol de 2002 vam estar a Como camí de Baviera i Tirol. De les quatre Santes Rites de Como, la de la chiesa de San Fedele era de fusta.
Reggio de Calabria (Calabria): Chiesa de Santa Lucia.

En el capítol de les Santes Rites agenollades vaig explicar que el dia 9 de maig de 2006 vam estar a Reggio de Calabria camí de Sicília. Quan ja anàvem cap el port per agafar el ferry vam passar per davant de la  chiesa de Santa Lucia. A la porta hi havia un monument al Papa Joan XXIII i de fons la roba estesa d’un  balcó. Dins de l’església vam trobar un baix relleu de fusta de Santa Rita.
                             Rimini (Emilia-Romagna/Itàlia): Chiesa de San Agostino
La nit del dia 14 de juny de 2008 vam travessar l’Adriàtic en un ferry procedent d’Split (Croàcia). Vam desembarcar a Ancona i a 4,70 euros d’autopista en direcció nord vam arribar a Rimini.
Actualment és una localitat turística molt coneguda amb una gran platja de sorra fina. En el temps dels romans va tenir molt de protagonisme perquè estava a l’encreuament de la Via Emilia i la Via Flaminia. En el segle XIII la família Malatesta (citada a la Divina Comèdia de Dante) va ser la responsable del gran desenvolupament de la ciutat. Al segle XIV Giotto va treballar a l’actual Temple Malatestiano i va inspirar a l’escola de Rimini. A Rímini va néixer Federico Fellini director de la pel·lícula Amarcord entre d’altres.
Vam visitar el centre històric, que estava tancat a la circulació dels cotxes. A l’interior del temple Malatestiano, d’estil gòtic tardà, vam poder admirar el cèlebre “Segismundo Malatesta davant de San Segismundo” de Piero della Francesca, i el crucifix de Giotto situat darrera de l’altar.
A la piazza Cavour, centre de la ciutat, hi ha tres palaus dels segles XIII i XIV. Des d’aquí vam anar a la chiesa de San Agostino (segle XIII) que té pintures de l’escola de Rimini. Quasi totes les esglésies de Sant Agustí tenen una imatge de Santa Rita perquè va ser una monja agustina però en aquesta no hi era. Vam presentar una reclamació al capellà. La tenia tancada en clau a la capella de la Sagristia i la va obrir per nosaltres.
Ried-Brig (Suïssa): Ritakapelle.
El mes de setembre de 2010 vam anar a Suissa i a Alemanya amb dos objectius bàsics: buscar Santes Rites i practicar l’alemany. Vam entrar a Suïssa el dia 22 per la carretera que va des de Chamonix a Martigny pel col de la Forclaz. Va fer un dia magnífic. Al cap de quatre dies vaig escoltar per la radio del cotxe que la collada estava tancada per culpa de la neu.
Brig, el poble que buscava, està a la capçalera nord del túnel del Simplon que uneix Suïssa i Itàlia i és el més llarg del món. En un viatge anterior hi havíem passat. En realitat Santa Rita estava a un poblet a 3 km de Brig anomenat Ried-Brig. Vam preguntar on estava el poblet a un  home que anava amb l’uniforme de l’Audi i ens va donar una conferència d’un quart d’hora. No hi havia manera de parar-lo i com era en alemany no vam entendre res. Encara no tenia pràctica i els suïssos parlen el seu alemany. Va ser una noia i en francès qui ens va indicar el camí. El poblet estava en direcció al Simplon. Una vegada a Ried-Brig vaig veure un senyal que posava Santa Rita però era una residència de gent gran. Tres jubilats que estaven de xerrera al carrer em van informar que la Ritakapelle estava al terme de  Termens (valgui la redundància), quatre cases pegades a Ried-Brig.
Només entrar a Termens vam veure la indicació  senyalant on estava la Ritakapelle (posava Heilige Rita, que vol dir Santa Rita). Vam aparcar i vam anar a peu per un camí a camp obert. Després de caminar durant 15 minuts la vam trobar. Era una capella molt petita situada al mig del camp. Només  hi cabien unes set persones dempeus. La Santa Rita era de fusta i tenia els braços oberts. Era la primera Santa Rita suïssa que trobava. Vam deixar constància de la nostra estada al llibre de signatures.

<>
Luzern (Suïssa): Pis de Sor Paulinia.
Luzern (Suïssa): Ritakapelle del Ritaschwestern Kloster.
El dia 23 de setembre de 2010 vam estar a Luzern com he explicat al capítol de les imatges metàl·liques de Santa Rita. Al pis de Sor Paulinia hi havia una Santa Rita de fusta i a la Ritakapelle del Convent de les Ritaschwestern hi havia un baix relleu de fusta de la Santa.
Würzburg (Alemanya): Ritakapelle del Ritaschwestern Kloster.

El dia 25 de setembre de 2010, a les dotze del migdia vam arribar a Würzburg (Baviera - Alemanya) procedents de Zurich. En un viatge anterior havíem visitat a consciència la Residenz, un magnífic palau barroc ple de frescos del pintor Giovanni Battista Tiépolo que em van fascinar.
Avui el nostre objectiu era la Matterhaus de les Ritaschwestern (germanes de Rita); es a dir, la seva casa mare. Tenen altres convents a Alemanya, a Luzerna (Suïssa) i a Wisconsin (EEUU) i es dediquen a ajudar la gent necessitada, sigui econòmicament o  espiritual. Era un gran edifici amb un magnífic jardí. Vam tenir la sort que vam arribar quan una monja sortia del convent amb el seu cotxe i es va obrir la porta automàticament. Vam aprofitar per entrar i aparcar al jardí. Al carrer no hi havia lloc.
Per E-mail havia contactat amb Sor Maria Hirth. Em va dir que ella ens faria d’amfitriona però avui estava d’excursió a Trier. Cap problema perquè la monja que ens va atendre ens va acompanyar a la Ritakapelle i ens va deixar allí mentre ella anava a la cuina per avisar que ens quedaríem a dinar. La Santa Rita era molt original. És de fusta i de les 900 que tinc és l’única que  va amb sandàlies ensenyant els dits dels peus.
Vam passar a un gran saló menjador. Estaven preparats dos coberts damunt d’una gran taula. Al cap d’una estona va aparèixer la monja amb una gran cassola. Ens havia advertit que el dinar seria senzill. Era olla barrejada (en alemany eintof) on hi havia tota classe de verdures i trossos de salsitxa de Frankfurt. Estava molt bo. De postres macedònia. Per beure, aigua. No va voler cobrar res i li vam donar una almoina respectable.



Bad Kissingen (Alemanya): Jacobuskirche.
El mateix dia 25 de setembre per la tarda vam arribar a Bad Kissingen  que està a 65 km al nord de Würzburg. És un poble termal que es va fer famós el segle XVI, i el segle XIX va ser visitat per l’emperadriu austríaca Sissi, l’emperador Alexandre II de Rusia i el polític Otto von Bismarck, on va sobreviure a un atemptat. Per internet havia vist una foto de Santa Rita a la Jacobuskirche. Els carrers de vianants estaven molt animats,  era dissabte i es respirava a l’ambient aires de festa.  Vam entrar a la Jacobuskirche  per la porta lateral. Hi havia una Santa Rita de fusta, la mateixa que havia vist per Internet.

Gemershausen (Alemanya): Augustiner Klosterkirche
Als capítols de les Santes Rites agenollades i jacents ja em vaig referir a l’Augustiner Kolsterkirche de Gemershausen (Alemanya). La imatge de Santa Rita envoltada per uns quadres amb la seva vida era de fusta.  Era el 26 de setembre de 2010.


Brussel-les: Église de la Madeleine.
En el viatge que vam fer a Flandes el mes de juny de 2004, el dia 18 vam estar a Brussel·les. A la tarda va començar a ploure (a Bèlgica no li costa gaire) i ens vam refugiar a les Galeries St-Hubert que allotgen botigues de luxe, elegants salons de te i restaurants. Vam esperar que parés de ploure però com no ho va fer no vam tenir més remei que comprar un paraigües per sortir del pas. Era un paraigües plegable, que en comptes de ser rodó era quadrat i de coloraines.
Vam passar per l’église de la Madeleine però estaven fent un ofici religiós i no vam entrar. Sota la pluja vam arribar a la Catedral de St Michel-et-Gudule, un bonic edifici d’estil gòtic on destaquen els vitralls.  Aquí ens vam assabentar  que a la Madeleine hi havia una capella de Santa Rita. Vam tornar enrera i  al fons de l’església a l’esquerra, hi havia una gran capella dedicada a Santa Rita i la imatge era de fusta. Sense exagerar hi havia més de cent espelmes enceses. I encara no havia arribat la crisi.

Brussel-les: Église de Notre Dame de Finistere.
 L’endemà dia 19, encara estàvem a Brussel·les. Vam estar passejant per la rue Neuve, un carrer de vianants que estava molt animat. Vam passar per davant del “Teatre de la Monnaie”, lloc on l’any 1830 es va produir un fet històric. Llavors, Bèlgica formava part dels Països Baixos. Els dels Països Baixos del Sud (Bèlgica) estaven molt emprenyats amb els dels Països Baixos del Nord (Holanda) perquè se sentien discriminats i explotats per la corona. El dia 25 d’agost de 1830 al Teatre de la Monnaie s’estava celebrant el 59 aniversari del rei Guillem I amb la representació de l’òpera “La Muette de Portici” d’Auber.  Quan es va cantar el cèlebre “Amour sacré de la patrie” els espectadors es van contagiar de l’argument basat en la revolta del poble napolità contra la dominació espanyola (segle XVII) i van desencadenar una rebel·lió, preludi de la independència de Bèlgica.
Actualment Bèlgica fa temps que no té Govern i té el risc que els flamencs programin l’òpera “La Muette de Portici” a Gent i s’armi. A la rue Neuve cantonada amb la rue de la Finistere vam trobar l’église de Notre Dame de Finistere on hi havia una capella amb una Santa Rita de fusta.  
Afegeix la llegenda