A Portugal hi ha l’únic poble
d’Europa que porta el nom de Santa Rita.
És a la regió de l’Algarve, la més
meridional del país.
És una franja de 150 km de longitud
i 50 km d’amplada; limita al sud i a l’oest amb l’Atlàntic, al nord amb la
regió de l’Alentejo, i a l’est amb Andalusia.
El poble de Santa Rita és a prop de
la frontera amb Andalusia, entre la Vila Real de San Antonio i Tavira. Forma
part de la “freguesia” (parròquia) de Vila Nova de Cacela.
Les primeres referències documentades
del poble són del segle XVIII, i inicialment era conegut com “Pé da Serra”.
L’any 1740 el rei D. Joan V va autoritzar la construcció de la petita església
al Prior Duarte Correia de Freitas. Una vegada construïda, el poble va prendre
el nom de la seva patrona: Santa Rita. La sagristia fou edificada a principis
del segle XX. No es coneix l’antiguitat de la imatge de Santa Rita.
Hem estat tres vegades al poble de
Santa Rita (1978, 1991 i 2011).
ANY 1978
El primer viatge a l’Algarve fou el
setembre de 1978. Des d’Andalusia s’havia de travessar el riu Guadiana en un ferri
que anava d’Ayamonte (Huelva) a Vila Real de San Antonio (Algarve).
A uns 10 quilòmetres de la frontera,
a la carretera general -no hi havia autopistes-, vam descobrir el cartell d’un
poble que es deia Santa Rita. Malgrat que encara no patíem rititis, ens va fer
gràcia i vam fer els dos quilòmetres fins el poble.
Era un poble de quatre cases,
l’església era tancada, i els únics habitants que vam trobar al carrer foren una
somera i un ase que estaven festejant en una cantonada a prop de l’església.
ANY
1997
Hi vam tornar al cap de 19 anys, i
aquesta vegada vam entrar a l’Algarve pel pont Internacional del Guadiana,
inaugurat l’any 1991. Travessa el riu a 2 km de la desembocadura i uneix
Ayamonte amb Castro Marín. És un dels més llargs d’Espanya (666 metres).
Vam arribar al poble sota la pluja.
L’església també era tancada i tampoc hi havia ningú pels carrers. Aquesta vegada
ja teníem rititis i vam trucar a la porta d’una casa. Ens van informar de qui
tenia la clau de l’església. Una dona d’uns 55-60 anys, mudada de negre i amb
ulleres gruixudes, ens digué que ens obriria l’església però que havíem d’anar
de pressa, perquè havia d’anar a Faro (capital de l’Algarve) a la consulta de
l’oculista.
L’església és molt petita, i Santa
Rita no tenia res a veure amb les que havíem vist abans.
Anava vestida amb roba, li penjaven
del coll gran quantitat de collars, i a la mà esquerra hi portava una espècie
de palma amb tres departaments, que més endavant vam descobrir que eren els
tres impossibles que pot concedir cada dia. Aquesta palma és patrimoni de les
Santes Rites portugueses. Quan vam sortir de l’església, la dona de negre es va
quedar resant.
Al marxar del poble vam descobrir
una Santa Rita en una ceràmica a la façana d’una casa; també porta la palma
dels tres impossibles.
ANY 2011
Aquesta vegada hi vaig anar sol. Ho
vaig trobar molt canviat, començant pel cartell indicador del poble que hi
havia a la carretera general
(compareu-ho amb el de 1978). A més, al costat del poble havien construït un
camp de golf.
A l’entrada del poble hi havia un
magnífic cartell, que no hi era les altres vegades.
Havia
crescut aquest arbre, que abans tampoc hi era.
L’església i les façanes estaven més
polides. Fins i tot hi havia una casa de turisme rural amb piscina.
Però l’església continuava tancada i
tampoc hi havia ningú pels carrers. Va arribar un autobús i en van baixar un
noi i una noia que venien de l’escola. Em van dir que la seva mare tenia la
clau de l’església.
Una dona amb la bata d’anar per casa damunt d’un
vestit negre, va sortir de casa amb la clau a la mà. Vam caminar en direcció de
l’església, però quan va veure que tenia una màquina de fotos a les mans, va
aturar-se en sec i em va dir que no es podien fer fotos. Li vaig explicar que ja
l’havia fotografiat una vegada sense cap problema; ara volia millorar la
qualitat amb la càmera digital. No atenia a cap raó. El capellà –que vivia a
Cacela Velha, el poble del costat- havia ordenat que no es podien fer fotos. Li
vaig dir que em donés el telèfon que el trucaria. No el tenia. Li vaig demanar l’adreça
on vivia per anar a demanar-li el permís... Em vaig fer tan pesat, que al final
obrí l’església amb la condició que no fes cap foto...
Per fotografiar Santa Rita sóc capaç
de qualsevol cosa i una vegada dins vaig tornar a insistir: “estem tots dos
sols i, si es tapa els ulls o mira a un altre cantó, ningú sabrà que he fet la
foto”. I així va ser.
Les fotos de Santa Rita són molt
millors, si les comparem amb les anteriors.
Al sortir de l’església vaig voler
ser agraït amb un “detall”, però no l’acceptà de cap manera. Li vaig comentar
que l’última vegada vaig veure una ceràmica de Santa Rita a una paret del
carrer, i que no hi era. Em digué que
l’havien trencat, però n’hi havia una altra en un pou, el lloc on va aparèixer Santa Rita.
Hi havia un cartell indicant on era
el “primeiro santuário”· Per més que vaig buscar no el vaig trobar i tampoc vaig
trobar ningú per preguntar-ho. Haurem de tornar-hi per quarta vegada...
