Baja California és un dels trenta estats de Mèxic. Es divideix en Baja California Nord i Baja California Sud. Ocupa la península més gran del món, al nord-oest del país.
Limita al nord amb Califòrnia (EUA), a l’oest amb el Pacífic i a l’est amb el golf de Califòrnia, també anomenat Mar de Cortés.
Els meus amics Romà i Sunsi Massot tenen un problema: ja no saben on viatjar perquè han estat per tot el món. Fa temps que busquen llocs exòtics. L’últim fou Baja California.
Van volar de la ciutat de Mèxic a Los Cabos (la punta del sud), van llogar un cotxe i durant 16 dies van fer 3.900 km per la carretera Transpeninsular.
El paisatge de Baja California és semi-desèrtic: cactus, cardons gegants...
S’ha de portar el dipòsit de la benzina ple, perquè pots estar fins a 230 km sense trobar cap benzinera. Un litre de benzina valia 1 euro. No van trobar cap policia de tràfic, però sí controls militars de la droga. Un militar li va dir a Romà: “Bonita gorra de Harley”. Ell contestà: “Somos moteros”. Una mica més i els engarjolen, a Mèxic la “mota” és la droga i els “moteros” els que trafiquen amb droga.
A Guerrero Negro van tocar les balenes grises amb la mà.
A San Francisco de la Sierra van pujar a la Cueva del ratón, on hi ha pintures rupestres.
A San Ignacio, van trobar un oasi ple de palmeres.
A San José de Magdalena, un torneig de galls.
A San Quintín, el millor restaurant, de nom Misión Santa Isabel.
A La Paz van nedar al costat d’un tauró balena.
Fixeu-vos en els peus del brau.
“Quien avisa no es traidor...”
A Guerrero Negro van visitar les salines més grans del món.
Es van acomiadar de Mèxic sopant a la Torre Latina de la capital.
Però a mi, el que més m’ha agradat del viatge és que van trobar un poble anomenat Santa Rita.
És a 150 km al nord de La Paz (fletxa de color fúcsia).
Al poble només hi havia quatre cases mal comptades. Destacava l’església dedicada a Santa Rita.
Damunt de la porta de l’entrada hi ha el nom de l’església: Iglesia Santa Rita de Casia. Santa Rita. Baja California Sur.
La porta de l’entrada estava tancada.
Però Romà va veure que en una finestra hi faltava el vidre, trencat l’any 2014 per l’huracà Jimena.
A través de la finestra va poder fer les fotografies de l’interior.
Vista general de l’interior de l’església.
Santa Rita és a un costat de l’altar Major.
Té els ulls pintats, cosa molt rara, i porta una corona d’espines, també una raresa. A més, aguanta el crucifix amb un mocador vermell.
Tot seguit van anar a la botiga del poble, de nom “Abarrotes i Partes”, situada al quilòmetre 157. “Todo con medida” (diu a la porta), aquí no enganyen a ningú.
Un abarroteés un petit negoci que ofereix productes d’ús diari (queviures, articles de neteja, begudes alcohòliques...). És una paraula d’origen marítim: antigament, “abarrotar” un vaixell consistia en crear una espècie de bastides amb barrots que s’omplien de diversos productes, especialment aliments. Quan estava ple, es deia que estava “abarrotado”. Era omplir un vaixell aprofitant tots els buits.
A Barcelona, a prop de la Sagrada Família (passatge de la Font 4) hi ha una botiga de productes mexicans que es diu “Abarrotes Doña Cuca”.
La mestressa de l’abarrote també tenia la seva Santa Rita.
I un clauer de la santa.
Dins la botiga també hi havia una caixa per recol·lectar diners per a la conservació de la capella de Santa Rita, amb un quadre i una estampa de la santa.
Romà i Sunsi Massot són els meus col·laboradors més fructífers. S’han guanyat a pols ser els protagonistes d’aquest capítol.
