Als dos darrers capítols hem tractat
exclusivament dels fets religiosos. En el d’avui, uns apunts d’altres aspectes.
Férem el
viatge 11 persones; una d’elles, un metge palestí que viu a Catalunya i que
encara té la mare i un germà a Palestina. Ens allotjàrem en territori palestí (hotel Nativity de Beit Jala, al costat de Betlem).
Una nit vam dormir a Natzaret.
Amb
aquest microbús vam voltar per Palestina i Israel. Per poder creuar el mur, els
vehicles han de tenir un permís del Govern israelià.
A la paret de la porta de Sion de
Jerusalem, hi ha una mostra del conflicte àrab-israelià.
Aquest gràfic ajuda a comprendre el
conflicte. L’any 1917 tot el territori era palestí (color groc). Poc a poc, el
color groc ha estat substituït pel verd
i, l’any 2012, la majoria del territori era controlat pels israelians. Després de la
guerra dels Sis Dies (1967) i de la guerra de Yom Kippur (1973), Israel va
assumir el control directe de territoris que pertanyien a Egipte (franja de
Gaza), a Síria (Altos del Golan) i a Jordània (Cisjordània, el territori a
l’oest del riu Jordà). Israel va cedir a l’Autoritat Palestina gran part de la
franja de Gaza i les ciutats àrabs de Cisjordània.
Cisjordània, el territori més gran
dels palestins, està organitzat en tres zones des del punt de vista
administratiu i militar: La zona A (un 17% del territori) està sota
el total control de la ANP (Autoritat Nacional Palestina) i inclou les ciutats
de Ramala, Nablus, Turkaren, Yenin, Qalquilia, Betlem, Jericó i una part
d’Hebron; en aquesta zona, Israel prohibeix l’entrada als seus ciutadans. La zona
B ( 24% del territori, sobretot rural) està sota el control israelià i
l’administració palestina. La zona C (59% del territori) està sota
control israelià: inclou la perifèria d’algunes ciutats i les carreteres.
Vista de
l’actual Tel Aviv des de Jaffa. L’any 1906, el Fons Nacional Jueu va comprar, mitjançant
testaferros (manaven els otomans), dotze hectàrees de terreny de dunes al nord
de Jaffa (la foto actual). L’any 1926 ja hi vivien 40.000 jueus vivint-hi. A
partir dels anys 30 del segle XX van començar arribar jueus de tot el món.
A la
foto, Meir Dizengoff, primer alcalde de Tel Aviv, a cavall, davant casa seva,
al Boulevard Rothschild. El dia 14 de maig de 1948, a casa seva es declarà el
naixement de l’Estat d’Israel.
Fou David Ben Gurion (escultura de l’aeroport de Tel
Aviv, que porta el seu nom), qui proclamà el nou Estat en nom del Consell
Sionista.
El dia 4
de novembre de 1995, el primer ministre israelià, Yitzhak Rabin fou assassinat
a Tel Aviv per un jueu ortodox.
El gener
de 2004, després de la segona intifada, començà la construcció d’un mur de
seguretat per separar la zona israeliana dels territoris palestins. Aquest mur
té uns 730 quilòmetres. Els palestins es queixen que moltes terres palestines
han quedat al costat israelià del mur; s’han annexionat molts pous d’aigua; i molts
palestins que treballaven a l’altra part del mur han quedat a l’atur. Segons
ens van dir fonts palestines, l’empresa que va edificar el mur era del segon de
Yasser Arafat. La pela és la pela.
Per travessar el mur hi ha diferents llocs controlats
per l’exèrcit israelià. Només poden passar els palestins que tenen permís
especial (alguns només tenen permís un o dos dies l’any per anar a pregar a
Jerusalem). Els cotxes que estan autoritzats per passar porten una matrícula
especial. Vam veure com aquest noi de l’esquerra va baixar d’un cotxe al costat
palestí, va travessar el control a peu, i a l’altre costat va pujar a un altre
cotxe.
Els nois i noies d’Israel estan tres anys (dels 19 al
21) al servei de l’Estat. Són els que patrullen per Jerusalem i estan als
controls que hi ha a Palestina. A Israel hi ha una gran despesa en seguretat.
Segons a
quin lloc no pots entrar amb un ram de flors, ni tampoc amb una pistola o una
granada...
Per les
carreteres palestines et trobes amb molts assentaments jueus. Cada vegada van
guanyant més terreny.
Haifa és la tercera ciutat d’Israel en nombre
d’habitants. És important pel seu port i per la zona industrial, la més
important d’Israel. Diuen que: a Tel Aviv es diverteixen, a Jerusalem preguen i
a Haifa treballen. Vista des del mirador de San Francisco.
Paga la
pena visitar els jardins Baha’i de Haifa. El Bahaisme és una religió monoteista
sortida de l’Islam. Tracta d’unir en una sola fe les tres religions
monoteistes.
A la
foto, l’entrada a la cova de Macpela de la mesquita Haram el-Khalil d’Hebron,
on estan enterrats els patriarques: Abraham i Sara, Isaac i Rebeca i Jacob i
Lia. Hebron és la primera ciutat de Cisjordània, habitada per 180.000 àrabs i
amb molts assentaments jueus custodiats per l’exèrcit israelià. Conflictes
diaris.
La marca
Barcelona triomfa a Palestina i a Israel. Quasi tots els dies vam travessar el mur. Quan el soldat preguntava al xofer
d’on érem, i contestava de Barcelona, ens deixaven passar sense fer cap control.
I quan deies que eres de Barcelona, tothom contestava “Messi”. Fixeu-vos que, a
l’escut del Barça d’aquesta camiseta del mercat àrab de Jerusalem, s’han
carregat la creu de Sant Jordi.
Els catalans i els palestins tenim en
comú el patró: Sant Jordi. Aquesta escultura és a Betlem, al costat del
claustre de l’església de Santa Caterina.
També en
vaig veure a les façanes dels edificis.
Si vas a
Palestina, toca el bany al mar Mort. Jo no em vaig banyar.
El bar de
Kalia Beach del mar Mort presumeix de ser el més baix del món (420 metres sota
el nivell del mar).
Les
magnífiques muralles que envolten la ciutat vella de Jerusalem.
Al barri armeni de Jerusalem no hi havia ningú. Com que
sempre han estat perseguits, el barri és com una fortalesa laberíntica (el
perseguidor es perd i el perseguit s’amaga). Les portes de les cases no donen
al carrer, sinó a un pati interior on, per entrar-hi, s’ha de passar per una
porta molt pesada; tampoc figura el nom de la família a cap porta. La seva
història s’assembla molt a la dels jueus.
L’any
1915, els otomans foren els culpables del primer genocidi de la història i els
armenis les víctimes. Ho recorden a la façana d’un carrer.
Instruccions
per visitar el barri jueu de Jerusalem...
Pels
carrers de Jerusalem no vam tenir cap sensació de perill. L’únic incident fou a
Beit Jala. Mentre sopàvem, a la porta del restaurant, uns nois van atacar dos
policies palestins que anaven armats amb metralletes i a qui van tirar un spray
als ulls. Va haver-hi uns moments de confusió.
A
Natzaret els morts s’anuncien als arbres.
Al Palau
de Hisham de Jericó trobàrem la rosa... de Jericó.
Nombrosa família
àrab d’excursió, el dia de festa. Els àrabs fan festa el divendres, els jueus
el dissabte i els cristians el diumenge. Fins i tot els palestins i els jueus fan
el canvi d’hora en un dia diferent. Voleu dir que s’entendran alguna dia?
A l’entrada
de la policia de Betlem hi havia Yasser Arafat i Mahmud Abbas.
Al centre de Betlem. Sense comentaris.
Els
turistes i el camell, al mont de les Oliveres. L’excepció.
Els
típics plats d’amanides en un restaurant del port de Jaffa. Els calamars no són
tan bons com els nostres.
L’últim
dia vam sopar a casa de Nicola, el germà d’Elies, el metge palestí. “Veureu el
menjar casolà dels palestins, no el dels restaurants”, ens digué. Aquí el
teniu.
Al Museu
de l’Holocaust només es poden fer fotografies a l’exterior. He triat
l’escultura dedicada al pedagog Janvsz Korcsak, jueu polonès que va estar a càrrec de
l’orfenat de Varsòvia.
A l'església de l'Anunciació de Natzaret hi ha una ceràmica dedicada a la verge de Montserrat. A veure si els dóna un cop de mà i, finalment, fan la pau els israelians i els palestins.
