El juny de 2010, des de Tui, férem l’últim tros del camí portuguès de
Santiago (115 km).
Aquesta és la credencial amb els
segells corresponents, obligatori per obtenir la “compostela” (document que
acredita que has fet el camí).
En
aquesta ocasió, els qui caminaren foren Isabel i dos amics, Vicenç i Glòria (a
la foto, a l’inici del camí pels carrers de Tui). Jo em vaig fer càrrec de la “intendència”,
transportant els equipatges amb el cotxe i buscant Santes Rites mentre ells
caminaven. De les 85 Santes Rites gallegues que tinc, 47 les vaig trobar durant
el camí portuguès de Santiago.
Els pelegrins
feren el camí (al plànol en color verd), en sis etapes: Tui-Porriño, Redondela,
Pontevedra, Caldas de Reis, Padrón i Santiago.
PRIMERA ETAPA: Tui-Porriño (15 km). Vaig
fotografiar 8 Santes Rites: Tui (1),
Louredo-Mos (1), Porriño (5) i Puenteareas (1).
En aquesta etapa vaig descobrir que als
cementiris també hi ha Santes Rites (capítol 74: Hi ha Santes Rites fins i tot
als cementiris...). Aquesta és del cementiri de Porriño.
La Santa
Rita de l’església de Santa Maria de Porriño és molt guapa.
La Santa
Rita de la parròquia de San Miguel de Puenteareas té la particularitat que porta
dues corones.
Recomanat
per un grup de catalanes de la nostra quinta, que eren de Figueras i també
feien el camí, vam sopar al restaurant “La Cueva”, al costat de l’Ajuntament de
Porriño. Un lluç a la gallega diví, a “low cost”·
Redondela: Església
de Santiago. Quan vaig arribar l’església estava tancada, “porque, gracias a
Dios, el cura está de ejercicios espirituales”, em digué una veïna. No vaig
saber si el “gracias a Dios”, era perquè l’havien perdut de vista, o perquè
tornaria dels Exercicis més ben preparat. A la tarda, el mossèn substitut, que
venia d’un altre poble, va obrir l’església.
La Santa
Rita de l’església de San Martín de Salcedo trenca amb la imatge clàssica de la
gran majoria de Santes Rites gallegues. Anava vestida amb roba, sostenia amb
una sola mà un crucifix considerable i estava acompanyada de dos angelots la
mar de simpàtics.
La Santa
Rita de l’església de Santa Maria d’Argalo és la que anava més enjoiada. Argalo
són quatre cases dalt d’un turó, a 4 km de Noia. Per entrar a l’església vaig haver
de trepitjar diverses tombes del cementiri, que és al davant. El mossèn fou
molt amable i em regalà un llibret amb les novenes de Santa Rita.
A
l’església de Santa Columbra de Rianxo estaven celebrant un funeral. Una noia,
vestida de negre, tocava el piano i cantava com els àngels. L’església era
plena. Als funerals, a Galícia omplen. Lloguen un autocar que passa a recollir
la gent pels poblets. En un lloc vaig veure el trajecte que feia l’autocar.
La capella
de Santa Rita de Ponte Veluso és una de les coses més curioses que he vist. És
al poble de Bealo, al costat de la carretera comarcal AC-305. Té un aspecte
ruïnós, però està plena de flors i espelmes. A la façana hi ha una finestra per
on es pot veure Santa Rita amb molta dificultat.
Darrera la
casa hi ha una porta. Entres i et trobes
amb aquest escenari. Història de la capella: al poc temps després de posar-se
en marxa un negoci de fusteria, es produïren molts accidents laborals. L’amo, que era de Villagarcía
de Arousa, decidí posar una imatge de Santa Rita -patrona del seu poble-, per
protegir els treballadors. El que va començar com una ofrena de l’empresari es
convertí en un lloc de peregrinació de tots els veïns de la comarca.
El poble de
Bealo s’ha fet seva la imatge de Ponte Veluso, i vol fer obres per millorar la
capella. Però els propietaris no es posen d’acord, i la capella està en aquest
estat lamentable.
A Padrón ens
allotjàrem a “l’Hostal Jardín”, un lloc molt agradable.
A Padrón
hi ha un monument dedicat al metge de capçalera, amb el nom de tots els que han
exercit al poble.
Els pelegrins
davant l’església d’A Escravitude. Hi havia una Santa Rita.
Acabat el
camí anàrem a Fisterra, al km 0 del camí de Santiago.
Anàrem a
sopar al restaurant “Tira de cordel”, que és a la platja de Langosteira (foto).
Al menjador només hi érem nosaltres i un matrimoni català amb la seva filla. Vam
sopar molt bé. Al bar hi havia una gentada veient el partit de futbol que la
selecció espanyola jugava contra Paraguay. Era el Campionat del món, que se
celebrava a Sud-àfrica, i que acabà guanyant Espanya gràcies als jugadors del
Barça, cosa que no han reconegut mai des de los Madriles.
L’endemà,
abans de marxar, anàrem al Cap de Fisterra a veure la sortida del sol. Un bon
final.
