El
viatge a Cuba (maig del 2001), va ser molt interessant. Vam fer més de 1.000 quilòmetres en cotxe des
de Santiago a l’Havana. Vam parlar amb moltes persones que vam agafar fent auto-stop (“hacer botella”, li diuen) i
dormirem en moltes cases particulars, la qual cosa ens va permetre conèixer
millor el país.
Vaig
escriure més de 100 pàgines explicant el viatge. Recordaré alguns dels
personatges que vam conèixer:
El negre Idalberto,
que treballava a Cayo Coco vigilant unes
obres per 4 dòlars al mes i estava fart de la vida. “Los que tienen dinero son
los que mandan en el partido y los propietarios de tierras”, ens va dir.
Olguita, divorciada,
es queixava perquè l’amor estava en crisi
a Cuba i la gent només es casava per interessos. “Ya no se regalan flores ni se
leen poesias”, va dir. Li vaig preguntar la seva professió, era militar !
Rolando, d’uns 50
anys, defensor acèrrim de la Revolucó, no va notar el Periode Especial perquè
té gallines a casa i no va passar gana. Li vaig tocar el voraviu quan li vaig
preguntar per les moltes noies cubanes que havíem vist dedicades a la prostitució. “El Gobierno lo
está persiguiendo con todas sus fuerzas” va contestar molt exaltat. No es
notaven les “fuerzas del Gobierno”...
Oswaldo Ortiz, el
policia que vam portar de Guantánamo a San Antonio del Sur. Anava amb una guitarra i venia de la
celebració del 40è aniversari del Ministerio del Interior. Des del seient de darrera, ens va recitar
poemes de Miguel Hernández i Garcia Lorca i ens va cantar cançons de Serrat.
Era un fanàtic de Fidel i va sentenciar que “Cuba nunca se rendiria a los
americanos”. Quan vam arribar al seu poble va baixar a un descampat perquè no
el veiessin, a Cuba els polis tenen prohibit fer auto-stop.
La família de la casa on vam dormir a Baracoa, anticastristes declarats
i que no se n‘amagaven.
Mayí, la noia separada que treballava a la Seguridad Social d’Holguín,
responsable del “Chequero” (seguiment dels xecs dels pensionistes). Es queixava
de les condicions de treball: “No tengo con qué llevar los papeles, miren, los
tengo que llevar en la mano”.
L’economista que treballava en un centre lleter i havia de fer 70 km
diaris en auto-stop per anar a treballar, i no sempre l’agafaven. Tenia 15 anys
d’experiència i guanyava 22 dòlars al mes. Ens va explicar que a Cuba falta
llet i utilitzen molta llet en pols i dels búfals.
La metgessa negra, de nom Clarisa, que feia auto-stop amb la bata
posada. Guanyava 325 pesos al mes (16
dòlars). Els especialistes, 26 dòlars. Estava contenta amb la Revolució perquè
li havia permès estudiar, però estava descontenta pel sou que guanyava, per les
poques oportunitats que tenia i pel poc prestigi social que tenia el metge a
Cuba.
Les cinc Santes Rites que vaig
trobar no feien auto-stop... Quan preparava el viatge vaig descobrir l’església
de Santa Rita de l’Havana. Aquí és on es troben les anomenades “damas de
blanco” per manifestar-se contra el règim de Fidel Castro. Són les dones que
tenen els marits o familiars empresonats per motius polítics.
Abans
de conèixer les Santes Rites cubanes, una petita pinzellada de la Cuba que vam
veure.
CUBA
ÉS MÚSICA:
a qualsevol racó sona la música cubana.
Al
complex turístic “Dos gardenias” de L’Havana, hi ha “El rincón del bolero”. Per
agafar un empatx.
Al bar
“La Floridita” de L’Havana, temple del daiquiri.
A la Casa
de la Trova de Santiago de Cuba, lloc on es reuneixen els cubans per cantar.
A la Casa de la Trova de Santiago li tocava actuar
al sextet “Sones de Oriente”, no
trobaven les claus de l’armari on estava tancat el bongo i l’espectacle estava
interromput. Vaig veure el cap del grup preocupat i li vaig dir: “Si me deja
una guitarra le entretengo al personal”. No vaig tardar dos segons en tenir la
guitarra a les meves mans. Vaig cantar a la Casa de la Trova de Santiago !!!
A la
mateixa Casa de la Trova vaig saludar Reinaldo Creig, de la “Vieja Trova
Santiaguera”. Amb el cigar a la mà.
A la
plaça de Santiago de Cuba vaig saludar
Eliades Ochoa i a la nit vaig anar a veure’l actuar.
Al restaurant Palacio de Valle, del barri Punta
Gorda de Cienfuegos, l’atracció és Carmencita. En un piano molt atropellat, va
tocar “Que bonita es Barcelona”. Després, Isabel es va lluir, interpretant “El
lago di Como”.
LA CUBA DE LA INDEPENDÈNCIA:
El
monument d’Hatuey a Baracoa. Va ser el
primer habitant del Nou Món que es va rebel·lar contra els invasors espanyols i
va ser condemnat a morir a la foguera; per això és considerat el primer heroi de la
nació cubana. El volien convertir i va dir que no volia anar al cel, si allí hi
anaven els espanyols.
Mausoleu de José Martí, al cementiri de Santa
Ifigenia de Santiago de Cuba. José Martí fou un polític, filósof, poeta i pare
de la Independència.
Cementiri de Santa Ifigenia de Santiago de Cuba.
Tomba de Carlos Manuel de Céspedes, el primer líder independentista cubà.
El Cuartel de Moncada de Santiago, és famós perquè
el matí del 26 de juliol de 1953 va ser atacat per cent homes dirigits per
Fidel Castro. Fou un fracàs, però va ser l’inici de la Revolució. A la façana
encara hi ha els senyals de la metralla que es conserven com el primer dia.
LA CUBA REVOLUCIONARIA:
Plaza de la Revolución de l’Havana. És una plaça
molt gran, completament buida. Moltes concentracions polítiques es fan aquí i
el Papa va celebrar-hi la Missa quan va estar a L'Havana l’any 1998.
Monument a Camilo Cienfuegos, al poble de Gibara.
Fou una de les figures més emblemàtiques de la Revolució, juntament amb Fidel
Castro, Raúl Castro i Che Guevara. Un cop acabada la Revolució, morí en un
accident d’aviació. No se sap si els responsables van ser Fidel o la CIA.
El Monumento de Che Guevara a Santa Clara.
La famosa foto del Che la va fer el fotògraf Alberto
Korda, que va morir a Paris. Vam visitar el cementiri Colon de l’Havana quan
l’acabaven d’enterrar amb la presència de Fidel Castro. Vaig veure dos fotògrafs
que portaven una samarreta amb la foto de Korda i els vaig preguntar on era la
tomba: “Donde vea una montaña de flores que desgraciadamente ha caído”.
Efectivament havien caigut, com es pot veure a la foto.
La
propaganda política és arreu.
DE LA CUBA NOSTRADA:
A
Matanzas vam visitar les restes de l’Esglesia de Montserrate. Davant la façana
principal, hi ha una petita plaça i al mig hi havia les restes de quatre columnes, amb una estàtua, que
representaven les quatre províncies catalanes. El noi d’un bar que hi havia a la vora em va
dir que “Próximamente, los descendientes de los catalanes van a invertir muchos
dólares y la van arreglar”.
A l’Avenida de los Libertadores de Santiago de Cuba
hi ha un monument dedicat al general Vicente
Pujals Puente, un dels que van lluitar amb Jose Martí per la
independència.
Al Museu Municipal Bacardí Moreu de Santiago vam
assistir casualment a un concert de l’Orfeón Santiago organitzat per
l’”Asociación Cubana de Naturales y Descendientes de Catalunya”. Vam conèixer el
seu president que es deia Pedro Pujals !!! A la foto, la Junta de l’Associació.
El del centre, el més alt, és el meu parent...
DE LA CUBA TABAQUERA:
La Real
Fábrica de Tabacos Partagás fou fundada l’any 1845 per Jaume Partagàs, fill d’Arenys
de Mar. Hi treballen 400 persones i hi fabriquen
els famosos cigars Churchill i Lusitania. A la foto, la planta on premsen els
cigars i els tallen.
ELS NENS DE CUBA: Vam visitar l’hospital pediàtric “Juan Márquez”, el
millor de l’Havana i feia llàstima. A cures intensives (de pena), tenien
ingressada una nena amb meningitis per pneumococ. Vaig comprovar que el
tractament era correcte, amb fàrmacs molt cars. En preguntar-li al
pediatre que ens acompanyava com era que
utilitzaven aquell tractament, quan havia vist que les farmàcies estaven buides,
va contestar: “En Cuba los niños tienen prioridad en los Hospitales”. Pels nens
tenen el que necessiten. Quan a Cuba es mor un nen, els metges han d’explicar
davant d’un Tribunal els motius de la mort i han de justificar-la (així m’ho
van explicar).
A un
carrer de Matanzas.
A l’Escola
Massó de l’Havana.
LES PLATGES:
Com a exemple,
Cayo Coco.
ELS COTXES:
Els
famosos cotxes cubans.
EL GALLO DE MORÓN:
De Camagüey a Moron va pujar al cotxe una noia que
es deia Yarily (a Cuba tenen uns noms rarísssims). En arribar ens va rebre el
monument al “Gallo de Morón” que recorda l’espanyol. Yarily no sabia la
història. “Me tendré que enterar” ens digué. Als voltants de l’any 1.500, Morón
de la Frontera (Sevilla) estava dividida en dos bàndols que lluitaven entre
ells. L’Audiencia de Granada envià un
jutge amb fama de xulo per posar ordre, i deia sovint d’ell mateix: “donde
canta este gallo no canta otro”. Els veïns es van cansar de la seva
xuleria i un dia el van despullar i
apallissar. D’aquí va néixer el refrany: “Te vas a quedar como el gallo de Morón
sin plumas y cacareando en la mejor ocasión”.
TROPICANA:
Una
mulata ens va dir: “Quien ha ido a Cuba y no ha ido a Tropicana no ha estado en
Cuba”. Li vam fer cas. S’ha d’anar amb
compte perquè és una màfia. Havíem comprat una entrada molt bona i quan vam
arribar ens volien col·locar en un altre lloc. Vaig haver de plantar cara a un negre més alt que un Sant Pau.
LES
SANTES RITES DE CUBA:Totes són de l’Havana. A Camagüey, a l’església del
Santo Cristo del Buen Viaje, ens van dir que n’hi havia una, però l’església
estava tancada i no obrien fins al cap de cinc hores. No vam esperar.
L’església de Santa Rita és a la 5a avinguda. A la façana hi ha una escultura de la Santa. En
aquesta església és on es troben, per manifestar-se, las “Damas de Blanco”,
esposes i familiars de presos polítics tancats per Fidel.
Entrant a
mà esquerra hi ha l’escultura de bronze feta per l’escultora cubana Rita Longa.
Durant un temps la van tenir tancada perquè la van acusar de tenir una postura
molt provocativa.
A l’altar
Major hi ha una altra Santa Rita; aquesta, clàssica. A la noia que vigilava l’església
li vam explicar el nostre “affaire” amb Santa Rita i ens va fer signar al
llibre de l’església.
L’església del Santo Cristo del Buen Viaje, és a la
plaça del mateix nom, en una zona molt degradada, els carrers estan sense
asfaltar i les cases són molt miserables. Entrant a mà esquerra, al costat de
l’Altar Major, vam trobar l'altar de Santa Rita. Diria que és la Santa Rita més lletja de totes les Santes
Rites que tinc.
L’església de San Agustin és al carrer 35, entre
els carrers 42 i 44. Estava tancada. Entràrem a l’Oficina i ens van dir que
havien retirat les imatges de l’església perquè estaven fent obres. La senyora
que ens va obrir era una monja teresiana que es deia Rita. En veurem tan
decebut, ens va portar al lloc on
estaven les imatges i vam poder fotografiar Santa Rita.
Ja ho he dit al començament, estaríem moltes hores
parlant de Cuba, però el blog no ho resistiria.
