divendres, 23 de gener del 2015

CAPÍTOL 80: LA SANTA RITA DE LA RUTA MAIA DEL YUCATÁN (MÈXIC).



El mes de novembre de 1997, férem la ruta maia de la península de Yucatán. La nostra intenció era passar abans per México DF. Ho vam deixar córrer en llegir a “La Vanguardia” que el Govern dels EEUU advertia als turistes, amb destí  a Mèxic, que no es refiessin ni dels taxistes ni de la policia.


La península del Yucatán és al sud-est de Mèxic i divideix el golf de Mèxic i el mar del Carib.


Vam sortir de Cancún i la ruta durà quatre dies. En verd, l’itinerari i, en fúcsia, alguns dels llocs que vam visitar.


Valladolid és la ciutat més important del Yucatán, després de Mèrida,  i és lloc de pas per anar a Chichén Itzá. A la catedral San Gervasio no hi havia cap Santa Rita.


A Valladolid descobrírem aquests originals bancs, de nom “confidenciales”. Molt originals.


Chichén Itzá és un dels centres més importants de la civilització maia i el més visitat del Yucatán. A la “Gran Plaza” destaca la piràmide de Kukulcán (El Castillo).


         Vam pujar els 91 esglaons de la piràmide de Kukulkán. 


El “templo de los guerreros o del sol”. A dalt hi ha el famós “chac mool”, figura asseguda que domina tota la plaça.


El “Caracol” és un edifici circular que servia d’observatori astronòmic. Es diu “caracol” perquè l’escala que hi ha a l‘interior és en espiral.


Entre Chichén Itzá i Izamal visitàrem aquest centre de vacunacions. El cooperant ens va comentar que costava molt que els pares portessin els nens a vacunar.


D’Izamal en diuen la “Ciudad Amarilla” perquè els edificis estan pintats de groc. És la ciutat colonial més bonica de Yucatán. L’atri tancat del convent de San Antonio de Padua és el més gran del món, després del de Sant Pere de Roma.


Aquesta és la cadira i el reclinatori que va fer servir el Papa Joan Pau II durant la missa que va celebrar, l’any 1993, al convent  de San Antonio de Padua. A l’interior hi ha la “Virgen de Izamal”, patrona del Yucatán.


Mérida té un milió d’habitants. A la Plaza Grande (Zócalo) hi ha la catedral (cap Santa Rita). També hi ha el “Palacio de la Gobernación”, on hi ha una sala amb 27 murals molt grossos, explicant la història maia i de Mèxic; recomanat. També hi ha la “Casa de Montejo”, una de les cases més antigues de la ciutat, transformada en una sucursal bancària. La globalització!


                El trajecte de Mérida a Uxmal fou molt interessant.


Al poble d’Acanceh em vaig fotografiar amb un grup de nens, al costat de l’església de la “Virgen de Guadalupe”. Anaven amb els vestits dels diumenges perquè estaven de festa. Ens van avisar que en acabar la missa hi hauria “procesión, música i voladeras (coets)”.

                             
                                  I va sortir la processó.  


                      Tots els gremis del poble portaven el seu estendard.


                     Els únics forasters érem nosaltres.


Foto feta des de dins del “cenote” de Telchaquillo; al Yucatán n’hi ha més de 2.000. Són uns pous naturals molt profunds, de gran importància en la cultura maia. El “cenote X-Keken” de Dzitnup fou el més espectacular que vam visitar.


Vam agafar un noi que feia auto-stop. Era venedor de llibres i anava pels pobles avisant els clients que l’endemà els esperava a Ticul, per cobrar els terminis de les compres. Amb ell vam visitar la zona arqueològica de Mayapan.


Aquesta és l’església de San Antonio de Padua de Tekit; aquí trobàrem l’única Santa Rita del viatge. Les façanes de les esglésies del Yucatán són simètriques.


 És una Santa Rita atípica, perquè la toca és de color blanc, cosa molt rara. Per la manera com posa les mans, li falta el crucifix; probablement, haurà desaparegut.



Santa Rita és l’única santa que té un estigma al front. Aquesta dada és decisiva en cas de dubte.


Al poble de Chumayel es va trobar un “Chilam Balam”, el llibre sagrat dels maies. A l’església hi ha molts altars com el de la foto.


A Ticul vam dinar al restaurant “Los Almendros”, un dels millors del Yucatán; són els creadors del “poc-chuc”, un dels plats de la regió més característics; el provàrem. A la foto, Isabel rebent explicacions de les cuineres.


Uxmal és una de les zones arqueològiques més importants de la Ruta Maia, i la “piràmide del Adivino” n’és el plat fort. La seva base és ovalada.


És molt difícil i perillós pujar fins dalt, sort d’una cadena on et pots agafar.


Isabel dalt de la piràmide. A l’esquerra es pot veure el “Cuadrángulo de las Monjas”.


A Uxmal vam dormir a l’hotel “Villas arqueológicas” del Club Mediterranée. Després del bany tornàrem a la zona arqueològica per gaudir d’un espectacle de so i llum, al “Cuadrángulo de las Monjas”. A les 7 era en castellà i a les 8 en anglès. Era més car en anglès perquè el narrador havia hagut d’aprendre l’anglès. Així ens ho van dir.


L’última zona arqueològica maia que visitàrem fou Tulum. Al fons, “El Castillo”, la construcció més gran, en forma de torre.


És l’única zona arqueològica a la vora del mar. Estàvem a 45º de temperatura i l’ampolla d’aigua era imprescindible.


Els tres dies que ens vam quedar a Cancún exercírem de turistes. Cancún significa “niu de serpents”. Era una illa que s’uní al continent artificialment, creant una llacuna. És una de les portes de la Ruta Maia. Segons “La guia del Trotamundos”, és una porta que, un cop travessada, és qüestió de sortir-ne corrents, perquè estar-hi més d’un dia és perdre el temps i les peles. Malgrat aquesta recomanació, l’any 2013 l’aeroport de Cancún va rebre més de 4 milions de turistes (la majoria d’EEUU i Canadà), disposats a gaudir de les seves platges i a ser espremuts per terra, mar i aire. Téns  totes les facilitats del món per buidar la butxaca. A més, segons la nostra experiència, si bades una mica ja te l’han fotut. Per cert, mai no havia vist cantar un “mariachi” amb tanta desgana com els de la foto.


En aquesta avioneta, i de matinada, volàrem de Cancún a Tikal per continuar la Ruta Maia (veure capítol 50: Les Santes Rites de Guatemala).