El mes de setembre de 1993 vam fer,
a peu, un trosset del camí francès de Santiago (de color vermell). Anàrem des
de Portomarín a Santiago. Tot seguit, férem un recorregut en cotxe per les
províncies d’Ourense i Pontevedra. Encara
no ens havíem contagiat de la rititis, i fotografiàrem -casualment-, les primeres 4 Santes Rites
gallegues. Actualment en tenim 85.
El primer dia anàrem de Portomarín a
Palas de Rei (22,4 km).
Entre Gonzar i Castromaior, un cartell de la carretera
protegia els pelegrins.
Els
pobles de la província de Lugo per on vam passar eren molt pobres. Entre
Portomarin i Palas de Rei, només trobàrem un lloc per menjar, al poblet
d’Hospital. Les taules estaven brutes a més no poder. Ens van oferir un entrepà
de “bacon”; vaig mirar el “bacon” i se l’estaven menjant les mosques. En vista
del panorama, demanàrem una Coca Cola i una llauna d’olives farcides. Va ser
tot el que vam dinar.
A la
foto, Isabel amb Fernando de la Puente, un dentista nascut a Los Alcázares (Mar
Menor), on el seu pare exercia de metge. En aquell moment vivia a Jarandilla de
la Vera (Cáceres). Durant dos dies caminàrem junts. Ens va confessar que el seu
pare li va dir en una ocasió que es podia fiar dels catalans. Gràcies.
De sobte,
sentírem un soroll com trets d’escopeta. Cada vegada els trets eren més a prop.
Eren els coets que tiraven al poblet de Ligonde: era la Festa Major. La gent
acabava de sortir de missa i anaven al ball. Ens férem una foto amb els gaiters
que havien acompanyat la missa. Eren de Monforte de Lemos, i estaven a la
carretera esperant que els vinguessin a buscar per tornar al seu poble.
L’orquestra
que amenitzava el ball es deia Marazul. Les vocalistes, que ensenyaven cuixa, cantaven
cançons de Pepe Blanco i Carmen Morell.
S’havia de ballar damunt la gespa. Només ho feien
Isabel i unes nenes. Al lloc oposat de l’orquestra hi havia el bar, on es concentrava
la gent. Semblava una escena d’una pel·lícula de Berlanga. Un vellet m’explicà
que va ser a Catalunya durant la guerra; al pobre només li quedava una dent.
Quan vaig preguntar per què no ballaven, es va justificar dient que “por la
noche sí que bailan”. Ligonde té 70 habitants i Déu n’hi do el poder de convocatòria
que té; la carretera estava plena de cotxes dels pobles de la vora.
A Palas
de Rei sopàrem a Casa Curro, mentre vèiem per la tele el partit Dépor-Madrid.
Li vaig preguntar a Curro qui guanyaria; em contestà que el Madrid però, com a bon
gallec, va afegir que també podia ser que guanyés el Dépor. Qui ho tenia molt
clar era la filla, Maria Dolores, que estava segura que guanyaria el Dépor.
Curro em digué que la filla era del Dépor i del Barça. Bona gent. El Dépor li
va clavar quatre gols al Madrid. Quan acabà el partit ens vam fer una foto: “Recuerdo
del día que el Depor ganó por 4-0 al Madrid”, va dir la “galleguiña”. Li vaig
enviar la foto.
El segon
dia anàrem de Palas de Rei a Arzúa (24,800 km). Férem en un dia el que la guia
recomanava fer en dos. Arribàrem a Arzúa fets pols.
Entre
Pallota i Casanova vam trobar uns camps de color blanc, com si les plantes
estiguessin cobertes per una teranyina. El fenomen durà uns 200 metres. A una dona
que venia rosquilles a peu del camí, li preguntàrem per les “teranyines” i, tan
ella com el seu marit, ens van dir que era la “niebla mala” i no els vam treure
d’aquí.
A Furelos
travessàrem el riu del mateix nom, per un pont romà. Un vell que anava amb una falç enorme al coll, ens digué
que el jovent se n’anava del poble i “os velhos morren”, o sigui que quasi no
quedava ningú. Ell tenia un fill treballant de cambrer al bar Estela de
Santiago, a prop de la catedral.
A la
carretera que travessa Melide vam trobar la pulperia Ezequiel; segons la “vox
populi”, el millor pop de la comarca. La gent del poble feia cua amb les cassoles
preparades. El bullen al carrer en unes olles gegants, i dues dones el fan a trossos. Cada ració valia 500 pessetes. Ens
instal·làrem dins el bar que hi havia al davant, gran, desmantellat i brut.
Després
de menjar el pop, Isabel es va guarir les butllofes dels peus a l’alberg de
Melide. Va arribar un matrimoni de Villafranca del Bierzo que caminaven sense
equipatge. Quan arriben al final d’etapa, reserven habitació a l’hotel i tornen
enrere amb bus o taxi a buscar el cotxe que han deixat al poble anterior.
Sortida de Melide: nosaltres portàvem l’equipatge a
l’esquena.
Pont de pedres que travessa el riu Raido Barreiro.
Isabel i el dentista es reflecteixen a les aigües del riu.
El tercer
dia anàrem d’Arzúa a Rúa (17,2 km).
De bon matí, vam veure passar els pelegrins des de l’habitació
de l’hotel Suiza d’Arzúa. A l’hora d’esmorzar, els amos de l’hotel parlaven tan
aviat en castellà, com en gallec o en alemany. El marit tenia pinta
d’estranger. La mestressa ens explicà que de jove havia anat a treballar a
Suïssa; hi ha viure 17 anys. Es va lligar el seu “jefe” de la fàbrica on
treballava, s’hi va casar i van decidir venir a viure a Galícia, sense
treballar. Però al cap de 5 anys s’avorrien i van posar l’hotel.
Per aquí passa el camí de Santiago.
Quan arribàrem
al poblet de Calle, el cotxe que ven el pa tocava la botzina (al fons de la
foto es pot veure el cotxe). Sortí una dona de casa seva, i en gallec li digué al
venedor que tenia pa fins dimecres. Vam parlar amb una paisana que anava amb la
barra de pa sota el braç. La seva filla vivia a “Rias Baixas” i no volia
tornar. Ens digué que las Rias Baixas eren una cosa meravellosa.
Abans de sortir de Calle, ens trobàrem
aquesta dona que sortia a passejar les vaques.
Fora del
poble, una velleta portava a “pacer” a la
cabra. Ens va explicar que li donava molta feina, perquè “tenia la
cabeza muy dura”.
A Boavista només faltaven 27,8 km.
per arribar a Santiago.
El quart dia anàrem des de Rúa a
Monte del Gozo (19 km).
A
Lavacolla va començar a ploure (a la foto, l’ermita de San Roque).
L’arribada
al Monte del Gozo no va ser cap “gozada”. La pujada sota la pluja fou molt
pesada. Quan faltaven 100 metres per arribar, Isabel va patir una estrebada a
la cuixa esquerra. Vam entrar dins l’ermita de San Marcos, li vaig aplicar
Fastum, i una vena elàstica. Estava desfeta i defora no parava de ploure.
Mentre érem a l’ermita, va arribar una parella de joves que venien a peu des de
França. “Juventud, divino tesoro” (Rubén Darío).
A dos quarts de tres arribàrem al
complex turístic del Monte del Gozo. Havia parat de ploure i ens trobàrem amb unes
disfresses del Carnaval de Tenerife, que acabaven de sortir d’una carpa on
Fraga estava fent un discurs, a propòsit del “IV Encontro da Muller rural co
Xacobeo”.
Fraga “in
action”, entre “todas as mulleres galegas”.
Vam dormir al pavelló 01, inaugurat
per Jordi Pujol (temps era temps) el mes de maig del mateix any.
Recuperada l’Isabel, el cinquè dia
anàrem de Monte del Gozo a Santiago (4 km).
Entràrem a Santiago per la Porta do
Camiño.
Amb l’abraçada al Sant, s’acabà el
mini-camí de Santiago.
Recuperat el cotxe a Portomarín, férem un tomb per Galícia. A Ourense (el pont
romà a la foto), trobàrem dues Santes Rites.
La Santa Rita de l’església de Santa
Maria Madre d’Ourense.
La Santa
Rita de la catedral d’Ourense.
A Pontevedra trobàrem la tercera
Santa Rita, a la Basílica Santa Maria la Mayor, envoltada de flors.
A
l’església de Santa Maria de de Caldas de Reis, trobàrem la quarta Santa Rita.
Abans de
marxar de Galícia visitàrem Combarro.
Netejant
el peix acabat de pescar (Combarro).
A Toxa.
Les
ostres del mercat de A Pedra de Vigo, i…
... el barri jueu de Ribadavia, on
unes paisanes havien organitzat un bingo al mig del carrer.
