El juliol de 1979 vam fer el primer
creuer per les illes gregues amb l’Stella Solaris, un dels millors vaixells de
l’època. Perquè us féssiu una idea del nivell del creuer, també hi viatjaven un
fill del rei Faisal d’Aràbia, i el llavors príncep Albert de Mònaco.
Volíem
celebrar els 10 anys de casats i vam tirar la casa per la finestra. El viatge valia
un ronyó i la meitat de l’altre. Ens vam emportar una maleta per cap, plena de
roba, per anar ben mudats a les festes que ens havien explicat que se celebraven
cada nit. Fins i tot corbates, cosa que no solia utilitzar a Barcelona.
A l’aeroport d’Atenes, en baixar de
l’avió, Isabel va fer el senyal de la victòria com a premonició dels
meravellosos dies que ens esperaven. Però l’alegria es transformà en tragèdia
grega -del segle XX-, quan vam anar a recollir les maletes: havien continuat el
viatge cap a Tokio. Va anar de ben poc que no acabés a ganivetades amb el grec
que hi havia darrere del taulell d’Alitàlia.
L’endemà, mentre esperàvem el retorn
de les maletes, vam visitar l’Acròpolis, que era un formiguer de gent.
Vaig pujar dalt d’una pedra
mil·lenària mig despullat, amb un cartell a les mans, protestant contra Alitàlia.
El cartell deia: “Alitalia hast lost all my bags”, és a dir que m’havia perdut
l’equipatge. Al matí, a l’hora de l’esmorzar, vaig entrar al menjador de
l’hotel amb el cartell a les mans i cobert amb un llençol que volia simular una
túnica grega. Els cambrers no em van voler servir l’esmorzar. Poc sentit de
l’humor, els grecs...
A la tarda, vam pujar a la muntanya
Lycabetus (una mena de Tibidabo), des d’on hi havia una vista magnífica de la
ciutat. Sense notícies de les maletes.
L’endemà a la tarda havíem
d’embarcar. Al matí es va confirmar que les maletes eren al Japó, i havíem de
començar el creuer sense l’equipatge. Començaven les de dolor. Vam anar de
rebaixes als magatzems “Minion” (una espècie de El Corte Inglés grec) per
comprar l’imprescindible... no teníem res, ni per renta’ns les dents...
A la tarda vam embarcar al port del Pireu
amb el que dúiem posat... i una bossa dels magatzems Minion a les mans. El
comandant ens va rebre a l’entrada amb tots els honors. Els dos membres de la
tripulació que
esperaven per carregar l’equipatge van quedar bocabadats. Nosaltres vam
dissimular com vam poder, mentre que qui ens acompanyà a la cabina ens mirava
de reüll. Devia pensar: “Aquets d’on han sortit?”.
La nostra
cabina era al Golden Deck. Per damunt de nosaltres hi havien les suites. I
nosaltres amb una mà al davant i l’altra al darrere.
Des de la
torre de comandament ens van filar de seguida...
Malgrat tot, “la nave va”... i va
sortir en direcció a l’illa de Creta per fer el recorregut assenyalat al mapa.
L’endemà, al palau del rei Minos de
Knossos, Isabel va lluir el conjunt “tot terreny” que es comprà a Atenes.
A la tarda vam participar a
l’exercici de salvament. Ara només faltaria que el vaixell naufragués... A la
nit vam aprendre a ballar el Sirtaki (qui balla el seu mal espanta...).
L’endemà
a Santorini.
L’any 1979 s’havia de pujar a dalt
de l’illa, damunt d’una mula.
A Santorini, al costat del bar de
Franco. Porto la samarreta i pantalons comprats de rebaixes a Atenes. Ah! a la
mà hi tinc una bossa amb la samarreta comprada a Santorini, per omplir l’armari
de la cabina...
L’endemà,
a l’illa de Rodas, vam visitar l’Acròpolis de Lindos.
A la
tarda, la ciutat medieval, moment en què ens avisaren que havia arribat la
maleta d’Isabel.“Efkaristo”, que vol dir gràcies. Però la meva no la vaig veure
fins que vam tornar a Atenes.
L’endemà desembarcàrem a Kusadasi
(Turquia), punt de partida de l’excursió a Efeso, ciutat fundada 1.000 anys
abans de Crist.
Com que li
havia arribat la maleta, Isabel va poder canviar la camisa vermella per un nou
model. És asseguda al WC comunitari on es trobaven “in illo tempore” per fer
les necessitats i fer petar la xerrada.
A la
tarda, camí d’Istambul, Isabel va assistir al Còctel del Comandant, correctament vestida per a l’ocasió.
Jo em vaig quedar a la piscina amb la samarreta de Santorini...
Aquella nit vaig tenir la meva
oportunitat. Hi havia convocat un concurs de disfresses, que s’havien de fer
amb el material que facilitaven al vaixell (cartró, paper, tisores, colors, pega...).
Durant la visita a Efeso vaig sentir una americana, de nom Erika, explicant que feia el creuer sense equipatge;
li havien perdut en el vol des de Txecoslovàquia.
Li vaig proposar presentar-nos al
concurs despullats, tapats amb una mena de bóta feta de cartró, que portaria
escrits els nostres mals. Va acceptar.
Quan vam
desfilar la gent es petava de riure.
Al creuer hi havia molts llatinoamericans.
Vaig explicar en castellà que havia fet aquell creuer perquè m’havien assegurat
que me’n quedaria un record inesborrable, i segur que seria així gràcies a
Alitalia, que havia perdut el meu equipatge. L’americana va fer el mateix, en
anglès. Tothom va saber que el creuer no m’havia tocat en una rifa, i des de
llavors em preguntaven per la maleta.
Vam guanyar el primer premi a la
disfressa més original. A la foto, en el moment de rebre el petó de la
conductora de l’acte. Albert de Mònaco també fou premiat...
Arribada a Istambul. Jo, amb la
samarreta de Santorini (l’uniforme habitual).
Per visitar Ia ciutat em vaig posar
la roba que portava de Barcelona. Visitàrem la Mesquita Blava, l’antiga
basílica ortodoxa de Santa Sofia, el Gran Bazar, l’hipòdrom romà...
A la nit, quan anàvem camí de l’illa
de Delos, se celebrà el “Sopar de Gala de Comiat”. Hi vaig assistir gràcies al
vestit comprat de rebaixes a Atenes. Faig cara de pocs amics... Isabel sí que
es va poder mudar. Durant el creuer vam compartir la taula amb un matrimoni
mexicà.
L’endemà, abans d’arribar a Mykonos,
férem una aturada a l’illa de Delos.
Vista de
Mykonos des de la part alta del poble.
Una de les 365 esglésies que hi ha a
l’illa de Mykonos. Cap Santa Rita.
Camí d’Atenes vam gaudir d’aquesta
posta de sol. Aquella nit es va celebrar el show de “Talent dels passatgers”. Isabel
va tocar al piano “El lago di Como”, i
jo vaig cantar amb una guitarra la cançó de Joan Ramon Bonet, “Ulls blaus”.
Al desembarcar a Atenes em vaig
trobar amb la maleta, acabada d’arribar de la seva peripècia japonesa. No la
vaig obrir fins a Barcelona.
Vam tenir temps d’acomiadar-nos
d’Atenes. El creuer fou fantàstic, però em vaig quedar amb les ganes de repetir-lo,
però AMB L’EQUIPATGE!! Suposo que, després de 37 anys, tot ho trobaria molt canviat.
“A lo millor”, trobava alguna Santa Rita...
