El mes de setembre de 1992 vam fer
cap a Buenos Aires procedents del Brasil. Des d’allí anàrem al nord de
l’Argentina per fer la “Quebrada de Humauaca” i “los Valles Calchaquíes” (capítol
33: Les Santes Rites del nord de l’Argentina), i al sud, per fer la península
Valdés.
En aquell
temps encara no estava malalt de “rititis”, i només vaig fotografiar, casualment,
aquesta Santa Rita a la catedral de Buenos Aires.
Feia 4
mesos que el president Menem havia canviat la moneda: va substituir l’austral
pel peso i el va igualar al dòlar.
El mateix dia que vam arribar anàrem
a sopar a la tanguería “Tango mío”,
del barri Barracas Sur. Vaig quedar molt impressionat veient ballar el tango;
semblaven d’un altre planeta.
La nostra
taula era davant de l’escenari. El cantant, de nom Fernando Soler, li va dir a Isabel:
“Che! ¿vos querés una foto conmigo?”.
I jo vaig fer la foto.
Una altra nit anàrem al
“Casa Blanca”. Em va emocionar el “Quinteto de Reyes”, cinc músics excepcionals
que, a més del tango, es van atrevir amb la Simfonia 40 de Mozart. Davant meu hi
havia un vellet argentí que plorava d’emoció.
“El viejo
almacén”, una altra famosa tanguería.
La plaza de Mayo és la més antiga de
Buenos Aires. Ha sigut l’escenari dels principals esdeveniments polítics del
país, excepte la declaració de la Independència. Les “Madres de la plaza de Mayo” van passar a
la història durant la dictadura de Videla, reclamant saber on eren els seus
fills detinguts o desapareguts. Al centre hi ha la “Pirámide de Mayo”, primer monument de la ciutat.
El “Cabildo” és l’edifici colonial
on es proclamà el primer Govern de la nació.
La “Casa
Rosada”, “donde el presidente dice que trabaja”, segons ens van dir. En segon pla, el monument eqüestre del
general Manuel Belgrano, un dels protagonistes de la independència.
A la Catedral
Metropolitana hi ha el sepulcre del libertador
d’Argentina, general José de San Martín.
El general San Martín era maçó, i no
podia ser enterrat a la Catedral. Com es pot veure, van fer una capella a fora (a
la dreta de la foto), que comunicava amb la catedral. Feta la llei, feta la
trampa.
A la porta de la capella on és el
general San Martín, sempre hi ha una parella de soldats del “Regimiento de
Granaderos a caballo”. A la foto, a punt de fer el canvi de guàrdia.
El
“Palacio del Congreso” és a la plaça del mateix nom. Allí és on fan les
sessions els diputats i senadors de la nació.
Al cementiri de “La Recoleta” només
poden ser enterrats els argentins de “casa molt bona” de tota la vida. És un
conjunt de monuments i escultures excepcional.
El Casal
de Catalunya em va semblar un lloc decadent. A la planta baixa hi havia quadres
de Jordi Pujol, Francesc Macià i Lluís Companys. Per una escala modernista es
puja al pis de dalt. A la planta baixa hi ha un teatre dedicat a Margarita
Xirgu, on estaven a punt de representar l’òpera “Cavalleria Rusticana”.
El carrer “Caminito” va donar nom al
famós tango. Hi ha una placa amb la cara de l’autor, Juan de Dios Filiberto. Per
cert, el tango “A media luz” comença dient: “Corrientes, tres, cuatro, ocho,
segundo piso ascensor...”. Vaig comprovar que a Corrientes 348 no hi havia cap
pis, hi havia un garatge.
A prop del carrer “Caminito” hi ha
el camp de futbol del Boca Juniors, la famosa “Bombonera”. Per entrar ens van
demanar els passaports i se’ls van quedar, mentre va durar la visita. A la
reixa que envolta el camp es pot veure un cartell que diu: “No cruce, cuide su
vida”.
Maradona
havia jugat al Boca Juniors. Al Bar “La Barbería” del barri de Boca el
recorden...
Una nit vam anar a un concert al
teatre Colón, un dels més grans del món, i vam conèixer un altre ambient de
Buenos Aires.
La Filharmònica de Buenos Aires fou dirigida
per Jean-Claude Casadesús, un català que vivia a Lille i feia poc temps havia
acompanyat Lluís Llach en un concert.
Férem els
honors al restaurant “La Estancia” del carrer Lavalle. També visitàrem el Café Tortoni, una
llegenda de la ciutat.
El llac dels enamorats del barri de
Palermo, barri de parcs i llacs.
Cases unifamiliars de Palermo Chico,
que llavors era el barri més elegant. Actualment el barri més selecte és Puerto
Madero.
Així eren els autobusos (anomenats “colectivos”) de Buenos Aires l’any 1992. Em cridà
l’atenció que els xofers escoltaven la ràdio a tot drap durant la conducció. En
aquella època a Barcelona no ho feien.
Des de Buenos Aires anàrem a la
Península Valdés, al nord de la Patagònia.
A Punta Cantor, els elefants marins feien la migdiada.
A Punta Hércules, vam veure llops
marins des de dalt d’un penya-segat. Són molt simpàtics: corren per la platja i
es banyen.
A Puerto Pirámide, “avistaje de
ballenas”. En una llanxa ens apropàrem a les balenes i les seves cries. Entre els mesos de juny i
desembre entren al golf per aparellar-se, parir i criar.
A Punta
Tombo vaig estar de conversa amb un pingüí. En aquesta reserva hi ha un milió
de pingüins entre els mesos de setembre a desembre, per aparellar-se, fer el niu i pondre.
El mes de
març de 2008 (setze anys més tard), Isabel i les dues filles anaren a Buenos Aires
per assistir a una festa familiar i van fotografiar la Santa Rita de l’església
de “Nuestra Señora de Belén”, del barri de San Telmo.
El mes de maig de 2008, al programa
de TV5 “Dutifri”, que dirigia Xavier Sardà, un taxi de Buenos Aires portava a
la davantera aquestes imatges. Al taxi hi anaven Xavier Sardà i Joan Manuel
Serrat.
“Con perdón de los bonaerenses”,
Buenos Aires em va semblar una ciutat, com diuen els castellans, de “quiero y
no puedo”, però molt interessant de conèixer.
