CAPÍTOL XXXIII. LES SANTES RITES DEL NORD DE L’ARGENTINA.

A Buenos Aires ens van explicar que “los mexicanos descienden de los aztecas, los peruanos de los incas y los argentinos de los barcos”. Es a dir, que la majoria d’argentins són descendents dels europeus. Però les províncies del nord són una excepció perquè encara hi viuen descendents dels omaguacas, els primers pobladors que van sobreviure a la invasió dels inques i a la  “colonització” dels espanyols. A continuació en teniu un exemple:

Del dia 17 al 22 de setembre de 1992 vam visitar les províncies del nord de l’Argentina  (Jujuy, Salta i Tucuman) que limiten a l’oest amb Xile, al nord amb Bolívia i a l’est amb Paraguay. 

        La fletxa senyala la situació de Jujuy, Salta i Tucuman.

RECORREGUT: una gran part del recorregut va ser per camins sense asfaltar i sense cap indicació, travessant muntanyes de més de 3.000 metres sobre el nivell del mar. Vam contractar a San Salvador de Jujuy un tot terreny amb xofer. Des de  Humauhuaca a Tucumán van fer uns 950 km. Vam dormir una nit a San Salvador de Jujuy, dos a Salta, una a Molinos i  una a San Miguel de Tucumán. Una de les etapes del Dakar 2011 va ser de San Miguel de Tucumán a San Salvador de Jujuy.

        La ruta que vam fer des de Humahuaca a San Miguel de Tucumán.

ALFREDO KRAUS HAVIA FET AQUEST VIATGE: el xofer ens va dir que un famós cantant canari també havia fet aquest viatge amb ell. Li vaig endevinar que es tractava d’Alfredo Kraus. Va afegir que cap dia va aconseguir que s’ha aixequés del llit abans de les onze del matí.

El tot terreny amb el que vam fer el viatge davant l’església de Molinos.

QUEBRADA DE HUMAHUACA: a Amèrica una “quebrada” és un riu petit. La de Humahuaca ens va portar fins el poble del mateix nom a prop de la frontera amb Bolívia. La “quebrada” de Humahuaca  és patrimoni Cultural i Natural de la Humanitat des de l’any 2003. Són uns paisatges espectaculars i pobles que conserven vestigis precolombins i colonials.

         Paisatge de la “quebrada” de Humahuaca.

Ruïnes de la població fortificada de Pucará de Tilcara construïda pels omaguacas a l’època precolombina.

           Església colonial de la Candelaria de Humahuaca. 

Encara hi viuen descendents dels antics pobladors i la “quebrada” fou escenari de molts combats durant la guerra de la Independència de la corona espanyola (1810-1825).

  Dos nenes descendents dels primitius pobladors sortint de l’escola.

Humahuaca: monument en memòria dels patriotes que van lluitar per la independència.

SORPRESA MUSICAL A HUMAHUACA: aquest poble està a 2.939 metres sobre el nivell del mar i el xofer ens va donar unes fulles de coca per mastegar i prevenir el mal d’altura  que aquí en diuen “apunamiento” (Puna és el territori més al nord d’Humahuaca).

Vam dinar al restaurant “La Cacharpaya”, lo milloret del poble: una sopa anomenada “Locro de rey” i un “Picante de pollo” mullat amb un litre de cervesa. De cop i volta va entrar un grup folklòric local interpretant  “Carnavalito humahuaqueño”, cançó que he cantat moltes vegades amb la guitarra i fins aquell moment no havia localitzat geogràficament:

“Fiesta de la quebrada

Humahuaqueña para cantar

Erke, charango y bombo

Carnavalito para bailar.....”

                    Carnavalito humahuaqueño.

 

LÍNIA DEL TRÒPIC DE CAPRICORN: a la “quebrada”, al poble de Huacalera, hi ha un monòlit per un passa la línia del Tròpic de Capricorn.

“EN TODAS PARTES CUECEN HABAS”: a la ciutat de San Salvador de Jujuy ens van donar una octavilla on convocaven a la població a una manifestació “contra el fraude y la mentira”.

JORGE CAFRUNE: de Jujuy a Salta vam fer 90 km. Vam parar al poble de El Carmen, i vam visitar la casa on va viure el cantant Jorge Cafrune, el de “Zamba de la esperanza”. Era defensor dels indígenes i va morir als 40 anys atropellat expressament per un camió quan anava a cavall per la carretera.

                                  Jorge Cafrune.

EL GENERAL MARTIN MIGUEL DE GÜEMES: Salta va tenir molt de protagonisme durant la guerra de la Independència i el seu heroi va ser el general De Güemes que va manar un exercit de “gauchos” que va portar de bòlit als espanyols. Al tornar a Barcelona vaig veure una pel·lícula sobre el personatge on moria a mans dels espanyols. Però un argentí em va explicar que era mentida. De Güemes a més d’un ferotge guerrer era un gran putero i va ser assassinat quan sortia d’una casa després de saltar-se el novè Manament (“No desearas la mujer de tu prójimo” segons vaig aprendre de petit).

                       Salta: Monument al general De Güemes.

CÒLERA A SALTA: el diari Clarin de Buenos Aires va anunciar a la portada que a Salta hi havia còlera. El xofer em va dir que ho feien córrer els malparits de Buenos Aires per rebentar el turisme de Salta. A la cuina del menjador de l’hotel on esmorzàvem hi havia un gran cartell que posava “COCINA DESINFECTADA”. És d’agrair. Per cert, al hall de l’hotel hi havia una bandera espanyola perquè acabava d’arribar el intendente (alcalde) d’Alcoi.

L’ESGLÉSIA DE LA MERCÈ DE SALTA: a Salta i Tucuman hi ha una església dedicada a la Verge de la Mercè. Porta una banda amb els colors de la bandera argentina i un escut de Barcelona. Resulta que va recolzar la independència del país i el general Belgrano la va nomenar patrona de l’exèrcit i des de llavors cobra un sou de general.

                         La Verge de la Mercè de Salta.

             A la estampa consta com a “generala del ejercito argentino”.

EL BOLICHE BALDERRRAMA: és un local de Salta fundat l’any 1925 i on cada nit actuen cantants folklòrics de la zona. Jorge Cafrune tenia una cançó titulada “Zamba de Balderrama” que feia referència al lloc:

“Nochero, solito,

brote del alba,

donde iremos a parar,

si se apaga Balderrama.....”

Una nit hi vam anar. El presentador, un vellet anomenat Molina, em va dir que els anys 50 havia ballat a Madrid amb Pilar Lopez. Després de l’actuació dels cantants autòctons van tocar música dels llocs d’origen dels turistes i ens van invitar a pujar al “tablao” a ballar. “Tambien tenemos a unos representantes de nuestra madre España” va dir el vellet Molina pels altaveus. La Isabel va ballar un pasdoble que no s’acabava mai. A mi em van deixar una guitarra, vaig cantar uns fandangos de “Huerva” i em vaig quedar tan ample mentre els argentins presents aplaudien a un fill de la madre España, segons ells.  

A la taula del costat hi havia unes mestres indígenes del poble de Cerrillos i em van treure a ballar. Una cançó dels “Chalchaleros” diu que “por culpa de Cerrillos tengo mujer” i que “al Carnaval de Cerrillos la llevaré”.

COLON DECLARAT CULPABLE D’HOMICIDI: el diari “El Tribuno” publicava que Cristòfol Colon havia estat declarat culpable d’homicidi i incitació a la esclavitud per un tribunal de Minnesota. Però havia estat absolt de genocidi, violència carnal i terrorisme. “Algo es algo”...

               Notícia de “El Tribuno” de Salta.

DE SALTA A MOLINOS: vam fer 210 km per unes senyores muntanyes. Vam passar per la “quebrada” de Escoipe, vam pujar per la “Cuesta del obispo” fins “La piedra del molino” (3.620 metres).

                  A la quebrada de Escoipe.

                    La Piedra del molino (3.620 metres).

Vam travessar el “Parque Nacional de los Cardones” per arribar a “Los Valles Calchaquies”. A Payogasta cultiven uns pebrots petits i picants anomenats “aji”, però els nadius li diuen “putaparió” perquè és l’exclamació que deixen anar una vegada els han provat. 

                Entre “cardones” i el Nevado de Cachí al fons. 

                            Los Valles Calchaquies.

ARREU TROBES CATALANS: La Hosteria on vam dormir a Molinos havia estat la casa de l’últim governador realista de Salta de nom Nicolas Severo de Isasmendi y Echalaz. El seu cos està momificat a l’església de San Pedro Nolasco que està davant. El Governador estava barallat amb el capellà i es va fer construir un balcó a casa seva des d’on podia seguir la Missa dels diumenges sense necessitat d’entrar a l’església. Quan vam arribar a la Hosteria sortien tres nois  i un d’ells en sentir que parlàvem català ens va saludar amb un “Bona tarda”. Era un català que vivia a França.

 L’església de Molinos. Aquestes nenes ens van demanar diners per anar a jugar al bingo.

CONDUZCA CON PRECAUCION: De Molinos a Tucuman vam fer 370 km per “los Valles Calchaquies”. La primera parada va ser a Angastaco. A l’entrada del poble hi havia un cartell que posava “Conduzca con precaución en este pueblo no sobran los niños”. Genial ! I no hi passava cap cotxe ! En aquella època a Catalunya havia baixat molt la natalitat, la qual cosa havia repercutit en la feina dels pediatres. Vaig aprofitar la foto per felicitar els Nadals als clients i als amics i va tenir molt d’èxit. El professor Jimenez del Clínic em va contestar que li havia agradat tant que havia fet una diapositiva per projectar-la abans de les xerrades pediàtriques.

                           El cartell d’Angastaco.

LA SANTA RITA DE CAFAYATE: Cafayate va ser el poble amb més cara i ulls que vam trobar des de Salta. Es famós pels seus vins. Són 9.000 habitants i segons el xofer “todos machaos” (borratxos). A la catedral vam trobar a Santa Rita. En aquell temps encara no tenia la dèria ritiana prou desenvolupada però no va ser un obstacle perquè no em fes la foto amb la Santa.

                      Amb la Santa Rita de Cafayate.

LES RUÏNES DE QUILMES: Los Quilmes eren uns indígenes que havien arribat als “Valles Calchaquies” procedents de Xile creuant els Andes fugint dels inques. Durant 130 anys van resistir els atacs dels espanyols fins l’any 1667 que van poder dominar-los perquè els van deixar sense aliments. Els que van sobreviure, uns 2.000, van ser traslladats a prop del port de Buenos Aires on ara hi ha la populosa ciutat de Quilmes. A finals del segle passat va morir l’últim descendent dels indígenes nascuts a “los Valles Calchaquies”. Una cervesa molt famosa d’Argentina porta el nom de Quilmes.

                            Les ruïnes de Quilmes.

UNA LLAMA SALVATGE ENS VISITA: Per la “cuesta de los Cardones” vam pujar fins “El Infiernillo” que està a 3.100 metres d’altura. Una llama va venir a donar-nos la benvinguda. El xofer li va donar uns caramels mentre jo feia les fotografies.

                          Isabel parlant amb la llama.

ATAHUALPA YUPANQUI: Vam passar per Tafí del Valle i vaig recordar una cançó d’Atahualpa Yupanqui (Luna tucumana):

 “Ay lunita tucumana

tamborcito calchaquí

compañera de los gauchos

en las sendes de Tafí....”

Atahualpa Yupanqui.

Atahualpa Yupanqui va ser un cantautor, guitarrista, antropòleg i escriptor que va residir a Jujuy i a Salta, va ser defensor dels indígenes i per aquest motiu va ser perseguit per Peron i va tenir d’exiliar-se a França on va morir. Altres cançons conegudes són “Los ejes de mi carreta”, “Caminito del indio”, “El arrriero”:

“Las penes y las vaquitas

Se van por la misma senda

Las penes son de nosotros

Las vaquitas son ajenas.”

És un exponent de la poesia i música tradicional argentina.

TUCUMAN, BREÇOL DE LA INDEPENDENCIA DE L’ARGENTINA: Tucumán va ser l’última etapa del viatge pel nord de l’Argentina. Vam assistir a un espectacle de Llum i So que es fa a la casa on es va proclamar la independència de l’Argentina el dia 9 de juliol de 1816. L’espectacle consisteix en un recordatori del dia de la Independència. És bastant rotllo. Una de les coses que van dir durant l’espectacle va ser que “la independencia no es cosa de soplar y hacer botellas”.... Al final els argentins van cantar l’himne del país i tots contents.

“Declaracion de la Independencia”, baix relleu de l’escultora local Lola Mora.

LA SANTA RITA DE TUCUMÁN: a la catedral és on vam trobar la segona Santa Rita del nord de l’Argentina. Està situada al costat de l’Altar Major. Encara no havien arribat les fotos digitals i es nota. Té la particularitat que el crucifix és molt petit i l’aguanta amb una mà.

                                 La Santa Rita de Tucumán.

De Tucuman vam volar a la península Valdés, al nord de la Patagonia. Vam passar de cop, de la calor al fred.