santa rita santa rita lo que se da no se quita: CAPÍTOL 53: LES SANTES RITES QUE HABITEN A LLOCS INSÒLITS.

A l’últim capítol vàreu conèixer les Santes Rites que viuen al carrer. En aquest, us presentaré les Santes Rites que no viuen ni al carrer ni a cap lloc de culte; emprant el lèxic futbolístic, estan en orsai, és a dir, fora de joc.

BAR TAPAS SANTA RITA: Al número 14 de la plaça del Bastió de Maó (Menorca), hi ha aquest original bar dedicat a la Santa. A la porta anuncien tapes divines i canyes celestials.

A l’entrada, a l’esquerra, hi ha una escultura de paper de Santa Rita, obra de Glòria Esbert, que és tot un poema. Es pot llegir: “El pecado convertido en placer”.

Al mirall on apunten el nom de les tapes hi diu “Santa Rita, Santa Rita, lo que se da no se quita”. La propietària, una noia jove, em va explicar perquè li havien posat aquest nom: havia viscut un temps a l’Uruguai, d’on és la seva parella. Allí va descobrir que a la planta buguenvíl·lea li deien Santa Rita i per això li va posar aquest nom.

Parlant de buguenvíl·lees, un dia vaig anar a veure la Santa Rita de l’església del Pilar de Barcelona. Un noi sud-americà, que vigilava l’entrada, em va deixar passar. Fins a la porta de l’església hi ha un tros de jardí. La porta estava tancada; vaig tornar enrere i, quan li vaig dir al noi, em contestà: “Pensaba que quería ver la buganvilla que hay en el jardín”. La Santa Rita que ell coneixia era la planta.

PENYA BARCELONISTA DE LA VILAVELLA: Vaig anar a La Vilavella (Castelló) a fotografiar Santa Rita, però no era a l’església. El sagristà em va explicar que la capella de la Santa estava en obres i, mentrestant, Santa Rita residia temporalment en una casa particular. M’hi va acompanyar i resultà que estava a la seu de la Penya Barcelonista del poble.

El local de la Penya Barcelonista de La Vilavella, presidida per Santa Rita.

Explicació: la Penya Barcelonista de La Vilavella fou fundada l’any 1998 per Juanfran Vicent i, des de llavors, la seu de la penya ha estat la gelateria de la seva propietat, on es troba Santa Rita. L’any 2007 va morir sobtadament, la gelateria va desaparèixer, però la seu ha continuat al mateix lloc, i el vicepresident és el seu fill Àlex.

I perquè Santa Rita és a la seu de la Penya Barcelonista ? Perquè la mare de l’Àlex (Maria Teresa Vera) forma part del grup de dones que organitzen la festa de Santa Rita al poble i, quan van haver de treure la imatge de l’església per mor de les obres, li va oferir casa seva perquè hi anés a viure.

CENTRO CULTURAL “CASA DE SEVILLA” D’EL PRAT DEL LLOBREGAT: El centre cultural és al carrer d’Aneto número 1 de El Prat del Llobregat (Barcelona).

L’entrada és bastant “cutre” i el bar Déu n’hi do.

Com era d’esperar, les parets estan plenes de fotografies de Sevilla i Andalusia.

Santa Rita és a prop de la sala de ball i gimnàs.

La imatge estava a l’ermita de Bellvitge i l’any 1983, quan hi van fer obres, se’n va fer càrrec Josefa Castillo, que la va tenir a casa seva fins l’any 2007, en que la passà a Amparo Castillo, que fou qui la donà al Centre Cultural perquè n’és sòcia. Des de llavors, el dia 22 de maig Santa Rita és vetllada durant tota la nit.

Si us voleu fer socis del centre, aquest és el telèfon: 934 78 25 06.

RESTAURANT “HET ELFDEGOBOD” D’AMBERES: És un restaurant que té totes les parets plenes d’imatges religioses; cinc són de Santa Rita.

Damunt de la porta d’entrada contrasten els signes religiosos amb un mural d’angelets que s’ho passen d’allò més bé.

El restaurant per dins. Es pot veure una de les cinc escultures de Santa Rita.

Vaig preguntar al cambrer quin era el motiu d’aquella exposició i ens va explicar que “le patron” feia 30 anys que col·leccionava imatges religioses i les exposava al seu restaurant.

Una de les cinc Santes Rites del restaurant.

El restaurant està molt a prop de la catedral, al carrer Torfbrug número 10, i el seu nom és “Het Elfdegobod” que vol dir “L’onzè manament”. En preguntar al cambrer quin era l’onzè manament va respondre: passar-s’ho lo millor possible. No està gens malament.

Als tapets de plàstic que hi havia damunt de la taula, estaven dibuixades diferents escenes de grans bacanals.

Al conèixer la meva “rititis”, el primer que va fer el cambrer va ser agafar una imatge de Santa Rita i posar-la damunt de la nostra taula.

Vam menjar una cassola de musclos amb dues salses i unes “frites”. A Bèlgica menjàrem molts musclos, però aquests van ser els millors. Mentre sopàvem va trucar un amic des de Barcelona i no es va creure que estava sopant amb Santa Rita.

COOPERATIVA AGRÍCOLA DE VITIVINICULTORES SANTA RITA DE FUENTERROBLES: Fuenterrobles és un poble petit que està a 30 km de Requena, a la província de València. El meu contacte, de nom Aurèlia, m’avisà que la Santa Rita era a les oficines de la Cooperativa. Estava justificat, la Cooperativa es deia Santa Rita.

Només entrar, vaig veure a Santa Rita dins una capelleta (aquelles que abans anaven de casa en casa), posada damunt un armari ple d’arxius de la Cooperativa.

A la paret també hi havia un quadre amb una foto de la festa de Santa Rita celebrada a la Cooperativa l’any 1983.

AJUNTAMENT DE DON BENITO (BADAJOZ): No tenia previst visitar Don Benito, però era l’hora de dinar i hi vaig entrar. A la plaça d’Espanya, una noia molt maca, venedora de l’ONCE, em va informar que a l’Ajuntament havien celebrat la festa de Santa Rita feia pocs dies. “Es la Patrona del Ayuntamiento”, em digué.

L’Ajuntament de Don Benito.

Qui tenia la Santa Rita al seu despatx era Maria Fernanda, una noia molt simpàtica, afiliada a CCOO i a IU. Pujàrem al pis de dalt i em va fer esperar en un seient. Va aparèixer amb l’alcalde (un bon tros d’alcalde) i me’l va presentar. L’alcalde em va dir: “¿ Usted ha visto a un facha que dé un beso a una de Comisiones Obreras ?”· I li va fer un petó a Maria Fernanda. Ella va comentar: “El alcalde, a pesar de ser del PP, no es facha, es una persona muy progresista” i l’alcalde va acceptar complagut el “piropo”.

Vam anar al despatx de Maria Fernanda i va treure la Santa Rita d’una capsa per poder-la fotografiar. Quan li vaig dir que era de Barcelona, em comentà que havia sospitat que era català per l’accent. En dir-li que jo no tenia un accent molt català, digué que li havia recordat uns parents que viuen a Barcelona.

Tiquet per assistir a la festa de Santa Rita de l’Ajuntament de Don Benito.

Maria Fernanda em recomanà la “Brasseria Imperial” per anar a dinar. Vaig provar el “Bacalao Dorado”, un plat portuguès molt conegut, segons el cambrer. Era bo.

AJUNTAMENT DE CIUDAD RODRIGO (SALAMANCA): Que a l’Ajuntament de Ciudad Rodrigo hi havia una Santa Rita ho vaig saber per Internet. La primera funcionària a qui em vaig adreçar no s’immutà quan vaig demanar per la Santa. “Suba al piso de arriba” em va dir, impassible.

l’Ajuntament de Ciudad Rodrigo.

Em van adreçar a Javier, el responsable de la festa de Santa Rita. Pensava que jo era el fan més gran de Santa Rita, fins que vaig conèixer Javier.

Tenia dues Santes Rites, una molt petita. Amb molt d’entusiasme m’explicà que celebraven la festa a l’església de San Agustín, però com que no hi ha cap Santa Rita, l’han de portar ells. Va estar tan amable que fins i tot em va aconseguir una cita amb el capellà de l’església de Santa Marina, on hi havia una altra Santa Rita.

BOTIGA D’ANTIGUITATS MADONNA EXPORTS (THE CLASSIC), DE KOCHI (ÍNDIA): Kochi (Cochin) és la ciutat més important de l’Estat de Kerala, situat al sud de l’Índia. Al barri jueu de Mattancherry, hi ha excel·lents botigues d’antiquaris. Al carrer que va a la Sinagoga Padersi, a la botiga anomenada Madonna Exports (The Classic), hi havia una Santa Rita. Era molt antiga i era en una prestatgeria entrant a mà esquerra, al costat d’objectes orientals.

Costava 40.000 rúpies (uns 700 euros). No tenia cap intenció de carregar una Santa Rita durant la resta del viatge, però vaig oferir 20.000 rúpies per veure què passava. No van voler ni entrar al regateig.

PIZZERIA “LA GAVINA” DE BARCELONA: Al número 17 del carrer Ros de Olano, del barri de Gràcia de Barcelona, hi ha una pizzeria que té l’honor d’albergar un quadre de Santa Rita. M’ho va fer saber la Montse, una de les meves seguidores del blog.