CAPÍTOL 56: LES SANTES RITES DE CUBA.

El viatge a Cuba (maig del 2001), va ser molt interessant.  Vam fer més de 1.000 quilòmetres en cotxe des de Santiago a l’Havana. Vam parlar amb moltes persones que vam agafar  fent auto-stop (“hacer botella”, li diuen) i dormirem en moltes cases particulars, la qual cosa ens va permetre conèixer millor el país.

Vaig escriure més de 100 pàgines explicant el viatge. Recordaré alguns dels personatges que vam conèixer:

El negre Idalberto, que treballava a Cayo Coco  vigilant unes obres per 4 dòlars al mes i estava fart de la vida. “Los que tienen dinero son los que mandan en el partido y los propietarios de tierras”, ens va dir.

Olguita, divorciada,  es queixava perquè l’amor estava en crisi a Cuba  i la gent només es casava  per interessos. “Ya no se regalan flores ni se leen poesias”, va dir. Li vaig preguntar la seva professió, era militar !

Rolando, d’uns 50 anys, defensor acèrrim de la Revolucó, no va notar el Periode Especial perquè té gallines a casa i no va passar gana. Li vaig tocar el voraviu quan li vaig preguntar per les moltes noies cubanes que havíem vist  dedicades a la prostitució. “El Gobierno lo está persiguiendo con todas sus fuerzas” va contestar molt exaltat. No es notaven les “fuerzas del Gobierno”...

Oswaldo Ortiz, el policia que vam portar de Guantánamo a San Antonio del Sur.  Anava amb una guitarra i venia de la celebració del 40è aniversari del Ministerio del Interior.  Des del seient de darrera, ens va recitar poemes de Miguel Hernández i Garcia Lorca i ens va cantar cançons de Serrat. Era un fanàtic de Fidel i va sentenciar que “Cuba nunca se rendiria a los americanos”. Quan vam arribar al seu poble va baixar a un descampat perquè no el veiessin, a Cuba els polis tenen prohibit fer auto-stop.

     La família de la casa on vam dormir a Baracoa, anticastristes declarats i que no se n‘amagaven.

Mayí, la noia separada que treballava a la Seguridad Social d’Holguín, responsable del “Chequero” (seguiment dels xecs dels pensionistes). Es queixava de les condicions de treball: “No tengo con qué llevar los papeles, miren, los tengo que llevar en la mano”.

L’economista que treballava en un centre lleter i havia de fer 70 km diaris en auto-stop per anar a treballar, i no sempre l’agafaven. Tenia 15 anys d’experiència i guanyava 22 dòlars al mes. Ens va explicar que a Cuba falta llet i utilitzen molta llet en pols i dels búfals.

La metgessa negra, de nom Clarisa, que feia auto-stop amb la bata posada. Guanyava 325 pesos  al mes (16 dòlars). Els especialistes, 26 dòlars. Estava contenta amb la Revolució perquè li havia permès estudiar, però estava descontenta pel sou que guanyava, per les poques oportunitats que tenia i pel poc prestigi social que tenia el metge a Cuba. 

 Les cinc Santes Rites que vaig trobar no feien auto-stop... Quan preparava el viatge vaig descobrir l’església de Santa Rita de l’Havana. Aquí és on es troben les anomenades “damas de blanco” per manifestar-se contra el règim de Fidel Castro. Són les dones que tenen els marits o familiars empresonats per motius polítics.

Abans de conèixer les Santes Rites cubanes, una petita pinzellada de la Cuba que vam veure.

CUBA ÉS MÚSICA: a qualsevol racó sona la música cubana.

Al complex turístic “Dos gardenias” de  L’Havana, hi ha “El rincón del bolero”. Per agafar un empatx.

       Al bar “La Floridita” de L’Havana, temple del daiquiri.

 A la Casa de la Trova de Santiago de Cuba, lloc on es reuneixen els cubans per  cantar.

A la Casa de la Trova de Santiago li tocava actuar al sextet “Sones de Oriente”,  no trobaven les claus de l’armari on estava tancat el bongo i l’espectacle estava interromput. Vaig veure el cap del grup preocupat i li vaig dir: “Si me deja una guitarra le entretengo al personal”. No vaig tardar dos segons en tenir la guitarra a les meves mans. Vaig cantar a la  Casa de la Trova de Santiago !!! 

A la mateixa Casa de la Trova vaig saludar Reinaldo Creig, de la “Vieja Trova Santiaguera”. Amb el cigar a la mà.

A la plaça  de Santiago de Cuba vaig saludar Eliades Ochoa i a la nit vaig anar a veure’l actuar.

Al restaurant Palacio de Valle, del barri Punta Gorda de Cienfuegos, l’atracció és Carmencita. En un piano molt atropellat, va tocar “Que bonita es Barcelona”. Després, Isabel es va lluir, interpretant “El lago di Como”. 

LA CUBA DE LA INDEPENDÈNCIA:

El monument d’Hatuey a Baracoa.  Va ser el primer habitant del Nou Món que es va rebel·lar contra els invasors espanyols i va ser condemnat a morir a la foguera;  per això és considerat el primer heroi de la nació cubana. El volien convertir i va dir que no volia anar al cel, si allí hi anaven els espanyols.

 Mausoleu de José Martí, al cementiri de Santa Ifigenia de Santiago de Cuba. José Martí fou un polític, filósof, poeta i pare de la Independència.

Cementiri de Santa Ifigenia de Santiago de Cuba. Tomba de Carlos Manuel de Céspedes, el primer líder independentista cubà.

LA CUBA REVOLUCIONARIA:

 El Cuartel de Moncada de Santiago, és famós perquè el matí del 26 de juliol de 1953 va ser atacat per cent homes dirigits per Fidel Castro. Fou un fracàs, però va ser l’inici de la Revolució. A la façana encara hi ha els senyals de la metralla que es conserven com el primer dia.

Plaza de la Revolución de l’Havana. És una plaça molt gran, completament buida. Moltes concentracions polítiques es fan aquí i el Papa va celebrar-hi la Missa quan va estar a L'Havana l’any 1998.

Monument a Camilo Cienfuegos, al poble de Gibara. Fou una de les figures més emblemàtiques de la Revolució, juntament amb Fidel Castro, Raúl Castro i Che Guevara. Un cop acabada la Revolució, morí en un accident d’aviació. No se sap si els responsables van ser Fidel o la CIA.

     El Monumento de Che Guevara a Santa Clara.

La famosa foto del Che la va fer el fotògraf Alberto Korda, que va morir a Paris. Vam visitar el cementiri Colon de l’Havana quan l’acabaven d’enterrar amb la presència de Fidel Castro. Vaig veure dos fotògrafs que portaven una samarreta amb la foto de Korda i els vaig preguntar on era la tomba: “Donde vea una montaña de flores que desgraciadamente ha caído”. Efectivament havien caigut, com es pot veure a la foto.

        La propaganda política és arreu.

DE LA CUBA NOSTRADA:

A Matanzas vam visitar les restes de l’Esglesia de Montserrate. Davant la façana principal, hi ha una petita plaça i al mig hi havia les restes de  quatre columnes, amb una estàtua, que representaven les quatre províncies catalanes.  El noi d’un bar que hi havia a la vora em va dir que “Próximamente, los descendientes de los catalanes van a invertir muchos dólares y la van arreglar”.

A l’Avenida de los Libertadores de Santiago de Cuba hi ha un monument dedicat al general Vicente Pujals Puente, un dels que van lluitar amb Jose Martí per la independència.

Al Museu Municipal Bacardí Moreu de Santiago vam assistir casualment a un concert de l’Orfeón Santiago organitzat per l’”Asociación Cubana de Naturales y Descendientes de Catalunya”. Vam conèixer el seu president que es deia Pedro Pujals !!! A la foto, la Junta de l’Associació. El del centre, el més alt, és el meu parent...

DE LA CUBA TABAQUERA:

La Real Fábrica de Tabacos Partagás fou fundada l’any 1845 per Jaume Partagàs, fill d’Arenys de Mar.  Hi treballen 400 persones i hi fabriquen els famosos cigars Churchill i Lusitania. A la foto, la planta on premsen els cigars i els tallen.

 ELS NENS DE CUBA: Vam visitar l’hospital pediàtric “Juan Márquez”, el millor de l’Havana i feia llàstima. A cures intensives (de pena), tenien ingressada una nena amb meningitis per pneumococ. Vaig comprovar que el tractament era correcte, amb fàrmacs molt cars. En preguntar-li al pediatre  que ens acompanyava com era que utilitzaven aquell tractament, quan havia vist que les farmàcies estaven buides, va contestar: “En Cuba los niños tienen prioridad en los Hospitales”. Pels nens tenen el que necessiten. Quan a Cuba es mor un nen, els metges han d’explicar davant d’un Tribunal els motius de la mort i han de justificar-la (així m’ho van explicar).

          A un carrer de Matanzas.

             A l’Escola Massó de l’Havana.

LES PLATGES:

     Com a exemple, Cayo Coco.

ELS COTXES:

       Els famosos cotxes cubans. 

EL GALLO DE MORÓN:

De Camagüey a Moron va pujar al cotxe una noia que es deia Yarily (a Cuba tenen uns noms rarísssims). En arribar ens va rebre el monument al “Gallo de Morón” que recorda l’espanyol. Yarily no sabia la història. “Me tendré que enterar” ens digué. Als voltants de l’any 1.500, Morón de la Frontera (Sevilla) estava dividida en dos bàndols que lluitaven entre ells. L’Audiencia  de Granada envià un jutge amb fama de xulo per posar ordre, i deia sovint d’ell mateix: “donde canta este gallo no canta otro”. Els veïns es van cansar de la seva xuleria  i un dia el van despullar i apallissar. D’aquí va néixer el refrany: “Te vas a quedar como el gallo de Morón sin plumas y cacareando en la mejor ocasión”.

TROPICANA:

Una mulata ens va dir: “Quien ha ido a Cuba y no ha ido a Tropicana no ha estado en Cuba”. Li vam fer cas.  S’ha d’anar amb compte perquè és una màfia. Havíem comprat una entrada molt bona i quan vam arribar ens volien col·locar en un altre lloc. Vaig haver de plantar cara  a un negre més alt que un Sant Pau. 

LES SANTES RITES DE CUBA:Totes són de l’Havana. A Camagüey, a l’església del Santo Cristo del Buen Viaje, ens van dir que n’hi havia una, però l’església estava tancada i no obrien fins al cap de cinc hores. No vam esperar.

L’església de Santa Rita és a la 5a avinguda. A la façana hi ha una escultura de la Santa. En aquesta església és on es troben, per manifestar-se, las “Damas de Blanco”, esposes i familiars de presos polítics tancats per Fidel.

Entrant a mà esquerra hi ha l’escultura de bronze feta per l’escultora cubana Rita Longa. Durant un temps la van tenir tancada perquè la van acusar de tenir una postura molt provocativa.

A l’altar Major hi ha una altra Santa Rita; aquesta, clàssica. A la noia que vigilava l’església li vam explicar el nostre “affaire” amb Santa Rita i ens va fer signar al llibre de l’església.

L’església del Santo Cristo del Buen Viaje, és a la plaça del mateix nom, en una zona molt degradada, els carrers estan sense asfaltar i les cases són molt miserables. Entrant a mà esquerra, al costat de l’Altar Major, vam trobar l'altar de Santa Rita. Diria que és la  Santa Rita més lletja de totes les Santes Rites que tinc.

L’església de San Agustin és al carrer 35, entre els carrers 42 i 44. Estava tancada. Entràrem a l’Oficina i ens van dir que havien retirat les imatges de l’església perquè estaven fent obres. La senyora que ens va obrir era una monja teresiana que es deia Rita. En veurem tan decebut,  ens va portar al lloc on estaven les imatges i vam poder fotografiar Santa Rita.

Ja ho he dit al començament, estaríem moltes hores parlant de Cuba, però el blog no ho resistiria.