CAPÍTOL 256: LES SANTES RITES DE VALLESECO I LA ALDEA DE SAN NICOLÁS (GRAN CANARIA).

Van ser les més difícils. Per anar a Valleseco vam travessar les muntanyes del centre de l’illa, de nord a sud. I per anar a La Aldea de San Nicolás vam anar resseguint penya-segats vora el mar. En ambdós casos per una carretera estreta de mil revolts, i molta estona conduint amb el sol de cara.

TEROR

L’excursió va començar a Teror. És al nord de l’illa, a 20 km de la capital. 

La població és coneguda perquè hi ha la basílica de Nuestra Señora del Pino (segle XVIII), on es venera la patrona de Gran Canaria. La imatge fou trobada l’any 1481 entre les rames d’un pi. 

L’altar Major, on és la verge, era tapat per una tela i no vam poder fer ni una bona foto. 

Era diumenge al migdia i hi havia molta animació. La població conserva boniques cases amb balcons de teia.  

MIRADOR DE ZAMORA

 

Des de Teror vam començar a pujar per una carretera amb molts revolts. Vam parar davant del restaurant “Balcón de Zamora”; era l’hora de dinar.

Al costat del restaurant hi ha el Mirador de Zamora, amb una bona vista del poble de Teror. Vam continuar fins a Valleseco.

 VALLESECO

La població s’anomena Valleseco, però és el lloc de l’illa on plou més. El nostre objectiu era l’església de San Vicente Ferrer, on teníem fitxada una Santa Rita.

L’any 1746, San Vicente Ferrer va anar a Valleseco, per això l’església porta el seu nom.

Davant  la façana de l’església hi ha una escultura de Nuestra Señora del Pino.  

Vam trucar a una casa de la plaça per preguntar quan obrien l’església. Ens van dir que a les 4 vindria Gregoria a obrir-la. Al Saló parroquial ens ho van confirmar: “No tardarà en llegar Goyita”. Gregoria, alias “Goyita” va arribar deu minuts tard i es va excusar: “Esta mañana hemos celebrado en la Iglesia una fiesta con los mayores de 90 años y hemos terminado muy tarde”. Goyita tenia 80 anys, vivia al poble de Zamora i anava i venia a peu.

                                       

Goyita és una dona molt amable i vam estar una bona estona xerrant. A la foto, l’altar Major de l’església.

Santa Rita és molt original. 

Porta l’hàbit de roba.

Una corona singular i les galtes de rosa. Va entrar a l’església un matrimoni jove. Ella era una gran devota de Santa Rita. Ens va explicar molt emocionada que havia anat a Cascia a visitar-la i havia plorat. “Solo estuve dos dias en Italia, justo para ver a Santa Rita”.  

 

LA CRUZ DE TEJEDA

Vam continuar l’excursió i el recorregut de Valleseco  a La Cruz de Tejeda fou un drama. Foren 11 km terribles. El cel estava ennuvolat, aviat va arribar la boira i no sabia com s’encenien les llums anti-boira del cotxe llogat. Els revolts i la pujada eren cada vegada més bèsties. Sort que va arribar un moment -com passa quan vas en avió-, que vam travessar els núvols i va aparèixer el sol. Isabel va arribar marejada; hem fet molts quilòmetres en cotxe i mai s’havia marejat. 

El port de muntanya de La Cruz de Tejeda és a 1580 metres sobre el nivell del mar, i marca el centre geogràfic de Gran Canaria. 

Al costat de la creu hi ha el Parador. Vam anar a la terrassa per gaudir d’una vista excepcional del parque rural del Nublo.

Des de la terrassa del Parador vam fer les millors fotografies del viatge. Entre les muntanyes es pot veure l’emblemàtic Roque Bentaya, que és a 1414 metres d’altura. 

 

Però el patiment encara no s’havia acabat. Ens quedaven 52 km de revolts, pujades i baixades per carreteres estretes fins arribar a l’hotel, on vam arribar de nit, després de travessar Gran Canaria pel centre, de nord a sud.

_________

 

LA ALDEA DE SAN NICOLÁS

A La Aldea de San Nicolás hi anàrem el dia que vam fer la volta  en rodó a l’illa, per la costa. Vam sortir del sud i vam pujar per l’autopista que hi ha a l’est. Fins Agaete fou quasi tot autopista (sempre gratuïta). Però a partir d’aquí van començar les de dolor...

Els 30 km d’Agaete a La Aldea de San Nicolás no han d’envejar res a la carretera a La Cruz de Tejeda. Milers de revolts per una carretera penjada en uns penya-segats damunt del mar. No s’acabaven mai... Però el paisatge és espectacular. 

A La Aldea de San Nicolás vam tenir la recompensa que l’església era oberta.

I damunt del pessebre vam trobar una clàssica Santa Rita.

A qui li faltava la creu. La creu que nosaltres arrossegaríem fins l’hotel, perquè dels 45 km que faltaven, 34 eren en plena muntanya.  

CAPÍTOL 255: LA SANTA RITA I ELS PESSEBRES D’ARUCAS (GRAN CANARIA).

Aquest mes de desembre vam poder anar a Gran Canaria. Durant 5 dies vam recórrer tota l’illa, visitant els llocs assenyalats amb un cercle vermell. 

En el capítol d’avui anirem a Arucas. És una població del nord de l’illa, a 17 km de la capital. Té 38.334 habitants.

Del seu patrimoni històric-artístic en destaca l’església de San Juan Bautista, coneguda com la Catedral de Arucas. Al pàrquing hi havia unes noies extremadament mudades. Els  vam preguntar si hi havia una boda. No eren unes noces, era un bateig.

És d’estil neogòtic. Curiosament es va començar a construir l’any 1909, i fou inaugurada -parcialment- l’any 1917.

Consta d’una nau central amb capelles laterals, deambulatori i transsepte. 

Santa Rita és a la capella de la Virgen del Rosario, a la Torre nord-est. No s’hi podia accedir per culpa de la Covid i vaig haver de demanar permís per poder-la fotografiar de prop.

És una Santa Rita clàssica. En arribar a Barcelona vaig tenir una sorpresa: l’any 2010 la meva germana Ramona va fer la mateixa fotografia i Santa Rita era diferent, com podeu comprovar en les següents fotos: 

Aquesta és la Santa Rita que hi havia l’any 2010. No és la primera vegada que descobreixo que han canviat la imatge. 

    A la capella de la Virgen del Carmen hi havia aquestes dues escultures contradictòries.                  

En un bar de davant de l’església vam prendre un cafè. Li vaig comentar a la cambrera que, per l’accent, no devia ser canària. “Soy italiana, de Bari, de la Puglia, la región més bonita de Itàlia”, em va dir. Li vaig preguntar que feia una italiana a Arucas, i em contestà que era per amor al clima de l’illa, però que més endavant s’hi afegí un altre tipus d’amor... Ens va recomanar visitar el Parque de las Flores.

És un parc de més de 7.000 metres quadrats amb espècies de plantes de tots els continents, amb una gran varietat d’arbres. Arucas es coneguda com la ciutat de les flors.

Al costat del parc hi ha la Casa de la Cultura, on vam visitar els pessebres de la ciutat.

Al pati hi ha el pessebre de sorra, fet per Oscar Ortiz.

Josep i Maria porten una guardiola a les mans. 

Els Reis avisen que enguany els regals són per a l’illa de La Palma.

Dins de l’edifici hi havia un pessebre diferent a cada sala.

Això és el que vam veure a Arucas, la ciutat de les flors.