XIII. LES SANTES RITES GUAPES.

Triar les Santes Rites agenollades, jacents, blanques o metàl·liques no va costar gaire. En canvi, triar les Santes Rites guapes ha estat més difícil perquè és una tria molt subjectiva.  De totes maneres crec que ens podem posar d’acord en que unes  són més guapes, altres són més lletges i la resta  no són ni una cosa ni l’altra. Avui he triat les més guapes i en el proper capítol les més lletges.



Èze (Côte d'Azur): Église de Notre Dame de l'Assomption.




Èze (Côte d'Azur): Église de Notre Dame de l'Assomption.



Fragonard és una de les marques de perfum que tenen la fàbrica a Grasse, la capital del perfum, situada a la Côte d’Azur, a prop de Cannes. Fa uns quants anys,  aquest perfum només es podia comprar a la fàbrica de Grasse, a Paris (al costat de l’Òpera Garnier) i a Èze, un poblet situat a la Moyenne Corniche (la cornisa del mig, de les tres que uneixen Nice i Montecarlo). Durant un temps, Isabel va ser addicta als perfums Fragonard, i cada vegada que travessàvem la Côte d’Azur, fèiem una parada a Èze. 

Èze ocupa un lloc privilegiat  damunt d’un pic d’una roca a 427 metres del nivell del mar. L’église De Notre Dame de l’Assomption està situada al peu de la roca abans d’entrar al casc antic i forma part de la silueta típica del poble. Els carrers del casc antic semblen de contes de fades i van pujant fins  al jardí exòtic des d’on hi ha una vista excepcional sobre el mar. Val la pena.

Va ser el dia 7 de desembre de 1990 quan vam descobrir el quadro de  Santa Rita de l’església d’Èze. Mai havia vist una Santa Rita igual. Semblava una artista de cine. És l’única de les 900 que no porta l’hàbit de monja agustina ni porta el cabell tapat. Els llavis estan pintats d’un vermell intens. Vaig quedar enamorat d’ella. Estava entrant a mà esquerra al costat de Sant Antoni.

El dia 10 d’abril de 1994 li vam fer una altra visita i el dia 9 de juliol de 2002 la vam tornar a visitar i no estava al seu lloc habitual. Quan pensava que l’havien retirat de la circulació acusada de provocar els fidels, la vaig trobar amagada dessota de la trona. Per mi és la Santa Rita més guapa de totes les Santes Rites que es fan i es desfan.



Viareggio (Toscana); Parochia de Santa Rita.



Tornant d’un viatge a la costa amalfitana, el dia 24 de setembre de 2002 vam parar a Viareggio (Toscana). A la parochia de Santa Rita,  hi havia una imatge de la Santa, que malgrat que està molt seriosa, jo diria que és molt guapa.

A continuació vam anar a la Torre del Lago Puccini, poble a tocar de Viareggio per visitar la Villa Puccini on hi ha el museu del famós compositor d’òpera autor de “La Bohème”, “Madama Butterfly, “Tosca” i “Turandot” entre d’altres. Està a la vora d’un llac i és la casa on va viure i està enterrat el mestre. Va morir a Brussel·les en el post-operatori d’una intervenció de càncer de laringe. Puccini fumava 80 cigarretes al dia. La dona del fill Antonio, es deia Rita. A la casa hi ha objectes del compositor i la seva tomba. Al llibre de signatures, l’únic visitant de l’Estat Espanyol era de Vilassar de Mar i es deia Antoni Plans. A partir d’aquell dia no estaria sol.



Heverlee (Bèlgica): Kerk der Paters Augustinen.



Lovaina (Leuven en flamenc), és coneguda per la seva Universitat, la més antiga de Bèlgica. La població passa de 88.000 a 116.000 el mes de setembre amb l’arribada dels estudiants. També és coneguda com ciutat cervesera i allí es fabrica l’Stella Artois la més important del país.

Vam arribar a Lovaina la tarda del dia 15 de juny de 2004 i ens vam instal·lar a un Ibis molt a prop de la Grote Markt (Plaça Major). Allí vam gaudir de la façana del famós Ajuntament (Stadhuis) obra mestra del gòtic brabantí.

L’endemà al matí vam visitar el Gran Beateri (Groot Begijnhof), fundat l’any 1.230, cases destinades a les dones que es retiraven a fer vida contemplativa. Actualment és patrimoni mundial de l’Unesco i és habitat pels estudiants i professors de la Universitat. Conserva els mateixos carrers i les mateixes cases.

Vam agafar la circumval·lació i vam sortir a Haverlee, ciutat que depèn de Lovaina i a la “Kerk der Paters Augustijnen” (Església dels Agustins) hi havia  la capella de la Santa Rita guapa.



Antwerpen (Bèlgica): Sint Franciscuskapel.



Des de l’hotel Ibis de Lovaina  vam  reservar habitació a l’hotel Ibis d’Antwerpen (Amberes) que també era molt cèntric. Vam arribar a les dotze i a la recepció ens van dir que fins les dues no es podia ocupar l’habitació. Vaig aplicar la tàctica de “qui no plora no mama” i li vaig dir al recepcionista que a Lovaina ens havien dit que podríem ocupar l’habitació a les dotze, i així va ser.  Vam deixar el cotxe al pàrquing del Teatre que estava al costat i vam anar a descobrir el casc antic d’Amberes a peu: Grote Markt (Plaça Major) amb l’edifici de l’Ajuntament (Stadhuis) i la font de Bravo, una de les poques fonts on l’aigua va a parar directament al terra de la plaça i si bades et mulles; la catedral, el monument més important de la ciutat i el més gran de Bèlgica, amb moltes talles de Rubens.

Per la tarda, al carrer Nationalstraat, vam trobar la capella de San Franciscus, on viu una de les Santes Rites més guapes que tinc. Sembla una  artista de cine dels anys 40.



Llívia (Cerdanya): Església de Nostra Senyora dels Angels.



El divendres dia 29 d’octubre de 2004 vam fer una escapada a la Cerdanya. Vam travessar el túnel del Cadí quan feia just deu anys de la seva inauguració. A l’església de La Llagona (Cerdanya francesa) vam veure un Sant Crist del segle XII. Després, “remembers” a Font-Romeu i dinar a Llívia a “Can Ventura”, perquè amb les coses de menjar no s’hi juga. Vam menjar molt bé: de primers trinxat i botifarra esparracada. De segon ens vam partir un filet de bou a la teula amb maridatge amb un Coto de Imaz. De postres vam trobar una Santa Rita guapa a l’església Nostra Senyora dels Àngels situada a la part alta del poble, a prop de la famosa Farmàcia, probablement la més antiga que es conserva a Europa.

Com sabeu,  Llívia és un poble català que està dins de França. En el Tractat dels Pirineus de l’any 1659 que va posar fi a la guerra dels Trenta Anys, Felipe IV va trencar la unitat catalana donant el Roselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i mitja Cerdanya a França. Llívia es va salvar de la “cremà” perquè no era un poble, sinó una vila.



Forcall (Castelló): Església de l'Assumpció.



El dissabte dia 22 de gener de 2005 vam fer una excursió d’un dia pel Maestrat (Castelló).  Abans vaig trucar a les parròquies per saber si tenien la imatge de Santa Rita i l’hora que es podia visitar. Tots el capellans van estar molt amables i van contestar en valencià excepte el capellà d’Oropesa del Mar, el lloc on anava Aznar de vacances.

Un dia vaig trucar al poble de Catí. L’endemà, per error vaig tornar a trucar i el capellà em va contestar: “Che ! es que s’ha posat de moda trucar preguntant per Santa Rita ?” Als pobles de Traiguera i Xert els capellans no sabien si tenien una Santa Rita. Haurien de passar llista...

A la sagristia de l’església de l’Assumpció de Forcall vaig trobar una Santa Rita guapeta malgrat que mira una mica contra el Govern (estrabisme segons els metges).

A la tornada vam carregar la bateria al restaurant Asmundo de Sant Carles de la Ràpita amb musclos, cloïsses, calamarcets i llagostins. Amb la bateria plena vam poder arribar fins a Barcelona.



Marsala (Sicília): Chiesa dell'Itria o de Santa Rita.

El mes de maig del 2006 vam estar a Sicília i  el dia 12 vam dormir a l’hotel “Stella d’Italia” de Marsala, ciutat de 80.000 habitants famosa pel seu vi. Està situada a l’extremitat oest de Sicília, més a prop d’Àfrica que de la resta d’Europa. Passejant per la ciutat vam trobar la Santa Rita guapa a la chiesa dell’Itria també coneguda com Santa Rita. Destacaria la seva boca petonera i els ulls grans de color blau. Quan era petit a la radio s’escoltaven les cançons d’un grup de bascos molt graciosos que no recordo com es deien. En mig d’una cançó castissa, cridaven allò que llavors li deien un  “piropo” : “¡Adios guapa! tienes los ojos mas grandes que los pies”. Sempre m’havia fet molta gràcia que comparessin els ulls amb els peus. Aquesta Santa Rita es mereix aquest “piropo”.

Eivissa (Balears): Església de Sant Telm.



Els últims dies de maig de l’any 2009 vam fer l’illa de Formentera en bicicleta. Vam estar allotjats a l’Hostal Rafalet, un racó d’Es Caló de Sant Agustí molt recomanable (971 327016), especialment les habitacions A i B. Vam agafar un taxi des del port de La Savina a l’hostal. Quan feia estona que el taxi havia marxat em vaig adonar que havia deixat al seient la bossa amb tot el que portava de valor. Tot. Cap problema  va dir el Sr. Juan, propietari de l’Hostal. Un cop de telèfon i al cap d’una hora tenia la bossa sana i estalvi. Això només deu passar a Formentera.

El dia 30, tornant de Formentera vam estar a Eivissa i vam fer la visita a Dalt Vila. Al carrer Sant Ciriac hi havia la porta per on entraren les tropes catalanes el dia de la festivitat de Sant Cristòfol. A la placa on explica els fets està esborrada per dues vegades la paraula “catalanes”. Probablement per les tropes castellanes. 

Dins de la catedral encara hi ha una placa amb el nom de tots els “Caidos por Dios y por España”. Curiosament hi ha repetit quatre vegades el nom de Juan Marí Marí. Els cognoms  Marí i Tur són molt corrents a Eivissa.

La Santa Rita guapeta la vam trobar a l’església de Sant Telm. En aquell moment s’estava celebrant una Missa en castellà però hagués estat igual si hagués estat en xinès perquè al capellà no se l’entenia res de res.

A les vuit vam tornar al claustre del Convent dels Dominics per escoltar un mà a mà entre la coral “La Fontana” de Barcelona i  la Coral d’Eivissa: “Paraules d’amor”, “Yesterday”, “Muntanyes del Canigó”, “We are the world”, “El Rossinyol”... A la coral catalana vaig reconèixer tres persones: Joan Solà, lingüista, Premi d’honor de les Lletres Catalanes que va morir l’any passat;  el Dr. Suñé, metge investigador de l’IMIM i la Dra. Puigdefàbregas a qui havia visitat el seu fill alguna vegada.

Abans de sortir de Dalt Vila vam passar per davant de l’estàtua d’Isidor Macabich, capellà historiador eivissenc d’origen croata i la casa on va néixer el poeta i traductor  Marià Villangómez, que té una estàtua davant l’església del poble de  Sant Miquel de Balansat.



Pla de Santa Maria (Alt Camp): Església de l'Assumpció.

El mes de febrer de 2009 vam estar als Emirats Àrabs, Oman i Bahrain. No vam trobar cap Santa Rita però vam fer amistat amb Josefina i Joan Ramon, dos personatges de l’Alt Camp, que tenen molt clar que la vida són dos dies i ja en portem un i mig de viscuts.  

El dia 8 d’agost de 2009 ens van convidar al mas que tenen al terme de Pla de Santa Maria, d’on ell és fill, concretament de Cal Majoral. Primer vam passar per l’església del poble dedicada a l’Assumpció i vaig trobar una Santa Rita, que malgrat estar seriosa  és de les guapes. Després vam passar per Figuerola del Camp i el poble estava ple de banderes italianes. L’haurà comprat Berlusconi ? vaig pensar. No, resulta que havien celebrat la Festa Major i havien vingut molts italians d’un poble amb qui estan agermanats.

La masia no té electricitat i fa servir l’energia eòlica i butà per la nevera i la cuina. Està a una alçada que permet una vista magnífica del pla. Aquí hi ha pau i tranquil·litat, bens molts preuats en el món que ens ha tocat viure. Abans de dinar ens vam enfilar per les muntanyes  amb un 4-4 fins la font i les ruïnes de l’ermita de San Ramon.

Vam sortir guanyant que no fos temps de calçots, perquè sota la batuta de Joan Ramon van ser cuinats uns musclos i unes gambes delicioses acompanyades d’un allioli de Primera Divisió. De segon arròs de llamàntol de Champions. La sobretaula va durar fins les vuit de la tarda.



Alfàs del Pi (Alacant): Església de Sant Josep.

Del dia 23 al 26 de març de 2010 vam fer una escapada a Alacant i Múrcia a comprovar si els rastres de Santa Rita trobats per Internet eren certs. El dia 23 per la tarda havíem d’anar de Pedreguer a Alfàs del Pi.  En comptes d’agafar l’autopista em va fer il·lusió anar per la general, carretera que em porta molts records de l’estiu de l’any 1966 quan vaig fer les pràctiques de Milícies a Cartagena. Els pobles de Gata de Gorgos, Benissa, Calp...

Per la butxaca hagués estat millor deixar els records de banda. A l’entrada de la carretera general hi havia un stop que no vaig veure. Com no venia ningú vaig entrar sense parar i a 100 metres m’estaven esperant la parelleta. No em vaig emprenyar gaire, deu ser que em faig gran. Li vaig dir al poli que era la primera multa de tràfic  que em posaven i em va contestar que era la seva obligació. Vaig animar-lo a que posés la multa però el vaig advertir que no li donaria les gràcies. Es va justificar dient que  aquell lloc on vaig entrar a la carretera era molt perillós. Llavors li vaig contestar perquè no es posaven en aquell encreuament  per fer feina preventiva i no a 100 metres per posar multes. País !

Per arribar a Alfàs del Pi vam travessar el bosc de totxos en que s’ha convertit la costa valenciana i també la murciana. No té res a veure com era l’any 1966.

Alfàs del Pi és un poble situat a la Marina Baixa entre Altea i Benidorm a tres quilòmetres a l’interior. Té uns 21.000 habitants,  el 50% dels quals són estrangers i és la segona colònia de noruecs fora del país, després de Londres.

La Santa Rita guapa d’Alfàs del Pi conviu enmig de la torre de Babel alacantina en un quadro penjat a la sagristia de l’església de Sant Josep.



A Siota (Ourense): Ermita de Santa Rita.

El dia 24 de juny de 2010 vam arribar a la Puebla de Sanabria procedents de Zamora per una autovia magnífica i gratuïta per on no circulava ningú. Vam dormir a l’hotel “Los Perales” recomanat per la Michelin. L’amo ens va dir que una vegada a l’any fan una trobada de gegants al poble i venen molts catalans. Després de sopar vam pujar amb el cotxe a la plaça del poble situada dalt d’un turó. Hi havia dos pousadas amb els restaurants plens i molt animats, una església i una vista magnífica. Un lloc encantador per recomanar.

L’endemà vam marxar en direcció a Ourense, també per una autovia gratuïta, tota per nosaltres. Vaig programar el GPS per anar a Xunqueira de Ambia perquè per Internet vaig descobrir que feien una romeria el dia de Santa Rita. Una vegada vam sortir de l’autovia vam fer uns quants quilòmetres per una carretera estreta amb revolts. Just abans d’arribar a Xunqueira vam passar per un lloc que es deia A Siota on hi havia una ermita dedicada a Santa Rita.  Només hi havia una casa i l’ermita. Vam trucar a la casa i una velleta que només parlava gallec  ens va deixar la clau per poder veure que es tractava d’una  Santa Rita molt guapa. És aquesta l’ermita on fan la romeria el dia de Santa Rita.



Porriño (Pontevedra): Iglesia de Santa Maria.

El mes de setembre de l’any 1993 vam fer a peu els últims cent cinquanta quilòmetres del camí francès de Santiago carregant les motxilles a les espatlles. A finals de juny de l’any 2010, aprofitant una boda familiar a Santiago de Compostela, Isabel va voler fer el camí portuguès (115 km), des de Tui a Santiago. Va anar amb dos amics, Glòria i Vicenç. Jo em vaig oferir per portar l’equipatge en el cotxe  i vaig aprofitar per buscar Santes Rites.

El dilluns dia 28 va ser la primera etapa de Tui a Porriño, de 15 km, pocs per començar però suficients perquè arribessin  fets pols; feia molta calor.

Des de Barcelona vaig reservar els hotels. El de Porriño de nom “Azul” el vaig escollir perquè el camí passava per davant. Va ser el pitjor del viatge.  Esperant que arribessin els pelegrins vaig trobar la Santa Rita guapa de Porriño a l’església de Santa Maria. Guapa perquè si. A més a més de guapa, amb cara de bona persona.

Vam sopar al bar restaurant “La Cueva”, situat al costat de l’Ajuntament. Semblava un bar de pela amb cinc però vam sopar molt bé a molt bon preu. De primer vam compartir una amanida i pop a la gallega. De segon lluç a la gallega que estava diví. Ens va costar 38 euros la parella. Mentrestant, a Sudàfrica, Brasil guanyava a Xile per 3-0.



Münnerstad (Alemanya): Klosterkirche St. Michael.

Havia tingut un intercanvi d’E-mails amb Carin Richter de l’Oficina de Turisme de Münnerstad (Alemanya). Em va confirmar l’existència d’un quadro de Santa Rita a la Klosterkirche St. Michael i em va donar l’E-mail de Chistian Richter perquè  ell ens ensenyaria a més a més una imatge de la Santa.

El dia 25 de setembre de 2010 a la tarda vam arribar a l’Oficina de Turisme de Münnerstad. A la noia morena que hi havia a la recepció li vaig preguntar si era Carin. Carin estava en una reunió al mateix edifici. Li vaig explicar el motiu de la visita i em va aclarir que Christian, qui ens havia d’ensenyar la imatge de Santa Rita, era el fill de Carin i era monjo.

Va aparèixer Carin, una alemanya de bastant més de cent quilos amb el seu fill Christian que era molt més alt que ella. Quan li vaig dir que havia enviat un E-mail a Christian i no m’havia contestat el va renyar amb una mirada i ell va respondre amb una altra mirada de culpabilitat. Com a penitència ens va acompanyar en aquell mateix moment al Klosterkirche St. Michael. En un altar hi havia el quadro de la Santa Rita guapa. A la Sagristia tenia amagada la imatge de Santa Rita que tenia aspecte de guerrer medieval amb el casc posat. Vam deixar una almoina (almosen en alemany).

Vam tornar a l’Oficina de Turisme per acomiadar-me i donar les gràcies. Hi havia un grup de persones assegudes berenant pastissos amb Carin i la noia morena que ens va rebre. Vam estar de xerrera una estona i van al·lucinar quan vaig explicar la meva relació amb Santa Rita i que hagués anat expressament al poble per visitar-la. Quan vam marxar continuava plovent.



Alcolea de Cinca (Huesca): Iglesia de San Juan Bautista.

El dia 5 d’abril de 2011 vam fer una escapada de dos dies a la província d’Osca. De les comarques del Cinca i dels Monegros coneixia quatre personatges: el primer, Miguel Servet, nascut a Villanueva de Sigena, teòleg i científic que va descobrir la circulació sanguínia pulmonar, es va enfrontar amb catòlics i protestants i va ser cremat a la foguera per ordre de Calvino. El segon, el tenor Miguel Fleta nascut a Albalate de Cinca on hi té un monument. El tercer, la tenista Conchita Martinez de Monzon. El quart, Josep Maria Mur, el farmacèutic d’Alcolea de Cinca.  

Josep Maria, fill del meu poble, Flix, va ser el cicerone de la nostra ruta ritiana per Osca. D’entrada va fer obrir l’església de San Juan Bautista d’Alcolea per conèixer una Santa Rita de les guapes, seriosa, però guapa. Al poble de Sena,  Josep Maria havia localitzat  a  la senyora Carmen Naval de 86 anys, devota de Santa Rita i l’àvia de la “Panaderia Tisaire” on havia treballat tota la seva vida.  Ens va explicar que feia més de trenta anys un mossèn li havia portat una Santa Rita gran que sobrava d’una església, però al cap d’un temps van venir uns catalans a buscar-la perquè eren ells qui l’havien pagat. A Carmen li van donar a canvi la que té avui, que és  més petita.

Vam dinar al restaurant “Los Monegros” de Sariñena, on el plat estrella eren els calçots servits en una teula i els “maños” menjaven amb el pitet posat.

A la tarda s’hi va afegir l’esposa de Josep Maria i vam anar a la comarca de La Llitera, al poble de Castellonroi, que està al costat d’Alcampell on va néixer el polític més ben valorat de l’Estat Espanyol en les últimes enquestes i que és calb com jo. El dia 22 de maig de 1630, dia de Santa Rita, un carmelita va portar a Castellonroi unes Santes Relíquies. Per aquest motiu celebren el dia de Santa Rita amb una processó portant les Santes Relíquies pels carrers del poble. La Santa Rita està a l’Altar Major. Amb totes les persones amb qui vam parlar ho vam fer en català, estem a la Franja.

L’última estació de la ruta ritiana va ser Monzón, amb una Santa Rita a la Catedral, també guapa, però no tant com la d’Alcolea. Aquí ens vam acomiadar del quart personatge del Cinca i la seva esposa. Gràcies Josep Maria, que Santa Rita t’ho pagui.