XII. LES IMATGES DE FUSTA DE SANTA RITA.

He trobat 22 imatges de fusta de Santa Rita (22 de 900) que representa un 2,4% del total. A França (7), a l’Estat Espanyol (5), a Itàlia (3), , a Suissa (3), a Alemanya (2), i a Bèlgica (2). Les mostraré agrupades per països. Començarem per França.

Paris: Chapelle de Sainte Rita.

Paris: Chapelle de Sainte Rita.

A la Chapelle de Sainte Rita de Paris, situada al boulevard de Clichy número 65 del barri de Montmartre, a prop de la place Pigalle i davant del Moulin Rouge, hi ha una Santa Rita de fusta.  Durant el segle 19è aquest barri fou seu dels artistes i escriptors i actualment és seu de la vida nocturna parisenca. El boulevard Clichy està ple de restaurants, sales d’espectacles, cabarets i botigues d’objectes eròtics. Al número 65, als baixos d’un edifici, hi ha un oasi de pau  on Santa Rita acull tot tipus de visitants, prostitutes del barri incloses.

Va ser el 24 de juliol de 1989 quan vaig descobrir aquesta capella de manera casual i des de llavors quan vaig a Paris i visito el barri de Montmartre  li faig una visita. Una de les vegades que hi vam tornar va ser el 12 de gener de 1996. Aquell dia feien el funeral de François Mitterrand a la catedral de Notre-Dame.

El dia 22 de maig, dia de Santa Rita, s’organitza una processó que va des de la Chapelle de Santa Rita fins la parròquia de la Trinité, de qui depèn la Chapelle. També es fa la benedicció de les roses a totes les Misses.

Paris: Eglise de la Trinité.

Paris: Eglise de St. Augustin.

Del 12 al 14 d’abril de 2002 vam estar a Paris amb les meves germanes Lola i Lourdes. Vaig trobar dos imatges més de fusta:  la primera a la paroise de la Trinité (3, rue Trinité) i la segona a l’église de St. Augustín (Boulevard de Males Herbes 46).

D’aquest viatge vull comentar dos sopars. El primer al restaurant “Georges” situat a la sexta planta del Centre Pompidou (seu del Museu Nacional d’Art Modern). Ens el va recomanar la nostra filla Rita i seguint les seves instruccions vam fer la reserva des de  Barcelona (tel. 144784799) i la vam confirmar des de l’hotel de Paris. L’accés al restaurant  estava controlat des de la planta baixa per un porter que passava llista de les reserves. Vam pujar fins la sexta planta (últim pis) amb ascensor exclusiu. El restaurant era el “dernier cri” en decoració amb magnífiques vistes sobre Paris. Vam veure com es feia de nit i com s’encenien les llums. Les cambreres eren guapisimes per no dir que estaven molt bones. Els preus pels núvols. Vaig trucar a Rita per queixar-me i em va contestar que estàvem al restaurant més “fashion” d’Europa. Era la primera vegada que sentia aquella paraula. Volia dir que era el restaurant més de moda d’Europa. Això em va consolar.

Ens vam partir dos plats de primer (cors de carxofes i tàrtars de tonyina i salmó) i de segon, la matèria prima van ser uns molls (Isabel), vedella (Lourdes), cabrit (Lola) i jo una espècie d’hamburguesa (que es deia “Aller  et retour”; no era una hamburguesa qualsevol). De postres ens vam partir una copa amb dos boles de gelat (cada bola costava un ronyó per no dir una altra cosa) i una espècie de formatge fresc servit en un got llarg i estret cobert de fruits secs.

El restaurant estava ple. La gent anava molt mudada, a la moda, el que diuen gent guapa. Estàvem enmig de la flor i nata de Paris i es devia notar que érem de poble. La llum de les taules sortia des de sota de la taula (oh !). A les taules hi havia roses vermelles. Mai havia vist una carta del Menú i un WC tan originals. Una parelleta que teníem a la taula de davant no van parar de fer-se carícies durant tot el sopar, estaven en fase de pre-calentament com fan els futbolistes. M’hagués agradat veure com va acabar el partit. Vam sortir per una gran terrassa amb vista a “Paris la nuit” i vam baixar al carrer per les escales mecàniques. La broma va costar un ull de la cara. L’endemà vam dinar al McDonalds.

El segon sopar va ser l’endemà al barri de Montmartre. Des de la place du Tertre vam baixar per la rue Lepic i vam passar per davant de le “Moulin de la Galette” que va inspirar molts pintors (Renoir o Van Gogh, entre d’altres). Quan vam arribar a la Place de Clichy era hora de sopar i vam entrar a la marisqueria Weppler d’on Isabel i jo guardàvem molt bon record. Durant el mes d’abril les ostres estaven d’oferta. Va ser un festival. Vam menjar ostres per tot l’any i algun “plateau de fruits de mer”.  Després de sopar me’n vaig recordar que tenia l’àcid úric pels núvols i estava en tractament. Un dia és un dia. No se on  vaig llegir que a totes les ciutats es menja, però només a Paris es va a menjar. Doncs, això. 

Marseille: Eglise de St. Ferreol.

Marseille: Paroise de Sainte Rita.

El 18 de maig de 2002 un creuer “low cost” per la Mediterrània ens va portar a Marseille. Al Port Vell vam visitar la Santa Rita de fusta de l’église de Sant Ferreol que ja coneixíem d’altres viatges. La paroise de Sainte Rita no la coneixíem però teníem l’adreça: 366, Av. Des Poilus.

A la Canebière, l’avinguda més famosa de la ciutat, vam agafar el Bus número 7 i amb tres quarts d’hora ens hi va portar. Està a les afores, davant d’una autopista. A la capella de Santa Rita hi havia l’altar de la Santa  i a un lateral una imatge de fusta esculpida, obsequi del Dr. Joubert, segons es feia constar. Com es pot veure és bastant estranya. De tornada vam parar al Palais de Longchamp (molt deteriorat) i vam continuar a peu fins el Vieux Port. Pel carrer vam veure més magribins que nadius. Al Quai de la Rive Neuve vam escollir el restaurant “L’Écailler” per dinar perquè tenia la garantia d’estar ple de gent del país. A que no endevineu que vam menjar ? una bouillabaisse, naturalment. Mentre dinàvem va caure un aiguat sobre Marseille.

Lille: Catedral de Notre Dame de la Treille.

El dia 14 de maig de 2004 vam estar a Lille camí de Flandes. Vam  deixar el cotxe al pàrquing de la Grand Place o place del general De Gaulle al centre de la ciutat. Els carrers de vianants estaven molt animats amb molts restaurants a l’aire lliure. Vam caminar fins arribar a la place Rihour. A la “l’Office de tourisme” ens van informar on estava el restaurant “La tete de l’Art” recomanat per la Michelin. L’entrada era pel número 10 de la rue de l’Arc i no tenia pinta de restaurant. Era una casa burgesa del 1890  restaurada.  Era cuina molt elaborada amb plats molt originals.

Després de dinar  ens vam dirigir a peu cap a la Catedral de Notre Dame de la Treille situada  a la plaça del mateix nom. Vam trobar una Santa Rita de fusta al costat del cor. La visita va estar amenitzada per una coral que estava assajant.

A continuació vam visitar la rue de la Monnaie, molt a prop de la catedral.  Passejant pels carrers del centre vam fer cap a l’església de St Maurice on hi havia una altra Santa Rita. A un home que li estava resant li vaig preguntar si a Lille hi havia més Santes Rites i em va contestar que a totes les esglésies hi havia una Santa Rita. Però estaven tancades.

St. Cyr (Provence): Paroise Cyrienne.

Del dia 7 al 30 de juliol de 2007 vam fer un viatge amb el nostre cotxe fins al Cap Nord sense GPS. Vam pujar per Finlàndia (prèvia visita amb ferry a Tallinn capital d’Estònia) i vam baixar per Noruega. Vam fer 9.860 km a part d’uns quants ferrys. Als països escandinaus no vam trobar cap Santa Rita, però va quedar palès que estàvem en forma.

L’últim dia del viatge vam dormir a Cassis, un poblet encantador al costat de Marseille. L’endemà, vam esmorzar un croissant i un “cafè au lait” a un bar del port (felicitat extrema) i després vam anar per la costa fins a Toulon. Vam visitar La Ciotat, St. Cyr, Le Bandol i Sannary sur mer. A la paroise Cyrienne de St. Cyr vam trobar una Santa Rita de fusta molt estranya. Vam saber que ho era perquè tenia posat el nom al peu de la imatge. Com podeu veure, les Santes Rites de fusta es presten a deixar anar la imaginació de l’escultor.

La Seu d'Urgell (Alt Urgell): Capella de l'Hospital.

El 8 d’octubre del 2000 vam anar a Andorra. Pel camí vam fer dues parades: la primera per esmorzar a “Can Ventureta” de Ponts i la segona per visitar el Parc Olímpic del Segre de la Seu d’Urgel, construït amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. També vam visitar la Catedral (molt fosca), el Claustre, l’església de Sant Miquel, el Museu Diocesà (famós pel còdex del Beatus de Lièbana, que va ser robat i  recuperat un any  més tard), el parc del Valira on hi ha el claustre dissenyat per Lluis Racionero fill de la ciutat  (els capitells estan ornamentats amb personatges del segle XX, entre ells, Franco, Mussolini, Hitler, Marilyn Monroe...)  i el Parc dels Enamorats amb rastres de preservatius ben visibles. A la Capella de l’Hospital vam trobar la Santa Rita de fusta, ben amagada. Però com podeu veure no hi ha Santa Rita que se’m resisteixi.

O Barco de Valdeorras (Ourense): Igrexa Nova de Santa Rita.

El 18 de febrer de 2006 vam anar volant a Santiago de Compostela. Allí vam llogar un cotxe i durant sis dies vam recórrer Galícia (vam fer uns 1.300 km). Objectiu: comprovar si els pobles que celebraven la festa de Santa Rita (el senyor Google dixit) tenien la imatge de la Santa.  

Gràcies a Santa Rita hem conegut llocs que no sabíem que existien. Per exemple O Barco de Valdeorras, poble situat al nord-est de la província d’Ourense a 10 km de la província de Leon. Vam arribar-hi el diumenge dia 19 a quarts de dues.  El capellà ens va dir pel l’intèrfon que després de dinar ens obriria l’església.

Al carrer va parar un cotxe que conduïa una senyora gran. Li vaig demanar que em recomanés un bon restaurant. “Espere que mi sobrino va a sacar dinero del cajero automatico y después me sigue con el coche”. Al preguntar-li si el restaurant era de garantia va contestar “yo voy a comer allí cada domingo i fíjese que gorda estoy”. Realment podria figurar a qualsevol quadre de Botero.

Vam seguir el cotxe fins el restaurant “Santa Angela”. Una vegada entaulats vam menjar saltejat de rovellons, ostres, pulpo a feira i xipirons a la planxa, amb un bon vi de Valdeorras. Va ser un bon dinar de diumenge a un preu raonable.

La senyora “gorda” es deia Júlia Crespo i era la mestra jubilada del poble. Va seure a la taula del costat. Era una “cachonda” i vam estar fent broma una bona estona. Tot anava la mar de bé fins que va saber que érem catalans. Cagada pastoreta !. “Desde lo del Estatuto estoy contra los catalanes”. No va ser gens original.  Malgrat tot ens va deixar acabar de dinar en pau i inclòs ens va informar que a l’església nova hi havia una Santa Rita que no agradava a la gent del poble i que a l’església vella hi havia la Santa Rita de tota la vida.

El capellà, de cognom Rodriguez (tampoc gens original), ens va fer passar al seu despatx i ens va ensenyar fotos de la festa de Santa Rita i ens va explicar molt orgullós la devoció que hi havia al poble.

Per entrar a la Igrexa nova de Sta Rita només va caldre travessar el carrer. La imatge era de fusta i l’havia fet l’escultor local Xelo de Tremiñá l’any 1981. No agradava perquè no era la Santa Rita clàssica. A mi tampoc m’agradava. Tenia cara d’home. A la Sagristia ens va ensenyar una relíquia de Santa Rita amb l’escrit que certificava l’autenticitat de la peça.

Malgrat la pluja fina vam anar a peu fins la Igrexa de San Mauro on hi havia la imatge clàssica de Santa Rita, la que agradava al poble. Al veure el capellà el nostre interès per la Santa, ens va portar al poble de O Castro, situat a 2 km, i ens va obrir l’església per poder fotografiar una altra Santa Rita. Un deu pel capellà de O Barco de Valdeorras. Des de O Castro es podia gaudir d’un magnífic paisatge amb O Barco als peus.

Reus (Baix Camp): Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia.

Per la part del pare (Pujals) només tinc dos cosines. Per part de la mare (Ferrús) tinc dinou cosins, que sumant els meus germans arribem a vint-i-cinc. Des de l’any 2003, el primer dissabte  de maig celebrem la Ferrussada. El dia 5 de maig de 2007 la vam celebrar a Reus. A dos quarts d’una, ens vam trobar al Santuari de la Mare de Deu de la Misericòrdia, edifici renaixentista del segle XVII, edificat al mateix lloc on la Verge es va aparèixer a una pastoreta per anunciar la fi de la pesta. Aquí es van casar els nostres avis i els meus pares.

La cosina Maria Núria, que és cambrera de la Mare de Déu de Misericòrdia,  va guiar la visita cultural. Vam poder visitar el cambril cremat durant la guerra civil i restaurat a partir de l’any 1941.  Gràcies a la Ferrussada  vaig trobar al Santuari una Santa Rita de fusta.

A continuació vam anar a dinar a l’antiga casa dels avis que està al Passeig de Mata convertida en el restaurant Sant Maurici. Va ser molt emotiu. Vaig poder visitar el passadís de la casa on vaig començar a caminar quan tenia 12 mesos, el menjador, la cuina, etc.. Vam estar a una sala per nosaltres sols. Era l’entrada de l’antic magatzem. Aquesta  vegada vam ser 43 Ferrussos i no va poder venir cap representació de Guatemala. Després de dinar  vam fer fotos a l’escala de l’entrada al pis des del jardí, lloc on havíem fet moltes fotos de  família quan érem petits.

Bossòst (Vall d'Aran): Església de la Purificació de Maria.

El dia 28 d’octubre de 2008 vam estar a la Vall d’Aran amb les meves germanes Ramona i Lola camí de Lourdes. Va caure una gran nevada. Una parenta d’Isabel, la Consol, m’havia informat que a l’església de Bossòst hi havia una Santa Rita (els meus enllaços funcionen).

Ens vam quedar a dormir a Bossòst i a dos quarts de vuit del vespre van obrir l’església parroquial romànica (segle XII) la Purificació de Maria per fer Missa. Déu n’hi do la clientela que hi havia però només dones. Em va semblar que el capellà era de Mèxic o de la vora. Va començar la Missa en català, una dona va llegir l’Epístola en castellà i a partir d’aquí tota en castellà. Quines coses, oi ? La Santa Rita de Bossòst és de fusta, molt jove i molt guapeta.

València: Iglesia de Nuestra Señora del Socorro.

El dia 24 d’abril del 2010 vaig anar a València amb el meu germà Miquel Àngel. Havíem planejat passejar per la Malvarosa  i pel barri de El Cabanyal abans de que sigui destruït per l’alcaldessa  Rita Barberà i després dinar a un restaurant de la platja.  A l’hora d’aparcar ens vam trobar amb un exercit de nois negres  que volien vigilar el cotxe. Vaig pensar que no calia tanta gent i vam fer cap  al centre de la ciutat.  Vam dinar al restaurant “La riuà” recomanat per la Michelin. Era molt típic però també molt sorollós i l’arròs que vam menjar no arribava a la sola de la sabata del que cuina l’Isabel.

Era dissabte i les esglésies de València estaven plenes, la Missa era sempre en castellà i els sermons molt millorables. A l’església de Nuestra Señora del Socorro (carrer Marques de Zenete 14) vaig trobar una Santa Rita de fusta obra de l’escultor José Maria Bayarri datada l’any 1961, l’any que es va beneir l’actual església. L’endemà al matí vaig trobar una altra Santa Rita al barri de Benimàmet, on va néixer el famós arquitecte Calatrava.

Como (Lombardia): Chiesa de San Fedele.

Al capítol de les imatges de bronze ja vaig explicar que el mes de juliol de 2002 vam estar a Como camí de Baviera i Tirol. De les quatre Santes Rites de Como, la de la chiesa de San Fedele era de fusta.

Reggio de Calabria (Calabria): Chiesa de Santa Lucia.

En el capítol de les Santes Rites agenollades vaig explicar que el dia 9 de maig de 2006 vam estar a Reggio de Calabria camí de Sicília. Quan ja anàvem cap el port per agafar el ferry vam passar per davant de la  chiesa de Santa Lucia. A la porta hi havia un monument al Papa Joan XXIII i de fons la roba estesa d’un  balcó. Dins de l’església vam trobar un baix relleu de fusta de Santa Rita.

                             Rimini (Emilia-Romagna/Itàlia): Chiesa de San Agostino

La nit del dia 14 de juny de 2008 vam travessar l’Adriàtic en un ferry procedent d’Split (Croàcia). Vam desembarcar a Ancona i a 4,70 euros d’autopista en direcció nord vam arribar a Rimini.

Actualment és una localitat turística molt coneguda amb una gran platja de sorra fina. En el temps dels romans va tenir molt de protagonisme perquè estava a l’encreuament de la Via Emilia i la Via Flaminia. En el segle XIII la família Malatesta (citada a la Divina Comèdia de Dante) va ser la responsable del gran desenvolupament de la ciutat. Al segle XIV Giotto va treballar a l’actual Temple Malatestiano i va inspirar a l’escola de Rimini. A Rímini va néixer Federico Fellini director de la pel·lícula Amarcord entre d’altres.

Vam visitar el centre històric, que estava tancat a la circulació dels cotxes. A l’interior del temple Malatestiano, d’estil gòtic tardà, vam poder admirar el cèlebre “Segismundo Malatesta davant de San Segismundo” de Piero della Francesca, i el crucifix de Giotto situat darrera de l’altar.

A la piazza Cavour, centre de la ciutat, hi ha tres palaus dels segles XIII i XIV. Des d’aquí vam anar a la chiesa de San Agostino (segle XIII) que té pintures de l’escola de Rimini. Quasi totes les esglésies de Sant Agustí tenen una imatge de Santa Rita perquè va ser una monja agustina però en aquesta no hi era. Vam presentar una reclamació al capellà. La tenia tancada en clau a la capella de la Sagristia i la va obrir per nosaltres.

Ried-Brig (Suïssa): Ritakapelle.

El mes de setembre de 2010 vam anar a Suissa i a Alemanya amb dos objectius bàsics: buscar Santes Rites i practicar l’alemany. Vam entrar a Suïssa el dia 22 per la carretera que va des de Chamonix a Martigny pel col de la Forclaz. Va fer un dia magnífic. Al cap de quatre dies vaig escoltar per la radio del cotxe que la collada estava tancada per culpa de la neu.

Brig, el poble que buscava, està a la capçalera nord del túnel del Simplon que uneix Suïssa i Itàlia i és el més llarg del món. En un viatge anterior hi havíem passat. En realitat Santa Rita estava a un poblet a 3 km de Brig anomenat Ried-Brig. Vam preguntar on estava el poblet a un  home que anava amb l’uniforme de l’Audi i ens va donar una conferència d’un quart d’hora. No hi havia manera de parar-lo i com era en alemany no vam entendre res. Encara no tenia pràctica i els suïssos parlen el seu alemany. Va ser una noia i en francès qui ens va indicar el camí. El poblet estava en direcció al Simplon. Una vegada a Ried-Brig vaig veure un senyal que posava Santa Rita però era una residència de gent gran. Tres jubilats que estaven de xerrera al carrer em van informar que la Ritakapelle estava al terme de  Termens (valgui la redundància), quatre cases pegades a Ried-Brig.

Només entrar a Termens vam veure la indicació  senyalant on estava la Ritakapelle (posava Heilige Rita, que vol dir Santa Rita). Vam aparcar i vam anar a peu per un camí a camp obert. Després de caminar durant 15 minuts la vam trobar. Era una capella molt petita situada al mig del camp. Només  hi cabien unes set persones dempeus. La Santa Rita era de fusta i tenia els braços oberts. Era la primera Santa Rita suïssa que trobava. Vam deixar constància de la nostra estada al llibre de signatures.

<>

Luzern (Suïssa): Pis de Sor Paulinia.

Luzern (Suïssa): Ritakapelle del Ritaschwestern Kloster.

El dia 23 de setembre de 2010 vam estar a Luzern com he explicat al capítol de les imatges metàl·liques de Santa Rita. Al pis de Sor Paulinia hi havia una Santa Rita de fusta i a la Ritakapelle del Convent de les Ritaschwestern hi havia un baix relleu de fusta de la Santa.

Würzburg (Alemanya): Ritakapelle del Ritaschwestern Kloster.

El dia 25 de setembre de 2010, a les dotze del migdia vam arribar a Würzburg (Baviera - Alemanya) procedents de Zurich. En un viatge anterior havíem visitat a consciència la Residenz, un magnífic palau barroc ple de frescos del pintor Giovanni Battista Tiépolo que em van fascinar.

Avui el nostre objectiu era la Matterhaus de les Ritaschwestern (germanes de Rita); es a dir, la seva casa mare. Tenen altres convents a Alemanya, a Luzerna (Suïssa) i a Wisconsin (EEUU) i es dediquen a ajudar la gent necessitada, sigui econòmicament o  espiritual. Era un gran edifici amb un magnífic jardí. Vam tenir la sort que vam arribar quan una monja sortia del convent amb el seu cotxe i es va obrir la porta automàticament. Vam aprofitar per entrar i aparcar al jardí. Al carrer no hi havia lloc.

Per E-mail havia contactat amb Sor Maria Hirth. Em va dir que ella ens faria d’amfitriona però avui estava d’excursió a Trier. Cap problema perquè la monja que ens va atendre ens va acompanyar a la Ritakapelle i ens va deixar allí mentre ella anava a la cuina per avisar que ens quedaríem a dinar. La Santa Rita era molt original. És de fusta i de les 900 que tinc és l’única que  va amb sandàlies ensenyant els dits dels peus.

Vam passar a un gran saló menjador. Estaven preparats dos coberts damunt d’una gran taula. Al cap d’una estona va aparèixer la monja amb una gran cassola. Ens havia advertit que el dinar seria senzill. Era olla barrejada (en alemany eintof) on hi havia tota classe de verdures i trossos de salsitxa de Frankfurt. Estava molt bo. De postres macedònia. Per beure, aigua. No va voler cobrar res i li vam donar una almoina respectable.

Bad Kissingen (Alemanya): Jacobuskirche.

El mateix dia 25 de setembre per la tarda vam arribar a Bad Kissingen  que està a 65 km al nord de Würzburg. És un poble termal que es va fer famós el segle XVI, i el segle XIX va ser visitat per l’emperadriu austríaca Sissi, l’emperador Alexandre II de Rusia i el polític Otto von Bismarck, on va sobreviure a un atemptat. Per internet havia vist una foto de Santa Rita a la Jacobuskirche. Els carrers de vianants estaven molt animats,  era dissabte i es respirava a l’ambient aires de festa.  Vam entrar a la Jacobuskirche  per la porta lateral. Hi havia una Santa Rita de fusta, la mateixa que havia vist per Internet.

Gemershausen (Alemanya): Augustiner Klosterkirche

Als capítols de les Santes Rites agenollades i jacents ja em vaig referir a l’Augustiner Kolsterkirche de Gemershausen (Alemanya). La imatge de Santa Rita envoltada per uns quadres amb la seva vida era de fusta.  Era el 26 de setembre de 2010.

Brussel-les: Église de la Madeleine.

En el viatge que vam fer a Flandes el mes de juny de 2004, el dia 18 vam estar a Brussel·les. A la tarda va començar a ploure (a Bèlgica no li costa gaire) i ens vam refugiar a les Galeries St-Hubert que allotgen botigues de luxe, elegants salons de te i restaurants. Vam esperar que parés de ploure però com no ho va fer no vam tenir més remei que comprar un paraigües per sortir del pas. Era un paraigües plegable, que en comptes de ser rodó era quadrat i de coloraines.

Vam passar per l’église de la Madeleine però estaven fent un ofici religiós i no vam entrar. Sota la pluja vam arribar a la Catedral de St Michel-et-Gudule, un bonic edifici d’estil gòtic on destaquen els vitralls.  Aquí ens vam assabentar  que a la Madeleine hi havia una capella de Santa Rita. Vam tornar enrera i  al fons de l’església a l’esquerra, hi havia una gran capella dedicada a Santa Rita i la imatge era de fusta. Sense exagerar hi havia més de cent espelmes enceses. I encara no havia arribat la crisi.

Brussel-les: Église de Notre Dame de Finistere.

 L’endemà dia 19, encara estàvem a Brussel·les. Vam estar passejant per la rue Neuve, un carrer de vianants que estava molt animat. Vam passar per davant del “Teatre de la Monnaie”, lloc on l’any 1830 es va produir un fet històric. Llavors, Bèlgica formava part dels Països Baixos. Els dels Països Baixos del Sud (Bèlgica) estaven molt emprenyats amb els dels Països Baixos del Nord (Holanda) perquè se sentien discriminats i explotats per la corona. El dia 25 d’agost de 1830 al Teatre de la Monnaie s’estava celebrant el 59 aniversari del rei Guillem I amb la representació de l’òpera “La Muette de Portici” d’Auber.  Quan es va cantar el cèlebre “Amour sacré de la patrie” els espectadors es van contagiar de l’argument basat en la revolta del poble napolità contra la dominació espanyola (segle XVII) i van desencadenar una rebel·lió, preludi de la independència de Bèlgica.

Actualment Bèlgica fa temps que no té Govern i té el risc que els flamencs programin l’òpera “La Muette de Portici” a Gent i s’armi. A la rue Neuve cantonada amb la rue de la Finistere vam trobar l’église de Notre Dame de Finistere on hi havia una capella amb una Santa Rita de fusta.  

Afegeix la llegenda