Per a mi totes les Santes Rites són maques, però si hem de ser objectius estareu d’acord amb mi que de tot hi ha a la vinya del Senyor, i de Santes Rites lletges (amb perdó), també n’hi ha. Les veureu a continuació.
 |
| La Habana (Cuba): Iglesia del Santo Cristo del Buen Viaje. |
Al capítol de les imatges de bronze vàreu veure a la Santa Rita del barri de Miramar de la Habana, una Santa Rita maca d’un barri maco. Avui veureu la Santa Rita lletja d’un barri lleig de la Habana.
El dia 28 de maig de 2001 vam passejar per la Habana Vieja començant amb un daiquiri a “la Floridita” lloc que va fer famós Hemingway. Hi ha una zona restaurada per els turistes amb restaurants, hotels i botigues de luxe (carrer Mercaderes, Obrapia, Oficios, plaça San Francisco..). De cop i volta vam entrar a una zona molt degradada amb carrers sense asfaltar i cases molt miserables. En una paret vam llegir una frase de José Martí, apòstol de la independència cubana: “Es preferible el bien de muchos a la opulencia de pocos”. Estic d’acord.
Pel carrer Brasil vam arribar a la plaza de Cristo on hi ha l’església del Santo Cristo del Buen Viaje, que no surt a les guies turístiques. Entrant a mà esquerra al costat de l’Altar Major vam trobar l'altar dedicat a Santa Rita, potser la més lletja de totes les Santes Rites que tinc.
Al final del carrer Brasil vam arribar al parque Fraternidad on hi ha el Capitolio, que és una còpia del Capitolio de Washington. Dintre vam veure l’estàtua de Júpiter que té 17 metres d’alçada i és la tercera estàtua més alta del món sota teulada (la primera és el Buda del Japó i la segona la de Lincoln a Washington).
 |
| Corleone (Sicília): Chiesa de San Agostino. |
El diumenge dia 14 de maig de 2006 vam visitar Corleone, poble de l’interior de la província de Palermo (Sicília), bressol de la màfia siciliana i lloc on va néixer Vito Corleone, personatge fictici de la novel·la “El Padrino” de Mario Puzo.
Gràcies al Museu Etnogràfic, vam conèixer al capellà del poble. Es deia Calogero Giovinco i ens va fer de guia del Museu. Estava content de mostrar-nos els aspectes positius de Corleone. Al Museu hi ha un rellotge i un molinet per moldre farina que es van inventar a Corleone. Moltes personalitats havien visitat el Museu, entre elles un metge fill del poble que treballa a EEUU i és el creador d’un procediment que va millorar molt la tècnica de l’angioplastia; la primera comunicació mundial del descobriment la va fer a la chiesa de San Agostino, que nosaltres vam visitar després del Museu Etnogràfic. Vam tenir accés a una sala plena d’obres d’art que havia estat tancada durant 70 anys, perquè el capellà anterior tenia por que li robessin. Aquí vam trobar una Santa Rita del segle XVII, lletja de veritat.
Vam invitar a dinar a mossèn Calogero però els diumenges anava a dinar a casa del seu germà que era el metge del poble. Vam anar al restaurant “Al Capricio” recomanats pel mossèn, un restaurant d’anar per casa però ens van sorprendre a les postres amb una crema catalana com Déu mana. Abans de marxar del poble vam fer una foto a la plaça dedicada a les víctimes de la màfia.
 |
| Sanary sur mer (Provence - Côte d'Azur): Paroise de St. Nazaire. |
El dia 29 de juliol de 2007 tornant d’un viatge al Cap Nord vam anar de Marseille a Toulon visitant els pobles de la costa. A la paroise de St Nazaire de Sanary sur mer, vaig trobar una de les Santes Rites més lletges que tinc.
El nom Sanary és la deformació de San Nary (Saint Nazaire en occità). És un poble encantador molt animat durant tot l’any. El poble i la badia estan protegits del mistral per les muntanyes. L’any 1920 s’hi van instal·lar artistes i escriptors estrangers (Huxley, entre ells) i a partir de l’any 1933 va ser el refugi de molts intel·lectuals que fugien del règim de Hitler, entre ells Thomas Mann i Stephen Zweig. La major part es van refugiar a EEUU després de l’armistici de 1940.
Vam donar un tomb pel passeig ple de palmeres situat davant del port esportiu. Estava molt animat, invitava a fer vacances.
 |
| Galway (Irlanda): Agustinian Church. |
El dimecres dia 14 al migdia vam visitar els “Cliffs of the Moher” uns penya-segats que posen la pell de gallina, de lo millor del viatge. Vam continuar cap el nord i a la tarda vam arribar a Galway, una ciutat universitària, la més gran de l’oest i situada al centre de la gran regió on parlen el gaèlic.
Vam aparcar a l’Eyre Square, anomenat de John F. Kennedy des de 1963 quan el president dels EEUU va visitar la ciutat. Al carrer principal (Main Guard St.) vam veure una indicació de la Augustinian Church que estava al carrer del costat. A la paret de la dreta de l’església només hi havia una capella que era la de Santa Rita, que era de la categoria lletja. A Irlanda va ser on em vaig adonar que les esglésies de Sant Agustí solen tenir una imatge de Santa Rita, perquè va ser una monja agustina. Les altres tres Santes Rites que vaig trobar a Irlanda estaven a les Augustinian Church de les ciutats de Cork (dues) i Drogheda.
 |
| Caminha (Portugal): Igreja de la Misericordia. |
De camí a casa seva vam passar per davant de la Igreja de la Misericordia i vam fotografiar a la “padroeira” del poble. Feina feta no fa destorb. La gent de Caminha haguessin pogut buscar una Santa Rita més guapa....
L’Eva Reuter té 78 anys i havia enviduat en feia quatre i des de llavors vivia sola a un dúplex que semblava un museu. Nosaltres ens vam instal·lar al pis de dalt que té una terrassa de més de cent metres quadrats i des d’on hi ha una vista magnífica de la desembocadura del riu Core.
L’endemà vam anar a esmorzar a un bar a prop de casa seva i vaig llegir al diari que l’Arsenal s’havia fet petar al Madrid al seu camp amb un gol d’Henry, probable fitxatge del Barça. Tots els que estaven al bar parlaven de futbol, incloses les dones que tenien pinta de venir d’Arbeca (amb perdó). L’Eva, que no li agrada el futbol, ens va explicar que viu a un país on tothom estar boig pel futbol, i que actualment adoren a un tal Cristiano Ronaldo que juga a un club anglès. Sobretot les dones, va afegir Eva.
 |
| Ostuni (Puglia-Itàlia): Chiesa de San Francesco d'Assisi. |
Ostuni és una ciutat italiana de la regió de la Puglia, situada a uns 5 km de la costa Adriàtica entre les ciutats de Brindissi i Lecce. Vam arribar a Ostuni el dia 7 de maig de 2006 un diumenge al migdia.
La piazza de la Llibertá estava molt animada perquè estaven donant els premis d’una cursa atlètica que feia poc havia acabat. A la dreta hi ha l’Ajuntament i la chiesa de San Francisco d’Assisi i al mig de la plaça una gran columna que sosté la imatge de Sant Oronzo, patró de la ciutat. Vam entrar a l’església i vam trobar la Santa Rita lletja d’Ostuni, que portava una corona amb llumetes. El capellà ens va donar una estampa amb una pregària de Santa Rita escrita per ell i ens va dir que era l’única que hi havia a Ostuni, la qual cosa ens va estalviar la peregrinació per les esglésies de la ciutat.
Vam anar passejant fins la catedral. Al Museu Arqueològic vam poder veure el motlle de Delia, una jove que va viure fa 25.000 anys i va morir poc abans de donar llum (l’esquelet deixa veure els petits ossos del fetus).
A dos quarts d’una vam anar a dinar al restaurant troglodita “L’Osteria del Tempo Perso”. És una cova excavada dins de la muntanya. A la carta hi havia carn de cavall i de burro. Ecs !. Les racions eren molt generoses i de primer vam compartir un plat de pasta amb cloïsses i carabassó que estava molt bo. De segon, Isabel unes costelletes de xai i jo un peix espasa a la planxa, el millor que vaig menjar en tot el viatge. De postres vam compartir un “spumoncino” amb fruits secs. El restaurant es va anar omplint de famílies locals de casa bona amb criatures que no van parar de fer la guitza als pares durant tot el dinar.
 |
| Lecce (Puglia - Itàlia): Chiesa dei Rosario i San Giovanni Baptista. |
La tarda del dia 7 de maig de 2006 vam arribar a Lecce, ciutat de 98.000 habitants de la regió de la Puglia, situada al taló de la bota que dibuixa el mapa d’Itàlia (península de Salento). Es coneguda com la “Florencia barroca”. Del segle XVI al XVIII va ser dominada pels espanyols que van construir molts monuments renaixentistes, barrocs i rococós.
Vam entrar al centre històric per la piazza San Oronzo, el cor de la ciutat. El Corso Vittorio Emmanuelle estava molt animat, era diumenge. A la chiesa del Rosario o San Giovanni Baptista vaig trobar la Santa Rita lletja. La imatge estava tapada per un quadro col·locat damunt d’un cavallet. Vaig moure el cavallet per poder fer la foto i després no hi havia manera que s’aguantés dret. Estava agenollat aguantant el cavallet perquè no caigués el quadro quan va venir un home (el sagristà ?) i em va renyar. Jo li deia que m’ajudés, però ell es va limitar a esbroncar-me. De sobte va aparèixer l’Isabel salvadora. Va aguantar el cavallet mentre jo feia les fotos de Santa Rita; després vam mig apuntalar-lo i vam marxar de pressa i corrents abans de que tornés a caure.
 |
| L'Alguer (Sardenya - Itàlia): Chiesa i Convento della Misericordia. |
El mes de juny de 2003 vam fer un viatge a les illes de Còrsega i Sardenya. El dia 15 vam arribar a l’Alguer (Alghero, en italià). Ens vam instal·lar a l’hotel Margherita, un hotel de l’any de la picor, tant, que fins i tot l’amo parlava català.
L’Alguer té 40.000 habitants. L’any 1354 va ser conquistada pels catalans i van estar a la ciutat fins a principis del segle XVIII. Encara conserva el centre històric d’estil gòtic català i l’idioma.
A quarts de cinc vam començar la visita del centre històric sota un sol de justícia. Ens vam refugiar a la Chiesa i Convento della Misericordia situada al carrer del mateix nom on vam trobar la Santa Rita lletja, que no podia dissimular malgrat la corona de roses que portava al cap.
Els noms dels carrers estaven escrits en català i el trenet turístic (anomenat trenino catalano) feia les explicacions en italià i català. A les botigues ens van parlar en català (la pela és la pela), el cambrer del restaurant on vam sopar també i vam escoltar més d’un que el parlava pel carrer.
A les set vam anar a la Missa que havíem vist anunciada en català a la chiesa de San Francesco. Vam apostar quantes persones hi hauria. Jo vaig dir que no arribaríem a les 20. Em vaig equivocar. L’església estava plena de gom a gom i tothom seguia la Missa en català mitjançant el full que hi havia al seient. Una coral ens va obsequiar amb un magnífic concert. D’entrada una versió del “Kumbayá” que em va agradar molt. Acabada la Missa vam anar a felicitar els cantaires. El director de la Coral era l’autor de la música d’una cançó que figurava a l’últim CD de Marina Rosell. Estava molt esvanit.
 |
| Monachil (Granada): Convento de los Agustinos Recoletos. |
A Monachil, un poble de 6.000 habitants situat als peus de Sierra Nevada a 8 km de Granada hi ha des de l’any 1912 el Convento de los Padres Agustinos Recoletos. Tenen un Santuari dedicat a Santa Rita, imprimeixen la revista “Santa Rita” que té més de 100 anys d’existència, i és el centre oficial de peregrinació dels devots de Santa Rita de tot l’Estat Espanyol.
El setembre de 2001 vam fer un viatge a Andalusia i el dia 17 vam visitar el convent. Ens va rebre Fray Luis i ens va invitar a un refresc mentre vam fer petar la xerrada. Està escrivint la vida de Santa Rita per capítols a la Revista i va per la pàgina 1.600.... El dia de Santa Rita (22 de maig) organitzen una festa que congrega molts devots. L’Ajuntament instal·la una gran carpa al camp de futbol del recinte que costa un ull de la cara. Ens va ensenyar una fotografia de tots els autocars que hi havia aparcats i semblava Lloret de Mar.
Fins aquell dia portava fotografiades unes 200 Santes Rites i Fray Luis ens va fer una entrevista que va sortir a la Revista (número de desembre de 2001). Ens va ensenyar un llibret amb l’adreça de totes les esglésies i convents dels Agustins/tines Recoletos de tot el món (estan a 19 països). No me’l volia donar amb l’excusa que només en tenia un, però no vaig marxar fins que va ser meu. Aquest llibret és un tresor, perquè a partir d’aquell moment ens va permetre anar directes a les esglésies on hi havia un 98% de probabilitats de trobar una Santa Rita.
La Santa Rita que hi ha a l’altar del Santuari és lletja. A la sagristia n’hi ha una altra més clàssica que és la que surt a la processó el dia de Santa Rita. Des de fa molt poc, el prior general de la Ordre dels Agustins Recoletos és Miquel Miró Miró, nascut a prop del meu poble, a Vinebre (Ribera d’Ebre) i que vam conèixer quan vam visitar el convent dels Agustins Recoletos de Marcilla (Navarra) l’any 2004.
 |
| El Ferrol (A Coruña): Iglesia del Carmen. |
La tarda del dia 18 de febrer de 2006 vam anar a El Ferrol (ex-del-Caudillo) perquè un ocellet m’havia dit que hi havia una Santa Rita. Estava a la iglesia del Carmen situada a prop de l’Ajuntament. Era una Santa Rita lletja i de les que costa identificar. El capellà que estava a la sagristia em va certificar que ho era i a més a més em va dir l’edat: del segle XVIII.
Plovia a bots i barrals quan vam continuar cap a Villalba, el poble de l’incombustible Fraga Iribarne. Vam estar al Parador. En una sala de la planta baixa estava anunciat un còctel en honor d’una expedició de joves catalans que feien Galícia en 4-4. Ens vam donar per al·ludits (joves i catalans) i vam gaudir del còctel.
 |
| Roma (Itàlia): Chiesa de San Giacomo in Augusta. |
De camí cap a la costa amalfitana, del 15 al 19 de setembre de 2002 vam estar tres dies a Roma allotjats a la Casa di Santa Francesca Romana, situada al Palazzo dei Ponziani, un antic convent del barri del Trastevere.
A Roma hi ha una església a cada cantonada i en quasi totes hi ha una Santa Rita. En els tres dies que hi vam estar n’hi vam trobar 23. La de la chiesa de San Giacomo in Augusta, situada a la Via del Corso tocant a la Piazza del Popolo, era de les lletges.
Darrera de Santa Rita vam visitar moltes esglésies de molt valor artístic, per exemple la chiesa San Pietro in Vincoli, on hi ha el famós Moisès de Miguel Angel. També vam caminar per molts barris de Roma. La visita estrella va ser el Musei Vaticani que teníem pendent, amb la Capilla Sixtina, plena com un ou. També vam visitar el Foro Romano, les termes de Caracalla i les catacumbes.
Molt a prop d’on vam dormir, el nostre nebot Marc, sacerdot “in fieri” en aquelles dades, ens va recomanar l’Osteria “Le mani in pasta” (Via del Genovesi 37) , on vam menjar molt bé amb una excel·lent relació preu-qualitat. Recomanat, però per no tenir cap frustració heu de reservar (telèfon 06.5816017).
 |
| Paris: Chapelle de Sainte Rita. |
Malgrat que ja ha sortit al capítol de les Santes Rites de fusta, la que hi ha a la Chapelle de Sainte Rita de Paris, situada al barri de Montmatre davant del Moulin Rouge, es mereix també sortir en el capítol de les lletges. O no ?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada