XVIII: LES CORONES QUE SANTA RITA SOSTÉ AMB LES MANS.

Les Santes Rites amb la corona adossada darrera del cap són quasi patrimoni de l’Estat Espanyol i les de corona amb llum incorporada d’Itàlia. Les d’aquest capítol  (les que sostenen la corona amb les mans o els braços) són patrimoni de França (19 de 94) i en menys proporció d’Itàlia (13 de 221). Les altres 3, són de l’Estat Espanyol (2 de 508) i d’Alemanya (1 de 13).

Les dos de l’Estat Espanyol són de Barcelona. Una està a Santa Maria del Mar i l’altra a l’església de Santa Teresa del Nen Jesús.



Barcelona: Església de Santa Maria del Mar.

La Santa Rita de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona està al primer altar a l’esquerra entrant per la porta principal. Passa desapercebuda perquè hi ha molt poca llum i a més a més no és una imatge típica. Jo la vaig descobrir perquè vaig llegir el nom. Conec persones que han anat a Santa Maria del Mar sabent que hi ha una Santa Rita i no l’han vist. La corona es aguantada amb les dues mans contra el pit.

Barcelona: Església de Santa Teresa del Nen Jesús.

L’altra Santa Rita de Barcelona està a l’església de Santa Teresa del Nen Jesús, situada a la plaça Gala Placídia de la Via Augusta. És molt semblant a la de Santa Maria del Mar i també aguanta la corona amb les dues mans contra el pit. Està a l’altar del Sagrat Cor, que és el cinquè a l’esquerra, abans d’arribar a l’Altar Major. 

Gemershausen (Alemanya): Augustiner Klosterkirche.

La Santa Rita d’Alemanya està a la Ritakapelle de l’Augustiner Klosterkirche de Gemershausen. Ja he comentat la visita a aquesta església en els capítols de les Santes Rites de fusta i jacents. També aguanta la corona amb les mans contra el pit.

El 20,2% de les Santes Rites franceses (19 de 94) aguanten la corona amb un braç o una mà. Començarem per les Santes Rites de l’illa de Còrsega.



Bonifacio (Còrsega-França): Église de Sainte Marie Majeure.

El mes de juny de 2003 vam visitar l’illa de Còrsega, un viatge molt recomanable. Vam arribar el dia 18 amb vaixell procedents de l’illa de Sardenya. L’entrada a Bonifacio (Bonifaziu en cors) és espectacular. La ciutat està dalt d’un promontori calcari rodejat d’uns penya-segats impressionants. Per una ria de més d’un quilòmetre s’arriba a l’estació marítima. A la “Ville Haute”, a l’église de Sainte-Marie-Majeure del segle XIV, ens esperava Santa Rita.


Bastia (Còrsega-França): Église de Notre Dame de Lourdes.



Bastia (Còrsega-França): Église de Saint Roch.

Bastia és la ciutat més gran de Còrsega (54.000 habitants). La “vieille ville” (ciutat vella) s’agrupa al voltant del port i consta de dos barris: la Terra Vecchia a baix i la Terra Nova a dalt.

Les Santes Rites d’aquest capítol són a l’église de N.D. de Lourdes, al costat de l’Ajuntament i a la chapelle de St Roch al carrer Napoleó (Napoleó era cors, d’Ajaccio).

Recomano recórrer  la ciutat vella, baixar al port i anar fins el far (Jetée du dragon) des d’on es pot gaudir de la millor vista del port de Bastia.



Calvi (Còrsega-França): Église de Sainte Marie Majeure.

El dia 21 vam arribar a Calvi, ciutat turística que té 6 km de platja de sorra fina. Consta d’una ciutat alta (La Citadelle) i una ciutat baixa (La Marine) on hi ha el port i l’animació. A Calvi estan convençuts que Cristòfol Colom (Cristofanu Colombu) era fill de la ciutat. A l’entrada de la Citadelle hi ha una gran plaça i un monument dedicat a Colom.

Després de sopar vam pujar a la Citadelle. Era el dia Internacional de la Música i a  l’Oratoire de St Antoine hi havia un concert de la coral Argentela i ens hi vam quedar. Quina va ser la nostra sorpresa quan la coral va cantar “L’Estaca” de Lluis Llach en cors seguida per tot el públic.

L’endemà vam visitar l’église de Sainte-Marie-Majeure on vam trobar la Santa Rita de Calvi.



Lumio (Còrsega-França): Église de St Pierre et St Paul.

Lumio és un poble situat a 12 km de Calvi a la falda de la muntanya amb una vista espectacular sobre el golf de Calvi. A la seva gran església barroca de St Pierre et St Paul vam trobar Santa Rita.

La resta de les Santes Rites franceses són les següents:



Bouzigues (Languedoc-França): Église de St Jacques.

Bouzigues és un poblet francès situat a l’estany anomenat “Bassin de Thau”, el més gran de la costa del Languedoc i que està separat del mar per un istme on hi ha la platja de Sète. El poble és conegut per les seves ostres. A mi les ostres ni fu ni fa però l’Isabel hi té una debilitat i s’ha d’estar amatent a la seva “ostremia” (nivell d’ostres en sang). Al centre del poble, davant de l’estany, hi ha uns quants restaurants on et pots treure el ventre de pena. Però nosaltres estem enamorats del restaurant “Côte bleu” que està apartat del centre en un lloc idíl·lic. Tenen la mà trencada amb les closques de l’estany. Les treuen de l’aigua davant dels teus nassos, i van directament al teu plat. A mi m’agraden els musclos (moules) que es mengen crus. Deliciosos. L’especialitat és el “plateau de fruits de mer”, un premi que ens regalem el dia que ens hem portat bé. Si et portes bé tindràs “fruits de mer”, li dic a la Isabel. I ella es porta bé.

Sempre trobàvem l’église de St Jacques tancada, però el dia 30 de juny de 2007, un dissabte, vam passar per Bouzigues a saludar els nostres amics del “Bassin de Thau”, l’església estava oberta i ens va rebre la Santa Rita de les ostres.



Ceret (Vallespir-França): Église de St Pierre.

Ceret és un poble del Vallespir (Catalunya Nord) situat entre El Voló (Le Boulou) i Amelie-les-Bains, llocs on anàvem sovint a respirar l’aire lliure quan manava el Generalisimo. És conegut per les cireres que són les primerenques que és mengen els francesos i pel Museu d’Art Modern. Conserven les tradicions catalanes malgrat que hi afegeixen els toros que celebren els assistents amb la barretina posada.

En un viatge a Paris el mes de gener de 1996 vaig descobrir que acabava de sortir una col·lecció de CDs anomenada  “Les plus belles chansons françaises”. Cada setmana sortia un CD acompanyat d’un llibret comentant els fets més importants de l’any corresponent. Van començar per l’any 1962. Eren les millors cançons de l’any cantades per cantants diferents dels que les havien fet famoses. Només es podien comprar a França i a un quiosc de Ceret em guardaven els CDs i una vegada al mes anàvem a buscar-los. El 30 de març de 1996 vam aprofitar per fotografiar la Santa Rita de l’église de St. Pierre. 



Limoux (Languedoc-França): Église de St Martin.

Tenim uns amics (Cristian i Teresa) que fa molts anys  van comprar una casa a França al poblet de “La Digne d’Amont”, situat a 4 km de Limoux, al sud de Carcassonne (Languedoc-Roselló). És un poble circular. Els pocs carrers donen la volta en forma circular a l’església que està al centre del poble. És una casa gran de tres nivells que han anat restaurant. A la nit, al campanar de l’església, un exèrcit de mussols es troben per fer petar la xerrada.

El mes d’octubre de 1998 vam fer la ruta dels càtars i el dia 10 vam anar a visitar-los. Estan molt integrats al poble i sempre que poden hi van. L’endemà vam anar a Mirepoix, poble que volia visitar des de que vaig llegir un article de Josep Maria Espinàs. Té una plaça porxada digna de veure. També vam estar a Limoux, conegut pels carnavals i el vi efervescent anomenat “blanquette”. A l’église de St Martin vam trobar la Santa Rita que ens ocupa avui.



Narbonne (Languedoc-França): Église de St Paul Serge.



Beziers (Languedoc-França): Chapelle de Sainte Rita.



Perpinyà (Roselló-França): Église de St Matthieu.

Del 6 al 8 de juny de 2002 vam assistir a Perpinyà al VIII Congrés de Pediatres de Llengua Catalana. D’anada vam dinar al restaurant de l’Hotel Ampurdan de Figueres. No som tontos.

Els assistents al Congrés la majoria érem de Catalunya, malgrat que hi havia algun representant del País Valencià, les Illes, Andorra i Catalunya Nord. La ciència es va alternar amb actes culturals. Nosaltres vam aprofitar per fer una escapada a Narbonne i Beziers. A l’église de St Paul Serge de Narbonne (església molt antiga que tenia una granota de marbre a la pila d’aigua beneïda) vam trobar  Santa Rita. La Chapelle de Santa Rita de Beziers està situada al costat del Tresor Públic i s’entra per una porta que sembla d’una casa de veïns. Allí estava la Santa amatent. A Perpinyà, a l’église de St Matthieu vam trobar una altra de les Santes Rites del capítol.

El sopar de clausura del Congrés es va fer al Convent de Sant Domènec i el recordo com el més lent de la història: una hora per plat, interminable. Sort vam tenir que el sopar va estar amenitzat per un concert de sardanes interpretades per una orquestra local....



Saint-Raphael (Provence-França): Église de Notre Dame de la Victoire.

A principis dels anys 70, l’última setmana de juny era pràcticament festiva. Amb Sant Joan (dia 24), la Mare de Déu del Perpetu Socors (dia 27, patrona dels metges del “Seguro”), Sant Pere (dia 29) i un dissabte i diumenge que queia pel mig, sortia una setmana de festa. Durant uns anys la vam aprofitar per anar a Saint Raphael, un poble de la costa de la Provença situat entre Saint Tropez i Cannes. Tenim molts bons records.  Ens instal·làvem a l’hotel Excelsior, davant de la platja i al costat del Casino. Cada dia anàvem a la platja Tahiti de Saint Tropez que estava a 38 km. Era paradisíaca. A casa nostra no estàvem acostumats a platges com aquella: aparcament, platja privada, sorra neta, aigua transparent, “tumbones” molt còmodes, usuaris educats, restaurant amatent per si el ventre es posava a roncar, i MONOKINIS !. Saint Tropez va ser el lloc on van aparèixer els primers  monokinis. Unes noies molt maques ensenyant els pits al mig de la platja sense que passés res.

Llavors no tenia el meu idil·li amb Santa Rita. Al cap de molts anys, el dia 9 de juliol de 2002, en un viatge per la Provença vaig descobrir la Santa Rita de l’église de N.D. de la Victoire de St Raphael, que estava a prop de l’hotel Excelsior completament reformat.



Vias (Languedoc-França): Église de St Jean Baptiste.

El dia 8 de gener de 2005, dissabte, vam fer una batuda  pel Languedoc. A Vias, un poble situat entre Beziers i Agde, a  l’église de St Jean Baptiste  vam trobar una Santa Rita que en comptes de ser de Cascia semblava que fos de Xangai. L’església, d’estil gòtic, va ser construïda amb pedra negra d’origen volcànic. Aquí Santa Rita té una forta competència amb la Verge miraculosa de Vias, una estàtua de fusta portada de Síria pels mariners i que es objecte de pelegrinatge a la zona.

Les altres Santes Rites franceses són:



Marseille (Provence-França): Église de Sainte RIta.



Marseille (Provence-França): Paroise de Les Acoules.



Lille (Nord-Pas de Calais): Catedral de Notre Dame de la Treille.



Paris: Église de la Trinité.



Sannary sur mer (Provence-França): Paroise St Nazaire.

Les italianes són:



Cascia (Umbria-Itàlia): Chiesa de Santa Maria.



Cascia (Umbria-Itàlia): Chiesa de San Francesco.

Hem estat dues vegades a Cascia, pàtria de Santa Rita. La primera va ser el dia 18 de maig de 1999. A més a més de la basílica de Santa Rita, vam visitar la chiesa de Santa Maria i la chiesa de San Francesco i en les dues hi havia una Santa Rita de les que s’aguanten la corona amb les mans.


Colle di valle d'Elsa (Toscana-Itàlia): Chiesa de San Agostino.

El dia 23 de setembre de 2002 vam fer el trajecte des de Pienza a San Gimignano. A Montalcino vam comprar unes botelles del seu vi exclusiu anomenat Brunello i que és obligatori obrir cinc hores abans de consumir-lo. A Siena, a la via del Porrione 33, a prop de la famosa piazza del Campo, vam dinar de miracle a l’Osteria de la Loga. Durant el dinar més de cent persones van entrar i van marxar amb el ventre buit. Fan una cuina elaborada, d’aquestes que no saps ben bé que menges i en quantitat minúscula. Però jo em vaig curar en salut menjant verdures a la planxa i un peix anomenat espigola. Al poble de Colle di valle d’Elsa, situat a la carretera que va de Siena a San Gimignano vam trobar Santa Rita a la chiesa de San Agostino que per sort estava oberta.


Como (Lombardia-Itàlia): Chiesa de San Agostino.

La Santa Rita de la chiesa de San Agostino de Como (dia 3 de juliol de 2002) és única. Amb la mà esquerra te ben agafada la corona i amb la dreta sembla ben be que digui  “Puja aquí dalt i balla”. Que li devien haver fet perquè adopti aquesta postura?


Roma: Chiesa de Santa Maria del Popolo.

La corona de la Santa Rita de la chiesa de Santa Maria del Popolo de Roma, té tantes espines que s’ha de protegir amb un drap per no punxar-se.


Trieste (Veneto-Itàlia): Chiesa de Santa Rita i Santa Andrea.

Déu n’hi do també amb les espines de la corona de Santa Rita de la chiesa de Santa Rita i Santa Andrea de Trieste (8 de juny de 2008).


Torino (Piamonte): Chiesa Grande de Dio.

El dia 17 d’octubre de 2004 vam estar a Torino. Des de la piazza del Castello vam anar per la Via Po fins al riu del mateix nom. És un carrer una mica cutre amb porxos i botigues de l’any de la picor (les botigues de luxe estaven a la via Roma a prop de la piazza San Carlo). Vam travessar el pont Vittorio Emanuelle i pujant a peu fins el Monte dei Capuccini (284 metres)  vam gaudir  d’una vista magnífica de la ciutat. Al baixar vam entrar a la chiesa de la Grande Madre de Dio, una església rodona on hi havia una Santa Rita.

Les altres Santes Rites italianes són les següents:



Viareggio (Toscana): Chiesa de Santa Rita.



Milano (Lombardia): Chiesa de San Alesandro.



Milano (Lombardia): Chiesa de San Camilo.



Milano (Lombardia): Chiesa de San Giorgio.



L'Alguer (Sardenya-Itàlia): Chiesa de San Francesco.



Roma: Pontificia Parroquia de Santa Ana.