CAPÍTOL XXI. LES SANTES RITES DEL CANADÀ.

A finals del mes de juny de 2011 vam anar el Quebec i Ontario al Canadà. El vol de quasi vuit hores va ser directe des de Barcelona a Montreal. Vam visitar les ciutats de Montreal, Quebec capital, Ottawa i Toronto. Per carretera vam fer 1.800 km, a més a més de 600 km. pel nostre compte.

Mapa del Canadà.

Territori del Canadà que vam visitar.

Canadà és el país més extens del món després de Rússia: té 10 milions de quilòmetres quadrats. Només la província del Quebec és tan gran com quatre vegades França. Molts quilòmetres quadrats però poques Santes Rites. 

Només té 31 milions d’habitants, dels quals, la tercera part viu a una estreta franja al llarg de la frontera amb EUA. Les llengües oficials són el francès i l’anglès. El 24% de la població és de parla francesa, descendents dels colons que van arribar durant els segles XVII i XVIII i habiten a la regió del Quebec, on les ciutats més importants són Montreal i Quebec.

Mapa de la província del Quebec.

VIVE LE QUÉBEC LIBRE ! El 24 de juliol de 1967, el general De Gaulle, cap de l’Estat francès, va fer una visita oficial al Quebec i des del balcó de l’Ajuntament de Montreal va pronunciar un discurs davant de 15.000 persones que va acabar amb la cèlebre frase “Vive le Québec libre !” que va embogir la plaça. A De Gaulle se li va acabar la visita al Canadà i va tenir de marxar de pressa i corrent però l’any següent es va fundar el partit del Quebec per defensar la sobirania de la regió. L’any 1980 es va fer el primer referèndum sobre la sobirania i el no va treure el 60% de vots i el si el 40%.  L’any 1995 es va fer el segon referèndum i el si va treure el 49,4% de vots i el no el 50,6%. A la tercera serà la vençuda ?.

BANDERA DEL QUEBEC: està dividida en quatre parts de color blau per una creu de color blanc. En cada una de les quatre parts hi ha una flor de lis blanca, la flor del Quebec. La flor de lis ha estat un símbol tradicional de França.

              Bandera del Quebec.

“JE ME SOUVIENS“ (Jo me’n recordo) és la divisa del Quebec des de 1883 i oficialment des de 1939. Evoca la riquesa del passat de la nació quebequesa, està escrita a la façana del Parlament del Quebec i és un símbol d’identitat per a tota la població del Quebec.


“Je me souviens”, símbol del Quebec, a les matrícules dels cotxes.

LE SIROP D’ÉRABLE (xarop d’erable, o jarabe de arce). A la Facultat vaig estudiar una malaltia molt rara que es deia “enfermedad del jarabe de arce” (any 1962). Vaig pensar que coi era “el jarabe de arce”. Una vegada jubilat ho he descobert al Quebec. És un dolç que s’obté de la saba de l’arbre anomenat erable. Quebec és el major productor del món de xarop d’erable i degut a la importància econòmica l’erable és un emblema al Canadà i la seva fulla està representada a la bandera del país. El vam provar a una granja de cria de bisons.


La bandera del Canadà amb la fulla de l’erable.

LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA, de tanta actualitat en aquests moments a casa nostra, va néixer al Quebec als anys 60, quan pares angloparlants van convèncer a l’escola que la millor manera perquè els seus fills aprenguessin francès no era estudiar francès sinó en francès. L’èxit va ser tan gran que avui s’aplica en moltes escoles dels EUA.

CANADA ES UNA MONARQUIA I LA REINA ES ISABEL II D’ANGLATERRA, que delega el seu poder a un governador general que viu al seu palau a Otawa, capital del país. Moltes lleis s’han d’aprovar amb el seu vist i plau.

EL PREU DE LES COMPRES: Al Canadà a totes les botigues afegeixen al preu marcat un 18% d’impostos i als bars i restaurants s’ha de donar a més a més una propina del 15%, és obligatori.  Un euro equival a 1,36 dòlars canadencs.

El dia que vam arribar al Canadà era la festa nacional del Quebec (Sant Joan); el dia que vam marxar era la festa nacional de Canadà. Ja és casualitat.

COM VAIG DESCOBRIR LES SANTES RITES DEL CANADA ?

Per Internet només vaig trobar un poble que es diu Sainte Rita a la província del Quebec i una Santa Rita a una església de Toronto.

Unes quebequeses que vam conèixer a Viena un mes abans del viatge van enviar E-mails a coneguts i llocs on  podien trobar informació i la conclusió va ser que al Quebec era molt difícil trobar Santes Rites, però a través d’una regidora del poble de Sainte Rita vam saber que en un cementiri de Montreal hi havia un mausoleu dedicat a la Santa. 

Em vaig posar en contacte amb la regidora del poble de Sainte Rita i amb el cementiri de Montreal. Amb l’església de Toronto va ser impossible.

Resumint, tenia tres punts localitzats: Montreal, el poble de Sainte Rita i Toronto.

LES SANTES RITES DE MONTREAL:

Montreal és la ciutat més gran del Canadà (1.600.000 habitants) després de Toronto i la segona ciutat francòfona del món després de Paris. Està situada en una illa. El dia 25 al matí vam visitar el “Mont Royal” (la petita muntanya que dona nom a la ciutat), el Parc Olímpic  (on hi ha un complex esportiu construït pels Jocs Olímpics de l’estiu de l’any 1976), el circuit de Fórmula 1 Gilles-Villeneve situat a l’illa de Sainte Hélène, i la ciutat vella amb la impressionant basílica de Notre Dame.

Montreal té una altra ciutat sota la ciutat, un complex subterrani situat sota els carrers. Durant l’hivern, quan la temperatura arriba als trenta sota cero fan la vida a la ciutat soterrània. Allí hi ha de tot: botigues, cines, bars, restaurants, grans magatzems i es pot accedir al tren, autobusos i metro, un dels més còmodes i bonics del món.

Després de dinar vam anar a visitar la Santa Rita de Montreal. Madame Lachapelle, regidora del poblet de Sainte Rita, havia viscut a Montreal i ens va informar de l’existència d’un mausoleu dedicat a la Santa al cementiri “Le repos de Sant François d’Asisi”.

Al soterrani de la place des Arts vam agafar la línia verda del Metro en direcció a Honoré-Beaugrand. A Xangai vam pujar al tren més ràpid del món (431 km/hora). A Montreal vam pujar al Metro possiblement dels més ràpids, anava a una gran velocitat damunt de rodes de goma. Al cap de dotze estacions vam baixar a Langelier, l’estació que em van recomanar a l’administració del cementiri.

L’entrada del cementiri estava plena de pancartes reivindicatives. Havia vist per internet que estaven en conflicte amb els treballadors. A l’interior hi havia cotxes de la policia. Vam anar a la recepció per saber on estava el mausoleu de Santa Rita.  El  cementiri era molt gran però el mausoleu no estava gaire lluny de l’entrada. A la recepció em van preguntar el nom del mort que volia visitar...



El mausoleu de Santa Rita del cementiri “Le repos de St François d’Asisi”.

És un edifici de marbre de tres plantes.  Només entrar, hi ha una escultura de bronze de Santa Rita amb molts rams de flors. Les tombes estan col·locades a les parets.  Quasi tots els difunts tenen cognoms italians. Hi havia molt pocs visitants.


La Santa Rita situada a la planta baixa

La Santa Rita situada a la planta baixa

Al primer pis no hi ha cap Santa Rita, però al segon vam trobar una magnífica vidriera amb Santa Rita. A la segona foto es pot veure com la vidriera es reflexa a la paret de l’esquerra.

A la segona planta hi havia una altra Santa Rita de bronze amb moltes flors, papers escrits i fins i tot un globus de color blau.   

Quan vam acabar la feina no podíem marxar perquè plovia  a bots i barrals. Vam veure que una senyora anava a entrar a un cotxe que hi havia aparcat davant de la porta i li vam demanar si ens podia acompanyar a l’entrada del Metro. Va ser molt amable. Quan vam arribar a la porta del Metro vam baixar dins d’un toll d’aigua que vam quedar ben lluïts.

Vam tornar a la Place des Arts amb el Metro. Allí no plovia i vam poder gaudir de diversos concerts de jazz, perquè tot just era el dia que començava el Festival de Jazz de Montreal i els concerts es feien en aquella plaça.

Vam sopar al  restaurant “Le Baton rouge”, i vaig menjar un Filet Mignon que estava tant bo que hi cantaven els àngels. Després de sopar el concert que inaugurava el festival de Jazz  a l’escenari principal. Va actuar un tal  Ben, l’oncle soul. La gent estava entusiasmada. El servei de seguretat mantenia passadissos lliures entre la multitud per assegurar la mobilitat i tothom ho respectava.

Vam tornar a l’hotel a peu sense tenir en cap moment la sensació d’inseguretat. Canadà és un país molt segur.

LES SANTES RITES DEL POBLE DE SAINTE RITA I VALGUI LA REDUNDÀNCIA:

El dia 27 estàvem a la ciutat de Quebec i teníem tot el dia lliure. A Barcelona m’havia tret el carnet de conduir internacional, necessari per conduir pel Canadà; vam llogar un cotxe Nissan de tamany mitjà i canvi de marxes automàtic i vam enfilar el camí cap al poblet de Sainte Rita que estava a 300 km en direcció nord-est. El trajecte el vam fer per una autopista gratuïta (totes són gratuïtes i l’aigua també) que anava per la vora del riu St Laurent que més que un riu sembla un mar. La velocitat màxima per autopista és de 100 km/hora i la mínima 60 km/hora. A Riviere du Loup es va acabar l’autopista.  Al poble de “Trois Pistoles” vam agafar una carretera comarcal en direcció a l’est i al cap de 32 km vam arribar a Sainte Rita després de tres hores de conducció sense parar. El poble pertany a la regió administrativa de Bas-Saint Laurent.

Mapa de la regió Bas-Saint-Laurent. El poble de Sainte Rita està senyalat de color fúcsia.

Després de 300 km havíem arribat a Sainte Rita.

Quan vam arribar a Sainte Rita les campanes de l’església van començar a repicar. Pensava que era en honor nostre, però no era  així, eren del dotze del migdia i en aquesta hora cada dia repiquen les campanes. El poble té 354 habitants i consta d’un  carrer principal amb les cases unifamiliars d’una o dues plantes als dos costats i l’église de Sainte Rita al final del carrer. Té pinta de poble del Far West americà.


    L’església de Santa Rita del poble de Sainte Rita.

La regidora Mme Lachapelle ens estava esperant amb l’home que tenia la clau de l’església (era un ex-alcalde) i la seva esposa. No tenien ni idea on estava Barcelona. Eren molt amables i vam compartir una hora amb ells. A l’altar Major de l’església  hi havia la imatge de Santa Rita.  Porta una toca de color blanc, no gaire freqüent.


   L’altar Major de l’església presidit per Santa Rita.

Santa Rita porta la toca de color blanc i una gran corona.

A la Sagristia hi havia un quadre de Santa Rita de l’any 1930 i un dibuix.  Ens van ensenyar dos llibres, un amb la història del poble i l’altre de l’església. També ens van ensenyar fotos de la celebració del dia de Santa Rita amb la benedicció de les roses.


Quadre de Santa Rita de la Sagristia.

Dibuix de Santa Rita de la Sagristia.

A la una vam marxar del poble i ens vam quedar a dinar a “Trois Pistoles”. El restaurant estava al costat del Centre de Demostració “Les Basques” on s’explica  l’estada dels bascos a la zona on havien anat a pescar balenes. Hi havia dos banderes d’Euskadi i un frontó on estaven jugant dos nois.

A la tarda vam tornar a Québec. La ciutat de Quebec és la primera de Nord-Amèrica proclamada Patrimoni Mundial de l’Unesco. El “Vieux Quebec” (el centre històric) val un viatge (o dos).

LA SANTA RITA DE TORONTO:

Toronto (província d’Ontàrio) és la ciutat més gran del Canadà i la cinquena de Nord-Amèrica. Té 2,5 milions d’habitants i la seva àrea metropolitana quasi 5 milions. Esta situada a la riba del llac Ontàrio i és la capital comercial i financera del Canadà.

El dijous dia 30 vam fer la visita guiada de la ciutat amb l’afegit de les cataractes del Niàgara. El divendres dia 31 teníem el dia lliure i el vaig destinar a la cerca de la Santa Rita de Toronto. Era el dia de la festa nacional i els carrers estaven buits. A les vuit del matí vaig agafar el tramvia 505 a la plaça Dundas molt a prop de l’hotel. Va costar tres dòlars canadencs. Li vaig preguntar al conductor si  el tramvia em portaria al carrer Annette. Em va dir que al final del recorregut hauria d’agafar un autobús. El trajecte va ser molt llarg i pràcticament només hi anàvem el conductor i jo. Segons el senyor Google hi havia 30 minuts en cotxe i tres hores a peu.

En arribar al final del trajecte del tramvia el conductor em va dir on havia d’agafar el Bus 40. El conductor del Bus em va avisar quan havia de baixar. Em va deixar a uns cent metros de la St. Cecilia’s Church del carrer Annette número 161. Era un barri de cases unifamiliars. Quan vaig arribar a l’església estaven a punt d’acabar la Missa oficiada per cinc capellans. No hi havia gaire gent. Quan va acabar la Missa van cantar dempeus l’himne del Canadà (era el dia de la festa nacional) i després van resar les lletanies.

L’església de Santa Cecília (Cecili’s Church) de Toronto.

Vista de l’interior de l’església.

L’altar de Santa Rita  està situat a  l’esquerra de l’Alta Major i als peus hi ha un quadre dels “màrtirs del Vietnam” que tapa un tros de la imatge. La Santa porta una corona d’espines que no és gaire freqüent. A la sagristia  vaig parlar amb un dels capellans i no sabia perquè tenien una Santa Rita.


                       Altar de Santa Rita.

Primer pla de Santa Rita.

Quan vaig sortir de l’església vaig caminar dos quilòmetres fins la Santa Rita School que havia descobert per Internet i com era de preveure estava tancada.  La zona estava plena d’esquirols.

Vaig agafar un bus fins on començava el barri dels portuguesos i vaig tornar al centre a peu travessant el barri portuguès, el barri italià (Litle Italy) i el barri xinès (Chinatown). Cap Santa Rita.

Més de la meitat de la població de Toronto és immigrant. A la ciutat es parla més de cent idiomes, com a Barcelona, més o menys. Com era la festa nacional la majoria de gent portava la bandera del Canadà, immigrants inclosos. Vam assistir a una Festa Multicultural i allí hi havia gent d’arreu.

L’entrada d’immigrants al Canadà és restrictiva. Tenen fet un estudi estadístic per saber quins oficis i professions fan falta al país. Els qui hi volen optar han de superar un qüestionari i una entrevista personal.

LES CATARACTES DEL NIAGARA:

La visita a les cataractes del Niagara ens va agradar molt. Coneixíem les d’Iguazu que estan en plena natura, les del Niagara són urbanes.

D’entrada vam dinar al restaurant panoràmic situat dalt de la torre Skylon, amb una vista excepcional de les cataractes. Després vam pujar al vaixell (Maid of the Mist) que ens va portar al peu de les cataractes, on petava l’aigua.

Vista de les cataractes des del restaurant de la torre Skylon.

A punt de pujar al vaixell “Maid of the Mist” convenientment equipats.

               A prop de la caiguda de l’aigua.

Per acabar, l’autocar ens va portar fins la ferradura on es pot veure les cataractes de més a prop. Inoblidable. Vam tenir la sort que va sortir l’Arc de Sant Martí per damunt de les cataractes com es pot veure a les fotografies.