De les 1.040 diferents Santes Rites fotografiades fins ara, només 49 (4,7%) van vestides amb roba, de les quals 41 (83,6%) són de l’Estat Espanyol: 14 d’Andalusia, 5 de València, 4 de Múrcia i de Galícia, 3 de Madrid, Astúries i Canàries, 2 de les Castelles i Extremadura i 1 de La Rioja i Catalunya. A l’estranger només n’he trobat 4 a Portugal, 2 a Itàlia i 2 a Bolivia.
Podem concloure que és a l’Estat Espanyol (i especialment al Sud) on hi ha el costum de vestir amb roba a Santa Rita, i són Andalusia (14 de 64), Canàries (3 de 6) i Múrcia (4 de 14) els qui s’emporten la palma. Astúrias (3 de 23), Madrid (3 de 31), Extremadura (2 de 16), València (5 de 66) i Galícia (4 de 85) venen darrera.
A l’estranger, a Portugal el 16,6% (4 de 24) van vestides. O sigui que és a la península Ibèrica on hi ha el costum de vestir a les Santes Rites (el 91,8% de les vestides). A la resta de països només n’he trobat 2 de 222 a Itàlia (0,9%) i 2 a Bolívia amb hàbit de roba.
Alguns exemples:
MURCIA
Múrcia: Iglesia de San Bartolomé.
El dia 6 de juny de 1998 per la tarda vam arribar a Múrcia. A prop de la Catedral vam tenir la sort de trobar un capellà amb sotana, com els dels d'abans. Va resultar ser un fan de Santa Rita i ens va indicar les 4 esglésies de Múrcia on n’hi havia. Vam anar a tres: San Bartolomé, San Lorenzo i Santa Catalina. Sort que el capellà ens va dir que n’hi havia una, perquè sinó, no les haguéssim reconegut de la manera com anaven vestides. La de San Bartolomé, pel vestit que portava devia ser una Santa Rita de casa bona.
Múrcia: Convento de las Agustinas.
L’endemà al matí vam anar al convent de les Agustines. Aquesta Santa Rita portava un vestit més senzill. Al costat hi ha el Museu Salzillo que vam visitar. L’església de Jesús forma part del Museu i és on hi ha els “passos” de la processó que el Divendres Sant fa la Cofradia de Jesus Nazareno. Durant la Missa va entrar un noi que li devia faltar un bull perquè es va plantar davant d’un dels “passos” i va començar a insultar en veu alta els que assotaven a Jesús obligant a intervenir a l’escolà.
ANDALUSIA
Cabra (Cordoba): Monasterio de Nuestra Sra de las Angustias.
Vam arribar a Cabra el dia 19 d’octubre de 2001. Els seus habitants es fan dir “egabrenses” per dissimular. Vam preguntar a unes deu persones el camí per anar a les Agustines de la plaça de San Agustin, i la meitat ens van indicar una direcció i l’altra meitat la contraria. D’aquesta manera va costar trobar-la. L’església es diu Monasterio de Ntra Sra de las Angustias. No és gaire gran, barroca, que és el que a mi m’agrada. Quan va acabar el rosari van tenir la gentilesa d’obrir la llum de l’altar de Sant Agustí per fotografiar a la Santa Rita vestida.
A “La casa de la Amistad” de Cabra, que és de l’any 1600, hi ha un pati deliciós. És un bar restaurant que sembla que és la seu d’algun club o societat. A la paret, escrit a una ceràmica, hi ha un tros de l’obra “Pepita Jimenez” de José Varela que descriu el pati de la casa.
Després vam visitar el Museu Arqueològic. També vam comprar unes patates fregides a una tenda on fa 100 anys que les fabriquen. A la paret hi havia una ceràmica on se'n fotien de la democràcia. Deia “Con Franco, los billetes en el Banco..” i acabava dient “I con Felipe todos a pique”. Aquest no devia cobrar el subsidi...
Montilla (Cordoba): Iglesia de San Agustín.
El dia 20 de setembre de 2001 vam dormir a Montilla, bressol del fino Montilla-Moriles. L’endemà vam visitar l’església del Convent de Santa Clara que és una meravella i a més a més hi havia una Santa Rita. Però la vestida la vam trobar a l’església de San Agustin que avui és l’hospital de San Juan de Dios.
No gaire lluny vam entrar a l’església de San Francisco Solano, edificada sobre la seva casa natal. Fa 300 anys van portar el seu cos de Lima on va morir. Montilla, ciutat de finos i de sants. Però de que més em sona ?
Cortegana (Huelva): Iglesia del Divino Salvador.
El dia 19 d’octubre de 2011 pel matí vaig arribar a Cortegana, poble situat al nord de la província de Huelva a la serra d’Aracena molt a prop de Jabugo. Tenia fitxada una Santa Rita. L’església estava tancada i el capellà estava a punt de marxar de viatge i no em podia atendre. “Voy a llamar al sacristan a ver si le puede abrir, però hay un problema, es sordomudo y si no está su hermana en casa no podremos hacer nada”. Vaig estar de sort, hi havia la germana. El capellà em va dir que en qüestió de mitja hora el sagristà aniria a l’església.
El vaig esperar assegut a un banc de la plaça. Quan va arribar l’hora, quan passava un home en direcció a la església estava pendent si era el sagristà però el descartava de seguida quan saludava a un veí amb un “Buenos dias”.
De cop i volta, un home una mica més gran que jo, baixet, va venir cap a mi amb pas lleuger i molt somrient. No em va donar els bons dies. Era el sordmut.
Era sordmut però ens vam entendre la mar de bé. Em va explicar que un dia va caure la imatge de Santa Rita i es va trencar una mà. També, que durant la guerra, quan tenia 8 anys, ell estava a un racó de l’església i va veure com els “rojos” tiraven trets a les imatges i destruïen l’església. Potser per això es va quedar sordmut ?
EXTREMADURA
Fuente del Maestre (Badajoz): Ermita de Santa Rita.
El dia 19 d’octubre de 2011 vaig arribar a Fuente del Maestre quan era l’hora de la migdiada. No hi havia ningú pels carrers. Sabia que hi havia una Santa Rita i vaig despertar al capellà. Va estar molt amable i em va dir que la clau de l’Ermita de Santa Rita la tenia un fuster que vivia al costat.
El fuster no feia la migdiada i va estar encantat d’ensenyar-me l’ermita, que malgrat ser coneguda com ermita de Santa Rita a la paret posava “Ermita de Nuestra Señora del Buen Suceso”.
Hi havia dos Santes Rites. La més moderna estava a l’altar que hi ha entrant a mà dreta. L’altra, la que va vestida amb roba, està a l’altar Major. El fuster em va explicar que la vestida sempre havia estat a la sagristia i la gent entrava dins perquè el que volia era resar a la Santa Rita vestida. Per evitar que la gent es colés dins la sagristia, el capellà va optar per treure-la i li va trobar un lloc a un extrem de l’altar Major.
CASTILLA LA MANCHA
Las Anorias (Albacete): Iglesia de Santa Rita.
Las Anorias és un poble molt petit d’Albacete que depèn de l’Ajuntament de Petrola, que va ser on em van informar que la clau de l’església la tenien els veïns.
Al bar del poble em van dir que hi havia cinc dones que netegen l’església i es van passant la clau d’una a l’altra. La primera que vaig localitzar no tenia la clau i tampoc sabia qui la tenia. “A lo mejor la tiene la Calambres”. Així vaig anar d’una casa a una altra i no vaig trobar qui tenia la clau fins la que feia cinc, l’última.
L’església de Santa Rita no és gaire gran i està al mig del poble. Santa Rita, és la patrona del poble i portava un vestit molt elegant; estava a l’Altar Major al costat del Sant Crist. Poc a poc van anar arribant veïns del poble a l’església per veure i xerrar amb el foraster. La que tenia la clau es deia Agustina Rodriguez Ibañez i vivia al carrer San José número 2. Em va demanar que li enviés una fotografia de Santa Rita. Li vaig enviar pels vols de Nadal i em va trucar per telèfon per donar-me les gràcies. A la “Calambres” li vaig preguntar perquè li deien aquell nom i em va explicar que el seu marit sempre cantava la cançó de Luis Aguilé “El tio calambres” i per això li va quedar aquest nom. Una va presumir que mai havia aprés a escriure però que era capaç de fer-ho. La meva visita a Las Anorias va trencar la rutina del poble.
ASTURIAS
Rano (Asturias): Capilla de Santa Rita.
Rano és un poble molt petit. Vam tenir sort que la primera persona que vam trobar era qui tenia la clau de la capella situada a uns 300 metres del poble. Aquesta capella va ser una mina perquè hi havia cinc Santes Rites diferents. La de l’altar és de les poques que van vestides amb roba al nord de l’Estat Espanyol i té una cara molt divertida.
Davant de la capella, pegat a un pal d’electricitat hi havia l’anunci de la Festa de Santa Rita que havien de celebrar el següent diumenge. Rano pertany a la parròquia de Barzana i al concejo de Quirós.
GALICIA
Salcedo (Pontevedra ): Igrexa de San Martiño.
La parroquia de Salcedo correspon al concello de Pontevedra i està situat al nord de la península de Morrazo. L’església està situada dalt d’un turó, majestuosa. Estava oberta perquè feien obres de restauració i vaig poder entrar i fer les fotos d’una Santa Rita molt original, vestida...
Al sortir vaig entrar al cementiri que estava al costat. Hi havia dos cartells estratègicament col·locats que deien: “LECTOR AMIGO: Meditando en este recinto sagrado acuérdate que eres polvo y que en polvo has de convertirte.
No cuides tanto tu cuerpo, si descuidas lo que vale más que él, el espíritu.
El cuerpo al fin se lo comerán los gusanos. El espíritu nunca muere, todo lo demás se desvanece, se marchita, se apaga”.
A l’altre: “QUIEN QUIERA QUE SEAS: Sin duda dentro de este Camposanto, piensas en la muerte. De ella sólo se sabe: que es cierta e incierta el mismo tiempo. Cierta, en el hecho de morir. Incierta, porque no sabemos cuándo, cómo ni dónde. He aquí el secreto para que estemos siempre preparados para recibirla. He aquí el secreto para que seamos buenos. Debemos, pues, vivir vigilantes, porque no sabemos el día y la hora”. Ja ho sabeu....
LA RIOJA
Briones (La Rioja): Ermita del Cristo.
Al final de la tarda del dia 3 de maig de 2004 vam arribar a Briones, quan a la l’església s’estava celebrant la festa de “Con flores a Maria” típica del mes de maig. Quan va acabar (magnífica església) el capellà ens va acompanyar a la Ermita de Cristo i la va obrir per poder fotografiar la Sta Rita vestida amb roba de La Rioja.
VALENCIA
València: Parroquia San Nicolas.
València: De los Santos Juanes.
València: Iglesia de Cristo Redentor
El dia 4 de gener de 2003 vam menjar una paella de senyoret (pelada) al restaurant “L’estimat” de la platja de la Malvarrosa de València. A la tarda vam passejar pel centre històric i vam trobar quatre Santes Rites. Les de les esglésies de San Nicolàs, de los Santos Juanes i de Cristo Redentor anaven vestides.
MADRID
Madrid: Iglesia de San Isidro.
Del dia 6 al 10 de febrer de 2003 vam estar acollits a Madrid pels nostres amics flixancos Manolo i Dolores que es van contagiar de la nostra rititis i van acompanyar-nos en la recerca de les Santes Rites madrilenyes. A les esglésies de San Isidro i de San José vam trobar les Santes Rites vestides de Madrid.
D’aquest viatge vull explicar un “remember”. Passejant vam anar a parar al carrer Ferraz on hi havia la “Escuela Nacional de Puericultura” (actualment un Conservatori de Música) i on l’Isabel i jo ens vam examinar de les oposicions a pediatres del SOE (Seguro Obligatorio de Enfermedad) l’any 1969, o sigui que ara fa 43 anys.
Jo no havia estat mai a Madrid. Ens vam instal·lar a l’Hostal Pradera, una pensió situada a l’ex-carrer Victor Pradera 44, 1º esquerra. La targeta de presentació posava que hi havia “agua caliente y fria en todas las habitaciones, baño, ducha y calefacción”. El propietari es deia Benigno Vecino i era de La Bañeza. Allí vam preparar les oposicions i no sortíem de l’habitació ni per menjar. La pensió estava a prop de la “Escuela Nacional de Puericultura” i a quarts de set de la tarda anàvem a veure els exàmens que eren orals i públics.
Jo em vaig examinar a finals d’octubre i vaig treure una puntuació de 17 sobre 20. Estàvem tan contents que per celebrar-ho vam anar a sopar a la marisqueria “Las tres encinas” (que encara existeix) a prop de la Granvia. Vam tirar la casa per la finestra: una gran plàtera de marisc acabat d’arribar de Galícia, la meitat calent i la meitat fred. La majoria de “bitxos” no els havíem vist mai. Va ser un sopar que recordarem sempre. Quan vam tornar a la pensió el sereno ens va obrir la porta. Més endavant vaig fer l’examen pràctic i encara vaig millorar la nota (18,5 sobre 20). Modèstia a part, vaig treure el número 5 de tota Espanya i el número 1 de Barcelona.
L’altra cosa que vull explicar és que el dissabte dia 8 a les 5 de la tarda ens vam trobar als salons de l’Hotel Palace a prendre el te amb uns quants flixancos que vivien a Madrid: Manolo Alabart i Sra., Angel Coballes i Sra., Josep Cervelló i Sra., el Sr. Batiste Sabaté (ACS) i Pepe Vidal i Sra. Aquesta trobada va ser l’embrió de les Trobades que fan anualment els Flixancos que viuen a Madrid.
CATALUNYA
Sanahüja (Lleida): Convent de les Agustines.
Una senyora de Sanaüja (Lleida) ens va escriure per fer-nos saber que al seu poble hi havia dos imatges de Santa Rita.
El dissabte dia 11 d’octubre de 2003 vam anar a Sanaüja. Vam aparcar a l’original plaça del poble. Maria Rosa Argerich, de cal Sant Pare, havia estat mestra del poble durant 39 anys. Ens va acompanyar al Santuari de la Mare de Déu del Pla que està a les afores i havia estat un convent dels Agustins. L’única santa Rita vestida de Catalunya agafa amb la mà dreta un crucifix molt petit i porta la corona de cantó. A la Sagristia n’hi ha una altra més clàssica, i és la que treuen el dia de Santa Rita, que acull a molta gent de la comarca. Després la Maria Rosa, molt culta, ens va ensenyar l’església del poble i vam pujar a peu fins la vora de les roines del castell, on va ser canonitzat Sant Josep de Calassanç.
El món és molt petit: l’endermà Isabel es va trobar a Maria Rosa a Barcelona a un carrer molt a prop de casa nostra.
CANARIES
Hermigua (Gomera): Iglesia de Santo Domingo.
Últimament tinc uns quants col·laboradors que s’han sumat a la meva causa i quan viatgen pensen en mi. El mes d’octubre de 2011 els meus amics Romà i Sunsi Massot van estar a l’illa de La Gomera i van fotografiar aquesta original i joveneta Santa Rita que és l’escultura de més qualitat de l’illa, de fusta policromada atribuïda a un escultor canari anònim i construïda l’any 1724. Es troba a l’església de Santo Domingo, també anomenada “Convento de San Pedro” que l’any passat va celebrar els 4 segles d’existència. Segons l’historiador de l’illa, Alberto Darias Príncipe, la capella de Santa Rita va ser construïda l’any 1745 per ordre del Alferez Mayor de la Isla, D. Enrique de Mora Melián.
PORTUGAL
Valença do Minho (Portugal): Capela do Bom Jesus.
El dia 21 de febrer de 2006 vam travessar el riu Minho pel pont metàl·lic construït l’any 1884 per Eiffel i que uneix Tui amb Portugal. Des del pont vam divisar la vila fortificada de Valença do Minho que està a dalt d‘un turó i vam veure els campanars de diverses esglésies típiques portugueses.
Per entrar a la vila fortificada construïda el segle XVII, vam travessar les muralles per una porta monumental. La vila consta de dos places fortes unides per un pont que travessa un fossat molt gran. Actualment és un lloc turístic, els carrers són estrets i empedrats i pràcticament totes les cases que són d’una planta són botigues de roba. A la primera capella que vam entrar (Capella de Bom Jesus) vam trobar una Santa Rita magnífica. Era la típica Santa Rita portuguesa amb la vara dels tres impossibles a la mà.
ITALIA
Maratea (Basilicata-Italia): Chiesa dell’Immaculata.
Maratea és un poble de la regió de Basilicata situat a la falda d’una muntanya sobre el mar amb molta vegetació. Al cim de la muntanya, hi ha la basílica de S. Bagio i una estàtua d’un Redemptor enorme a l’estil del de Rio de Janeiro. Per arribar dalt vam tenir de pujar per una carretera amb molta pendent i al final vam passar per un viaducte que donava vertigen. Hi havia una vista fantàstica sobre la costa de Calàbria.
A la baixada vam trobar varies entrades al poble. Li vam preguntar a un ciclista on estava l’església i va contestar quina, perquè a Maratea hi ha 42 esglésies, tal com posava a una placa situada a la placeta on vam aparcar.
A la primera església que vam entrar hi havia una Santa Rita molt original vestida amb roba. Era la chiesa dell’Immacolata.
BOLIVIA
La Paz (Bolívia) Iglesia de San Francisco.
En aquest capítol s’han estrenat els col·laboradors. Gràcies a la meva cunyada Asun Gilabert-Padreny , que el mes de novembre va estar a Bolívia, podem gaudir d’aquesta original Santa Rita de l’església de San Francisco de La Paz, capital de Bolívia, que va vestida amb l'hàbit de roba.
Molt bé Josep Maria !!!!
ResponEliminaSi quiere más datos de la Santa Rita de Cortegana, le dejo mi correo ruizportillo@yahoo.com. Saludos
ResponElimina