Pablo Neruda, xilè il·lustre,
qualificà el seu país com el “país prim”. Té 4.300 km de llarg i no supera els
180 km d’ample, entre els Andes i el Pacífic. Al nord limita amb Perú i Bolívia i a l’est
amb Argentina.
El mes de novembre de 2003 afegírem al
nostre currículum un viatge fantàstic: el RACC ens portà a la Patagonia. Preferim
viatjar per compte nostre, però aquesta vegada ens vam reconciliar amb els
viatges en ramat.
La manca d’autonomia limità la
nostra “feina” preferida: només trobàrem una Santa Rita a l’església de San
Agustín de Santiago de Xile, una tarda que ens van soltar.
És un quadre on Santa Rita es mostra
amb els braços oberts i sense crucifix.
En compensació, el primer àpat que
férem a Santiago de Xile anà acompanyat d’un got de vi de la “Viña Santa Rita”, un dels bons
vins xilens.
______
Des de
Madrid volàrem 13 hores, sense parar, fins a Santiago de Xile, on va començar
el periple. A la foto, el “Palacio de la Moneda”, lloc on mataren el president
Allende; ara torna a ser la seu de la Presidència.
Isabel no
està detinguda. Són dos trossos de militars, que formaven a la porta del
“Palacio de la Moneda”.
Aquesta casa és “La Chascona”,
sobrenom que Pablo Neruda posà a la seva amant Matilde Urrutia. Li va comprar
aquesta casa perquè ell estava casat i vivia amb la seva segona dona, la
pintora Delia del Carril, vint anys més gran que ell. A les parets de
l’interior de la casa hi ha escrits
textos del poeta. Vaig anotar: “Quisiera
hacer contigo lo que la primavera hace con las flores”. Neruda, militant
comunista, morí pocs dies després del
cop d’Estat de Pinochet i fou exposat en aquesta casa.
Al nord de Santiago visitàrem Valparaíso,
el principal port de Xile.
Viña del Mar limita, sense solució
de continuïtat, amb Valparaíso. Té 4 km de platja i és la capital del turisme
de Xile. S’hi celebra el “Festival Internacional de la Canción”, el més important
de Llatinoamèrica.
Puerto
Montt és el punt de partida per visitar la Patagònia xilena. Quan es fundà fou
poblada per alemanys, i encara conserven els seus costums. L’església feta de
fusta té aspecte germànic.
A prop de Puerto Varas anàrem a “Fundo Olguita”, una “hacienda” típica
xilena. Fórem testimonis d’un “rodeo”, un dels esports nacionals de Xile,
protagonitzat pels “guasos” –els “gauchos” de Xile-.
Després del “rodeo”, música típica del
país. Van deixar-me la guitarra i amb l’Isabel cantàrem “Las dos puntas”, cançó
popular xilena.
Des de
Puerto Varas també anàrem al Parc Nacional Vicente Pérez Rosales, el més antic
del país. Allí vam pujar, en telecadira, al volcà Osorno.
Al mateix parc vam visitar el llac
de “Todos los Santos”, també anomenat llac “Esmeralda”, pel seu color.
Punta Arenas és a l’extrem sud de
Xile. Pinten les cases amb colors estridents per posar-hi alegria, perquè
durant l’hivern és una ciutat molt trista, amb molt vent i molt poc sol.
Punta Arenas és la capital de la
regió de Magallanes. El navegant portuguès hi té el seu monument.
Anant de Puerto Arenas a Puerto
Natales visitàrem la reserva de pingüins “Peckett Mine”. A l’entrada hi havia aparcada
aquesta moto amb l’adhesiu de la “C” de
Catalunya.
Des de Puerto Natales anàrem al parc
Nacional Torres del Paine, i després a Calafate (Argentina).
El Parc Nacional Torres del Paine és
un dels llocs més bonics del món. Els principals atractius del parc són les muntanyes, els
llacs, la flora i la fauna.
El llac Grey és un dels atractius
del Parc Nacional Torres del Paine.
El dia 16 de novembre anàrem de
Puerto Natales (Xile) a Calafate (Argentina) en autocar (300 km). Era el dia de
les eleccions al Parlament de Catalunya i organitzàrem una votació amb totes
les de la llei. Max, el guia xilè, va passar l’urna (de cartró!) i després va
treure´n les paperetes d’una en una, cantant amb gran solemnitat el partit votat.
Guanyà CiU amb 11 vots; PSC i ERC es repartiren els 6 vots restants.
Des de Calafate visitàrem el Perito
Moreno, lo millor de tot el viatge. Un vaixell ens va anar apropant poc a poc a
la cara sud de la glacera. Espectacular!
A la cara sud del Perito Moreno
practicàrem “trekking”.
El Mirador de la cara nord del
Perito Moreno. Tres dies abans el visità el rei Joan Carles, acompanyat pel
president de l’Argentina, Néstor Kirchner.
De Calafate vam volar a Ushuaia, la
ciutat més austral del planeta. És la capital de la “Tierra del Fuego”.
Des d’Ushuaia, vam anar al Parc
Nacional de Tierra del Fuego, i férem un trajecte amb el “Tren del Fin del
Mundo”.
A Ushuaia embarcàrem al creuer “Mare
Australis”, que ens portà fins a Puerto Arenas voltant el “Cabo de Hornos” i passant
per uns paisatges de somni.
En color
verd sobre fúcsia, el trajecte del creuer.
A dalt del vaixell, abans de sortir,
amb Ushuaia al fons.
La
primera proesa amb el “Mare Australis” fou voltar el “Cabo de Hornos”. El
Pacífic i l’Atlàntic, els dos oceans més grans del planeta, xoquen violentament
a l’extrem sud del continent americà, a la fi del món.
Una llanxa tornant del “Cabo de Hornos”
al vaixell. Diuen els mariners que els que no han voltat el cabo de Hornos, no
són autèntics mariners.
Isabel conduint
el “Mare Australis”.
A la
badia de Wulaia vam pujar, a peu, dalt
de la muntanya, per gaudir d’un paisatge extraordinari.
Amb la “zodíac” ens vam apropar a
les glaceres dels fiords.
Entre els
mesos d’octubre i març, a l’illa Magdalena hi viuen 60 mil parelles de pingüins,
la mar de simpàtics.
Des de l’illa Magdalena (foto) vam
anar a Punta Arenas, on s’acabà el creuer. Una experiència fora de sèrie.
L’avió ens portà a Santiago de Xile... i a caseta. Un dels millors viatges que
hem fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada