Al capítol anterior vaig explicar
que havia quedat enamorat dels japonesos, perquè són educats, nets,
respectuosos, puntuals i disciplinats. No puc dir el mateix dels xinesos. El
contrast va ser com de la nit al dia.
Només
arribar a l’aeroport de Beijing (setembre del 2006), ja ho vam poder comprovar:
la persona que ens havia de portar a
l’hotel ens va fer esperar més d’una hora, perquè havien d’arribar d’altres
passatgers en altres avions; si jo no m’hagués plantat, encara seríem a
l’aeroport. El transport es va fer en una furgoneta de mala mort... i es van
equivocar d’hotel. Un desastre!
BEIJING (Pequín)
La primera visita fou a la cèlebre plaça de Tiananmén,
i el primer que vam veure va ser el rellotge gegant on es comptaven els dies,
hores i minuts que faltaven pels Jocs Olímpics de 2008, que s’havien de
celebrar a Beijing.
Memorial
de Mao Tse Tung, inaugurat l’any 1977, un any després de la seva mort. Es pot
veure la cua per visitar el mausoleu.
Detall de
la cua infinita per visitar Mao Tse Tung.
La “Porta
de la Pau Celestial”, l’entrada a la Ciutat Prohibida o Palau Imperial. Al
centre hi ha un gran retrat de Mao Tse Tung. A l’esquerra hi ha escrit el lema:
“Llarga vida a la república Popular de Xina”. I a la dreta: “Llarga vida a la
Unitat dels Pobles del Món”.
El Palau
imperial també és anomenat Ciutat Prohibida, perquè el poble hi tenia prohibit
l’accés. És el conjunt més ben conservat de l’arquitectura clàssica xinesa. Té
una extensió de 101 hectàrees; la visita
durà 4 hores. Hi havia una gentada, la majoria xinesos.
Un dels
sis palaus principals del Palau Imperial. Trobàrem un grup de catalans i la
guia, xinesa, portava una senyera com a referència.
El Palau d’Estiu (en xinés, jardí de
la Cultivada Harmonia) és a 12 km al nord de Beijing. Al fons de la foto es pot
veure el vaixell de marbre on l’emperadriu Cixi prenia el te gaudint del llac
Kunming. Va arribar a la Cort com a concubina de tercera classe i va governar en
morir l’Emperador.
La Gran Muralla, a Badaling, a 80 km
de Beijing. Té sis mil quilòmetres i és l’única obra creada per l’home que es
pot veure, diuen, des de la lluna només amb els ulls.
Pujàrem
fins la part més alta. Foren 744 esglaons més les parts on no hi havia escala.
La gran majoria de visitants eren
xinesos.
També visitàrem les tombes de la
Dinastia Ming, a 49 km al nord de Beijing. Aquí són enterrats 13 dels 16
emperadors d’aquesta dinastia. A la tornada trobàrem l’autopista col·lapsada.
El guia ens va explicar que els xinesos del sud són més macos, més rics, més
intel·ligents, però més infidels amb les dones. Els del nord (ell era del
nord), són més forts i més fidels, però va reconèixer que també són més pobres,
més lletjos i més ximplets. Quan li vaig preguntar per l’homosexualitat a la
Xina, feu un fàstic monumental; quan li vaig preguntar pel Tibet i el Dalai
Dama, va dissimular.
Vam
provar l’autèntic “ànec lacat de Pekin”. Molt bo.
Visitàrem els “hutongs” (carrerons
estrets de la Ciutat Vella), amb tricicle (Rick-shaw).
Una
guarderia de la Ciutat Vella.
Parades del mercat de la Ciutat
Vella.
Visitàrem
una casa privada; al pati hi havia una
gàbia amb un grill enorme de color verd.
Músics a l’entrada del Temple del
Cel, de l’època Ming.
Davant del Temple del Cel, el guia
ens va donar una classe de Tai-chi.
XIAN
De
Beijing anàrem a Xian (bressol de la civilització xinesa) en dues hores d’avió.
A 35 km de Xian, vam visitar l’exèrcit de terracota del Primer Emperador, Qin
Shi Huang Di. Fou descobert l’any 1974 per uns pagesos quan cavaven la terra; consta de 7000 figures de guerrers i cavalls
de tamany natural. Foren construïts fa més de 2000 anys. Cap cara dels guerrers és igual que una altra.
La Muralla antiga de Xian, sota la
pluja. Té una longitud de 14 km i envolta el centre de la ciutat.
La pagoda de l’Oca Salvatge de Xian.
SHANGHAI
Shanghai és la ciutat més poblada de
la Xina. L’arribada dels anglesos i els francesos, a partir de la guerra de
l’opi (1840-1842), en feu que fos una ciutat més avançada que Beijing. És una
ciutat moderna, plena de gratacels, és el centre comercial i industrial de la Xina
i políticament és molt radical: aquí es va fundar el partit comunista l’any
1921, i aquí va començar la revolució cultural.
El temple més important, des del
punt de vista cultural, és el temple de Buda de Jade. A les fotos, el Buda
dorment entrant en Nirvana (estat de felicitat suprema); és una figura tallada
en una sola peça de jade blanc.
Als jardins
del mandarí Yuyuan, construïts l’any 1557 per la dinastia Ming; són un dels
jardins més famosos de la Xina.
El centre de la ciutat vella de
Shanghai. Era el dia de la Festa Nacional.
Carrer
Nanjing de Shanghai. És el carrer de compres més llarg del món (6 km.).
Vam pujar a l’únic tren magnètic del
món, que va fins l’aeroport. Fa els 40 km en set minuts. Durant el viatge
arribàrem anar a 430 km/hora (veure foto).
Grans magatzems fantàstics. Roba de
marca de tot el món, més cara que a Barcelona. També vam visitar un mercat
d’imitacions.
Vam sopar en un restaurant on hi
havia música en viu. Quan la pianista va fer una pausa, Isabel va aprofitar per
tocar “El llac de Como”.
Estaven celebrant la missa dels
diumenges i no hi cabia ni una agulla. Tenia la seva gràcia escoltar els
xinesos cantant el “Crec en un Déu”.
Santa
Rita no hi era, però Santa Teresa sí. Si, en comptes de Santa Rita, m’hagués
dedicat a fotografiar Santa Teresa, a hores d’ara, en comptes de 1321 Santes
Rites (que no està malament), tindria 13000
Santes Tereses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada