dimecres, 22 d’abril del 2015

CAPÍTOL 86: “MI BUENOS AIRES QUERIDO”, LA PENÍNSULA VALDÉS, I SANTA RITA.


El mes de setembre de 1992 vam fer cap a Buenos Aires procedents del Brasil. Des d’allí anàrem al nord de l’Argentina per fer la “Quebrada de Humauaca” i “los Valles Calchaquíes” (capítol 33: Les Santes Rites del nord de l’Argentina), i al sud, per fer la península Valdés.


En aquell temps encara no estava malalt de “rititis”, i només vaig fotografiar, casualment, aquesta Santa Rita a la catedral de Buenos Aires.


Feia 4 mesos que el president Menem havia canviat la moneda: va substituir l’austral pel peso i el va igualar al dòlar.



El mateix dia que vam arribar anàrem a sopar a la tanguería “Tango mío”, del barri Barracas Sur. Vaig quedar molt impressionat veient ballar el tango; semblaven d’un altre planeta.


La nostra taula era davant de l’escenari. El cantant, de nom Fernando Soler, li va dir a Isabel: “Che! ¿vos querés una foto conmigo?”.


                                   I jo vaig fer la foto.


Una altra nit anàrem al “Casa Blanca”. Em va emocionar el “Quinteto de Reyes”, cinc músics excepcionals que, a més del tango, es van atrevir amb la Simfonia 40 de Mozart. Davant meu hi havia un vellet argentí que plorava d’emoció.


                    “El viejo almacén”, una altra famosa tanguería


La plaza de Mayo és la més antiga de Buenos Aires. Ha sigut l’escenari dels principals esdeveniments polítics del país, excepte la declaració de la Independència.  Les “Madres de la plaza de Mayo” van passar a la història durant la dictadura de Videla, reclamant saber on eren els seus fills detinguts o desapareguts. Al centre hi ha la “Pirámide de Mayo”,  primer monument de la ciutat.


El “Cabildo” és l’edifici colonial on es proclamà el primer Govern de la nació.


La “Casa Rosada”, “donde el presidente dice que trabaja”, segons ens van dir.  En segon pla, el monument eqüestre del general Manuel Belgrano, un dels protagonistes de la independència. 


A la Catedral Metropolitana hi ha el sepulcre del libertador d’Argentina, general José de San Martín.


El general San Martín era maçó, i no podia ser enterrat a la Catedral. Com es pot veure, van fer una capella a fora (a la dreta de la foto), que comunicava amb la catedral. Feta la llei, feta la trampa.


A la porta de la capella on és el general San Martín, sempre hi ha una parella de soldats del “Regimiento de Granaderos a caballo”. A la foto, a punt de fer el canvi de guàrdia.


El “Palacio del Congreso” és a la plaça del mateix nom. Allí és on fan les sessions els diputats i senadors de la nació.


Al cementiri de “La Recoleta” només poden ser enterrats els argentins de “casa molt bona” de tota la vida. És un conjunt de monuments i escultures excepcional. 


El Casal de Catalunya em va semblar un lloc decadent. A la planta baixa hi havia quadres de Jordi Pujol, Francesc Macià i Lluís Companys. Per una escala modernista es puja al pis de dalt. A la planta baixa hi ha un teatre dedicat a Margarita Xirgu, on estaven a punt de representar l’òpera “Cavalleria Rusticana”.


El carrer “Caminito” va donar nom al famós tango. Hi ha una placa amb la cara de l’autor, Juan de Dios Filiberto. Per cert, el tango “A media luz” comença dient: “Corrientes, tres, cuatro, ocho, segundo piso ascensor...”. Vaig comprovar que a Corrientes 348 no hi havia cap pis, hi havia un garatge.


A prop del carrer “Caminito” hi ha el camp de futbol del Boca Juniors, la famosa “Bombonera”. Per entrar ens van demanar els passaports i se’ls van quedar, mentre va durar la visita. A la reixa que envolta el camp es pot veure un cartell que diu: “No cruce, cuide su vida”.


Maradona havia jugat al Boca Juniors. Al Bar “La Barbería” del barri de Boca el recorden...

Una nit vam anar a un concert al teatre Colón, un dels més grans del món, i vam conèixer un altre ambient de Buenos Aires.


La Filharmònica de Buenos Aires fou dirigida per Jean-Claude Casadesús, un català que vivia a Lille i feia poc temps havia acompanyat  Lluís Llach en un concert.


Férem els honors al restaurant “La Estancia” del carrer Lavalle.   També visitàrem el Café Tortoni, una llegenda de la ciutat.


             El llac dels enamorats del barri de Palermo, barri de parcs i llacs.


Cases unifamiliars de Palermo Chico, que llavors era el barri més elegant. Actualment el barri més selecte és Puerto Madero.


Així eren els autobusos (anomenats “colectivos”) de Buenos Aires l’any 1992. Em cridà l’atenció que els xofers escoltaven la ràdio a tot drap durant la conducció. En aquella època a Barcelona no ho feien.


Des de Buenos Aires anàrem a la Península Valdés, al nord de la Patagònia.


                    A  Punta Cantor, els elefants marins  feien la migdiada. 


A Punta Hércules, vam veure llops marins des de dalt d’un penya-segat. Són molt simpàtics: corren per la platja i es banyen.


A Puerto Pirámide, “avistaje de ballenas”. En una llanxa ens apropàrem a les balenes  i les seves cries. Entre els mesos de juny i desembre entren al golf per aparellar-se, parir i criar.


A Punta Tombo vaig estar de conversa amb un pingüí. En aquesta reserva hi ha un milió de pingüins entre els mesos de setembre a desembre, per aparellar-se, fer el niu i pondre. 


El mes de març de 2008 (setze anys més tard), Isabel i les dues filles anaren a Buenos Aires per assistir a una festa familiar i van fotografiar la Santa Rita de l’església de “Nuestra Señora de Belén”, del barri de San Telmo.


El mes de maig de 2008, al programa de TV5 “Dutifri”, que dirigia Xavier Sardà, un taxi de Buenos Aires portava a la davantera aquestes imatges. Al taxi hi anaven Xavier Sardà i Joan Manuel Serrat.

“Con perdón de los bonaerenses”, Buenos Aires em va semblar una ciutat, com diuen els castellans, de “quiero y no puedo”, però molt interessant de conèixer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada