dilluns, 24 d’agost del 2015

CAPÍTOL 94: A CROÀCIA NO CONEIXEN SANTA RITA.




La primera vegada que vam visitar Croàcia fou l’any 1986, quan era part de la República de Iugoslàvia. Entràrem amb el cotxe per la frontera amb Àustria, i tardàrem 3 hores en travessar-la degut als tràmits burocràtics.



Visitàrem Zagreb, l’actual capital de Croàcia, el parc Nacional de Plitvice i la península d’Ístria. 



Pels carrers principals de Zagreb no circulava cap cotxe. A la plaça de la República només hi havia dos cotxes aparcats. Les botigues eren  molt antiquades.






Al Parc Nacional de Plitvice, Patrimoni Nacional de la UNESCO, hi ha 16 llacs que es comuniquen entre ells des de diferents nivells amb magnífics salts d’aigua. Ens va agradar molt.


A la península d’Ístria  vam fer nit a Pula, on hi ha un Coliseu romà.
_________



22 anys després,  el juliol de 2008, vam tornar  a Croàcia. Anàrem en ferry fins  Gènova i, abans d’entrar a Croàcia (Hrvatska en croat), vam trepitjar un tros d’Eslovènia;  tot seguit férem tota la costa, visitant l’illa de Korkula. A la tornada anàrem en ferry des d’Split fins a Ancona (Itàlia).


Malgrat ser un país amb una gran majoria catòlica i ser al costat d’Itàlia, a Croàcia no vam trobar cap Santa Rita.  Sant Antoni no va fallar. A la foto, el claustre del convent dels Franciscans de Dubrovnik, el dia del seu Sant.      


La primera ciutat que trobàrem fou Rijeka. Ens va cridar l’atenció la gran quantitat de banderes croates que hi havia arreu. A Sibenik ens vam assabentar que, aquella tarda, l’equip de futbol de Croàcia jugava contra Àustria en el Campionat d’Europa.


A Sibenik vam visitar la catedral, qualificada com la meravella de la costa dàlmata. A la porta d’entrada hi ha les imatges d’Adam i Eva tapant-se les vergonyes, una constant de les catedrals croates. 


A Primosten, un poble encantador en una petita península, les terrasses dels bars estaven plenes de gent veient el partit de fútbol.


Trogir té una ciutat emmurallada i una magnífica catedral, patrimoni mundial de l’UNESCO. Vam compartir un B&B (a Croàcia en diuen “sobe”) amb uns catalans.


A Split vam visitar el palau de Dioclecià, una de les ruïnes romanes més importants. És una fortalesa militar amb una residència imperial i una ciutat emmurallada.



A la sortida de la porta d’Or hi ha l’estàtua més famosa d’Split, dedicada al bisbe medieval croat Gregorius de Nin; és obra de l’escultor Mestrovic, que té un museu a la ciutat. Tocar el dit gros del peu esquerra dóna sort, per això estava brillant i gastat.


Des del port de Ploce anàrem en ferry fins a Tranj, a la  península de Peijesac. Des d’Orebic anàrem en ferry fins a l’illa de Korkula.


La capital de l’illa és en una petita península envoltada de muralles.


Ens vam allotjar a la Pensió Bebic del poble de Lumbarda, a 7 km al sud de la capital. És a la vora del mar en una petita badia. Des de la terrassa hi havia una vista preciosa .


                  Porta d’entrada del casc antic de Korkula. 


                            La casa de Marco Polo a  Korkula.


                                 A la vora del mar a Korkula.



En un dia vam recórrer tota l’illa. A Croàcia tenen el problema que a les platges no hi ha sorra.  A les fotos les platges de Pupnatska Luka i Prizba.


L’única platja amb sorra que vam trobar era a uns 3 km de Lumbarda.

A la pensió Bevic tinguérem el nostre moment de glòria. L’últim dia, al menjador hi havia una guitarra. Estàvem inspirats i vam muntar un cafè-concert. Hi havia alemanys, italians i eslovens que ens van aplaudir molt. Vam cantar en català, castellà, italià, francès i anglès.


De Korkula vam anar a Orebic en ferry. Allí em vaig adonar que tenia un clau clavat a un pneumàtic. Al mecànic del poble li costà molt treure’l: tenia uns 5 cm de llargada i un centímetre de gruix. Amb un tros de cautxú va arreglar la punxada. Em va costar 40 kn (5,5 euros).




El centre històric de Dubrovnik el vam visitar dues vegades: la primera amb paraigües. A la porta per on vam entrar  hi havia un plànol  on estaven assenyalats els llocs on van caure les bombes durant la guerra dels Balcans. Entre 1991 i 1992 hi van caure unes dues mil bombes. Ja estava tot reconstruït. Les muralles es van construir entre els segles XIII i XVI i continuen intactes. Vam donar tota la volta al casc antic des de les muralles.



                            La segona vegada no calgué paraigües.


A 18 km al sud de Dubrovnik hi ha Cavtat, l’últim poble de Croàcia, tocant a Montenegro. Era una bona alternativa a Dubrovnik per fer nit. Vam sopar al Restaurant Kolona;  mentre  menjava el millor llobarro de la meva vida, Croàcia guanyava Alemanya (2-1). Els carrers es van omplir de banderes croates i crits d’“Aufwiedersehen”.


A l’església de San Antuna (Sant Antoni) de Cavtat, tenen aquesta curiosa trona.


En direcció a Split vam parar a Ston. Pujàrem  fins a dalt de la muralla, des d’on hi havia una magnífica vista.


A la Riviera de Makarska vam visitar el poblet de Gradac.


A l’església de Makarska hi havia aquest mosaic que ens va fer dubtar si era Santa Rita. Li faltava l’estigma.


Brela Soline ens va agradar, malgrat que estava núvol i va ploure a estones.  Té 6 km de platges de pedres, comunicades per un passeig amb pins. Hi havia molts turistes alemanys  amb cara de pomes agres, per culpa del mal temps.


A Split, vam agafar el ferry que ens portà a Ancona. Vam continuar el viatge per Itàlia: allí sí que trobàrem Santes Rites.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada