Quan visites per primer cop un lloc
que has vist mil vegades en fotos, per molt bonic que sigui, no et produeix el
mateix impacte com quan et trobes amb un lloc que la guia Michelin li dóna tres
estrelles, i que no tenies ni idea que existís. Això és el que ens va passar
amb la Terra dels trulli, el maig del 2006.
Els
trulli són unes construccions molt singulars, quadrades, amb una teulada de
forma cònica feta amb “chiancarelle”, que són rajoles calcàries de color gris,
típiques de la regió.
Les
parets i l’extrem superior de la teulada estan emblanquinats , i a la punta del
con destaquen uns pinacles de formes diverses. A l’interior hi ha una sola
habitació i una (o més) finestres petites. L’interior és cobert per una cúpula.
Foren construïts a principis del segle XVI, quan s’hi
establiren pagesos per treballar la terra dels Comtes de Conversano. La llei
obligava a pagar un tribut per cada casa nova.
Construïren les cases (parets i sostre) amb pedra seca, sense utilitzar
ciment, amb la qual cosa es considerava una construcció provisional i evitaven
pagar el tribut. La seva extraordinària solidesa ha fet que perdurin fins avui,
sent declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1996. Actualment
s’han convertit en un atractiu turístic, i la majoria de cases són botigues o
es lloguen als turistes.
La Terra
dels trulli és a la regió de Puglia, al taló de la bota que dibuixa el mapa d’Itàlia.
És
equidistant de Bari i Brindisi, a uns vint quilòmetres de la costa; està delimitada
per les poblacions de Fasano, Ostuni, Martina Franca i Alberobello. Vam visitar
Alberobello, Locorotondo, Martina Franca
i Ostuni.
ALBEROBELLO
És la
capital de la Terra dels trulli (10.900 habitants).
Al barri
anomenat Rione Monti hi ha uns 1.400 trullis adossats, a la falda d’un turó. A
la foto, vista del barri des del mirador de la Piazza Plesbiscito.
La Via
Monte Sant’Angelo és el carrer principal, i puja fins l’església de Sant’Antonio
da Padova; és un seguit de botigues i restaurants pels turistes.
A la part
més alta del carrer hi ha l’església de Sant'Antonio de Pàdua, construïda amb el
mateix estil que els trulli. S’entra per la via Sant’Angelo, i a l’interior, hi
ha una cúpula de 21 metres d’alçada, idèntica a la dels trulli.
Dins de
l’església hi ha poques imatges de sants, però Santa Rita és en un lloc preferent,
a l’esquerra de l’altar Major.
Hi havia
estampes amb una oració a Santa Rita.
A la chiesa Madre de San Cosma i San
Damiano (patrons dels metges), vam trobar dues Santes Rites. La primera, en un
mural al costat de San Nicola.
L’altra, un petit quadre al caixonet
d’almoines de la Santa.
A l’Oficina de Turisme ens adreçaren
a un despatx on llogaven trulli per dormir. El noi que en tenia cura, per vendre
el producte, ens va subratllar que arreu podríem dormir en un hotel convencional,
però només a Alberobello podríem dormir en un trullo. No ens va agradar: era
molt fosc, només hi havia una finestreta molt petita i, a més, no s’hi podia
arribar amb el cotxe. Decidírem anar a dormir a Martina Franca.
En sortir del barri dels trulli vam
ensopegar amb l’hotel dei Trulli, l’únic de cinc estrelles que hi ha a la
ciutat, i amb un bon aparcament. Eren trulli de categoria, separats uns dels
altres, en uns magnífics jardins. Li vam dir al recepcionista que era massa
car. Al veure que marxàvem, com que era temporada baixa i a més a l’hotel només
hi havia quatre gats, ens ho va deixar per un preu tirat. Qui no plora, no
mama.
LOCOROTONDO
L’endemà,
en 8 km ens vam plantar a Locorotondo que, com el nom indica, és un “lloc rodó”.
És dalt d’un turó i els carrers l’envolten en forma concèntrica. No vam trobar
cap Santa Rita, però a la chiesa de San Giorgio del casc antic vam trobar-hi
aquest Sant Jordi que feia patxoca.
MARTINA FRANCA
Els 6 km.
de carretera, que van des de Locorotondo a Martina Franca, travessen la vall
d’Itria, amb vinyes, oliveres, i molts trulli disseminats.
Martina
Franca és gran (48.000 habitants), i les seves cases blanques són dalt d’un turó.
A la part més alta, envoltat de muralles, hi ha el casc antic ple d’esglésies i
palaus barrocs.
El noi de
la funerària ens va informar que a l’església de Sant’Agostino, que és en un
convent de clausura, hi havia una Santa Rita. Vam tenir sort, perquè a la porta
hi havia una monja que esperava que algú li portés un encàrrec; ens deixà
entrar per fotografiar una original Santa Rita, que era dins d’una vitrina. La
monja m’informà on eren les altres Santes Rites de la ciutat.
L’església
de San Domenico és a la via Principe Umberto, a prop de la piazza
Plesbicito. És una església gran i quan
vam arribar acabaven de començar la missa. Estava plena a vessar, era diumenge.
Santa Rita és a la capella del Padre
Pio, que queda tancada, i per això, malgrat la missa vam poder fer la
fotografia.
El fotògraf, fotografiat.
L’església
de la Santa Famiglia és més lluny, a la part nova de la ciutat. Vam fer una
bona caminada. És una església nova, i hi celebraven la missa amb l’aforament
al complet. La Santa Rita agenollada és a la mateixa entrada, a mà esquerra.
Vam esperar que el capellà acabés el sermó (molt fluixet, ple de tòpics), per fer
la fotografia.
OSTUNI
Ostuni és a uns 5 km de la costa Adriàtica entre les ciutats de Brindisi
i Lecce. Arribàrem al migdia i la piazza de la Llibertà estava molt animada: estaven
entregant els premis d’una cursa atlètica. A la chiesa de San Francesco d’Assisi vam trobar la Santa Rita
lletja d’Ostuni -veure el capítol 15: “Les Santes Rites lletges (amb perdó)”-.
Tot seguit
visitàrem el Museu Arqueològic, on hi ha el motlle de Dèlia, una jove que va
morir fa 25.000 anys, poc abans de parir. A l’esquelet hi ha els petits ossos
del fetus.
Dinàrem al
restaurant troglodita “L’Osteria del
Tempo Perso”. És una cova excavada dins la muntanya. A la carta hi havia carn
de cavall i de burro. El restaurant es
va anar omplint de famílies locals de casa bona: les criatures no pararen de fer la guitza als
pares durant tot el dinar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada