El novembre de 2003 anàrem a la Patagònia. Vam fer el creuer “Mare Australis”, des d’Ushuaia (Argentina) fins a Punta Arenas (Xile), passant pel Cap d’Hornos.
Ushuaia és la ciutat més austral del planeta. És la capital de Terra del Foc (pintada en vermell).
L’any 1520, Magallanes fou el primer
en navegar per l’estret que porta el seu nom i descobrí l’illa on és Ushuaia. És
coneguda com la ciutat de la fi del món.
Vista
d’Ushuaia.
Abans d’embarcar al creuer vam visitar
el parc nacional Terra del Foc.
Vam
viatjar amb el tren del “Fin del mundo”, que travessa el parc. Els paisatges per
on passàrem només es poden veure des del tren.
Vam visitar el Museu del “Fin del
mundo”, on s’explica la història del territori. És curiós saber que, al
principi, Ushuaia era el lloc on enviaven els presos d’Argentina; foren ells que
van construir la ciutat. L’any 1902 s’inaugurà la presó (que és el símbol de la
ciutat), la qual fou tancada el 1947.
Vam
treure el nas al Casino més austral del món.
Al famós restaurant “Tía Elvira” férem
un tast de “centolla” i “lluç negre”, productes estrella del territori.
Finalment, vam anar a l’Oficina de Turisme
per certificar el nostre pas per Ushuaia.
A primera hora de la tarda vam
embarcar per començar el creuer i visitar la regió més verge i austral del món.
Foto des del vaixell.
El “Mare Australis” és un creuer
oceànic amb capacitat per a 129 passatgers. Té quatre cobertes i 63 cabines.
A totes les cabines hi ha llits
baixos, vistes a l’exterior, bany privat i calefacció. El menjador és al primer
pis; al tercer hi ha el Saló Magallanes (bar pels esmorzars matiners i butaques
per contemplar el paisatge); al quart pis hi ha el Saló Sky, on hi ha el bar i
on vam fer la majoria d’activitats. També hi ha una infermeria, una sala de
jocs i una biblioteca.
A les sis
de la tarda el comandant ens donà la benvinguda i presentà els oficials. Va
comentar que al vaixell hi havia 20 nacionalitats diferents, el grup més
nombrós, el portuguès. Després veníem nosaltres; ens van presentar com el grup
espanyol però, prèvia esmena, vam passar a ser el grup català.
Al plànol, el recorregut que férem
en quatre dies. La primera nit anàrem fins a Puerto Navarino, recorrent el
canal Beagle.
El segon dia, a primera hora, arribàrem
al Cap d’Hornos. Vaig passar la nit del lloro (o una nit toledana, com deia la meva
tia-àvia Rita). El vaixell anava d’un cantó a l’altre i vaig aguantar gràcies a
la Biodramina. Anàvem ben servits si tot el creuer havia de ser igual! A quarts
de set del matí vaig anar al bar on es podia esmorzar. El vaixell es movia
tant, que a terra hi havia una trencadissa dels plats i dels gots que eren a la
barra del bar.
El Cap d’Hornos és un promontori
quasi vertical de 425 metres. El Pacífic i l’Atlàntic, els dos oceans més grans
del planeta, xoquen violentament davant del cap. Hi ha dies que les onades són
més altes que cinc pisos i el vent s’emporta tot el que troba pel davant. Diuen
els mariners que els que no han voltat el cap d’Hornos no són autèntics
mariners.
Malgrat el mal temps, una bona colla
van anar amb una zodíac fins a l’illa d’Hornos. Jo estava marejat com una sopa
i em vaig quedar al vaixell. Isabel és molt valenta i va tenir el coratge d’anar-hi;
em confessà que ho va passar molt malament.
A la tarda el vaixell entrà en un
canal. Les onades van desaparèixer i vam
poder desembarcar a la badia de Wulaia. Férem una excursió a peu fins dalt de
la muntanya (5 km anada i tornada), des d’on hi havia una vista espectacular.
El tercer dia fou més tranquil i vam
passar per paratges que encara estan per explorar. Isabel es va atrevir a
pilotar el vaixell.
A la tarda vam entrar al fiord Seno
Chico.
El plat fort fou l’excursió amb llanxes
a la glacera Günther Plüschow (aviador alemany que l’any 1928 sobrevolà la Terra
de Foc per primera vegada). A la foto, el nostre grup a punt d’embarcar.
Ens apropàrem a la glacera.
De
tornada al vaixell.
A la nit, el sopar de comiat. A la foto, la nostra taula.
El quart
dia al matí desembarcàrem a l’illa Magdalena, on hi viuen 60.000 parelles de
pingüins.
Cada any, entre els mesos d’octubre i
març, tornen a l’illa a niar. També hi
ha corbs marins, gavines i d’altres ocells.
A l’illa Magdalena, amb la bandera
xilena.
Al migdia vam desembarcar a Punta
Arenas (Xile). Mentre esperàvem per sortir del vaixell, vaig agafar una
guitarra que ens deixà un tripulant i vaig amenitzar l’espera.
Punta Arenas és la capital de la
regió xilena de Magallanes. És molt lluny de tot arreu i no hi ha contaminació.
Fou molt pròspera fins que van obrir el canal de Panamà. Les cases estan
pintades de colors per alegrar l’hivern que és molt dur, amb poc sol i molt de
vent. No hi ha vegetals (ser vegetarià és un luxe a Punta Arenas) i mengen sempre
carn (el guia estava en tractament per un atac de gota).
A la
plaça Muñoz Gamero (o plaça d’Armes), la més cèntrica de la ciutat, hi ha el
monument a Magallanes. Als peus del navegant portuguès ens acomiadàrem de la
Patagònia xilena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada