CAPÍTOL 127: UN POBLE ANOMENAT SANTA RITA.

A Portugal hi ha l’únic poble d’Europa que porta el nom de Santa Rita.

És a la regió de l’Algarve, la més meridional del país.

És una franja de 150 km de longitud i 50 km d’amplada; limita al sud i a l’oest amb l’Atlàntic, al nord amb la regió de l’Alentejo, i a l’est amb Andalusia.

El poble de Santa Rita és a prop de la frontera amb Andalusia, entre la Vila Real de San Antonio i Tavira. Forma part de la “freguesia” (parròquia) de Vila Nova de Cacela.

Les primeres referències documentades del poble són del segle XVIII, i inicialment era conegut com “Pé da Serra”. L’any 1740 el rei D. Joan V va autoritzar la construcció de la petita església al Prior Duarte Correia de Freitas. Una vegada construïda, el poble va prendre el nom de la seva patrona: Santa Rita. La sagristia fou edificada a principis del segle XX. No es coneix l’antiguitat de la imatge de Santa Rita.

Hem estat tres vegades al poble de Santa Rita (1978, 1991 i 2011).

ANY 1978

El primer viatge a l’Algarve fou el setembre de 1978. Des d’Andalusia s’havia de travessar el riu Guadiana en un ferri que anava d’Ayamonte (Huelva) a Vila Real de San Antonio (Algarve).

A uns 10 quilòmetres de la frontera, a la carretera general -no hi havia autopistes-, vam descobrir el cartell d’un poble que es deia Santa Rita. Malgrat que encara no patíem rititis, ens va fer gràcia i vam fer els dos quilòmetres fins el poble.

Era un poble de quatre cases, l’església era tancada, i els únics habitants que vam trobar al carrer foren una somera i un ase que estaven festejant en una cantonada a prop de l’església.

ANY 1997

Hi vam tornar al cap de 19 anys, i aquesta vegada vam entrar a l’Algarve pel pont Internacional del Guadiana, inaugurat l’any 1991. Travessa el riu a 2 km de la desembocadura i uneix Ayamonte amb Castro Marín. És un dels més llargs d’Espanya (666 metres).

Vam arribar al poble sota la pluja. L’església també era tancada i tampoc hi havia ningú pels carrers. Aquesta vegada ja teníem rititis i vam trucar a la porta d’una casa. Ens van informar de qui tenia la clau de l’església. Una dona d’uns 55-60 anys, mudada de negre i amb ulleres gruixudes, ens digué que ens obriria l’església però que havíem d’anar de pressa, perquè havia d’anar a Faro (capital de l’Algarve) a la consulta de l’oculista.

L’església és molt petita, i Santa Rita no tenia res a veure amb les que havíem vist abans.

Anava vestida amb roba, li penjaven del coll gran quantitat de collars, i a la mà esquerra hi portava una espècie de palma amb tres departaments, que més endavant vam descobrir que eren els tres impossibles que pot concedir cada dia. Aquesta palma és patrimoni de les Santes Rites portugueses. Quan vam sortir de l’església, la dona de negre es va quedar resant.

Al marxar del poble vam descobrir una Santa Rita en una ceràmica a la façana d’una casa; també porta la palma dels tres impossibles.

ANY 2011

Aquesta vegada hi vaig anar sol. Ho vaig trobar molt canviat, començant pel cartell indicador del poble que hi havia a  la carretera general (compareu-ho amb el de 1978). A més, al costat del poble havien construït un camp de golf.

A l’entrada del poble hi havia un magnífic cartell, que no hi era les altres vegades.

Havia crescut aquest arbre, que abans tampoc hi era.    

L’església i les façanes estaven més polides. Fins i tot hi havia una casa de turisme rural amb piscina.

Però l’església continuava tancada i tampoc hi havia ningú pels carrers. Va arribar un autobús i en van baixar un noi i una noia que venien de l’escola. Em van dir que la seva mare tenia la clau de l’església.

Una dona amb la bata d’anar per casa damunt d’un vestit negre, va sortir de casa amb la clau a la mà. Vam caminar en direcció de l’església, però quan va veure que tenia una màquina de fotos a les mans, va aturar-se en sec i em va dir que no es podien fer fotos. Li vaig explicar que ja l’havia fotografiat una vegada sense cap problema; ara volia millorar la qualitat amb la càmera digital. No atenia a cap raó. El capellà –que vivia a Cacela Velha, el poble del costat- havia ordenat que no es podien fer fotos. Li vaig dir que em donés el telèfon que el trucaria. No el tenia. Li vaig demanar l’adreça on vivia per anar a demanar-li el permís... Em vaig fer tan pesat, que al final obrí l’església amb la condició que no fes cap foto...

Per fotografiar Santa Rita sóc capaç de qualsevol cosa i una vegada dins vaig tornar a insistir: “estem tots dos sols i, si es tapa els ulls o mira a un altre cantó, ningú sabrà que he fet la foto”. I així va ser.

Les fotos de Santa Rita són molt millors, si les comparem amb les anteriors.

Al sortir de l’església vaig voler ser agraït amb un “detall”, però no l’acceptà de cap manera. Li vaig comentar que l’última vegada vaig veure una ceràmica de Santa Rita a una paret del carrer, i que no hi era.  Em digué que l’havien trencat, però n’hi havia una altra en un pou, el lloc  on va aparèixer Santa Rita.

Hi havia un cartell indicant on era el “primeiro santuário”· Per més que vaig buscar no el vaig trobar i tampoc vaig trobar ningú per preguntar-ho. Haurem de tornar-hi per quarta vegada...