dilluns, 20 de juny del 2011

XVI. LES CORONES DE SANTA RITA.

Les corones de Santa Rita les dividirem en 5 capítols:
1)     Les corones generalment metàl·liques que porten adossades darrera del cap i que són la majoria.
2)     Les corones del cap il·luminades.
3)     Les corones, de roses o d’espines, que Santa Rita aguanta amb les mans o els braços.
4)     Les corones que estan aguantades per un àngel damunt del cap.
5)     Les Santes Rites que no porten cap corona.

En aquest capítol veurem les variades formes que poden tenir les corones que Santa Rita porta adossades darrera del cap. La gran majoria són de l’Estat Espanyol. En aquest capítol us estalviaré la literatura perquè hi ha moltes fotografies i no acabaríem mai.

1)     Corona de forma rodona o cercle simple:

Agost (Alacant): Església Sant Pere Apòstol.

Palermo (Sicília): Chiesa de San Nicola de Tolentino.

Palma de Mallorca: Església de la Concepció.

Reus (Baix Camp): Santuari de la Mare de de Déu de la Misericòrdia.

2) Corona en forma de doble cercle simple:


Barcelona: Església de Sant Joan.
3) Corona de forma rodona plana sense ornamentació:


Roma: Chiesa de San Francesco a Ripa.


4)     Corona de forma rodona plana ornamentada amb gravats:

Cordovin (La Rioja): Iglesia de Santa Maria.

Arancedo (Asturias): Iglesia de San Cipriano.


Maials (Les Garrigues): Església de Santa Maria.

Maside (Ourense): Igreja de San Tomé.

O Castro (Ourense): Igreja de Santa Maria do Castro.


5)     Corona en forma de cercle amb estrelles o d’altres afegits:



Cubillos (Zamora): Iglesia de la Asunción.
 
Praceres (Pontevedra): Igreja de San Andrés.

6) Corona rodona plana dentada:

Azofra (La Rioja): Iglesia de Nuestra Señora de los Angeles.

Camprodon (Ripollès): Església del Carme.

Samper de Calanda (Teruel): Iglesia de El Salvador.

7) Corona radial:


Oviedo (Astúrias): Iglesia de San Juan.

Sassari (Sardenya-Itàlia): Chiesa de la Madona dei Rosario.

8)     Corona no plana treballada:

Barcelona: Església de la Mare de Déu de la Bonanova.



Alcañiz (Teruel): Iglesia Santa Maria la Mayor.

Beniganím (València): Església de Sant Miquel.

Benimeli: (Alacant): Església de San Andrés Apostol.

Calahorra (La Rioja): Iglesia de San Agustin.

Gijon (Astúrias): Iglesia de las Agustinas Recoletas.

La Habana (Cuba): Iglesia de Santa Rita.

Marin (Pontevedra): Igreja de Santa Maria del Puerto.

Martina Franca (Puglia-Itàlia): Chiesa de San Agostino.

Palma de Mallorca: Casa de las Agustinas.

Porreres (Mallorca): Església de la Consolació.

Pontevedra: Santa Maria la Mayor.

Riveira (A Coruña): Igreja de Santa Uxia.

Tortosa (Baix Ebre): Església de la Puríssima.

Xàtiva (València): Col.legiata.

Burriana (Castelló): Església de El Salvador.

Roma: Chiesa San Nicola in Carcere.

Carlet (València): Església de Sant Josep.

Padron (A Coruña): Igreja de Santiago.

9) Amb dos corones:


Puenteareas (Pontevedra): Igreja de San Miguel.

Cardoso (Astúrias): Capilla de Santa Rita.

Sarria (Lugo): Convento de la Merced.

València: Església de San Nicolas.

Ourense: Igreja de Santa Eufémia.
 
             10) Corona d’espines:


Marcilla (Navarra): Convento de los Agustinos Recoletos.



La Habana (Cuba): Iglesia del Cristo del Buen Viaje.

Siracusa (Sicília-Itàlia): Chiesa dei Carmine.

Tropea (Calabria-Itàlia): Catedral.
11) Corona de flors:


Napoli (Campania-Itàlia): Chiesa de Vergine della Paziencia.

L'Alguer (Sardenya-Itàlia): Chiesa della Misericordia.

12) Les corones més originals:


Otur (Astúrias): Iglesia de San Bartolomé.

Rabanal de los Caballeros (Palencia): Iglesia de Santa Rita.

Zamora: Iglesia de San Torcuato.

El Ferrol (A Coruña): Igreja del Carmen.

San Clemente (Pontevedra): Ermita de Santa Rita.

Santiago de Compostela (A Coruña): Igreja de San Agustin.

Llo (Cerdanya francesa): Eglise de St. Fructueux.




dissabte, 4 de juny del 2011

XV. LES SANTES RITES LLETGES (amb perdó).

Per a mi totes les Santes Rites són maques, però si hem de ser objectius estareu d’acord amb mi que de tot hi ha a la vinya del Senyor, i de Santes Rites lletges (amb perdó), també n’hi ha. Les veureu a continuació.

La Habana (Cuba): Iglesia del Santo Cristo del Buen Viaje.
Al capítol de les imatges de bronze vàreu veure a la Santa Rita del barri de Miramar de la Habana, una Santa Rita maca d’un barri maco. Avui veureu la Santa Rita lletja d’un barri lleig de la Habana.
El dia 28 de maig de 2001 vam passejar per la Habana Vieja començant amb un daiquiri a “la Floridita” lloc que va fer famós Hemingway. Hi ha una zona restaurada per els turistes amb restaurants, hotels i botigues de luxe (carrer Mercaderes, Obrapia, Oficios, plaça San Francisco..). De cop i volta vam entrar a una zona molt degradada amb carrers sense asfaltar i cases molt miserables. En una paret vam llegir una frase de José Martí, apòstol de la independència cubana:  “Es preferible el bien de muchos a la opulencia de pocos”. Estic d’acord.
Pel carrer Brasil vam arribar a la plaza de Cristo on hi ha l’església del Santo Cristo del Buen Viaje, que no surt a les guies turístiques. Entrant a mà esquerra al costat de l’Altar Major vam trobar l'altar dedicat a Santa Rita, potser la més lletja de totes les Santes Rites que tinc.
Al final del carrer Brasil vam arribar al parque Fraternidad on hi ha el Capitolio, que és una còpia del Capitolio de Washington. Dintre vam veure l’estàtua de Júpiter que té 17 metres d’alçada  i és la tercera estàtua més alta del món sota teulada (la primera és el Buda del Japó i la segona la de Lincoln a Washington).



Corleone (Sicília): Chiesa de San Agostino.
El diumenge dia 14 de maig de 2006 vam visitar Corleone, poble de l’interior de la província de Palermo (Sicília), bressol de la màfia siciliana i lloc on va néixer Vito Corleone, personatge fictici de la novel·la “El Padrino” de Mario Puzo.
Gràcies al Museu Etnogràfic, vam conèixer al capellà del poble. Es deia Calogero Giovinco i ens va fer de guia del Museu. Estava content de mostrar-nos els aspectes positius de Corleone. Al Museu hi ha un rellotge i un molinet per moldre farina que es van inventar a Corleone. Moltes personalitats havien visitat el Museu, entre elles un metge fill del poble que treballa a EEUU i és el creador  d’un procediment que va millorar molt la tècnica de l’angioplastia;  la primera comunicació mundial del descobriment la va fer a la chiesa de San Agostino, que nosaltres vam visitar després del Museu Etnogràfic. Vam tenir accés a una sala plena d’obres d’art que havia estat tancada durant 70 anys, perquè el capellà anterior tenia por que li robessin. Aquí vam trobar una Santa Rita del segle XVII, lletja de veritat.
Vam invitar a dinar a mossèn Calogero però els diumenges anava a dinar a casa del seu germà que era el metge del poble. Vam anar al restaurant “Al Capricio” recomanats pel mossèn, un restaurant d’anar per casa però ens van sorprendre a les postres amb una crema catalana com Déu mana. Abans de marxar del poble vam fer una foto a la plaça dedicada a les víctimes de la màfia.

Sanary sur mer (Provence - Côte d'Azur): Paroise de St. Nazaire.
El dia 29 de juliol de 2007 tornant d’un viatge al Cap Nord vam anar de Marseille a Toulon visitant els pobles de la costa. A la paroise de St Nazaire de  Sanary sur mer, vaig trobar una de les Santes Rites més lletges que tinc.
El nom Sanary és la deformació de San Nary (Saint Nazaire en occità). És un poble encantador molt animat durant tot l’any. El poble i la badia estan protegits del mistral per les muntanyes. L’any 1920 s’hi van instal·lar artistes i escriptors estrangers (Huxley, entre ells)  i a partir de l’any 1933 va ser el refugi de molts intel·lectuals que fugien del règim de Hitler, entre ells Thomas Mann i Stephen Zweig. La major part es van refugiar a EEUU després de l’armistici de 1940. 
Vam donar un tomb pel passeig ple de palmeres situat davant del port esportiu. Estava molt animat, invitava a fer vacances.

Galway (Irlanda): Agustinian Church.
Del 10 al 17 de juliol de 1999 vam recórrer Irlanda en cotxe. Ens va agradar més que el Regne Unit i a més a més vam menjar millor, cosa no gaire difícil.
El dimecres dia 14 al migdia vam visitar els “Cliffs of the Moher” uns penya-segats que posen la pell de gallina, de lo millor del viatge. Vam continuar cap el nord i a la tarda vam arribar a Galway, una ciutat universitària, la més gran de l’oest i situada al centre de la gran regió on parlen el  gaèlic.
Vam aparcar a l’Eyre Square, anomenat de John F. Kennedy des de 1963 quan el president dels EEUU va visitar la ciutat. Al carrer principal (Main Guard St.) vam veure una indicació de la Augustinian Church que estava al carrer del costat. A la paret de la dreta de l’església  només hi havia una capella que era la de Santa Rita, que era de la categoria lletja.  A Irlanda va ser on em vaig adonar que les esglésies de Sant Agustí solen tenir una imatge de Santa Rita, perquè va ser una monja agustina. Les altres tres Santes Rites que vaig trobar a Irlanda estaven a les Augustinian Church de les ciutats de Cork (dues) i Drogheda.

Caminha (Portugal): Igreja de la Misericordia.
En el viatge que vam fer a Galícia el mes de febrer de 2006, el dia 21 vam fer una extensió fins a Caminha, un poble portuguès situat a l’altre costat de la desembocadura del Miño. El novembre de l’any anterior, Isabel havia fet la travessia de l’Atlàntic en vaixell des de Lisboa a Sao Paulo. Durant el viatge va conèixer a Eva Reuter, una brasilera, que vivia a Camhina. Ella li va dir que la “padroeira” (patrona) del poble era Santa Rita i la va invitar a anar-hi.
De camí a casa seva vam passar per davant de la Igreja de la Misericordia i vam fotografiar a la “padroeira” del poble. Feina feta no fa destorb. La gent de Caminha haguessin pogut buscar una Santa Rita més guapa....
L’Eva Reuter té 78 anys i havia enviduat en feia quatre i des de llavors vivia sola a un dúplex  que semblava un museu.  Nosaltres ens vam instal·lar al pis de dalt que té una terrassa de més de cent metres quadrats i des d’on hi ha una vista magnífica de la desembocadura del riu Core.
L’endemà vam anar a esmorzar a un bar a prop de casa seva i vaig llegir al diari que l’Arsenal s’havia fet petar al Madrid al seu camp amb un gol d’Henry, probable fitxatge del Barça. Tots els que estaven al bar parlaven de futbol, incloses les dones que tenien pinta de venir d’Arbeca (amb perdó). L’Eva, que no li agrada el futbol, ens va explicar que viu a un país on tothom estar boig pel futbol, i que actualment adoren a un tal Cristiano Ronaldo que juga a un club anglès.  Sobretot les dones, va afegir Eva.


Ostuni (Puglia-Itàlia): Chiesa de San Francesco d'Assisi.
Ostuni és una ciutat italiana de la regió de la Puglia, situada  a uns 5 km de la costa Adriàtica entre les ciutats de Brindissi i Lecce. Vam arribar a Ostuni el dia 7 de maig de 2006 un diumenge al migdia. 
La piazza de la Llibertá estava molt animada perquè estaven donant els premis d’una cursa atlètica que feia poc havia acabat. A la dreta hi ha l’Ajuntament i la chiesa de San Francisco d’Assisi i al mig de la plaça una gran columna que sosté la imatge de Sant Oronzo, patró de la ciutat. Vam entrar a l’església i vam trobar la Santa Rita lletja d’Ostuni, que portava una corona amb llumetes. El capellà ens va donar una estampa amb una pregària de Santa Rita escrita per ell i ens va dir que era l’única que hi havia a Ostuni, la qual cosa ens va estalviar la peregrinació per les esglésies de la ciutat.
Vam anar passejant fins la catedral. Al Museu Arqueològic vam poder veure el motlle de Delia, una jove que va viure fa 25.000 anys i va morir poc abans de donar llum (l’esquelet deixa veure els petits ossos del fetus).
A dos quarts d’una vam anar a dinar al restaurant troglodita  “L’Osteria del Tempo Perso”. És una cova excavada dins de la muntanya. A la carta hi havia carn de cavall i de burro. Ecs !. Les racions eren molt generoses i de primer vam compartir un plat de pasta amb cloïsses i carabassó que estava molt bo. De segon, Isabel unes costelletes de xai i jo un peix espasa a la planxa, el millor que vaig menjar en tot el viatge. De postres vam compartir un “spumoncino” amb fruits secs. El restaurant es va anar omplint de famílies locals de casa bona amb criatures que no van parar de fer la guitza als pares durant tot el dinar.


Lecce (Puglia - Itàlia): Chiesa dei Rosario i San Giovanni Baptista.
La tarda del dia 7 de maig de 2006 vam arribar a Lecce, ciutat de 98.000 habitants de la regió de la Puglia,  situada al taló de la bota que dibuixa el mapa d’Itàlia (península de Salento). Es coneguda com la “Florencia barroca”. Del segle XVI al XVIII va ser dominada pels espanyols que van construir molts monuments renaixentistes, barrocs i rococós.
Vam entrar al centre històric per la piazza San Oronzo, el cor de la ciutat. El Corso Vittorio Emmanuelle estava molt animat, era diumenge. A la chiesa del Rosario o San Giovanni Baptista vaig trobar la Santa Rita lletja. La imatge estava tapada per un quadro col·locat  damunt d’un cavallet. Vaig moure el cavallet per poder fer la foto i després no hi havia manera que s’aguantés dret. Estava agenollat aguantant el cavallet perquè no caigués el quadro quan va venir un home (el sagristà ?) i em va renyar.   Jo li deia que m’ajudés, però ell es va limitar a esbroncar-me. De sobte va aparèixer l’Isabel salvadora.  Va aguantar el cavallet mentre jo feia les fotos de Santa Rita;   després vam  mig apuntalar-lo i vam  marxar de pressa i corrents abans de que tornés a caure.


L'Alguer (Sardenya - Itàlia): Chiesa i Convento della Misericordia.
El mes de juny de 2003 vam fer un viatge a les illes de Còrsega i Sardenya.  El dia 15 vam arribar a l’Alguer (Alghero, en italià). Ens vam instal·lar a l’hotel Margherita, un hotel de l’any de la picor, tant, que fins i tot l’amo parlava català.  
L’Alguer té 40.000 habitants. L’any 1354 va ser conquistada pels catalans i van estar a la ciutat fins a principis del segle XVIII. Encara conserva el centre històric d’estil gòtic català i l’idioma.
A quarts de cinc vam començar la visita del centre històric sota un sol de justícia.  Ens vam refugiar a la Chiesa i Convento della Misericordia situada al carrer del mateix nom on vam trobar la Santa Rita lletja, que no podia dissimular malgrat la corona de roses que portava al cap.
Els noms dels carrers estaven escrits en català i el trenet turístic (anomenat trenino catalano) feia les explicacions en italià i català. A les botigues ens van parlar en català (la pela és la pela), el cambrer del restaurant on vam sopar també i vam escoltar més d’un que el parlava pel carrer.
A les set vam anar a la Missa que havíem vist anunciada en català a la chiesa de San Francesco. Vam apostar quantes persones hi hauria. Jo vaig dir que no arribaríem a les 20. Em vaig equivocar. L’església estava plena de gom a gom i tothom  seguia la Missa en català mitjançant el full que hi havia al seient.  Una coral  ens va obsequiar amb un magnífic concert. D’entrada una versió del “Kumbayá” que em va agradar molt. Acabada la Missa vam anar a felicitar els cantaires. El director de la Coral era l’autor de la música d’una cançó que figurava a l’últim CD de Marina Rosell. Estava molt esvanit.


Monachil (Granada): Convento de los Agustinos Recoletos.

A Monachil, un poble de 6.000 habitants situat als peus de Sierra Nevada a 8 km de Granada hi ha des de l’any 1912 el Convento de los Padres Agustinos Recoletos. Tenen un  Santuari dedicat a Santa Rita,  imprimeixen la revista “Santa Rita” que té més de 100 anys d’existència, i és el centre oficial de peregrinació dels devots de Santa Rita de tot l’Estat Espanyol. 
El setembre de 2001 vam fer un viatge a Andalusia i el dia 17 vam visitar el convent. Ens va rebre Fray Luis i ens va invitar a un refresc mentre vam fer petar la xerrada. Està escrivint la vida de Santa Rita per capítols a la Revista i va per la pàgina 1.600....  El dia de Santa Rita (22 de maig) organitzen una festa que congrega molts devots.  L’Ajuntament instal·la una gran carpa al camp de futbol del recinte que costa un ull de la cara. Ens va ensenyar una fotografia de tots els autocars que hi havia aparcats i semblava Lloret de Mar.
Fins aquell dia portava fotografiades unes 200 Santes Rites i Fray Luis ens va fer una entrevista que va sortir a la Revista (número de desembre de 2001). Ens va ensenyar un llibret amb l’adreça de totes les esglésies i convents dels Agustins/tines Recoletos de tot el món (estan a 19 països). No me’l volia donar amb l’excusa que només en tenia un, però no vaig marxar fins que va ser meu. Aquest llibret és un tresor, perquè a partir d’aquell moment ens va permetre anar directes a les esglésies on hi havia un 98% de probabilitats de trobar una Santa Rita.
La Santa Rita que hi ha a l’altar del Santuari és lletja. A la sagristia n’hi ha una altra més clàssica que és la que surt a la processó el dia de Santa Rita. Des de fa molt poc, el prior general de la Ordre dels Agustins Recoletos és Miquel Miró Miró, nascut a prop del meu poble, a Vinebre (Ribera d’Ebre) i que vam conèixer quan vam visitar el convent dels Agustins Recoletos de Marcilla (Navarra) l’any 2004.


El Ferrol (A Coruña): Iglesia del Carmen.
La tarda del dia 18 de febrer de 2006 vam anar a El Ferrol (ex-del-Caudillo) perquè un ocellet m’havia dit que hi havia una Santa Rita. Estava a la iglesia del Carmen situada a prop de l’Ajuntament. Era una Santa Rita lletja i de les que costa identificar. El capellà que estava a la sagristia em va certificar que ho era i a més a més em va dir l’edat: del segle XVIII.
Plovia a bots i barrals quan vam continuar cap a Villalba, el poble de  l’incombustible  Fraga Iribarne. Vam estar al Parador. En una sala de la planta baixa estava anunciat un còctel en honor d’una expedició de joves catalans que feien Galícia en 4-4. Ens vam donar per al·ludits (joves i catalans) i vam gaudir del còctel.


Roma (Itàlia): Chiesa de San Giacomo in Augusta.

De camí cap a la costa amalfitana, del 15 al 19 de setembre de 2002 vam estar tres dies a Roma allotjats a la Casa di Santa Francesca Romana, situada al Palazzo dei Ponziani, un antic convent del barri del Trastevere. 
A Roma hi ha una església a cada cantonada i en quasi totes hi ha una Santa Rita. En els tres dies que hi vam estar n’hi vam trobar 23. La de la chiesa de San Giacomo in Augusta, situada a la Via del Corso tocant a la Piazza del Popolo, era de les lletges.
Darrera de Santa Rita vam visitar moltes esglésies de molt  valor artístic, per exemple la chiesa San Pietro in Vincoli, on hi ha el famós Moisès de Miguel Angel.   També vam caminar per molts barris de Roma. La visita estrella va ser el Musei Vaticani que teníem pendent, amb la Capilla Sixtina, plena com un ou. També vam visitar el Foro Romano, les termes de Caracalla i les catacumbes.
Molt a prop d’on vam dormir, el nostre nebot Marc, sacerdot “in fieri” en aquelles dades,  ens va recomanar l’Osteria “Le mani in pasta” (Via del Genovesi 37) , on vam menjar molt bé amb una excel·lent relació preu-qualitat. Recomanat, però per no tenir cap frustració heu de reservar (telèfon 06.5816017).


Paris: Chapelle de Sainte Rita.
Malgrat que ja ha sortit al capítol de les Santes Rites de fusta, la que hi ha  a la Chapelle de Sainte Rita de Paris, situada al barri de Montmatre davant del Moulin Rouge,  es mereix també sortir en el capítol de les lletges. O no ?

 

dimecres, 25 de maig del 2011

XIV. LA FESTA DE SANTA RITA A BARCELONA (2011).

El dia 22 de maig és el dia de Santa Rita i a molts llocs del món es celebra amb l’ofrena i benedicció de les roses. A Barcelona, l’església de Sant Agustí és el lloc oficial de la celebració. En aquest capítol també visitarem les Santes Rites del  claustre de la catedral i de la Casa Vicenç, obra de Gaudí.
L’església de Sant Agustí de Barcelona està situada a la plaça de Sant Agustí al costat del carrer Hospital, molt a prop del mercat de la Boqueria i de la Rambla.


Tradicionalment, tots els dies 22 de maig se celebra en aquesta església la gran festa de Santa Rita de Barcelona. La Santa era una monja agustina i per això es troba en quasi tots els convents i esglésies dels agustins i de les agustines.

Breu història de l’església de Sant Agustí: Els monjos agustins van arribar a Barcelona l’any 1309 i es van establir al carrer Comerç on avui hi ha Sant Agustí Vell. Després de la desfeta de 1714 van passar del convent del barri de la Ribera al convent de Sant Agustí a la plaça Sant Agustí 2, perquè Felipe V va derruir el convent per construir el Parc de la Ciutadella. Les obres del nou convent van començar l’any 1728 i va ser inaugurat l’any 1750. Es d’estil neoclàssic, fou obra de Pere Bertran i la façana no es va acabar i és la mateixa que hi ha actualment.
L’any 1808, durant l’ocupació francesa, l’església es va convertir en  un quarter. L’any 1814 van tornar els monjos agustins. L’any 1835 va ser incendiat i durant la desamortització de Mendizábal va passar de convent a parròquia, tal com continua avui. L’any 1936 es va tornar a incendiar i es va cremar la imatge de Santa Rita que hi havia. L’actual sembla que és del segle XIV, malgrat que no hi ha cap document que ho certifiqui.


El carrer Hospital (foto) i la Rambla estan plens durant tot el dia de persones que porten les roses a la mà.

La plaça de Sant Agutí amb l'església al fons.

A una de les reixes de l'entrada hi havia un gran pòster de Santa Rita.

La festa comença a les set del matí i acaba a les nou de la nit. Cada mitja hora es fa la benedicció de les roses  alternant amb alguna Missa. L’església està plena durant tot el dia entre les persones que surten i les que entren. La cerimònia comença amb un curt parlament sobre Santa Rita i amb una oració. A continuació el sacerdot que presideix la cerimònia fa la benedicció general des de l’Altar Major mentre tothom alça els rams de les roses. Després sacerdots o diaques  es traslladen a tots els racons  de l’església  anant escampant l’aigua beneïda amb un ram d’olivera. Una vegada beneïdes les roses s’han de guardar durant tot l’any a casa.
 
La gent esperant la benedicció de les roses. Al fons a la dreta l'altar de Santa Rita.

La benedicció de les roses.
La plaça està plena de parades on venen les roses. N’hi ha de diverses classes  però les roses genuïnes de Santa Rita no són les més boniques (veure fotos). Vaig observar que en algunes parades venent les roses ja beneïdes, però no és això, companys, no és això. 
 

Aquesta és la autèntica rosa de Santa Rita.
Moltes persones volen portar les roses o les espelmes fins l’altar de Santa Rita. Per això s’ha de fer una cua que pot durar hores. Com l’altar està situat al fons de l’església a la dreta, les persones que volen anar fins l’altar entren per la porta de la dreta i arriben fins l’altar per un passadís d’anada i tornada  convenientment protegit per on no es pot accedir des de l’església. A l’altar hi ha diverses persones que controlen la recepció dels rams  i les espelmes. La cua camina poc a poc perquè hi ha persones que es queden a resar a l’altar o a fer companyia a Santa Rita.
La cua per anar fins l'altar de Santa Rita entra per la porta de la dreta de l'església.


La cua continua pel carrer Hospital.

Del carrer Hospital la cua continua per tot el carrer Junta de Comerç.
Des de dins de l’església es pot arribar amb dificultat fins la barrera que separa l’església de la zona on hi ha l’altar. Des d’allí, els espavilats donen les roses o espelmes a les persones de l’organització i aquests els posen a l’altar i s’estalvien fer la cua. Però no és el mateix. Jo vaig fer les fotos de l’altar des d’aquesta posició excepte una frontal que la va fer una de les persones que col·laboren a la festa i es va oferir molt amablement.

A punt d'arribar a l'altar de Santa Rita des de dins de l'església.

L'altar de Santa Rita un dia qualsevol.


L'altar de Santa Rita el dia 22 de maig a les onze del matí.

La imatge de Santa Rita es creu que és del segle XIV.



La capella de Santa Rita del claustre de la catedral és un lloc on també acudeixen moltes persones per resar-li i portar-li flors, sobre tot roses. Aquest dia està oberta la reixa que tanca la capella i permet als devots apropar-se a la imatge de la Santa.
Hi havia una dona d’uns 45 anys amb aspecte de progre que havia portat a la seva mare a resar a Santa Rita i s’ho mirava des d’una certa distància.  Vaig escoltar que feia el següent comentari: “La meva mare és molt creient i religiosa. Jo no sóc creient però li dec molt a Santa Rita”. Conec a més d’una persona que està en deute amb Santa Rita....

La capella del claustre de la catedral.

La capella té la porta de la reixa oberta el dia de Santa Rita.

L'altar del claustre de la catedral a les 9.30 del matí.

Aquesta Santa Rita té amagada l'espina del front. És una excepció.

A un altre lloc de Barcelona on es celebra aquesta festa a petita escala és a la capella de Santa Rita que hi ha al jardí de la casa Vicenç, situada al carrer de les Carolines entre els carrers Gran de Gràcia i Príncep d’Astúries. Aquesta capella només s’obre el dia de Santa Rita i permet l’accés al jardí de la casa Vicenç, cosa que aprofiten els turistes perquè poden gaudir amb més perspectiva de l’obra del geni de Riudoms/Reus.  A la porta hi ha una petita parada de venda de roses. Aquesta Santa Rita està a l’abast de la gent i vaig veure com les devotes fregaven els rams de les roses damunt la imatge de la Santa, potser era perquè aquí no hi ha benedicció durant tot el dia.


La façana de la casa Vicenç, obra de Gaudi.

La porta d'entrada al jardí.

La capella és molt petita.

En aquesta capella hi ha més espelmes que roses.

A Santa Rita li falta la creu (fa vuit anys la tenia).

Amb qui estarà pensant Santa Rita ?

NOTA FINAL: Sant Antoni i Santa Rita són els sants més populars i els que tenen més devots entre els catòlics. Ja sabeu que Santa Rita és la patrona dels impossibles i dels desesperats, per això no m’estranya que hi hagin tantes persones que confien amb ella.
Tinc testimonis en els que Santa Rita “ha funcionat”. Una amiga metgessa té una filla amb una malaltia crònica greu. Un dia estava molt amoïnada perquè la filla estava passant uns dies molt dolents. Ella no es creient però li vaig dir que parlés amb Santa Rita. Al cap de dos dies em va trucar dient que ja estava bé. No s’ho creia.
La mateixa amiga va canviar de pis i el dia que havia de marxar d’on vivia no podia obrir la caixa forta. Va estar lluitant tota la tarda sense èxit. Quan ja estava desesperada se’n va recordar de Santa Rita i li va demanar que l’ajudés. Quan va tornar a la caixa forta, només va tocar el botó i la porta es va obrir. És veritat.
Personalment podria explicar també alguna anècdota similar i conec a persones serioses, cultes i gens sospitoses de mentir que també tenen alguna anècdota relacionada amb Santa Rita.
He estat reflexionant sobre quina explicació poden tenir aquests fets. La relació entre la oració o el prec a Santa Rita i el seu resultat. Una possible explicació podria ser l’atzar, la casualitat. Però no és gaire raonable quan les coincidències es repeteixen varies vegades. Llavors no tens més remei de creure que el pensament pot tenir una influencia sobre els esdeveniments, o sigui, que la fe pot moure muntanyes.
Per acabar, un cas que va succeir al filòsof Jean Guitton (1901-1999). La seva esposa Marie Louise tenia una gran devoció per Santa Rita i quan ell li deia que a lo millor Santa Rita no havia existit, ella contestava que li era igual perquè Santa Rita era el canal pel qual es comunicava amb Déu.
L’any 1961 Jean Guitton va ser elegit per l’Acadèmia Francesa. El mes de gener de 1962 la seva esposa li va dir: “He resat perquè siguis rebut sota la Cúpula el dia de Santa Rita, el 22 de maig”. Ell li va contestar que no era possible perquè el 22 de maig era dimarts i les recepcions eren els dijous. Ella li va contestar: “He resat pel 22 de maig i Santa Rita és la santa dels casos impossibles”.  En aquell moment hi havia obres a la Cúpula i les recepcions es feien a un altre lloc. La de Jean Guitton es va convocar al Conservatori de Música un dimarts, però el 29 de maig en comptes del 22. Marie Louise va dir: “No està malament però no es el que jo vaig demanar”.
Jean Guitton anava cada setmana  a veure a la persona que preparava el discurs de la seva recepció. Un dia quan estaven reunits va sonar el telèfon, el va agafar la persona que preparava el discurs i es va enfadar molt. “Sap el que m’anuncien ? una contraordre, la recepció s’ha fixat pel dia 22 de maig”. Va trucar a Marie Louise i aquesta no es va sorprendre.
Marie Louise creia que quan la fe es pura, total i simple, es pot aconseguir lo impossible, però sense que sigui un miracle, a través del joc de les circumstàncies. I explicava un exemple: Jesús volia pagar l’impost del didracma i va manar a Pere que tirés l’ham. Un peix que s’havia empassat (per atzar) un didracma, estava allí.
El meu “impossible” d’enguany ha estat que tots els polítics deixin de barallar-se entre ells i es posin a treballar pel benestar de la gent i de Catalunya. Sóc conscient que m’he passat i que Santa Rita tindrà una feinada.