El mes d’octubre de 1977 vam visitar el nord de l’Índia. El dia que Tarradellas va arribar a Barcelona estàvem a Nova Delhi i vam obrir una botella de cava que ens havíem emportat per l’ocasió. El “National Herald”, diari fundat per Nehru es va fer ressò del “Ja sóc aquí”.
Trenta quatre anys després, el mes de febrer de 2011, vam tornar a l’Índia, però aquesta vegada al sud. Vam visitar els Estats de Karnataka, Tamil Nadu i Kerala que formen part de l’anomenada Índia dravídica, situada a l’extrem meridional del subcontinent per sota dels rius Narmanda i Mahanadí. Allí hi viuen el 21% de la població de l’Índia (233 milions). L’Índia dravídica es diferencia de la resta del país pels seus idiomes.
 |
| Senyalats en negre els Estats de l'Índia que vam visitar. |
Va ser un viatge en família, un grup d’onze persones de les quals set érem amics o coneguts. Vam recórrer uns 2.500 km en un petit autocar per carreteres molt dolentes. Els guies eren un matrimoni format per una catalana i un hindú, propietaris de l’agència de viatges que coneixen molt bé el país.
 |
| El recorregut que vam fer pel sud de l'Índia.
Vam fer el següent itinerari: en avió de Chenai (abans Madrás) a Bengaluru (abans Bangalore). Aquí vam agafar l’autocar i vam anar a Hassan, Mysore (dos nits), Ooty, Kochi abans Cochin (dos nits), Kovalam (dos nits), Madurai (dos nits), Kumbakonam, Mamallapuram i Chenai.
APUNTS GENERALS SOBRE L’ÍNDIA:
Lo primer que veus a l’Índia és que hi ha molta gent, però molta gent, i gran quantitat de brutícia arreu: als carrers, als rius, als estanys... En canvi, en alguna casa que vam poder entrar estava molt neta.
Les vaques continuen anant soles pels carrers menjant el que troben. Vaig veure en un mercat una vaca que anava a menjar a una parada de fruites i verdures i la van fer fora molt educadament. Malgrat que van per lliure, totes les vaques tenen amo excepte les molt velles que ja no es poden aprofitar.
 |
No falla, tots els homes porten un senyor bigoti perquè és un signe de virilitat.
 |
| No hi ha cap problema per fer fotografies. Fixeu-vos amb els bigotis. |
Les persones són molt amables i els hi agrada que els facin fotos, t’ho demanen. Després els hi ensenyes i riuen i riuen... Vam fer moltes fotos, una vegada feta la tria en van quedar 1.087.
A la televisió hi havia un canal d’esports que donaven tot el dia futbol de tot el món. La globalització. Pobres hindús.... Els convertiran a la religió del futbol. Passant per un poble vaig veure un anunci amb la foto de David Villa. No vaig veure’n cap de Messi.
Menjar a un restaurant local decent costa 1-2 euros. Al restaurant d’un hotel entre 7-10 euros. Un sopar amb totes les de la llei en un bon restaurant: 20 euros. A la carretera, l’únic bar que reunia unes mínimes condicions era la cadena “Cafe Coffe Day” que al final el vam avorrir. Per esmorzar, la dosa, una espècie de crêpe amb espècies, va ser la solució.
 |
| La dosa acabada de fer.
Els hotels van estar bé en línies generals. El Royal Orchid Metropole de Mysore era un magnífic edifici colonial, però a la nit, dos del grup van veure la cuina plena de rates. Van avisar i els hi van dir que allò era normal.
|
Als mercats hi ha moltes parades de flors perquè els hindús cada dia porten flors a les divinitats. Al mercat de Mysore, un noi hindú que ens va veure passar va dir: “mes barat que Andorra, el meu cosí Jordi viu a la Costa Brava”.
 |
| El mercat de flors de Mysore. |
 |
| Un dels objectes venerats és una espècie de penis. |
El 60% són hinduistes i veneren unes imatges estranyes, per exemple un penis de pedra de tamany considerable. La divinitat més simpàtica és Ganesha (fill de Shiva) que té el cap d’elefant i ve a ser la Santa Rita de l’Índia perquè és a qui demanen els impossibles o que solucioni els seus problemes. Sol estar a l’entrada dels temples, cosa que passa sovint a les esglésies catòliques amb Santa Rita.
 |
| Ganesha és la Santa Rita de l'Índia. |
 |
| Processó al temple de Chamundi de Mysore. |
 |
| Processó nocturna a Madurai. |
 |
| Cerimònia religiosa hindú al temple Brihadeshvara de Thanjavur. |
 | ||||||||||||||||
Processó nocturna a Mamallapuram.
Les escoles catòliques tenen molt bona reputació, i solen anar-hi nens de diferents religions, no només els catòlics.
El 20% són mahometans i un altre 20% cristians. Vaig quedar sorprès de la quantitat d’esglésies catòliques que vam veure, sobretot a Kerala, on n’hi havia una darrera de l’altra i a totes les esglésies trobaves a Sant Antoni i molt sovint a Sant Jordi matant el drac. Hi ha una magnífica catedral catòlica a Mysore i a Trivandrum. Vaig trobar dos Santes Rites: a Kochi i a Pondicherry. Vaig estar de sort perquè la guia va fer una recerca per Internet i no va trobar cap Santa Rita a l’Índia.
Els temples hindús que vam visitar són una meravella i el Palau de Mysore també. Hi havien molts visitants nadius i pocs estrangers. A Sravanbelgola hi ha un dels principals centres de peregrinació jainista del sud de l’Índia.
 Elefants salvatges a la reserva de Bandipur. LA SANTA RITA DE KOCHI (KERALA):
El dia 10 de febrer vam entrar a l’Estat de Kerala. Li diuen “La terra de Déu”. A mi em va agradar molt. La revista National Geographic la inclou entre els 10 paradisos del món que s’han de visitar almenys una vegada a la vida. És espectacular la quantitat de palmeres que hi ha; suposa una font molt important de riquesa. També hi ha llacs, platges, rius, canals i plantacions d’espècies i te. És el centre més important de la teràpia ayurvedica (antic sistema mèdic de l’Índia) i és l’únic Estat de l’Índia amb un 100% d’alfabetització i dels pocs que manen els comunistes.
Kerala ha estat sempre un poble acollidor i va rebre amb els braços oberts a cristians, jueus, àrabs i portuguesos. La seva gent es apreciada pel seu nivell intel·lectual, la seva honestedat i sobre tot per la dedicació al treball.
Kochi (Cochin) és la ciutat més important de Kerala, malgrat que la capital és Trivandrum. Kochi vol dir “reina del mar Aràbic” i durant molts segles ha rebut vaixells d’ultramar amb gent que venia a fer negocis. Actualment continua sent un dels ports principals de l’Índia i un dels ports naturals millors del món.
Davant del mar on hi ha les xarxes xineses de pesca hi havia unes parades de peix acabat de pescar que feien goig. Per sopar vam comprar un mero que pesava 5 quilos i 18 llagostins molt grossos (en total 2.600 rúpies = 44 euros = 4 euros per cap) que ens van cuinar per tot el grup en un dels “xiiringuitos” que fan aquesta feina.
A la tarda vam anar a l’església de San Francisco, la primera que van construir els portuguesos a l’Índia i on va estar enterrat Vasco de Gama entre 1524 i 1538 abans de ser traslladats a Lisboa.
A l’entrada del St.Mary College hi havia escrita aquesta frase atribuïda a St. Magdalene of Canossa: “ The Conduct of One’s Whole life depends on the Education has received”. Estic d’acord.
Vaig preguntar per Santa Rita a una escola italiana de monges, malgrat que la que em va atendre era hindú. Em va dir que a Kerala no havia sentit parlar mai de Santa Rita però que on si n’hi havia una era a Roma. Gràcies.
L'autor del blog davant de la casa de la Rita de Kochi.
Davant de l’hotel hi havia una casa que a la porta d’entrada hi posava “Rita”.Vaig trucar i va obrir una noia hindú. Vaig demanar per la Rita; era la seva sogra, que era irlandesa i feia dos anys que s’havia mort. No tenia ni idea si hi havia cap Santa Rita a Kochi. A l’entrada del pis tenien un petit altar amb la Mare de Deu de Lourdes i un Sant Crist. Quan vaig dir que veníem de Barcelona em va dir que el seu marit que era capità de vaixell havia marxat aquell dia cap a Espanya.
LA SANTA RITA DE PONDICHERRY:
El dia 17 vam arribar a Pondicherry (Puducherry o Pondy) a l’hora de dinar. Aquesta ciutat havia estat una colònia francesa i malgrat estar dins del territori de l’Estat de Tamil Nadu depèn directament del govern central.
Els francesos van venir a l’Índia abans que els anglesos, però aquests no els van deixar colonitzar el país i es van haver de conformar només amb Pondicherry. Però els francesos van marxar set anys mes tard que els anglesos (1954) i van deixar: el seu idioma, l’estil francès en els edificis i passeig marítim, el nom dels carrers, el kepi (barret típic que continua utilitzant la policia) i la baguette (únic lloc de l’Índia on es pot trobar).
Monument a Pondicherry als francesos morts a la primera guerra mundial.
Vam arribar pel passeig Marítim anomenat Avenue Goubert i vaig veure des de l’autocar una església que estava oberta. Vaig tenir la sort que no vam parar gaire lluny per anar a dinar, exactament a la place de la Republique. Em vaig escapar per anar a l’església. Pels carrers que vaig passar tenien tots noms francesos (rue de la Marine, Rue Dupuy, etc..) i al mateix passeig Marítim hi havia el monument dedicat als morts francesos a la primera guerra mundial, tot en francès. Semblava que estava a una ciutat francesa.
L'església de Notre Dame des Anges de Pondicherry.
L’església es deia Notre Dame des Anges, també en francès. Vaig entrar per la porta lateral i de seguida vaig veure una imatge de Santa Rita a l’altre extrem de l’església. Quina emoció !! L’església estava en restauració i Santa Rita estava a la dreta de l’entrada principal i tenia davant posades a terra totes les estacions del Via Crucis.
Als peus de Santa Rita hi havia totes les estacions del Via Crucis.
Porta la corona de color verd al braç esquerra, com moltes Santes Rites franceses.
L'estigma és ben pronunciat.
Vista de l'interior de l'església.
Pressupost de les obres de restauració de l'església.
El grup es va quedar a dinar al restaurant de l’hotel “The Promenade”. Jo vaig llogar un ricks-haw, per anar a les altres dues esglésies catòliques de la ciutat. Una era la catedral. Però cap Santa Rita. El ricks-haw són uns petits cotxes a motor sense portes ni vidres a les finestres on hi caben dos o tres persones i té conductor. El passeig va costar 150 rupies (2,5 euros).
Quan vaig tornar al restaurant estaven a mig dinar i al veure que es tractava de cuina francesa m’hi vaig apuntar. Va ser el millor dinar del viatge.
A Pondicherry hi ha l’”ashram” (centre espiritual) que va fundà el famós mestre Sri Aurobindo mort l’any 1950. Va ser perseguit pels anglesos pel seu patriotisme i per això es va instal·lar en territori francès.
El viatge va continuar però ja no vaig trobar cap més Santa Rita.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada