CAPÍTOL XXXIX: ELS EXVOTS DE SANTA RITA.

Un vot és la prometença que hom fa a Déu, a la Verge, o als sants,  si s’obté el que es demana. Per exemple, “Si el Barça guanya la Champions pujaré a peu a Montserrat.”

Un exvot, és l’objecte que s’ofereix a Déu, a la Verge, o als sants, en compliment d’un vot o en record d’un benefici rebut, que es penja a la paret del temple, de la capella, a l’altar, etc.. El tipus d’exvot pot ser molt variat: un quadre, una rajola de marbre amb una inscripció, objectes personals, parts del cos fet amb cera, fotografies etc..

No és costum portar exvots a Santa Rita. De les 1.186  que he fotografiat fins ara, només 38 en tenien: 17 són de França, 12 d’Itàlia, 4 de Bèlgica, 2 d’Àustria i 1 de Guatemala, 1 de Portugal i 1 Catalunya. En les 634 Santes Rites fotografiades fins ara a l’Estat Espanyol flors i ciris els que vulgueu, però exvots cap. Potser n’hi ha però jo no els he trobat.

                                        ITÀLIA

A Itàlia, l’exvot més utilitzat és un cor, sovint adornat amb les lletres “GR” que vol dir “grazia ricevuta”. Aquest tipus d’exvot no el vaig trobar en lloc més. Veurem uns exemples:

Bolonia (Emilia-Romagna): Chiesa de Santa Rita.

Rimini (Emilia-Romagna): Chiesa de Santa Rita.

Padua (Veneto): Chiesa de Santa Rita.

En aquesta fotografia es pot apreciar molt bé com són els exvots a Itàlia. A l’església de Santa Rita de Padua  hi ha una capella dedicada a la Santa on hi ha una imatge de bronze i a la paret un quadre amb els exvots. 

Bolonia (Emilia-Romagna): Chiesa de Santa Rita.

Milano (Lombardia): Chiesa de Santa Rita

Rimini (Emilia-Romagna): Chiesa de Santa Rita.

Venezia (Veneto): Chiesa de San Angelo degli Zoppi.

Venezia (Veneto): Chiesa de San Francesco della Vigna.

L’església de San Francesco della Vigna està situada al nord-est del barri de Castello molt allunyada del centre, i per això es poc visitada pels turistes. Porta el nom d’una vinya perquè al segle XII, al lloc on la van construir els franciscans n’hi havia una. Hi ha obres de Tiépolo, Veronès, Giovanni Bellini i Antonio de Negroponte. De les deu imatges de Santa Rita que vaig fotografiar a Venezia és l’única que és una estàtua, les altres són quadres.

Era l’hora de dinar i com fem sovint vam preguntar a un home que tenia pinta de gurmet on podíem anar. Ens va recomanar el restaurant Remigio però ens va advertir que anéssim en compte perquè eren molt “lladri”, a la carta posen un preu i després en cobren un altre. Vam dinar bé i només un plat van cobrar una mica més però molt poca cosa. Es podia suportar.

Quan vam sortir del restaurant em vaig adonar que no portava el paraigües plegable.  És un paraigües que m’estimo molt. Isabel es va quedar al restaurant prenent un cafè i jo vaig tornar corrent a la chiesa de San Francesco della Vigna perquè estava segur que l’havia deixat damunt d’un banc quan vaig estar fent les fotos de Santa Rita. L’església la vaig trobar de seguida. El paraigües, no.

Al capvespre, quan vam arribar a l’habitació de l’hotel vaig tenir una gran alegria. El paraigües l’havia deixat a l’habitació de l’hotel... no l’havia perdut !.

Cascia (Umbria): Chiesa de San Francesco.

Curiosament en aquesta església de Cascia, la ciutat de Santa Rita, és l’únic lloc d’Itàlia on els exvots no són els característics cors. Guanyen les fotografies per panadera

                                             FRANÇA

Si a Itàlia els exvots són cors, a França són plaques de pedra o de marbre col·locades a la paret de l’església o a l’altar on mostren l’agraïment pel favor obtingut. Veurem uns exemples:

Paris: Église de Saint Pierre de Montrouge.

Bastia (Còrsega): Église de Notre Dame de Lourdes.

Montpellier (Languedoc): Église de Saint Roch.

A Montpellier hi vaig fer una estada d’un mes al Servei de Pediatria de  l’Hospital Saint Charles a finals de l’any 1968. Vivia a una pensió del Boulevard des Arceaux. Els matins anava a l’hospital i les tardes preparava unes Oposicions a pediatre de la “Seguridad Social” que s’havien de convocar, no se s’havia quan. Les Sessions de Pediatria de l’Hospital es feien a les set de la tarda, cosa impensable a casa nostra. També em va cridar l’atenció la sirena de les ambulàncies, soroll que a Barcelona encara no havia arribat.

A la pensió hi havia altres inquilins i ens trobàvem a taula a l’hora dels àpats. La senyora que regentava la pensió era una “pied noir”, nom com es coneixien els francesos que vivien a Argèlia i van marxar quan va obtenir la independència. Recordo que cantava la cançó “J’attendrai”, composada per Dino Oliveri l’any 1938. M’agradava molt. Després de molts anys em vaig recordar de la cançó i vaig estar buscant el CD sense èxit. Al final vaig trobar la versió d’una tal Rina Ketty, una versió molt antiga.

En un viatge que vam fer a l’Alsàcia el setembre de 1998 vam dormir a “l’Hotel du Parc” de Than, el poble on comença la ruta del vi. Resulta que a l’hotel hi havien dormit personatges cèlebres i a la porta de les habitacions hi posava el seu nom (per exemple el general De Gaulle i el general Petain). A nosaltres ens va tocar l’habitació on havia dormit Rina Ketty !! Quina casualitat ! feia molt poc temps que havia aconseguit el CD.

A Montpellier hi he estat moltes vegades i he anat veient com ha anat canviant. Aquesta Santa Rita de l’església de St Roc la vaig fotografiar el dia 19 d’octubre de 2004 tornant d’un viatge a Milà. St Roc era fill de Montpellier.

Paris: Paroise Gallicane de Sainte Rita.

Aquesta església té la particularitat de pertànyer a l’església catòlica gal·licana que no té res a veure amb l’església catòlica romana i la vaig visitar l’any 2002 (veure capítol IX dedicat a les Santes Rites jacents).

L’any 2009, els seus propietaris (l’Església neoapostòlica amb seu a Zurich) la va vendre a un constructor per fer-hi pisos. L’any 2010 l’Ajuntament de Paris va donar el permís de demolició que es tenia que executar el mes de setembre passat. L’arquebisbe coadjutor de la parròquia Jean-Paul Marty ha declarat: “Si le permis de demolir n’a encore été exécuté, c’est que sainte Rita, patronne des causes pèrdues, s’y oppose”.

Toulouse (Languedoc): Église de St Jerome.

Curgies (Nord Pas de Calais): Église de Sainte Rita.

Mont-Saint-Aignan (Bretagne): Église de Sainte Maria.

Vendeville (Nord Pas de Calais): Église de St Eubert.

Aquesta església és el lloc de peregrinació més important del nord de França i les parets de l’església estan completament coberts pels exvots (veure el capítol IX dedicat a les Santes Rites jacents). 

                                            

                                              BÈLGICA

                               A Bèlgica els exvots són iguals que els de França.

Kontich (Flandes): Ésglésia de Santa Rita.

Bouge-Namur (Valònia): Église de Sainte Rita.

Marchienne au Pont (Valònia): Église de Sainte Rita.

Amb l’església de Bouge-Namur és el centre de peregrinació més important de Bèlgica. Les parets estan completament cobertes pels exvots.

                                              AUSTRIA

Els exvots són semblants als de França i Bèlgica. Veure capítol XXXI dedicat a les Santes Rites de Viena. 

Viena: Minoritenkirche.

                        GUATEMALA

És una barreja de plaques, escrits en fulls de paper i fotografies.

Guatemala City: Iglesia de Santa Catalina.

                                           PORTUGAL

                           La majoria d’exvots són en forma de fotografies.

Viana do Castelo (Alto Minho): Igrexa de Santa Rita.

CATALUNYA

Puig-reig (Bergadà): Ermita de Santa Rita del Mas Lladó.

Predominen els ex-vots en formes del cos humà: caps, cames, peus, pulmons, pits... És l’únic lloc on els exvots a Santa Rita tenen aquestes característiques. Veure capítol XXXV, dedicat a les ermites de Santa Rita de Catalunya.