CAPÍTOL XL. LA SANTA RITA DE TUNÍSIA.

Durant un creuer per la Mediterrània, el dia 22 de maig de 2002 vam estar a  Tunísia durant unes hores i vaig trobar una Santa Rita. Era la primera del continent africà. Mai hagués imaginat que en trobaria una a Tunísia. No sé si va tenir res a veure que aquell dia era la festa de Santa Rita....

Tunísia és el país més petit del Magreb i limita amb Argèlia a l’oest i amb Líbia al sudest. Està a 125 km de Sicília. 

Actualment té 10 milions d’habitants i a  més a més  de l’àrab es parla el francès. Tenen de moneda el dinar tunisià i la religió majoritària és la musulmana malgrat que hi ha minories jueves i catòliques.

La independència de França es va produir el dia 20 de març de 1956 i el primer president de la República  va ser Habib Bourguiba que va estar 30 anys en el càrrec. Quan nosaltres el vam visitar manava Zine El Abidine Ben Ali, derrocat el mes de gener de 2011 pel moviment popular que va desencadenar  l’anomenada Primavera Àrab. A principis de febrer d’enguany Tunísia va tornar a estar d’actualitat per l’assassinat d’un líder de l’esquerra amb la finalitat de fer fracassar la transició.

El guia, de nom Karim, ens va explicar que Tunísia era un país molt modern i que era dels països àrabs el més semblant a Europa: no hi havia poligàmia, existia el divorci, estava prohibit que les dones portessin vel, cohabitaven sense problemes les religions musulmana, jueva i catòlica, i el 50% de metges i el 60% de farmacèutics eren dones. La veritat és que l’any 2002 ja es veien més vestimentes àrabs pels carrers de Barcelona que a Tunísia.

Vam visitar Sidi Bou Said i la capital Tunísia.

SIDI BOU SAID, és un poblet situat al golf de Tunísia a 20 km de la capital.  S’aixeca com una balconada, encaixat entre els penya-segats i una llarga platja. El nom el va donar l’ermità musulmà Abou Said, que s’hi va retirar al segle XIII i va convertir l’indret en un lloc de culte, recolliment i peregrinació.

Aquest esperit va ser conservat pel baró Rodolphe d’Erlanger, pintor, músic i mecenes quan s’hi va instal·lar en la segona meitat del segle XIX i va acabar atraient-hi la intel·lectualitat de l’època, entre d’altres: Chateubriand, Flaubert, Lamartine i més endavant Paul Klee, André Gide, Simone de Beavoir i Michel Foucault.

El color blau de Tunísia que ornamenta portes i finestres a tot el país el va posar de moda el baró i va acabar sent un signe d’identitat nacional.

Amb el temps, Sidi Bou Said  es va anar convertint en un indret de moda, on el turisme de masses s’han fet els amos i els venedors de “souvenirs” s’han convertit en una plaga.

                             Vista del mar i del port de Sidi Bou Said.

TUNÍSIA: a la capital vam visitar la medina, declarada Patrimoni de la Humanitat per l‘Unesco l’any 1979. És el casc antic urbà més gran del nord d’Àfrica i conté uns 700 edificis (palaus, mesquites, mausoleus, fonts, etc..). En la seva millor època hi vivien més de 100.000 persones.

   Des del terrat de la botiga de catifes que vam visitar es podia veure el minaret de la mesquita Es Zituna, situada al centre de la medina.

Quan va acabar la visita guiada vam gaudir d’una hora lliure. Li vam dir al guia que volíem anar a visitar la catedral catòlica i ho va pintar molt malament. No li vam fer cas i vam agafar un taxi. La circulació era caòtica. El taxi no avançava gens. En un moment donat el taxista ens va dir que el lloc on volíem anar estava a 100 metres però en cotxe s’havia de donar una volta molt gran. Vam donar la carrera per acabada. El taxista volia cobrar en dinars (1,40 dinars) i nosaltres només portàvem euros. Li vam donar 2 euros i vam baixar (un euro era uns 0,70 dinars). Ens va deixar a la Porte de France.

            La Porte de France de Tunísia, lloc on ens va deixar el taxi.

La Catedral Saint Vincent de Paul  estava a 100 metres de la Port de France, a la place de la Independence davant de l’Ambaixada de França. Va ser inaugurada el Nadal de 1879 i va ser construïda pels francesos en honor al capellà que va ser venut com esclau a Tunisia i que després de ser alliberat es va dedicar a ajudar als esclaus cristians de la regió.

                    Façana de la catedral de Sant Vincent de Paul.

Quan vam entrar a la catedral sortien uns àrabs que es persignaven. Dins hi havia les escultures de Santa Bernardette i Santa Teresa. Quan estàvem a punt de marxar van descobrir a la paret de l’esquerra a una alçada considerable un vitrall amb la imatge de Santa Rita. Era la primera fotografiada al continent africà.

                          El vitrall amb la imatge de Santa Rita.

El lloc de trobada amb el grup era davant el Ministeri de Defensa. Vam tornar a peu  travessant tota la medina de punta a punta. Durant el trajecte li vam preguntar a un policia on estava el Ministeri de Defensa i ens va demanar perquè volíem anar al Ministeri. Potser teníem pinta de sospitosos...  Vam arribar puntualment al lloc de trobada. Va ser més ràpida la tornada a peu que l’anada amb taxi.