Còrsega és la tercera illa més gran de la Mediterrània occidental,
després de Sicília i Sardenya. És la més muntanyosa; només a 25 km de la costa
hi ha el Monte Cinto, que té 2.706 metres.
Hi arribàrem en ferry –juny de 2003-, procedents de Sardenya. En una
hora vam travessar l’estret de Bonifacio per arribar al poble del mateix nom,
un dels més bonics de l’illa.
L’arribada a Bonifacio (Bunifaziu, en cors), per mar, és espectacular.
És dalt d’un promontori calcari modelat pel vent i la mar. Entràrem per una ria que té un quilòmetre i
mig de llarg. La foto és de l’Oficina de Turisme: una imatge val més que mil
paraules.
A l’església de Sainte-Marie-Majeure de la “Ville Haute”, trobàrem la
primera de les catorze Santes Rites de l’illa. Té els ulls blaus.
Des de Bonifacio anàrem fins a Solenzara per la costa oriental; travessàrem
el centre de l’illa per les muntanyes fins al nord, férem el Cap Corse i
després vam baixar per la costa occidental fins a Ajaccio.
La platja de Santa Giulia, a prop de Porto Vecchio (Portivecchju), és
una de les més boniques de Còrsega.
A Solenzara (Sulinzara) trobàrem
la segona Santa Rita. Aquesta té els ulls verds.
Des de Solenzara pujàrem fins les Aiguilles i Col de Bavella (1.218
metres). Travessant les muntanyes arribàrem a Corte (Corti), que fou la capital
de Còrsega des de 1755 a 1768, l’únic periode de la història en què fou
independent, gràcies a Pascal Paoli, “Père de la patrie”. Corte el recorda amb
el monument de la foto.
Aquest va ser el símbol oficial de la nació corsa quan fou independent.
Actualment és l’emblema dels independentistes.
Bastia és la segona ciutat més gran de l’illa (54.000 habitants). És la
capital de l’Haute-Corse. El port vell és un dels seus atractius.
A Bastia trobàrem tres Santes Rites. A la foto, la de l’església de St
Jean Baptiste, que és a la plaça del Mercat, la més gran de l’illa. Porta
l’hàbit dels diumenges.
En un dia vam recòrrer la península del Cap de Corse.
Vam pujar per la costa oriental i baixàrem per l’occidental. La península està
ocupada per una cadena muntanyosa de 40 km.
Els poblets del Cap Corse són penjats a les muntanyes.
Al Cap Corse trobàrem dues Santes Rites. Una a Lavasina, a la costa
oriental.
L’altra a Nonza, a la costa
occidental. També té els ulls blaus.
St Florent és a la badia del mateix nom i és conegut com el Saint Tropez
de Còrsega. Vam dormir a l’hotel “Dolce Notte”, amb la terrassa de l’habitació tocant
al mar.
No vaig poder resistir la temptació d’un bany; tot el mar per a mi.
A St Florent anàrem a un concert de música corsa, protagonitzat pel grup
“I Campagnoli”. Quatre cantants “a capella”. Un rotllo macabeu. A la meitat del
concert se'ns va acabar la corda i vam marxar. La catedral on es feu el concert
estava plena de gom a gom. Ens van donar un llibret amb la lletra de les
cançons i vam poder comprovar que el cors s’assembla més al català i a l’italià
que al francès.
La Balagne és una regió de pujols amb pobles penjats amb vistes
magnífiques sobre el mar. Des del poble de Sant’Antonino (Sant’Antuninu) es
domina tota la Balagne i la mar. A migdia, a ple sol, estàvem passejant pels
carrers i vaig sentir una cançó que
estava sonant dins una casa. Em va agradar molt i vaig entrar-hi per preguntar
el títol. Era “Ma liberté de penser”, cantat per Florent Pagny. El vaig
comprar. Em vaig assabentar que era el número dos en vendes a França.
Vista del port de Calvi des de la Ciutadella. Calvi és la capital de La
Balagne, un lloc d’estiueig molt preuat, amb 6 km de platja. Asseguren que és el lloc
on va néixer Cristòfol Colom. Consta d’una ciutat alta (La Citadelle) i la
ciutat baixa (Marine), on hi ha el port. A la nit pujàrem a la Ciutadella, era
el dia Internacional de la Música (21 de juny) i a l’Oratoire de St Antoine hi actuava
una coral. Quina va ser la nostra sorpresa quan van cantar “L’Estaca” de Lluís
Llach en cors, acompanyada per tot el públic.
A La Balagne trobàrem tres Santes Rites: a Calvi, Lumio i Zilia. A la foto, la de l’església de St Pierre i St Paul de Lumio.
També té els ulls blaus.
El golf de Porto fou el que més ens va agradar de l’illa, amb la Reserva
natural d’Scandola, el golf de Girolata i Les Calanches.
El litoral del golf de Porto és ple de penya-segats de granit vermell,
que contrasten amb el blau de la mar.
Posta de sol al golf de Porto, des de l’hotel “Les roches rouges” de
Piana.
Les Calanches són escultures
granítiques formades per l’erosió, de color rosa o taronja.
Creen un contrast
molt estètic amb la mar. A la foto, la “Tête de chien”, que és la forma d’una
roca granítica.
La platja d’Arone, al Capo Rosso. En tota la costa no hi ha cap
construcció turística. En un lloc de la muntanya hi havia una clapa a
terra; ens van explicar que, en aquell
lloc, un italià va voler construir una casa. Per tres cops els nacionalistes
corsos la van volar i, finalment, l’italià
va desistir (a la tercera va la vençuda).
A Cargèse, a 31 km de Piana en direcció a Ajaccio, trobàrem una Santa
Rita. Aquest és el poble grec de Còrsega, perquè l’any 1774 va arribar una
colònia de grecs i encara conserven els seus costums. Fins i tot tenen una
església grega, que és al davant de la llatina.
Ajaccio (Ajacciu) és la capital de la Còrsega del sud i la ciutat més
poblada de l’illa (65.000 habitants). Un fill il·lustre de la ciutat fou
Napoleó Bonaparte. A la foto, un dels monuments que té a la ciutat.
A Ajaccio vaig trobar les tres últimes Santes Rites de Còrsega. A la
foto, una de les dues que hi havia a l’església de St Roch.
Al golf d’Ajaccio, a la platja Marinella, ens vam acomiadar de Còrsega.
Al fons es poden veure les illes
Sanguinaires.
En tots el viatges procuro comprar música del lloc que visito. Aquest CD
és de música popular corsa.
Tino Rossi (1907-1983) fou el cantant de Còrsega, nascut a Ajaccio. Un
any abans de morir, François Mitterrand li donà el càrrec de Comendador de la Legió d’Honor. Una de les
cançons famoses és “Marinella”, dedicada a la platja on vam dinar.
Isabel diu sovint que li agradaria tornar a Còrsega. A mi també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada