dijous, 14 d’abril del 2016

CAPÍTOL 107: LA FESTA DE LA LLUM DE MANRESA I LA VERMUTERIA SANTA RITA.

La Festa de la Llum de Manresa se celebra pels volts del dia 21 de febrer. Quin és el seu origen?: la manca de pluja, que des de l’any 1333 patia la zona de Manresa, va provocar una gran sequera. Els consellers de la ciutat van obtenir el permís, del rei Pere III, per construir una sèquia que portés aigua del Llobregat;  es començà a construir l’any 1339. La sèquia havia de passar pel terme de Sallent i el bisbe de Vic (que n’era el propietari), ho va impedir, entrant en conflicte amb Manresa. Segons la tradició, el dia 21 de febrer de 1345 es posà fi al combat, gràcies a l’aparició d’una misteriosa llum –provinent de la muntanya de Montserrat-, que arribà fins al temple del Carme. Amb la festa de la misteriosa Llum, es recorda aquest miracle.


El dia 21 de febrer d’enguany vaig ser casualment a la festa de la Llum de Manresa. Tenia fotografiades Santes Rites de totes les comarques de Barcelona, excepte la del Bages. El dia abans, descobrí per internet que hi havia a Manresa la “Vermuteria Santa Rita”. Vaig trucar per telèfon i oh!!!, a més dels vermuts, tenien una imatge de Santa Rita. A Manresa falta gent!

Vam arribar a les onze del matí, i anàrem directament a l’església del Carme, el lloc on havia arribat la misteriosa llum l’any 1345. En aquell moment estava fent el sermó de la missa Romà Casanova, el bisbe de Vic, que va passar de ser el mossèn del meu poble (Flix) a bisbe de Vic, gràcies a l’amistat que tenia amb el cardenal Ricard Maria Carles, quan aquest era bisbe de Tortosa. 


Era aviat i, al carrer Cap de Rec, la “Vermuteria Santa Rita” encara estava tancada.

En acabar la missa, tota la imatgeria de Manresa en pes es va posar en marxa, des de l’església del Carme fins a la plaça Major, acompanyada de les autoritats.


Mentrestant,  la colla castellera “Tirallongues” va protagonitzar la pujada per les escales del Carme.



I, tot seguit, la baixada amb èxit total. 

A la plaça Major, la Tronada -regueró de pólvora escampat per terra, combinat amb petards i trons-, donà la sortida a la Ballada de la imatgeria de Manresa.

En primer lloc, els cavallets de Manresa: foren estrenats el 21 de febrer de 1982 i han representat la ciutat en molts països.

Tot seguit, els Nans: els actuals foren estrenats l’any 2002, amb motiu dels 150 anys de la primera parella de nans, sent una rèplica idèntica de les figures ja existents.

Els Gegantons: s’estrenaren el mes d’agost de 1995, per ser portats per la gent jove.

L’Hereu i la Pubilla: s’estrenaren el 21 d’octubre de 1951 i són els encarregats de representar Manresa en les trobades de gegants.

Els Gegants: els actuals s’estrenaren per la festa major de 1982, substituint els gegants centenaris.

El Lleó: el 1742 ja existia un lleó a Manresa. L’actual fou recuperat l’any 2013.

L’Àliga: la primera notícia data de l’any 1593 i durant dos segles fou la màxima representació de la ciutat. Feia 131 anys de l’última aparició pública, quan l’any 1992 s’estrenà l’actual, de fusta, tal com era l’àliga barroca del segle XVII.

La música de la cobla acompanyà la ballada.

Després de donar un tomb pel casc antic, anàrem a fer el vermut a la “Vermuteria Santa Rita”, que és al carrer Cap del Rec número 20, a l’alçada de la plaça del Carme, al bell mig del casc antic.  

Ja havien obert; al carrer també hi havia taules. 

El local no és gaire gran, i la decoració és molt original.

La cuina és a la vista.

El vermut que tenen és el Miró de Reus, com no podia ser d’altra manera.

La tapa anomenada “Santa Rita” és l’estrella de les tapes.

La teca del “Santa Rita”. 


Però la millor tapa fou la següent:   al fons del local, a l’esquerra, hi havia un reservat i, dins d’un clot de la paret,  tapada per una finestra transparent, hi havia una Santa Rita petita.

Quan vam marxar, al carrer hi havia aquest anunci convidant a fer el vermut.

Aquesta Santa Rita l’hauria de incloure al capítol dedicat a les Santes Rites dels llocs insòlits (capítol 53) i al capítol de les Santes Rites petites (capítol 76).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada