santa rita santa rita lo que se da no se quita: CAPÍTOL 108: EL CAMÍ FRANCÈS DE SANTIAGO: LES PRIMERES SANTES RITES.

El mes de setembre de 1993 vam fer, a peu, un trosset del camí francès de Santiago (de color vermell). Anàrem des de Portomarín a Santiago. Tot seguit, férem un recorregut en cotxe per les províncies d’Ourense i Pontevedra. Encara no ens havíem contagiat de la rititis, i fotografiàrem -casualment-, les primeres 4 Santes Rites gallegues. Actualment en tenim 85.

El primer dia anàrem de Portomarín a Palas de Rei (22,4 km).

Entre Gonzar i Castromaior, un cartell de la carretera protegia els pelegrins.

Els pobles de la província de Lugo per on vam passar eren molt pobres. Entre Portomarin i Palas de Rei, només trobàrem un lloc per menjar, al poblet d’Hospital. Les taules estaven brutes a més no poder. Ens van oferir un entrepà de “bacon”; vaig mirar el “bacon” i se l’estaven menjant les mosques. En vista del panorama, demanàrem una Coca Cola i una llauna d’olives farcides. Va ser tot el que vam dinar.

A la foto, Isabel amb Fernando de la Puente, un dentista nascut a Los Alcázares (Mar Menor), on el seu pare exercia de metge. En aquell moment vivia a Jarandilla de la Vera (Cáceres). Durant dos dies caminàrem junts. Ens va confessar que el seu pare li va dir en una ocasió que es podia fiar dels catalans. Gràcies.

De sobte, sentírem un soroll com trets d’escopeta. Cada vegada els trets eren més a prop. Eren els coets que tiraven al poblet de Ligonde: era la Festa Major. La gent acabava de sortir de missa i anaven al ball. Ens férem una foto amb els gaiters que havien acompanyat la missa. Eren de Monforte de Lemos, i estaven a la carretera esperant que els vinguessin a buscar per tornar al seu poble.

L’orquestra que amenitzava el ball es deia Marazul. Les vocalistes, que ensenyaven cuixa, cantaven cançons de Pepe Blanco i Carmen Morell.

S’havia de ballar damunt la gespa. Només ho feien Isabel i unes nenes. Al lloc oposat de l’orquestra hi havia el bar, on es concentrava la gent. Semblava una escena d’una pel·lícula de Berlanga. Un vellet m’explicà que va ser a Catalunya durant la guerra; al pobre només li quedava una dent. Quan vaig preguntar per què no ballaven, es va justificar dient que “por la noche sí que bailan”. Ligonde té 70 habitants i Déu n’hi do el poder de convocatòria que té; la carretera estava plena de cotxes dels pobles de la vora.

A Palas de Rei sopàrem a Casa Curro, mentre vèiem per la tele el partit Dépor-Madrid. Li vaig preguntar a Curro qui guanyaria; em contestà que el Madrid però, com a bon gallec, va afegir que també podia ser que guanyés el Dépor. Qui ho tenia molt clar era la filla, Maria Dolores, que estava segura que guanyaria el Dépor. Curro em digué que la filla era del Dépor i del Barça. Bona gent. El Dépor li va clavar quatre gols al Madrid. Quan acabà el partit ens vam fer una foto: “Recuerdo del día que el Depor ganó por 4-0 al Madrid”, va dir la “galleguiña”. Li vaig enviar la foto.

El segon dia anàrem de Palas de Rei a Arzúa (24,800 km). Férem en un dia el que la guia recomanava fer en dos. Arribàrem a Arzúa fets pols.

Entre Pallota i Casanova vam trobar uns camps de color blanc, com si les plantes estiguessin cobertes per una teranyina. El fenomen durà uns 200 metres. A una dona que venia rosquilles a peu del camí, li preguntàrem per les “teranyines” i, tan ella com el seu marit, ens van dir que era la “niebla mala” i no els vam treure d’aquí.

Isabel i Fernando -el dentista-, a Laboreiro, al costat d’un “cabaceiro”. És com una gran cistella rodona feta amb pals trenats i coberts de palla, col·locada damunt d’una pedra, que s’utilitza per conservar el blat de moro.

A Furelos travessàrem el riu del mateix nom, per un pont romà. Un vell que anava amb una falç enorme al coll, ens digué que el jovent se n’anava del poble i “os velhos morren”, o sigui que quasi no quedava ningú. Ell tenia un fill treballant de cambrer al bar Estela de Santiago, a prop de la catedral.

A la carretera que travessa Melide vam trobar la pulperia Ezequiel; segons la “vox populi”, el millor pop de la comarca. La gent del poble feia cua amb les cassoles preparades. El bullen al carrer en unes olles gegants, i dues dones el fan a trossos. Cada ració valia 500 pessetes. Ens instal·làrem dins el bar que hi havia al davant, gran, desmantellat i brut.

Després de menjar el pop, Isabel es va guarir les butllofes dels peus a l’alberg de Melide. Va arribar un matrimoni de Villafranca del Bierzo que caminaven sense equipatge. Quan arriben al final d’etapa, reserven habitació a l’hotel i tornen enrere amb bus o taxi a buscar el cotxe que han deixat al poble anterior.

Sortida de Melide: nosaltres portàvem l’equipatge a l’esquena.

Pont de pedres que travessa el riu Raido Barreiro. Isabel i el dentista es reflecteixen a les aigües del riu.

El tercer dia anàrem d’Arzúa a Rúa (17,2 km).

De bon matí, vam veure passar els pelegrins des de l’habitació de l’hotel Suiza d’Arzúa. A l’hora d’esmorzar, els amos de l’hotel parlaven tan aviat en castellà, com en gallec o en alemany. El marit tenia pinta d’estranger. La mestressa ens explicà que de jove havia anat a treballar a Suïssa; hi ha viure 17 anys. Es va lligar el seu “jefe” de la fàbrica on treballava, s’hi va casar i van decidir venir a viure a Galícia, sense treballar. Però al cap de 5 anys s’avorrien i van posar l’hotel.

Per aquí passa el camí de Santiago.

Quan arribàrem al poblet de Calle, el cotxe que ven el pa tocava la botzina (al fons de la foto es pot veure el cotxe). Sortí una dona de casa seva, i en gallec li digué al venedor que tenia pa fins dimecres. Vam parlar amb una paisana que anava amb la barra de pa sota el braç. La seva filla vivia a “Rias Baixas” i no volia tornar. Ens digué que las Rias Baixas eren una cosa meravellosa.

Abans de sortir de Calle, ens trobàrem aquesta dona que sortia a passejar les vaques.

Fora del poble, una velleta portava a “pacer” a la cabra. Ens va explicar que li donava molta feina, perquè “tenia la cabeza muy dura”.

A Boavista només faltaven 27,8 km. per arribar a Santiago.

El quart dia anàrem des de Rúa a Monte del Gozo (19 km).

A Lavacolla va començar a ploure (a la foto, l’ermita de San Roque).

L’arribada al Monte del Gozo no va ser cap “gozada”. La pujada sota la pluja fou molt pesada. Quan faltaven 100 metres per arribar, Isabel va patir una estrebada a la cuixa esquerra. Vam entrar dins l’ermita de San Marcos, li vaig aplicar Fastum, i una vena elàstica. Estava desfeta i defora no parava de ploure. Mentre érem a l’ermita, va arribar una parella de joves que venien a peu des de França. “Juventud, divino tesoro” (Rubén Darío).

A dos quarts de tres arribàrem al complex turístic del Monte del Gozo. Havia parat de ploure i ens trobàrem amb unes disfresses del Carnaval de Tenerife, que acabaven de sortir d’una carpa on Fraga estava fent un discurs, a propòsit del “IV Encontro da Muller rural co Xacobeo”.