CAPÍTOL 116: LES SANTES RITES DE LA REGIÓ NORD DE PORTUGAL.

En vermell, la regió Nord de Portugal.

Consta de cinc districtes: Viana do Castelo, Braga, Porto, Vila Real i Bragança. Limita al nord amb Galícia; a l’est amb Castilla i León;  al sud amb la regió del Centre de Portugal i a l’oest amb l’oceà Atlàntic. La capital és Porto.

De les 35 Santes Rites que he trobat a Portugal, 13 són de la regió Nord: Guimarães (2), Braga, Viana do Castelo (5), Porto, Valença do Minho, Caminha, Azevedo i Venade. 

Hem viatjat a Portugal varies vegades: 1977, 1978, 1997 (dues vegades), 2000 i 2006. Al nord hi vam ser els anys 1997 i 2006.

ANY 1997

Anàrem a Portugal per assistir a la semifinal de la Copa de la Lliga europea d’hoquei, que va jugar el Club Patí Flix al camp de l’Oliveira d’Azeméis, ciutat a 50 km al sud de Porto. El partit acabà 3 a 3, però com que els portuguesos havien guanyat el partit d’anada (0-1), el Club Patí Flix quedà eliminat.

Pepe, Cinta, Isabel i jo vam sortir sans i estalvis del partit; el meu cotxe, l’únic que havia aparcat amb matrícula de Barcelona, també. De miracle. Els jugadors i el president del club (Agustí García) ho van passar pitjor.

GUIMARÃES

És el bressol de Portugal: l’any 1139, Alfonso Enríquez hi fou proclamat el primer rei del país. El centre històric medieval fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, l’any 2001. A Guimarães no plovia: lluïa els colors del Club Patí Flix. 

A les esglésies de São Pedro i de São Domingos vaig trobar dues Santes Rites molt semblants. Les dues porten la palma dels tres impossibles, patrimoni de les Santes Rites portugueses (veure capítol 34). La Igreja de Nossa Senhora da Oliveira, del segle XIV, fou construïda pel rei Joao I després d’haver guanyat la batalla de Aljubarrota als castellans i haver-se consolidat com a rei de Portugal.

BRAGA

És coneguda com la Roma portuguesa, perquè hi ha moltes esglésies i convents. També és considerada la ciutat més conservadora i piadosa de Portugal. L’escala barroca, que puja al santuari del Bom Jesus do Monte, és un dels monuments més famosos del país. Al costat hi ha l’hotel Sopete Parque, on vam dormir. 

Braga em recordà Santiago de Compostela. La catedral estava inundada degut a les pluges; hi havia un regiment de dones traient l’aigua. En una placeta que hi ha al darrera,  s’hi troba la Igreja  de São Joao de Souto,  on vam aconseguir aquesta Santa Rita, que també porta la palma dels tres impossibles.

VIANA DO CASTELO

La praça da República de Viana do Castelo forma un conjunt urbà molt pintoresc, amb edificis del segle XVI. Aquesta ciutat fou una mina: hi vaig trobar cinc Santes Rites.

La primera a la catedral, a l’últim altar entrant a mà dreta. Quan hi vam tornar l’any 2006, havia desaparegut. Era una Santa Rita de “quita y pon”.

A la igreja das Almas, una església petita i molt bonica, vaig trobar aquesta Santa Rita que sembla que li han buidat els ulls.

Molt a prop, al Convento Sao Bento, una altra. Era massa!

A la rua Bandeira, un lloc molt cèntric, n’hi havia una altra a la Igreja de Nossa Senhora Resgate. Fixeu-vos que totes porten la palma.

Per últim, a la Capela de Santa Rita o de Sao Tiago, una altra. Viana do Castelo em va caure molt bé.

PORTO

Matoshinos és la platja de Porto. Hi anàrem a dinar a la “Esplanada Marisqueira”, un restaurant que em va recomanar una resident portuguesa que hi havia a l’hospital. La Igreja de Bom Jesus de Matoshinos estava tancada.

A Porto volíem anar a la catedral però el trànsit estava tallat: estava passant la processó de Corpus. Impressionant. Vaig tornar trenta anys enrere. El policia que havia tallat el trànsit, de nom Porfirio (ho portava escrit a la gorra), em va dir que l’Oliveriense, l’equip que l’endemà havia de jugar amb el Club Patí Flix, era molt fort al seu pavelló. Fort i brut, afegiria.

Després de més de mitja hora de processó, vam decidir anar al barri de Ribeira. El pont de Lluís I és obra d’Eiffel.

L’única Santa Rita que tinc de Porto és de la Igreja de Nossa Senhora do Carmo, i la van fotografiar els nostres amics Pep i Teresa Solé.

Vam sortir de Portugal per Bragança (Tras os Montes).

A Bragança no vam trobar cap Santa Rita, però visitàrem el castell.

ANY 2006

El febrer de 2006 anàrem a Galícia i vam aprofitar per anar a Caminha a fer una visita a Eva Reuter, l’amiga que va fer Isabel durant la travessa de l’Atlàntic (Capítol 103). Li va dir que Santa Rita era la “padroeira” (patrona) del poble, i no vam tenir altre remei que anar a fer-li els honors.

VALENÇA DO MIÑO

Des de Tui travessàrem el Miño i a l’altre costat, a Valença do Minho, trobàrem la primera Santa Rita. És a la Capela de Bom Jesús, a la vila fortificada, lloc molt turístic ple de botigues (quasi totes de roba) i amb moltes esglésies. Des de les muralles hi ha una bonica vista de la vall del Miño, de Tui i les muntanyes de Galícia.

CAMINHA

La nostra destinació era Caminha. És al nord-oest de Portugal, a la confluència dels rius Miño i Coura, davant de la muntanya Santa Tecla i el poble de La Guardia  de Galícia. Al plànol també es poden  veure els pobles de Venade i Azevedo on també trobàrem a Santa Rita.

Eva Reuter, l’amiga d’Isabel, vivia en un àtic dúplex decorat amb mobles i objectes molt antics, semblava un museu. Va estar molt contenta de la nostra visita. Qui no va estar tan content fou el seu gos, que estava tocat de l’ala; es va “encabronar” tant que no vam poder ni fer un petó a la seva mestressa.

Ens instal·làrem al pis de dalt, que té una terrassa de més de cent metres quadrats i des d’on hi ha una vista magnífica de la desembocadura del riu Coura.

L’Eva tenia llavors 78 anys i en feia quatre que havia quedat vídua. Segons Isabel, havia tingut una vida molt interessant. Van venir de visita dos holandesos jubilats, amics seus. Un era uròleg i tenia un fill casat amb una espanyola; regentaven un restaurant a un poble d’Àvila. Va comentar que els néts, li diuen “abuelo”. A la nit vam anar a sopar junts.

L’endemà anàrem a esmorzar a un bar a prop de casa de l’Eva. Vaig llegir en un diari que l’Arsenal s’havia fet petar al Madrid al seu camp, amb un gol d’Henry, probable fitxatge del Barça. Tots els que eren al bar parlaven de futbol, fins i tot les dones. A l’Eva que no li agrada, ens explicà que a Portugal tothom està boig pel futbol i que, actualment, adoren un tal Cristiano Ronaldo que jugava en un club anglès.  Sobretot les dones, va afegir.

Vam anar a passar un matí a Viana do Castelo. A la foto, la vista des de la basílica de Santa Luzia. En el primer viatge, com he explicat abans,  hi vam trobar cinc Santes Rites.

A la Igreja de la Misericordia de Caminha vam fotografiar  Santa Rita, la “padroeira” del poble. Tres coses: porta la típica palma, es lletjota, i l’enorme crucifix s’aguanta lligat amb un cordill vermell a l’estigma del front. Vol representar l’estigmatització de Santa Rita, o era un “apaño”?

AZEVEDO

Una tarda, l’Eva ens portà a la finca on vivia abans i que el seu marit havia copiat de les cases de Sud-Àfrica, lloc on havien viscut. Era en una muntanya, per camins sense asfaltar. Vam passar per Azevedo, un poble de quatre cases. L’església de Sao Miguel estava oberta, celebraven una Missa i a més de Santa Rita hi havia la dona de fer feines de l’Eva. “Es muy religiosa”, ens va dir.

VENADE

De tornada ens aturàrem a Venade perquè sabia que obrien l’església a les sis. El capellà era el mateix que celebrava la missa a l’església d’Azevedo. Li vaig preguntar si hi havia Santa Rita i em va dir que no, per tres vegades.

Vaig entrar i al primer altar hi havia una Santa Rita. No és el primer capellà que no sap que a la seva església hi té la Santa. Haurien de fer un inventari...

En aquesta habitació vaig veure el partit de la Champions  Chelsea-Barça. El Barça li va donar un bany (1-2). Mentrestant les dones xerraven al pis de sota.

A l’habitació on vam dormir, hi havia penjat aquest quadre que em va agradar molt, pel missatge:  “Per anar a casa d’uns amics, el camí mai és llarg”.