CAPÍTOL 138: APUNTS DE PALESTINA I D’ISRAEL.

Als dos darrers capítols hem tractat exclusivament dels fets religiosos. En el d’avui, uns apunts d’altres aspectes.

Férem el viatge 11 persones; una d’elles, un metge palestí que viu a Catalunya i que encara té la mare i un germà a Palestina. Ens allotjàrem en territori palestí de Beit Jala, al costat de Betlem.otjats a territori palestlest (hotel Nativity de Beit Jala, al costat de Betlem). Una nit vam dormir a Natzaret. 

Amb aquest microbús vam voltar per Palestina i Israel. Per poder creuar el mur, els vehicles han de tenir un permís del Govern israelià. 

A la paret de la porta de Sion de Jerusalem, hi ha una mostra del conflicte àrab-israelià.

Aquest gràfic ajuda a comprendre el conflicte. L’any 1917 tot el territori era palestí (color groc). Poc a poc, el color groc ha estat substituït pel  verd i, l’any 2012, la majoria del territori era controlat pels israelians. Després de la guerra dels Sis Dies (1967) i de la guerra de Yom Kippur (1973), Israel va assumir el control directe de territoris que pertanyien a Egipte (franja de Gaza), a Síria (Altos del Golan) i a Jordània (Cisjordània, el territori a l’oest del riu Jordà). Israel va cedir a l’Autoritat Palestina gran part de la franja de Gaza i les ciutats àrabs de Cisjordània.

Cisjordània, el territori més gran dels palestins, està organitzat en tres zones des del punt de vista administratiu i militar: La zona A (un 17% del territori) està sota el total control de la ANP (Autoritat Nacional Palestina) i inclou les ciutats de Ramala, Nablus, Turkaren, Yenin, Qalquilia, Betlem, Jericó i una part d’Hebron; en aquesta zona, Israel prohibeix l’entrada als seus ciutadans. La zona B ( 24% del territori, sobretot rural) està sota el control israelià i l’administració palestina. La zona C (59% del territori) està sota control israelià: inclou la perifèria d’algunes ciutats i les carreteres.

Vista de l’actual Tel Aviv des de Jaffa. L’any 1906, el Fons Nacional Jueu va comprar, mitjançant testaferros (manaven els otomans), dotze hectàrees de terreny de dunes al nord de Jaffa (la foto actual). L’any 1926 ja hi vivien 40.000 jueus vivint-hi. A partir dels anys 30 del segle XX van començar arribar jueus de tot el món.

A la foto, Meir Dizengoff, primer alcalde de Tel Aviv, a cavall, davant casa seva, al Boulevard Rothschild. El dia 14 de maig de 1948, a casa seva es declarà el naixement de l’Estat d’Israel.

Fou David Ben Gurion (escultura de l’aeroport de Tel Aviv, que porta el seu nom), qui proclamà el nou Estat en nom del Consell Sionista.    

El dia 4 de novembre de 1995, el primer ministre israelià, Yitzhak Rabin fou assassinat a Tel Aviv per un jueu ortodox.

El gener de 2004, després de la segona intifada, començà la construcció d’un mur de seguretat per separar la zona israeliana dels territoris palestins. Aquest mur té uns 730 quilòmetres. Els palestins es queixen que moltes terres palestines han quedat al costat israelià del mur; s’han annexionat molts pous d’aigua; i molts palestins que treballaven a l’altra part del mur han quedat a l’atur. Segons ens van dir fonts palestines, l’empresa que va edificar el mur era del segon de Yasser Arafat. La pela és la pela.    

Per travessar el mur hi ha diferents llocs controlats per l’exèrcit israelià. Només poden passar els palestins que tenen permís especial (alguns només tenen permís un o dos dies l’any per anar a pregar a Jerusalem). Els cotxes que estan autoritzats per passar porten una matrícula especial. Vam veure com aquest noi de l’esquerra va baixar d’un cotxe al costat palestí, va travessar el control a peu, i a l’altre costat va pujar a un altre cotxe. 

Els nois i noies d’Israel estan tres anys (dels 19 al 21) al servei de l’Estat. Són els que patrullen per Jerusalem i estan als controls que hi ha a Palestina. A Israel hi ha una gran despesa en seguretat.    

Segons a quin lloc no pots entrar amb un ram de flors, ni tampoc amb una pistola o una granada...

Per les carreteres palestines et trobes amb molts assentaments jueus. Cada vegada van guanyant més terreny.

Haifa és la tercera ciutat d’Israel en nombre d’habitants. És important pel seu port i per la zona industrial, la més important d’Israel. Diuen que: a Tel Aviv es diverteixen, a Jerusalem preguen i a Haifa treballen. Vista des del mirador de San Francisco.   

Paga la pena visitar els jardins Baha’i de Haifa. El Bahaisme és una religió monoteista sortida de l’Islam. Tracta d’unir en una sola fe les tres religions monoteistes.

A la foto, l’entrada a la cova de Macpela de la mesquita Haram el-Khalil d’Hebron, on estan enterrats els patriarques: Abraham i Sara, Isaac i Rebeca i Jacob i Lia. Hebron és la primera ciutat de Cisjordània, habitada per 180.000 àrabs i amb molts assentaments jueus custodiats per l’exèrcit israelià. Conflictes diaris.

La marca Barcelona triomfa a Palestina i a Israel. Quasi tots els dies vam travessar  el mur. Quan el soldat preguntava al xofer d’on érem, i contestava de Barcelona, ens deixaven passar sense fer cap control. I quan deies que eres de Barcelona, tothom contestava “Messi”. Fixeu-vos que, a l’escut del Barça d’aquesta camiseta del mercat àrab de Jerusalem, s’han carregat la creu de Sant Jordi.

Els catalans i els palestins tenim en comú el patró: Sant Jordi. Aquesta escultura és a Betlem, al costat del claustre de l’església de Santa Caterina.

També en vaig veure a les façanes dels edificis. 

Si vas a Palestina, toca el bany al mar Mort. Jo no em vaig banyar.

El bar de Kalia Beach del mar Mort presumeix de ser el més baix del món (420 metres sota el nivell del mar).

Les magnífiques muralles que envolten la ciutat vella de Jerusalem.

Al barri armeni de Jerusalem no hi havia ningú. Com que sempre han estat perseguits, el barri és com una fortalesa laberíntica (el perseguidor es perd i el perseguit s’amaga). Les portes de les cases no donen al carrer, sinó a un pati interior on, per entrar-hi, s’ha de passar per una porta molt pesada; tampoc figura el nom de la família a cap porta. La seva història s’assembla molt a la dels jueus.    

L’any 1915, els otomans foren els culpables del primer genocidi de la història i els armenis les víctimes. Ho recorden a la façana d’un carrer.

Instruccions per visitar el barri jueu de Jerusalem...

Pels carrers de Jerusalem no vam tenir cap sensació de perill. L’únic incident fou a Beit Jala. Mentre sopàvem, a la porta del restaurant, uns nois van atacar dos policies palestins que anaven armats amb metralletes i a qui van tirar un spray als ulls. Va haver-hi uns moments de confusió.

A Natzaret els morts s’anuncien als arbres.

Al Palau de Hisham de Jericó trobàrem la rosa... de Jericó.

Nombrosa família àrab d’excursió, el dia de festa. Els àrabs fan festa el divendres, els jueus el dissabte i els cristians el diumenge. Fins i tot els palestins i els jueus fan el canvi d’hora en un dia diferent. Voleu dir que s’entendran alguna dia?

A l’entrada de la policia de Betlem hi havia Yasser Arafat i Mahmud Abbas.

Al centre de Betlem. Sense comentaris. 

Els turistes i el camell, al mont de les Oliveres. L’excepció.

Els típics plats d’amanides en un restaurant del port de Jaffa. Els calamars no són tan bons com els nostres.

L’últim dia vam sopar a casa de Nicola, el germà d’Elies, el metge palestí. “Veureu el menjar casolà dels palestins, no el dels restaurants”, ens digué. Aquí el teniu.

Al Museu de l’Holocaust només es poden fer fotografies a l’exterior. He triat l’escultura dedicada al pedagog Janvsz Korcsak, jueu polonès que va estar a càrrec de l’orfenat de Varsòvia.

A l'església de l'Anunciació de Natzaret hi ha una ceràmica dedicada a la verge de Montserrat. A veure si els dóna un cop de mà i, finalment, fan la pau els israelians i els palestins.